Valencià (i home de bé...)

Aquest dimarts IKEA ha inaugurat a Valencia (Alfafar) la botiga número 16 a Espanya, la que fa 19 a la Península Ibèrica. La nova botiga, que incorpora les més modernes tecnologies, ha trigat gairebé setze anys a obrir portes a una de les ciutats més importants de l'Estat. Hi ha qui afirma que el "lobby" del sector del moble, tradicionalment molt poderós, amb l'aliança dels polítics del PP, han fet tots els possibles per a retardar la concessió dels permisos necessaris.

La veritat és que no té cap sentit obrir primer a Barakaldo, Vigo o Múrcia, que no pas a València, on hi ha un mercat de segones residències, hotels i apartaments que fa feredat; o sigui que és força probable que la rumorologia popular estigui carregada de raó.

Em van convidar a l'acte d'inauguració (a les 8:00 hores del matí ja que a les 10:00 obrien la botiga al públic en general, que feia més d'un dia que feia cua...) i em va agradar assistir-hi. Una experiència molt instructiva. Va ser un acte sobri, ben organitzat (com tot el que fa IKEA) i que es va desenvolupar en forma d'esmorzar (suec-valencià, en paraules del presentador de l'acte, que literalment combinava el salmó amb l'orxata...en fi, sense comentaris...(només afegiré que quan tenia 20 anys i anava força per aquestes terres molts valencians portaven vestits amb corbata i mitjons blancs, però això són figues d'un altre paner).

Entre les personalitats (la "casta", que diria en Pablo Iglesias de "Podemos"), hi havia l'ambaixadora de Suècia a Espanya (una senyora amb una classe excepcional) i el Presidente de la Generalidad Valenciana, un tal Alberto Fabra que si tingués uns anys més es podria confondre fàcilment amb el cantant Bertín Osborne (tot i que l'Osborne té unes cent cinquanta vegades més estil).

Quan es va acabar l'esmorzar (desdejuni en Valencià) el presentador va iniciar la introducció dels parlaments. Primer va parlar la directora de la nova botiga, una noia jove i plena d'energia que malgrat ser de Valladolid va dir les primeres paraules en Valencià, es va disculpar per no parlar-no bé i va prometre que en breu seria capaç d'expresar-se en la llengua pròpia. Seguidament va parlar la Directora General de IKEA Ibérica, una senyora amb tanta classe com l'ambaixadora que, malgrat ser de Madrid, va iniciar el seu parlament en un excel.lent Valencià.

I després va venir en Bertín....Xulangues,  prepotent, desafinant, propagandista, improvisador. Es notava a la milla que no s'havia preparat la intervenció. Va fer un discurs lerrouxista i demagògic sobre les meravelles de la Comunidad Valenciana i la seva capacitat d'atreure inversions. Patètic i lamentable.

El més patètic de tot, però, és que en Bertín va ser incapaç ni tan sols de dir "Bon dia" en Valencià. Una cosa és no parlar un Valencià fluïd, cosa que se li podria arribar a perdonar (tot i que no és cert perquè jo l'he sentit expresar-se en un Valencià més que correcte a les Corts Valencianes), però l'altra és mostrar un absolut i irreverent despreci per la llengua pròpia. És l'expressió del "savoir faire negatiu", de la falta de respecte, de l'arrogància, de l'estultícia, de la mediocritat més baixa.

Aquest individu és el màxim representant d'un partit que ha estat capaç de carregar-se en deu anys tres entitats bancàries centenàries, l'institut de recerca Príncipe Felipe i la Ràdio Televisió Valenciana, Canal 9. Tot un rècord. I aquests tipus, van treure a les darreres eleccions autonòmiques més d'un milió dos-cents mil vots. Déu ens agafi confessats.

Marta Rojals: "L'altra". RBA Editores

M'emprenya parlar d'un llibre que ha publicat RBA, perquè el que RBA ha fet amb "El Jueves" arran de l'autocensura de la portada en la que es veia el Borbó vell passant una corona plena de merda (i mosques voltant) agafada amb pinces (i pinces al nas per no sentir la pudor), al Borbó no tan vell, és una de les cafrades més indignes que he sentit des que hi ha democràcia a Espanya.

De fet, és tan bèstia que em sembla que jo també aplicaré autocensura a l'hora de comprar altres llibres i revistes d'aquesta editorial. La censura injustificada ens acosta a temps pretèrits afortunadament extingits, però està vist que no podem abaixar la guàrdia. Igual d'aquí a quatre dies tornem a rememorar velles imatges del 23 de febrer de 1981....

Però vagi en defensa de la meva integritat com a lector i com a consumidor que el llibre del que vull escriure en aquesta entrada del blog l'havia ja adquirit abans que els millors dibuixants de  "El Jueves" decidicin plegar per una simple qüestió de dignitat. Per cert, estan preparant un còmic sobre els Borbons. Espero poder-ne parlar ben aviat.

El llibre en qüestió és "L'altra", de Marta Rojals (Ribera d'Ebre, 1975). He de dir que la lectura de "L'altra" m'ha fascinat i que totes les crítiques literàries que havia llegit d'aquest llibre (i que em van impulsar a comprar-lo) li fan un veritable homenatge sense exageració. És tracta d'una novel·la sensacional, única, amb un "in crescendo" que arriba a un veritable clímax al final de l'obra, quan s'acaben de descubrir els més íntims secrets de la protagonista, gelosament guardats per l'autora.

"L'altra" és el segon llibre de la Marta Rojals. Arquitecta de formació i de professió a l'inici de la seva carrera, la va deixar per dedicar-se a la literatura. El seu primer llibre "Primavera, estiu, etcètera", publicat el 2011, va ser un d'aquells fenòmens editorials que es produeixen de forma totalment inesperada, gairebé espontània, via l'anomenat "boca-orella". Un factor coadjuvant aquí deu haver estat, sense dubte, l'estratègia de marketing que l'editorial i l'autora, o l'autora tota soleta han construït al voltant de la seva personalitat. Emulant Howard Hugues o Amancio Ortega, l'autora no concedeix entrevistes ni va a la ràdio, ni surt a la tele, ho contesta tot per internet i ningú no sembla haver vist una foto seva. Si vol preservar la seva intimitat, l'aplaudeixo. Si es tracta d'una estratègia per a bastir un àura de misteri que incrementi les vendes també. El cert és que de l'autora en sabem ben poca cosa, però el que sí és cert és que escriu amb saviesa i mà ferma.

"L'altra" és un relat actual, en tots els sentits, i molt adequada per aquells que recordem perfectament l'abella Maia (i en conseqüència "tenim un pla", com diuen els amics de Bankia). La novel·la està escrita en tercera persona però reflexant el punt de vista de l'Anna, una noia de 38 anys filla de bidell universitari, brillant llicenciada en física però que exerceix de dissenyadora gràfica perquè allí l'ha portat la vida. Casada amb el Manel, Nel, de 40 anys, llicenciat en història, fill de familia de clase mitja obsessionada per les formes i el "què diran", que es queda sense feina al diari al que treballava com a responsable comercial.

La novel·la explica amb un llenguatge planer, farcit de diàlegs en els que els personatges s'expressen amb naturalitat, amb ple de castellanismes tan reals com la realitat, i on les referències al món 2.0 són constants, els problemes d'una crisi real que comença a afectar a persones de clase mitja, amb BMW i vacances a l'altra punta de món, que es pensaven que "a ells mai no els tocaria".

Crua, cruel, amb un punt d'amargor que traspua de les reflexions dels personatges que envolten la parella, "L'altra" ens va desgranant a poc a poc la personalitat de l'Anna, els problemes amb la seva mare i algunes circumstàncies excepcionals de la seva vida que li marquen el present i li amarguen la consciència.

Un llibre imprescindible que amb els anys esdevindrà un clàssic de la literatura catalana.

PSC: la deriva

Diu la saviesa popular que quan el vaixell s'enfonsa les rates són les primeres a abandonar el vaixell. Màxima que el gènere humà té assimilada des de fa una eternitat.

Enrere queden els dies en els que hi havia bufetades per a pertànyer a aquell instrument meravellós de manar i fer política anomenat "Executiva del PSC", màxim orgue del Partit entre congressos. Tothom volia sortir a la foto, i tothom volia tocar cuixa, o càrrec, que pel cas era el mateix, sia una Diputació, un Consell Comarcal, un Ajuntament arregladet o la pròpia Generalitat.

La desfeta del PSC ha estat tan monumental, tan estrepitosa, tan esperada per tothom excepte pels que manen al Partit, o al menys una part dels que manen (ja se sap que també apel·lant a la saviesa popular, el banyut és sempre el darrer a assabentar-se de la infidelitat), que els comandaments intermedis no volen ni sentir a parlar de fer-se l'Harakiri. Normal no? Doncs sembla que encara hi ha algú a la cúpula del PSC que no ho veu clar.

Els Navarros, Lucenas, Zaragozas, Icetas, Montillas et alt. s'estranyen quan la gent que encara conserva respectabilitat el PSC treballant des del municipis, no vol ni sentir a parlar de la Secretaria del Partit. La bufetada a l'executiva de la Núria Parlón al Congres del cap de setmana passada va ser excepcional. "Em vull dedicar en cos i ànima a Santa Coloma de Gramanet i això és incompatible amb la Secretaria del PSC". Però és que en Ballesteros des de Tarragona deia: "La meva prioritat i el meu compromís és la gent de Tarragona", i la Marin, a l'Hospitalet, i en Ros a Lleida.

En conclusió, el socialisme real, el que ha gratat des de la base, el que té credibilitat davant dels seus conciutadans perquè ha mantingut la coherència, no vol saber res de les runes i de la desfeta del PSC (fa molts i molts mesos vaig fer una entrada al blog anomenada "Quo Vadis PSC?" i pel que es veu, a dia d'avui la pregunta roman sense resposta).

El PSC té un greu problema d'identitat i credibilitat, que ha de solventar des de la humilitat, la voluntat d'integració i l'acceptació que si acaben sent un satèl·lit del PSOE sense cap altra personalitat, perdran els vots catalanistes (cap a Esquerra o Nova Esquerra), els vots federalistes (votaran ICV) i els vots unionistes (cap a Ciudadanos).

El principal acostament a la solució d'un problema és el reconeixement del mateix. Posant en Miquel Iceta al capdavant de l'executiva de traspàs el PSC posa un piròman a apagar el foc, sigui dit amb el més gran dels respectes.

O fan un gir espectacular en pocs mesos (no els en queda gaire de temps) i accepten el dret a decidir com a part consustancial de l'ànima del PSC, o això acabarà com el rosari de l'aurora. Si no, temps al temps.

Putes i camells

La cosa és tan divertida que no em puc estar d'escriure'n una entrada al blog. Aquest matí, tot fent la marxa Mar i Muntanya de Palamós amb el meu germà i els meus amics Irene i Joan, ho hem comentat: la Unió Europea diu que les putes i els camells han de comptar pel que fa a la generació del PIB. Ho aplaudeixo sense fisures, i afegeixo: ja era hora.

Benvinguda sigui l'acceptació de la realitat i el reconeixement que aquesta Europa que tots compartim no és una bassa d'oli puritana i de missa de dotze i que malgrat el nostre "gran" nivell de desenvolupament social, continua havent-hi activitats enquadrades al sector serveis que no es tracten com caldria. Més val tard que mai. La prostitució i el tràfic de drogues formen part indisociable de les nostres vides. És una realitat que no pot ignorar-se i que sense cap mena de dubte, cal regular adequadament. El reconeixement és un primer pas imprescindible. Cal reconèixer-ho per poder-ho regular, gaudir-ne amb el cobrament d'impostos per part de l'Administració i garantir la seguretat i la llibertat de les persones que en depenen.

Ja fa anys, un estudi del gabinet tècnic de Caixa Catalunya (ara Catalunya Caixa en hores baixes), va estimar que la prostitució aportava a Espanya un volum de negoci de 50 milions d'Euros al dia. Fent una simple inferència estadística, i tenint en compte que el sector treballa 365 dies l'any, sense descans, com ha de ser en un sector que assegura serveis bàsics imprescindibles, la cosa podria fàcilment enfilar-se a més de 18.000 milions d'Euros l'any. Per tant, inclino el meu cap en senyal de reconeixement cap als pares de la pàtria europea que han tingut la visió d'entendre que la prostitució és una peça no només existent, sinó molt dinàmica del sector serveis.

És un sector tant clau que un dels dies que més volum de negoci genera és el dia 10 de cada mes, justament el dia que l'Administració ingressa les percepcions del subsidi d'atur a aquells que no tenen feina. El stress de l'atur es combat amb una mica  d'alegria. Per què no?

Així doncs, encara que la cosa pugui sonar estranya, per fi una decisió encertada. Cal legalitzar i regular la prostitució com la venda de cannabis i d'altres substàncies per tal de garantir que una activitat que es porta a terme malgrat qualsevol prohibició (que els ho preguntin als francesos que omplen els putiferis de l'Alt Empordà) generi seguretat jurídica suficient com per què el col·lectiu que hi treballa pugui fer-ho de forma reconeguda, legal i protegida.

Una espurna de sentit comú que espero, sigui només un primer pas.

Tiananmen: 25è aniversari

Que la Xina és un país que practica la censura de forma oberta, descarada i absolutament professional és cosa sobradament sabuda.

Les connexions a internet poder arribar a ser un malson degut als filtres i més filtres que hi ha tant als hotels, com als aeroports o a qualsevol zona amb una xarxa wifi, que és una cosa absolutament freqüent (els xinesos no poden viure sense un mòbil o una tablet als dits).

Ara bé, el que ja no tenia tan clar és -ingenu de mi- que la deformació o, més aviat, la negació de la historia podia ser tan descarada. Aquests dies se celebra el 25è aniversari dels tràgics fets de la Plaça de Tiananmen, a Beijing, que varen culminar la nit del 4 de juny, després de 15 dies de protestes, amb la intervenció de l'Exèrcit Popular Xinès, que va entrar a la plaça amb soldats i tancs per disoldre la manifestació i que va culminar amb un número de morts que mai no s'ha acabat de saber però que segons diferents fonts no baixa en cap cas de 400 víctimes, tots estudiants i intel·lectuals i tots ells molt joves.

Hi van haver-hi manifestacions de record a bona part del món civilitats, fins i tot a Honk Kong, però a la Xina Continental, ni piu. Això seria fins i tot comprensible, donat el règim de control informatiu per part del Partit, però el que és més greu és que el Partit Comunista ha eliminat els fets de Tiananmen de la història. És a dir, la massacre no va existir mai, no es va produir. Quan la setmana passada parlava amb persones xineses que ara tenen una trentena d'anys, no tenien ni idea de què els parlava. Els fets de Tiananmen no van existir mai. Una altra constatació que la història l'escriuen els vencedors.

Premis Darwin espanyols

Desconec si els Darwin Awards, dels que escrivia fa molt poc en aquest blog per a celebrar la darrera genialitat d'una mort de persona que conduia i provava de penjar una "selfie" al "Facebook", són exclussius dels Estats Units d'Amèrica. Ho desconec però ho sabré aviat. Si la franquícia és exclussivament nord-americana, a les Espanyes caldria obrir ben aviat una delegació. Segur que en breu esdevindria una Font inesgotable de premis i anècdotes impagables. 

El cas que ens ocupa és fascinant. Un personatge del que mai no havia sentit a parlar, un tal Darío Barrio (sembla ser que freqüentava les televisions hispàniques), cuiner mediàtic, va morir el divendres en un accident d'una interessant activitat esportiva anomenada "salt BASE" i que consisteix en una cosa tan divertida i adrenalínica com practicar paracaigudisme des d'edificis.

La cosa que el fa "Darwinià" és que precisament saltava per homenatjar el seu amic Álvaro Bultó, un altre "crack" que va morir l'any passat també en un accident del mateix tipus. El tal Bultó (dels de les motos Bultaco) era d'aquells que es posava una mena d'extensions de tela als braços que simulaven ales i es tirava com una bala entre edificis.

L'única cosa que trenca amb la regla "Darwiniana" és que tot i que separat, el tal Dario Barrio tenia dues criatures, o sigui que no ha mort sense descendència, però la seva mort és tan, tan absurda que estic convençut que en aquest cas, el Jurat dels Darwin Awards seria capaç de fer una excepció.

Abdicació reial i hipocresia extrema

Ja és mala sort que una de les setmanes més actives en matèria de Transició de la Transició, m'hagi agafat de viatge a la Xina. Assabentar-se que el Borbó ha abdicat per la premsa digital amb filtres de censura xinesa i decalatge horari, no és precisament allò que jo hagués desitjat per un moment tan esperat i anticipat en aquest mateix blog. Tot i que no ha passat res d'extraordinari, ha passat molt, molt més del que aparentment podria semblar.

Malgrat l'absència, com diuen en Castellà: "no hay mal que por bien no venga".  De tornada cap a casa vaig tenir l'oportunaitat de llegir l'edició europea del "The Wall Street Journal" (divendres 6 de Juny), i vet aquí que a la pàgina 14 topo amb una sorpresa majúscula, en forma d'article d'opinió.

L'article en qüestió es titula: "King Juan Carlos, Thank You", i el firma una de les més prestigioses firmes de la Intel·lectualitat i l'opinió periodística de les Espanyes: José Maria Aznar (Mr. Aznar is the former prime minister of Spain, resa el sotafirma).

El vaig haver de llegir dues vegades per a arribar a copsar-ne la grandesa (i he de dir que està tan ben escrit en anglès que és rigurosament imposible que l'hagi escrit ell, tal vegada la seva dona, però ell, en anglès segur que no). Aznar, "Ánsar" pels amics americans, va ser aquell senyor que no va tenir cap mena de problema en casar a la seva filla Ana amb un (presumpte) delinqüent anomenat Alejandro Agag al Monastir de San Lorenzo del Escorial (on es casaven els reis), i tampoc el va tenir en trencar el protocol i entrar abans que el mateix rei.

Aquell senyor que tampoc no tenia cap problema en que des del seu entorn es deixessin sentir cants de sirena en favor de la República, aquell mateix, que tampoc no tenia cap problema en que fóra "vox pópuli" que la seva relació amb la casa reial era no només poc amistosa sinó gairebé forçada als actes protocolaris.

Doncs aquest senyor escrivia al Wall Street el següent panegíric (n'he extret les perles més sucoses):

...Under his reign, Spain has enjoyed the period of greatest social progress, greatest political fredom and greatest institutional stability in its contemporary history, among other reasons because the King himself was able to show us the path to follow (...elefants, gendres corruptes, amants alemanyes, desordres familiars, tot un llegat a seguir).

...King Juan Carlos's polítical legacy is a collection of ideas that are fundamental to any society, especially when facing moments of crisis: harmony, consensus, institutional respect, stability and solidarity (només li ha faltat afegir que el llegat inclou lliçons pràctiques de cacera de paquiderms malalts). 

...And we must not forget the idea of Spain as a nation, whose continuity is guaranteed by the Crown (no podia faltar la cirera unionista per tal que el pastís quedés sencer).

Després de tanta joia, vaig demanar-me un gin-tònic per fer-me passar el cor agre que m'havia quedat.