Bitllets de 500

Em fa gràcia la polèmica dels nostres prohoms de Brussel·les en relació als bitllets de 500 Euros que ara, de cop i volta, semblen ser un aliat de l'eix del mal.

Hi ha en marxa una iniciativa política europea que té com a objectiu eliminar el bitllet de 500 Euros i de passada treure'n la massa existent de circulació. Hi ha una suport bastant generalitzat de molts dels estats membres, excepció feta d'Alemània (el bitllet de 500 Euros, auspiciat per la mateixa Alemània, va ser creat en substitució natural del bitllet de 1.000 marcs alemanys).

La raó que en donen els polítics, encapçalats pels francesos, és que amb els bitllets de 500 Euros es fan transaccions de blanqueig de capital i d'altres associades a accions il·lícites com ara el tràfic d'armes. Això, que és una barbaritat com la copa d'un pi, proferit per un o un grup de polítics europeus sembla tenir una certa respectabilitat.

Però és una barbaritat, la implementació de la qual costarà, a més a més, una fortuna. Perquè al capdevall, eliminar els bitllets de 500 Euros és com matar el missatger. És cert que la comoditat d'aquest bitllet per a fer pagaments de grans sumes ha facilitat la proliferació del diner "negre", però també ho és que si fan desaparèixer els bitllets de 500, el seu substitut natural serà el bitllet de 200. Hi hauran pagaments en "negre" en bitllets de 200 Euros. I llavors què faran? Treuran de circulació el bitllet de 200 Euros? Absurd, no?

Tot plegat em recorda aquella expressió que circulava l'any 2001 davant la inminència de l'entrada en circulació de l'Euro en substitució de les monedes nacionals. Un dels arguments a favor de la introducció de l'Euro és que faria desaparèixer el diner "negre"....I jo pensava aleshores,... quan vagi al taller mecànic o a cal metge privat i aquests em demanin si vull factura o no,...no estarem generant Euros negres? Doncs, sí, això és exactament el que va passar.

Penso que en general, tenim uns polítics que nos ens mereixem, ni aquí ni allí.

1/2 Marató de Barcelona

Amb avui, aquesta ha estat la cinquena vegada que corro la mitja marató de Barcelona, considerada pels experts una de les millors del món (altimetria, recorregut, organització, participants). La particularitat és que aquest any l'he fet per primera vegada amb l'Adrià, el meu fill gran.

Encara que les previsions donaven pluja i de fet, quan hem sortit de Girona a quarts de set del matí  estaba xispejant, però en arribar a Barcelona una hora més tard començava a fer-se de dia i el cel era ben clar.

A tres quarts de vuit, quan hem arribat a l'Estació del Nord l'ambient ja era el de les grans ocasions. Des de Meridiana que veiem corredors amb la bossa blava de l'organització penjada a l'esquena que anaven a buscar el metro per adreçar-se cap al Passeig de Pujades, on comença la cursa. En sortir del pàrking una multitud multicolor multilingüe i multiedat s'aplegava al voltant de les guixetes per deixar les seves coses. La xifra final d'inscrits ha superat els 18.500, dels quals més d'un 30% estrangers. L'Adrià ha -literalment- al·lucinat.

Els 14 graus i un cel d'un blau molt intens permetien augurar una molt bona carrera. Hi així ha estat, ben organitzada, amb un temps primaveral, sol durant tot el recorregut i un lleuger vent del nord que han fet que en cap moment, tot i la temperatura, hagués fet calor.

La mitja de Barcelona té un recorregut ideal per a gaudir de la ciutat i dels seus carrers. És un luxe passar pel Paral·lel, Gran Via, Diagonal o Rambla del Poble Nou sense cap cotxe. Plaer que només es repeteix quan es córre la marató gran, la de debó.

I ha estat un luxe poder-la córrer amb l'Adrià, que de fet, devia ser el participant més jove de tota la cursa (edat mínima legal 18 anys), ja que en la seva inscripció em vaig "equivocar" i vaig posar-hi 18 anys en comptes de 16. Així ho devien veure alguns dels espectadors que animaven els corredors ja que li han donat ànims en tres ocasions (per cap, a mi).

Al final hem gaudit molt de la cursa i del recorregut, i només un petit trencament d'isquiotibial m'ha impedit fer el temps que ens havíem marcat (1:50) i hem acabat a 2:03, però tot i així ha estat una molt bona cursa, disfrutada des del primer kilòmetre fins al 21.

Com sempre en aquestes curses hi ha una muntanya d'anècdotes, entre les que destacaria un animador del Betis, vestit del Betis de cap a peus i amb bandera gegant que hem vist al km. 6 i després hem tornat a veure al 20, una colla d'italians madurs que no s'han pogut estar d'entrar amb la seva "bandiera" (els he fet conya dient que la bandera suïssa era molt bonica i gairebé que em peguen...), una parella ja d'una certa edat que han fet la Mitja vestits de nuvis (la corredora fins i tot amb tul),  corredores i corredors parlant llengües molts, molt estranyes, i finalment quan hem agafat el cotxe per marxar, a l'Estació del Nord, hi havia una corredora que estaba a la vorera fumant-se una cigarreta amb delecció, mentre, amb tota seguretat, pensava en la seva següent cursa.

La (no) polìtica del pacte

La imatge dels diaris d'avui, amb Mariano Rajoy negant l'encaixada a Pedro Sánchez després de la breu - i absurda- trobada que van tenir ahir en una estança del Congrés de diputats és un reflexe de la manca de talla de l'espècie política ibèrica. Dic "ibèrica" perquè el discurs d'en Carles Puigmemont rajant contra Madrit -concepte- i en García Albiol aixecant-se i marxant són de veritable vergonya.

Tot el que està succeint a la política espanyola des de les eleccions del 20 de desembre passat és de veritable esperpent valleinclanià. I per acabar-ho d'adobar sembla que la justícia s'hagi posat de cop i volta les piles i faci coincidir alguns dels casos més lletjos de la democràcia amb aquest periode de negociacions que no portaran absolutament enlloc.

La diferència amb el cas català és que al menys aquí aritmèticament hi havia una possibilitat d'arribar a un acord, i així va ser a la darrera corba. En el cas espanyol això és absolutament impossible. Les dues espanyes tornen a aflorar d'una manera i amb una viscelaritat que francament no m'imaginava.

D'aquestes dues  espanyes n'hi ha una que està mig amagada a les restes del PSOE, la vella guàrdia, els barons i ducs i prínceps del partit que estarien encantats de defenestrar Pedro Sánchez i fer un gran pacte amb els Ciudadanos i un PP sense Mariano Rajoy.

L'altra, com sempre, com ja va passar durant la Guerra Civil, està dividida fragmentada i solemnitzant la collonada (el ministeri de la plurinacionalitat n'és un gran exemple, no l´únic però segurament el millor).

Conclusió: després de tota la pantomima de les dues darreres setmanes no tinc cap dubte que ens n'anem de pet cap a unes altres eleccions quan s'esgotin els terminis (l´única veritable opció per tal d'evitar-ho semblaria la "gran coalicción PP-PSOE-Ciudadanos, i això és tan probable com que aquesta nit em toqui la Primitiva). I no tinc gens clar que el resultat d'unes noves eleccions, amb un PP fortament afectat pels darrers escàndols de corrupción, un PSOE en caiguda lliure, uns Ciudadanos que es van desinflar en una semana de campanya i un Podemos que té feina rai a mantener la disciplina interna, sigui gaire millor.

Turisme de marató

Ahir, que era festiu a Barcelona -Santa Eulàlia- i que les autoritats van aprofitar per inaugurar la línia 9 del metro i de pasada fotre canya a Madrit -concepte-, vaig tenir una reunió de treball a l'aeroport i de tornada, vaig anar a recollir el meu dorsal i el del meu fill de la 1/2 marató de Barcelona de demà diumenge, 14 de febrer.


A totes les vegades que hi he participat -aquesta serà la quarta i la primera amb el meu fill Adrià!-  la recollida del dorsal i la samarreta es feia a l'Estació del Nord, al carrer Nàpols, on també hi havia el guardarroba, la zona d'escalfament i la zona de recuperació post cursa. Aquest any però l'organització ha decidit que les acreditacions es recullen a la zona de moda de Barcelona, Glòries-Diagonal, que habitualment ja és "girilàndia".


Així doncs, Edreams ha establert el Museu del Disseny de Barcelona (aquell edifici singular prop de la Torre Agbar amb forma de grapadora) com a seu principal (acreditacions). M'hi vaig adreçar doncs el divendres a mitja tarda pensant que essent festiu a Barcelona hi hauria molt poc moviment. Res més lluny de la realitat. Com endeví, tindria els dies comptats. El lloc era tant plé de gent que hi havia guàrdies de seguretat controlant entrades i sortides, a la planta soterrània de l'edifici.


La sala era plena a vessar. Les sabatilles de colors de les que parlava la Moliner en el seu article a "l'Ara" d'aquest matí eren per tot arreu. Corredores i corredors de totes les edats omplien tots els racons i stands de material de la zona. Á l'entrada, un conjunt de panells de fusta consecutius mostraven la llista dels inscrits. Poca broma: més de 18.000 corredors!


La cosa interessant però és que m'atreviria a dir que la majorai dels que hi havia quan jo hi vaig anar eren estrangers. Es veia a cop d'ull, no només pels aspectes sino també per les llengues. Molt Anglès, molt Alemany, molt Francès i molt Italià.


Es confirma doncs una altra tendència que fa uns anys -no tants- va començar, el turisme de marató a Barcelona. Abans hi havia només stands de roba esportiva i complements dietètics, ara ja n'hi ha un de Turisme de Barcelona, i personal d'hotels i agències de viatges reparteixen díptics aquí i allí.


Al turisme de creuers, de casaments asiàtics, de comiats de solter europeus, de Gaudí, al gastronòmic i  a l'etílic, se l'hi ha d'afegir ara el de "running". La Colau deu estar molt contenta.
 

La indecència d'algunes lleis i protocols que ens regeixen

El dimecres passat m'assabentava per una nota de whatsApp de la mort d'una noia de 25 anys, la Laura Fernández, com a conseqüència d'un accident de tràfit provocat per un conductor begut. A la nota, la família demanava l'ajut de testimonis per a poder inculpar al causant, que està ingressat, ferit greu a la UCI del Trueta.

Aquest divendres, una setmana després dels fets, quedava astorat en llegir la carta que el seu xicot, un advocat, va publicar a "El Punt Avui". N'extracto una part absolutament colpidora:

"Després de poder confirmar que les notícies aparegudes corresponen amb el que va passar, els puc dir que no s'entén que algú que es mostra obertament agressiu envers un familiar, causa un accident i fuig, és perseguit per la policia i, amb menyspreu total per la seva autoritat, intenta escapar-se conduint de forma temerària, posant en perill la vida dels altres conductors, es confirma que està sota l'efecte de begudes alcohòliques i a més no disposa d'autorització administrativa per conduir, pugui sortir tranquil·lament per la porta d'una comissaria de policia. Com a mínim havia comès cinc delictes en el moment en què la policia va permetre-li sortir, lliurement: lesions, desobediència a l'autoritat, conducció sense llicència, conducció temerària i conducció sota l'efecte de begudes alcohòliques. La comissió d'un d'ells pot no ser tan rellevant per comportar la detenció, però el reguitzell de delictes és prou important per prendre una decisió més severa".

La seqüència dels fets va anar exactament com descriu el xicot de la Laura. Sembla ser que els protocols estableixen que un invididu que va donar 0,60 de taxa d'alcohol en sang (taxa penal), pogués sortir tranquilament de la comissaria, tornar a agafar el cotxe que va utilizar per comentre totes les barbaritats que el van portar a la comissaria de Sant Feliu, anar-se'n a Girona, envair el carril pel que circulava la Laura i causar-li la mort.

Explica "El Punt Avui" que en casos d'alcoholèmia penal, els mossos i la gran majoria de les policies locals (excepte la Guàrdia Urbana de Barcelona) no porten l'infractor als calabossos sinó que li fan una imputació i el deixen lliure ordenant-li que ha d'anar al jutjat quan li ho requereixin.

Definitivament si aquest és el protocol, si els mossos d'esquadra van fer el que per normativa havien de fer, aquest país en el que vivim té un total despreci per la decència i per la inmensa majoria de persones que acceptem unes regles de convivència que ens allunyen de la irracionalitat i de les lleis de la selva. Em fa vergonya ser ciutadà d'un país que permet que indecències com aquesta succeeixin.

Ningú no retornarà la vida a la Laura, ningú podrà consolar el desconsol del David, que acabaven de estrenar pis, però qui tingui la capacitat hauria de legislar la setmana vinent per evitar que hi hagi més Laures Fernández.

Dos anys sense la Tati Sisquella

Ahir 6 de febrer va fer dos anys de la mort de la Tatiana Sisquella, la Tati, com a ella li agradava que li diguessin. Un càncer de pit, un maleït càncer de pit, dels que tenen un grau més alt de curació, de supervivència va acabar amb una icona de la comunicació: de la ràdio, de la premsa, amb tan sols 35 anys.

Vaig dedicar-li una entrada a aquest blog que vaig titular "Tatiana Sisquella: In Memoriam", i que resulta que va ser -i continua essent- l'article que més persones han llegit de "Reflexions de Taverna", més de 1.000. Només aquest detall em va fer pensar que tenia una munió d'admiradors.

La Tatiana Sisquella va ser una dona valenta, sempre, fins al final. Adjunto un extracte del que vaig escriure ara fa dos anys:

"A la Tati li van diagnosticar el càncer amb 28 anys, l'any 2007, el dia de l'aniversari de la seva germana. Hi ho ha portat amb fermesa, amb discreció, però sense amagar-ho. Sempre dic que sóc el darrer a assabentar-me de les coses particulars de les persones. Mai m'han agradat les, diem-ne, "xafarderies", i no tenia ni idea del càncer de la Tati, tot i que, pel que acabo de llegir, ella ho havia fet públic".

Va tenir sempre molt clar el que era com a persona i el que volia ser com a professional. Era una comunicadora prodigiosa, de les persones que encomanen ganes de viure i ensenyen a mirar la vida pel cantó positiu, sempre ens arrencava un somriure, amb la seva personalitat desbordant i optimista.

Com enyoro la seva, la nostra, "Tribu" de Catalunya Ràdio que la Tati conduïa magistralment! I com enyoro la seva columna dels dissabtes a l'Ara. Espero que allà al Cel, continüi fent la ràdio que tant estimava.

El monopoli de Mèmora

Diumenge passat el meu pare hagués fet 75 anys. Tota una data per recordar. Malhauradament, com segurament saben tots els lectors del meu blog, un càncer de pàncrees se'l va endur abans d'hora. Tot va succeir molt de pressa, i encara ara se'm posa la pell de gallina quan recordo els moments de la seva defunció, uns mesos després d'haver fet els 71 anys, el dia 25 d'abril de 2012.

En tot cas una de les coses més desagradables que em va tocar fer va ser la d'haver d'enfrontar-me, junt amb el meu germà Miquel, amb el monopoli dels funcionaris de la mort, els senyors de Mèmora.

Ho recordo com un servei despreciable, que abusa d'una situació de monopoli en un moment de la vida d'una persona en que tens no només les defenses baixes, sino els biorritmes, la moral i tot allò que hom es pugui imaginar a nivells de sota terra. En aquest estat d'ànim, els provectes funcionaris de Mèmora estan entrenats per vendre't, com aquell qui no vol, tota mena de serveis, arribant a límits que insulten la Intel·ligència d'un ésser humà amb dos dits de seny.

Al seu dia els vaig escriure una carta queixant-me per un servei mercantilitzat a l'extrem amb nocturnitat, al·levosia i mala llet. Vaig publicar-ne una altra al web i crec recordar que al Punt Avui.

Òbviament, ningú no em va fer el mínim cas. Tot això ve a col·lació perquè en dates molt properes s'esgota la concessió vigent que l'Ajuntament de Girona tenia amb la multinacional Mèmora, i la CUP de Girona proposa que el servei sigui municipalitzat i que es gestioni amb criteris de prestació de servei públic i no amb la finalitat lucrativa exacerbada en què el servei es ve prestant fins ara.

Doncs què voleu que us digui, em sembla que no hi podria estar més d'acord. No puc compartir el criteri de nacionalitzar la banca ni -segurament, ho hauria d'acabar de pensar bé- de la sortida de l'Euro, però de ben segur, aquesta mesura la comparteixo i la recolzo.

Una prova més que la política de proximitat, aquella que vetlla pel ciutadà i per allò que toca de peus a terra, és un terreny en el que els membres de la CUP juguen amb seguretat i una dosi molt i molt gran de sentit comú.

Cal que gent com ells defensin els interessos generals. Bravo per la CUP de Girona. De moment, les seves actuacions i declaracions venen presidides pel seny i el sentit comú. Tot un principi.