Els problemes del sobiranisme

L'última enquesta del CEO (Baròmetre d'Opinió Política (BOP). 1ª onada 2015), disponible integrament a la següent adreça web: http://ceo.gencat.cat/ceop, posa en valor allò que molts de nosaltres sospitàvem: el sobiranisme es desinfla.

Per aquells als que interessi l'estadística la veritat és que el baròmetre és un exercici fascinant, en el que es demana des del diari que es llegeix fins a la intenció de vot.

Algunes dades interessants:

- El polític més ben valorat és en David Fernández de les CUP (5,88). Segurament la seva coherència i la seva gestió al capdavant de la Comissió d'investigació de la corrupció hi han ajudat.

-  La política més mal valorada és l'Alícia Sánchez-Camacho del PPC (1,98). La seva gestió haurà contribuït de forma notable a convertir el PPC en una força política marginal després de les eleccions del 27 de novembre (no qualifiquem si són autonòmiques, plebiscitàries o alguna altra cosa).

- L'unionisme surt com el sentiment majoritari al baròmetre (52%) en front de 44% de sobiranisme.

- CiU (si finalment es presenten junts a les eleccions de l'11N, que sincerament dubto molt) empata tècnicament a 31 escons amb ERC, la qual cosa vol dir que ambdues forces juntes deixen de ternir majoria absoluta.

- Podem i Ciutadans/anos esdevenen respectivament tercera i quarta força política.

- Puja la CUP, i el PSC i ICV pràcticament esdevenent forces marginals (tot i que l'Iceta diu que els reptes el posen -literalment- "catxondo", aquesta vegada ho tindrà molt cru).

El baròmetre aclareix algunes dades que no deixaven d'estar basades en "anomalies". És a dir, no era normal que l'unionisme no estés organitzat i que contràriament només ho estigués el sobiranisme. La segona cosa que posa en evidència és una molt major fragmentació de vot (a l'igual que el que mostra el baròmetre del CIS pel que fa a les properes eleccions generals espanyoles), com a conseqüència de la irrupció amb força de Podem i el creixement de Ciutadans/anos, dos partits encara no esquitxats gaire per la xacra de la corrupció.

Serà interessant veure com les forces pro-independència juguen les seves cartes després de les municipals del maig, perquè entre la lamentable, vergonyosa i fatigant guerra de Convergència amb Unió, la comissió sobre el "Cas Pujol" i les desavinences entre les diverses forces polítiques fa una mica de vertígen pensar que totes les mobilitzacions ciutadanes des de 2010 no hagin servit per a res. Tot podria ser que després de l'èxit aclaparador del 9N2014, el sobiranisme acabés desinflant-se com un globus, però això en gran mesura dependrà del comportament dels polítics que lideren l'anomenat "procés".

 

José Bono, àlies "Terminator"

Una de les més grans virtuts polítiques del Sr. José Bono, Jóse pels amics, és que té el do de no fer-se oblidar mai. El Sr. Bono, que ha ocupat molts càrrecs polítics en una llarga trajectòria de més de 30 anys, té la gran virtut de voler estar a tots els "fregats".

És molt interessant el segon volum de les seves memòries de l'ex-ministre que es titulen "Diario de un ministro", editat per Planeta, un totxo de 400 pàgines, que probablement només li interessi a ell i a la seva persona.

Cert que hi ha qui diu que se l'ha llegit, però això només ho poden fer superhomes com en Basté o superdones com la Terribas, que són capaços de llegar-se una hagiografía de 400 pàgines en 48 hores.

Del Bono sabíem moltes coses, com que el seu pare era falangista -no es cansava de repetir-ho quan era ministre de defensa-, que era socialista però molt catòlic -de missa setmanal-, i que l'afer Català el posava a mil. Però el que encara no acabàvem de saber és que és un bocamoll (al menys jo no ho tenia clar).

És clar, si un és un bocamoll però és el porter de l'escala de veïns de la mare o del tiet, doncs sabrà quatre xafarderies de l'edifici, però si un és un bocamoll i a sobre té accés a fonts d'informació privilegiada, llavors ja l'hem vessat perquè pot esdevenir un personatge perillós.

Més enllà de la conversa que atribueix al Mas i al Zapatero en la que el primer li demana al segon més pasta per, literalment, "enterrar el terme nació", que podria ser certa però que en dubto profundament (més que res perquè en Mas és un polític prudent), el llibre conté veritables revelacions d'Estat.

Algunes com les atribuïdes a persones com l'ex-rei d'Espanya. A un estret col·laborador li va dir que amb el rei havia parlat clar davant la possibilitat que Rouco Varela acabés esdevenint Papa. Si això passa, escriu en Bono que va dir el Rei, vol dir que alguna cosa s'està fent molt mal feta i -literalment- "que Déu ens agafi confessats".

Bono escriu també sobre el luctuos i desgraciat fet que va suposar l' accident d'avió que va acabar amb la vida de 40 militars espanyols, o sobre la dimissió d'Acebes com a ministre, sobre el fet que el govern Aznar sabia que hi havia risc imminent d'un atemptat jihaidista a Espanya en Març del 2004 a l'estació de tren d'Atocha. Sense paraules, si és veritat.

 

El llibre és una constant transgressió en relació a la confidencialitat de molt del que hi explica. Un exercici d'estil de la dreta, recalco, dreta, més anticatalana, i més imprudent, impropi d'algú que ha ocupat càrrecs d'alta responsabilitat a la política i a l'Administració de l'Estat.


El PSOE sap que un personatge com ell, polemista on els hi hagi, farà el que sigui per a mantener-se a la primera línia, sense que el "com" importi massa. El que probablement encara no ha descobert és com controlar-lo.

Eleccions Andaluses

La Susana Díaz és, com a mínim, un animal polític amb molta intuició. Les eleccions anticipades convocades per 22 de març són una jugada política de primer nivell.

En primer lloc perquè a rebut del que diuen les enquestes, se sap guanyadora pràcticament segura sense que la forma emergent Podemos, hagi tingut temps d'organitzar les bases del seu partit. No cal dir que en el cas d'Albert Rivera, el cas és el mateix però ampliat.

Susana Díaz sap que com a molt, Podemos robarà vots a Izquierda Unida, però la seves bases electorals romanen intactes. I ho fan segurament perquè la Justícia gairebé està a les bassaroles amb el cas dels ERES, i per què, no ens enganyem, la "menjadora" del poder administrada pel PSOE ha repartit a tort i a dret.

Susana Díaz sap que té moltes probabilitats de renovar la majoria (no crec que abosluta i per tant es veurà obligada a pacatar amb les altres forces d'esquerres que surtin de la nova configuració del Parlament Andalús) i això, precisament això., no és altra cosa que un trampolí per a saltar cap a l'assalt de quotes de poder superiors, com ara les de la Secretaria General del PSOE.

La candidata ha anunciat públicament que està prenyada, quan torni, després d'haver revalidat el triomf dels socialistes a Andalusia, i presumiblement després que el PSOE s'hagi deixat molts regidors en les eleccions automòmiques, será el moment de fer el salt cap a Madrit -concepte, no ciutat-. La Carme Chacon també ho va intentar, sense èxit, però és clar la Chacon, encara que estigui orgullosa dels seus origens andalusos, no es pot treure l'estigma del cim de que és Catalana i milita al PSC.

Àngel Ros, o la crisi eterna del PSC

Diuen a Madrit - ciutat, no concepte- que són castissos i van al gra: "Blanco y en botella, leche". Expressió aquesta que ja he mencionat en alguna altra entrada del Blog i que he de confessar que cada dia m'agrada més. En moments com aquest que ens toca viure d'ambigüitat i indefinició, no hi ha com les coses clares per a conferir credibilitat a les persones, les institucions o les idees.

A Can PSC, però sembla que sentin ploure. El secretari general, Miquel Iceta, pot dir, literalment, que "els reptes em posen catxondo", però el repte al que s'enfronta dubto que n'hi pugui fer front.

Un dels bastions tradicionals del PSC, en de la Lleida de l'alcalde Ros, també fa aigües des de fa dies, i invocant el "blanco y en botella", podríem continuar parafrassejant Shakespeare i afegint "Alguna cosa fa pudor de podrit al Regne de Dinamarca".

També, com en el cas d'il·lustres persones publiques amb fama d'honrades, em costa de creure que l'Àngel Ros sigui un polític corrupte, o, deixem-ho així, com a mínim amb l'estigma del dubte sobre la seva gestió política ( i sobre tot, econòmica).

Que la seva extinent d'alcalde i persona de confiança, Marta Camps, hagi denunciat a Ros per presumptes irregularitats entre les que destaca el "pressumpte" cobrament de dietes il·legals (en concret en un viatge a Xina amb totes les despeses pagades, Camps denuncia que l'alcalde volia a més a més cobrar dietes) no és precisament auguri de transparència a la Paeria.

Hom es pot preguntar si la denúncia de la senyora Marta Camps es produeix després d'haver sabut que no seria candidata a la reelecció a les properes municipals. Si així fóra, lleig, lleig. Per què això faria pudor a revenja (hom podria fàcilment pensar alguna cosa semblant a: "he signat dietes i d'altres assignacions dubtoses en el passat perquè el meu és un càrrec de confiança....però si la confiança es retira, s'ha acabat el bròquil"). De tota manera, les dietes "duplicades" també fan una mica de pudor de sucarrim.

De tot aquest embolic, qui en resulta perjudicat només és el PSC, que sembla condemnat a patir l'enèssima derrota electoral a Catalunya (malgrat l'optimisme del seu Secretari General), com a passa prèvia a la seva desaparició i posterior implantació del PSOE a Catalunya.

Mala peça al teler, que diuen els "textileros".

I el Procés, em pregunten?

L'altre dia un bon amic em demanava l'opinió sobre el "Procés". Em preguntava si s'havia "mort" i jo li deia que no, però que estava a la UVI. I és que efecivament no cal ser gaire fi analista polític per a reconèixer que l'anomenat "Procés" s'ha desinflat com el "sufflé" del que parlava en Pascual Maragall al Parlament de Catalunya ara fa uns anys.

L'ancestral característica definitòria dels Catalans com a col·lectiu humà i com a poble ha tornat a aflorar amb tota la seva potència. En els moments importants, transcendents, els Catalans hem estat sempre incapaços de posar-nos d'acord, sigui durant la Guerra de Successió, durant la Guerra Civil Espanyola, en relació al Barça, a Jordi Pujol o al sobiranisme versus l'unionisme.

En les setmanes que van seguir el 9 de novembre de 2014, on -recordem-ho- gairebé 2,5 milions de Catalans van sortir al carrer pacíficament i democràtica per anar a exercir un vot en una consulta de costellada,  el curterminisme i la tactocràcia dels partits polítics ho va engegar tot a rodar.

Primer van ser les conferències (el president Mas va obrir l'olla sentint-se reforçat per una muntanya de votants), després les negociacions i finalment el ridícul, aquests darrer planetari, davant l'estupefacció i incredulitat dels ciutadans del carrer entre els que em compto.

La reacció tardana i forçada d'unes eleccions anticipades el 27 de setembre de 2014, i -de caràcter plebiscitari- no va contentar ningú, ni els propis polítics, que han acabat instal·lats en la desconfiança mútua, ni els votants, que se senten traïts, decebuts i confosos.

No es tracta d'invocar la màxima del PP sobre la decepció que s'emportarien els ciutadans que aposten pel separatisme, però sí de reclamar sentit comú, sentit d'estat, savoir faire i dignitat als nostres representants polítics. Siguin del color que siguin.

El que segrega tota la confussió generada i el que arriba al ciutadà del carrer, és el pòsit i la percepció que els polítics només van a la seva i només miren pels seus propis interessos (ni tan sols els dels seus partits sino dels seus interessos personals, per a perpetuar-se als càrrecs). I això, que és dolent en

general, ho és encara més en una situació com la que es viu a Catalunya.

En un moment en el que caldira generositat, diàleg i capacitat d'entesa, els nostres representants s'entesten en crear comissions d'investigació i tirar-se els plats pel cap.

El Procés no és mort perquè és molt transversal i està molt arrelat, però cal un lideratge polític que a hores d'ara no veig enlloc.

 

 

Platocràcia

Els resultats de les darreres enquestes del CIS en relació a la intenció de vot de cara a les properes eleccions al parlament español mostren alguns resultats que, no per previsibles, deixen de ser interessants.

Una primera constatació és que els dos partits que s'han fet populars a "cop de plató televisiu" (i de Twitter) pugen com l'escuma. És el cas de Podemos, formació a la qual el baròmetre del CIS de gener li concedeix una intenció de vot del 23,9% (22,5% a l'Octubre de 2014), situant-se com a segona formació política després del PP (27,3%) i per davant del PSOE (22,2%). I és el cas de Ciudadanos/ans, que apareix per primera vegada a les intencions de vot amb un 3,1% (0% a l'Octubre de 2014).


De fet, és normal que els partits d'arrel més "tradicional" desgastats per l'acció de govern, la corrupción i els anys d'exercici del poder o de l'oposició, perdin pistonada. Els clars perdedors són, en primer lloc el PSOE, però segurament de forma cojuntural (vegi's Andalusia, qüestió a la que dedicaré una entrada al blog properament), i a continuació el PP (també parcialment de forma transitòria).


Però clarament, clarament, i de forma probablement irreversible hi ha com a grans perdedors, per l'esquerra Izquierda Unida, que passa de l'11,5% (Octubre 2013) al 4,8% (Gener 2015), i per la dreta personalista, recalcitrant i permanentment emprenyada l' Unión Progreso y Democracia de la senyora Rosa Díez, que passaria al mateix periode del 9,9% al 4,6%.


En el cas dels dos partits catalans, i també si ho comparem amb les dades del baròmetre de l'Octubre de 2013, Ciu es manté i ERC per la meitat del suport, però aquí les causes són d'una altra natura.


També és interessant entendre que aquesta situació ha de ser necessàriament transitòria. Poden passar divereses legislatures o només una de sola, però és clar que les dretes són dretes i les esquerres són esquerres, encara que aquesta -important- diferència conceptual s'hagi desdibuixat durant els darrers anys. Per això Podemos ha irromput amb tanta força, perquè l'esquerra tradicional (PSOE i IU) no han sabut respondre amb dignitat ni propostes als envits de la crisi que ha acabat amb bona part de l'estat del benestar que s'havia construït als darrers 25 anys. Es consolidarà Podemos i desapareixerà el PSOE (la desaparició o la marginalització total de IU està cantada), o el PSOE es refundarà o es fusionarà amb Podemos, però al final només en pot quedar un.


El fenòmen Albert Rivera, també és transitori. A Madrit -concepte- hi han abocat molts diners per a fer-lo pujar. És comprensible. Representa la joventut, l'empenta, la netedat, l'unionisme no estrident (a diferència de UPyD) i el liberalisme "assenyat" (a diferència del liberalisme "salvatge" del PP), i el combat contra el separatisme català, però amb cara amable. De tota manera, com que de dreta també només en pot quedar una, acabarà fusionat o substituint el PP (però perquè això passi han de passar moltes llunes).


Les eleccions anadaluses del 22 de març començaran a desvetllar algunes de les incògnites.

La Copa del Rei

El debat generats a finals de la setmana passada en ralació a la Copa del Rei de futbol és la constatació de vàries evidències.

La primera, i segurament la més important, és la confirmació de la magistral frase, fruit de la saviesa popular que diu, literalment: "Qui no te feina el gat pentina", expressió que dit sigui de passada, té el seu equivalent en totes les llengues modernes del món.

En el que era una final previsible, és a dir Barça-Atlétic, no van passar ni deu minut de les respectives victòries i associades classificacions per a jugar la final que els periodistes esportius -especialment els catalans- es van afanyar a començar una falsa polèmica sobre si el Real Madrid cediria o no el seu estadi per a la final de la Copa entre els dos equips, que tenen aficions -com és ben conegut de tothom- altament monàrquiques i nacionalistes espanyoles.

I això va ser així, a les publiques (CatRadio, Ràdio 4), com a les privades (RAC1, Flaixbac, La Ser). I jo em pregunto, quina necessitat hi ha de perdre el temps, de marejar la perdiu, de fer emprenyar l'audiència i de fer exaltar els representants dels implicats, tan en un sentit com en un altre.

És evident que al Madrid -club de futbol, no concepte-, no li fa cap gràcia que xiulin al rei d'Espanya al seu estadi, ni que la grada s'ompli d'Ikurrinyes i Estelades, ni que el Barça, o l'Atlétic es puguin proclamar campions de la copa de sa majestat borbònica al bell mig de la Castellana. Jo tampoc no ho faria, és de pur sentit comú, i no pas una qüestió de diners.

I els periodistes vinga remenar l'olla, que si al 2012 hi havia les obres dels lavabos però que ara ja no n'hi ha, que si la Federació ho hauria de forçar, que si hi ha una reunió per a la setmana entrant, que si el Barça exigeix, que si l'Atlétic diu....Áixí des de dimecres de la setmana passada fins dissabte. Avorrit i exasperant fins a l'extenuació.

La segona, té a veure amb la mala praxis de la Federación Española de Fútbol (em sembla que també és Reial, però no n'estic segur). Tota aquesta -falsa- polèmica es genera per un problema de pèssima organització. Sí, com en totes les competicions civilitzades del món civilitzat, la Federación dessignés l'estadi que allotjarà la final abans de començar la competició, s'acaben els problemas, però aquest toc de sentit comú, segurament deu ser demanar massa als seus representants.