La salut del riu Ter i el seu entorn

És la segona vegada que escric aquest article. Ahir el vaig publicar, i aquest matí, abans de començar a treballar, he volgut retorcar-lo i, segurament per la son encara enganxada a les orelles, m'ha desaparegut sense que l'hagi pogut recuperar. El cert però és que havia escrit allò que volia i per tant, com que em sap greu haver-lo perdut, el torno a entrar.

 

Deia doncs el dilluns al vespre que en un entorn de mediocritat extrema i incredulitat general respecte del que està passant a nivell dels polítics que regeixen els nostres destins i controlen els nostres diners, cal buscar d'altres arguments per a seguir avançant cada dia.

 

I un dels arguments l'he trobat en el riu Ter, al seu pas per Girona. Fa anys que practico el "running" a Girona (més de 15, de fet, símptoma inequívoc de senectud), i mai havia vist el riu amb l'esplendor d'aquests darrers temps: ribes verdes, encanyissades, amb vegetació molt abundant, amb un cabal d'aigua més que raonable (tenint en compte però que el cabal ecològic que es va decretar en temps d'en Franco no s'ha respectat mai).  A les pluges d'aquesta pasada primavera, a un comportament cada vegada més conscient de la ciutadania i probablement a alguna actuació adequada de l'Agència Catalana de l'Aigua, caldrà segurament atribuir-li la responsabilitat d'un riu que respira i després més vida que mai.

 

Fa quinze dies, un vespre que sortia a córrer, vaig tenir el privilegi d'assistir a un esdeveniment insòlit: passava jo per la passera peatonal que uneix Fontejau amb la Devesa i en mirar cap al riu vaig poder contemplar una llúdriga que nedava plàcidament, amb un ritme cadenciós i constant, deixant al seu darrere un estol d'ones en forma de triangle. Va ser un expectable sensacional. Mai abans havia vist res igual al Ter al seu pas per Girona.

 

Uns dies després, passant gairebé pel mateix indret, i també al capvespre, aquesta vegada però venint des de l'hospital Trueta per camí no asfaltat que discórre a la vora del Ter, vaig tenir també el privilegi de contemplar un senglar femella amb 5 cadells de senglar.  

 

Si la vida política i econòmica fa més pena que glòria, reconfortar-se amb la contemplació de la bellesa que ens ofereix la natura tan a prop de casa, fa pensar que encara hi ha esperança i que no tot està perdut. I això no es pot comprar amb sobres plens de bitllets de cinc-cents Euros.

 

 

 

L'adéu de'n Manel Fuentes

Avui ha estat el darrer programa de l'actual "Matí de Catalunya Ràdio, MCR" per part d'en Manel Fuentes. Per a celebrar l'efemèrides l'han fet en directe des de l'antigua fàbrica d'Estrella Damm a Barcelona, obert al públic.

 

Ha estat un programa emotiu (el tall que he pogut sentir mentre anava en cotxe), ple de moments pel record amb felicitacions sentides del públic. Fins i tot un ciutadà francés de Marseille ha trucat per a felicitar en Manel i dir-li que l'escolta per internet des de França i el felicita per al recorregut del programa.

 

Han estat quatre temporades en les que hi ha hagut ràdio de molta qualitat, entesa com a servei públic de primer nivel. És per això que Catalunya Ràdio i TV3 no es poden desmantellar, perquè formen part de l'essència d'aquest país i han contribuït de forma notòria a la normalització lingüística i a la dignificació de la ràdio en Català; de fer d'aquesta terra en la que ens ha tocat viure, un país "gairebé" normal.

 

He de confessar que en Manel Fuentes no era sant de la meva devoció quan va començar ara fa quatre anys. La percepció que en tenia era la d'un bon imitador; la d'un personatge molt mediàtic que participava als programes de nit de Telecinco, més aviat passats de voltes, i que tocava la guitarra i era un gran admirador de Bruce Springsteen (com jo mateix, d'altra banda).

 

No m'imaginava que fóra capaç de combinar amb tant "savoir-faire" un espai de sis hores d'informació rigurosa i plural que acabava però amb l'espai "Alguna pregunta més" en el que en Fuentes imitava tothom, en particular en Núñez, ex-president del Barça, que, per cert, ha accedit a una entrevista aquesta semana.

 

Durant els quatre anys, en que l'he seguit l'estona que anava conduint durant molts dies, he anat constatant l'evolució positiva d'un periodista que ha anat creixent en rigor i en maduresa, fent veritable periodisme d'investigació i servei públic (la investigació del cas Millet va ser, entre d'altres moltes, exemplar). El punt d'impertinència que li costava evitar al principi ("fusellava" l'entrevistat massa sovint, sobre tot si no li acabava de fer el pes), va anar passant a una moderació molt més serena, meditada i intel·ligent (especialment després d'algun episodi en el que va haver d'acabar demanant disculpes publiques després que un professor universitari no tingués més remei que penjar-li el telèfon), que l'honora com a periodista i com a persona.

 

I ho va saber combinar, també de forma que em va sobtar molt, amb la teleescombreria espanyola, presentant un dia a la semana a una de les teles que no tinc ni sintonitzades a casa un programa anomenat "Tu cara me suena".

 

En Manel Fuentes és un periodista honest, professional, amb talent innat i una inesgotable capacitat de treball. Molta sort allà on et porti la vida Manel, et trobaré a faltar.

 

 

 

Can Barça: d'enfrontaments eterns

 

Molt més fort que l'odi ancestral entre un seguidor del Barça i un aficionat de l'Espanyol és l'animadversió i la diferència de criteris entre els dos sectors del Barça que s'han vingut posicionant darrerament, i que ha anat creixent fins a despertar passions d'una virulència que només es pot explicar perquè encara que pertanyents a l'espècie "Sapiens, sapiens" continuem essent, com diría l'Arturo San Agustín, "monos vestidos".

 

Des de ja fa alguns anys, els simpatitzants, seguidors, twitaires, feisbukerus, followers i suporters del Futbol Club Barcelona es posicionen en un dels dos grups i sensibilitats següents:

1. Laportistes-Cruyffistes-Guardiolistes (branca patriòtica, arrauxada, una mica xulesca, segurament malbaratadora i partidària del dret a decidir, que et claven un parell d'òsties a la cara sense contemplacions si no els caus bé), i

2. Rosellistes-Reixaquistes-Vilanovistes (branca de la "puta i la ramoneta", ara vull ara no vull, molt més "low profile", amb una mala llet de cavall, estoïca i partidària de l'Espanya federal, que et claven un ganivet per l'esquena quan estas en fase de son profund).

 

Els uns i els altres no es poden veure i no se n'amaguen. Avui, la divisió i el forat entre ambdues parts s'ha fet tal vegada públic urbi et orbe i qui sap si irrecuperable durant molt de temps.

 

En una roda de prensa al stage de preparació del Bayern München que entrena Guardiola a Itàlia, i aparentment sense solta ni volta (probablement en resposta a un periodista català, però tan se val perquè en Guardiola tenia ganes de xerrar i una declaración d'aquest home, tot i poder semblar improvisada, està pensada fins a la sacietat i no ha estat traduïda a l'alemany perquè ell mateix s'ha encarregat de dir-li al seu traductor que allò no calia) comença a disparar amb una metralleta de gran cal·libre contra l'actual Junta Directiva del Barça, espolsant aigües fecals d'una forma que abans d'ara només li havia vist fer amb "el puto amo" Mourinyo, i de rebot, però de forma ben visible, contra l'actual entrenador, Tito Vilanova, ajudant de Guardiola durant 5 anys, i un dels seus millors amics fins fa quatre dies.

 

Òbviament les declaracions portaran contradeclaracions del portaveu de la Junta (els ha tractat simplement i planament de mentiders) i l'ambient encara s'enrarirà més.

 

I, com diria La Trinca "aixi anar fent, així anar fent, in secula seculorom, amen". No sé a qui creure'm i sento més aviat vergonya aliena. Com a col.lectiu sóm pocs i enara discutim per acaber-nos de fer més petits.

 

Tingui raó o no, l'espectacle d'aquesta tarda era del tot sobrer. Ni "tempora", ni "mores".

 

 

 

 

Oli d'oliva

El Ministre Arias Cañete, un gran amic de Catalunya, ja saben, aquell del "transvase por cojones" del riu Ebre per a fer camps de golf i regadius extensius a València i Múrcia, s'ha postulat ara a favor d'una iniciativa que la Unió Europea pretén regular des de fa temps, i n'ha esdevingut un impulsor-precursor.

 

Pels que encara no ho sàpiguen, la cosa va de (qui poca feina té el gat pentina, deia la meva àvia) regular la utilització de l'oli d'oliva als restaurants, impedint-ne la utilització de les típiques i ancestrals setrilleres, que seran -sembla- substituïdes per ampolletes amb precinte d'un sol ús.

 

Honestament em pregunto com és que els pares de la patria comuna europea tinguin tan poca feina que es dediquin a aquestes foteses, de difícil comprensió pel ciutadà del carrer, a qui de vegades li costa arribar a final de mes.

 

Que una ampolla monoús és millor que una setrillera que en molts casos regalima per tots cantons i de la que no se'n sap la procedència, ho saben fins i tot els ximpancés, però posats a fer un exercici complet de coherència i vetlla per la salut del consumidor, no podem precintar l'oli (entenc que la iniciativa afecta també al vinagre tot i que no n'he llegit res) i deixar la resta d'elements auxiliars intocats. Com si d'un menú barat d'avió es tractés, caldria poder disposar de monodosis o ampolles precintades, segons sigui el cas de:

 

1. Pa. Hauríem de prohibir amb carácter immediat que un restaurant ens portés pa tallat o panets individuals que no estiguéssin envasats al buit. A partir d'ara em negaré a menjar pa a menys que no vingui dispensat d'aquesta manera.

2. Sal i pebre. També en bossetes individuals minúscules, d'aquelles que -de vegades- costa una infinitat d'obrir correctament.

 

I llavors caldria tenir en compte d'altres elements relacionats dels que ara per ara en sabem ben poca cosa:

 

3. No més aigua en gerra sota cap concepte.

4. No més vi de menú en flascó sota amenaça de pena capital.

5. Càmeres de filmar en directe per monitoritzar que cap manipulador d'aliments a la cuina del restaurant on estem dinant o sopant no toqui el menjar amb mans sense protecció plàstica.

6. Càmeres a l'entrada del bany del personal per assegurar que després de fer les seves necessitats es renten les mans amb sabó i es posen guants nets.

7. Càmeres que asseguressin al consumidor que els plats es renten amb aigua de Veri, Water from Notting Hill  o Wasser von Saarland, segons sigui el cas, no fóra cas que rentant els plants amb aigua de l'aixeta ens agafés un mal de ventre.

 

Posats a fer el gilipolles, fem-ho bé, amb professionalitat de campió (europeu).

 

 

Els atzucacs del PP

Que això del Bárcenas feia pudor de sucarrim era fàcil d'intuir. Ara la cosa ha esclatat amb tota la seva virulència. És extraordinari però veure com els polítics professionals fan de la mentida un company de viatge ineludible. No podia creure'm com la Maria Dolores de Cospedal, Dolorcitas, negava una i una altra vegada l'evidència (profusament documentada per bé que no provada, encara,)en roda de premsa, davant les càmeres i els micròfons, i es quedava tan fresca, com si tot allò no anés amb ella. Com si ella mateixa, a cop i de tan repetir-la es cregués la seva pròpia mentida. Són mentida les proves de l'advocat Trias Sagnier? Són mentida les festes i els viatges de la senyora Ana Mato? Són mentida els diners que més d'un ha confessat rebre del PP (en forma de préstec, si es vol, però justament que figuren a les fotocòpies de la comptabilitat extra-oficial al costat de tantes i tantes altres anotacions).

 

Com resa una dita castellana extraordinàriament oportuna: "mienten como bellacos y se quedan tan anchos". Doncs això. Feia feredat veure la fredor i la indiferència amb que els senyors Aznar (Ánsar pels amics) i Rajoy (Fernando I el Breve, pels amics), se les anaven fotent al congrés de la FAES, sense ni tan sols mentar l'interfecte. Com si no hagués passat res. Invocant aquella máxima tan gallega que diu que qui dia passa any empeny. I així van passant els dies.

 

Com poden dormir a les nits aquests polítics? I no parlo només dels de PP, sino d'aquells que representen a partits polítics que han "tocat cuixa". Una vegada has tastat les mels del poder ja no hi ha ningú que els descavalqui: Convergència, PSOE, PSC, PP, tots són iguals: diferents gossos amb els mateixos collars.

 

Els diners a Suïssa són una mentida, Sra. De Cospedal? Algú es creu que siguin precisament del tresorer del PP a títol personal? I un be negre amb potes rosses! No s'ho creu ni el més ingenu. Els diners són del PP via testaferro, i procedeixen, sí o sí, del cobrament de comissions il·legals per l'adjudicació d'obra pública. I aquesta pràctita també l'ha fet Convergència i el PSOE, i per això haurien de plegar tots plegats, des del primer fins l'últim. No s'hi val tirar del ventilador i dir allò tan lleig de: "quan jo vaig arribar ja estaba tot muntat".

 

I el senyor Bárcenas? Com acabarà tot plegat? Doncs fàcil. Acabaren proporcionant-li impunitat a canvi de silenci. Ningú (ni l'oposició) es pot permetre que tot salti pels aires. La situació és tan complicada i delicada que ningú no es pot permetre anar fins al final. Hi haurà un pacte d'"omertà".

 

En Bárcenas no vol passar més temps a la presó i amenaça de tirar seriosament de la manta. És el que passa quan es deixa que arribistes indesitjables acumulin molta informació i per extensió molt poder. De la mateixa manera que a algú li ha interessat dilatar ad in eternum el "Cas Palau", el mateix acabarà passant amb Bárcenas i les aigues tornaran al riu.

 

 

El dret a decidir: el full de ruta i l'entutoll

 

Que aquest poble està condemnat a no entendre's no és nou. De fet, el gran fracàs de la Guerra de Successió i la caiguda de Barcelona l'11 de Setembre de 1714 tenen molt a veure amb aquesta manera de fer exasperantment autodestructiva que tenim els Catalans com a poble. Els nostres avantpassats podien haver canviat el curs de la guerra (o al menys del setge de Barcelona) si la sortida cap a Mataró (on hi havia les provisions de les tropes borbòniques, pràcticament sense protecció) s'hagués consumat. Però no, el representant de la Generalitat va dir que no es podia atacar una ciutat indefensa. El joc de la "puta i la Ramoneta" no és nou, fa tres-cents anys ja el va inventar la noblesa que constituïa el Govern de la Generalitat.

 

Tres-cents anys després sembla que no hagi canviat gaire res. Tenim Facebook, Evo Morales, islamisme, i l'Alicia Sánchez-Camacho, però més enllà d'això els Catalans tenim les mateixes virtuts que ens han fet perdre totes les guerres i la majoria de batalles: no tenim la més mínima capacitat de posar-nos d'acord en el mínim comú múltiple o denominador, que ja no ho sé.

 

Som capaços de marejar la perdiu per una -perdó avançat per la grolleria- puta carta (anava a dir trista, però crec que el que cal dir és senzillament puta) i no avancem ni un mil·límetre en la direcció que cal. Com és possible que ens demanin paciència quan la percepció de que ho estan fent molt malament és evident.

 

Com deien aquells dels anuncis de cervesa (Els amics de les Arts) quan encara ens els miràvem a la tele (ara ja m'he passat directament a la cervesa Kecks de la Garrotxa i a La Mosca de Girona): "Que què tenim?" Doncs tenim:

• Polítics mediocres i acollonits.
• Egoïsmes atàvics i ganes de protagonisme que només s'avaluen en clau electoral.
• Incapacitat de treballar de forma generosa, ambiciosa i intel·ligent pel consens per la causa del referèndum (amb independència de la idelologia que pugui tenir cadascú).
• Rodes de premsa absolutament delirants: en Francesc Homs ha passat de..."caure'm", només "caure'm" a, directament no poder-lo -diguem-ne (que diria ell mateix)- suportar. Continuant en la vulgaritat que presideix aquesta entrada al blog, gosaria a dir que n'estic fins als pebrots (torno a demanar perdó, però és que em sembla que ja n'hi ha ben bé prou).
• Declaracions i contradeclaracions banals, estúpides, decebedores, inoportunes, incoherents, que no fan res més que demostrar baixesa de mires, egoïsme i divisió (fantàstic per Madrit -concepte, no ciutat).
• Un full de ruta inexistent (al menys des del punt de vista del ciutadà de carrer).
• Una direcció de l'anomenat "procés" que s'allunya moltíssim del que seria un procés net i democràtic.
• Molta collonada insubstancial: algú em vol explicar de què serveix una carta que s'envia a un interlocutor que ho sap un mes abans de rebre-la i que en coneix tot el contingut?
• Una sensació de derrota abans de començar a negociar seriosament.

Tal vegada m'equivoqui molt (i desitjo de tot cor que així sigui), però em sembla que les coses s'estan fent molt malament.

 

Conclussió: cal que la societat civil (que té, i mai més ben dit, nom de dona): la Muriel, la Forcadell, la monja Forcada, l'Ada Colau i totes aquestes dones que els tenen tan ben posats i que sense apriorismes i sense pors i sense haver de pagar peatges de partits que els donin de menjar diuen el que han de dir i treballen sense lligams, en defensa del que creuen que és la veritable ètica al servei del poble, agafin les regnes del poder i desplacin a professionals medradors que viuen de la política des que tenim memòria. Aquesta és tal vegada l'única esperança que ens queda...

 

 

Concert per la Llibertat: coses que m'agraden i coses que no

Donat que, malgrat ser un profund defensor de la causa sobiranista, intento ser objectiu -en la mesura que hom ho pot ser, que és gairebé mai, perquè sempre ens mirem la vida i opinem des d'algun punt de vista- faré una llista de tot allò que vaig trobar, com a mínim, millorable.

 

Ep! Parteixo de la premisa que vaig veure el concert des de casa amb els nens i que en molts moments tenia pell de gallina, els sentiments a flor de pell i llàgrimes humitejant-me els ulls, però com sigui que penso que hi ha coses millorables, no me'n vull estar de dir-les:

 

1. El nom: home, penso que li haurien pogut posar concert pel Referéndum o pel Dret a Decidir, però si hi posem "Llibertat", sembla que estiguem a l'any 1974, i no és cert. Això d'Espanya és una democràcia de baixa qualitat, no em canso de repetir-ho, però democràcia, al capdevall. Ja m'agradaria veure si un concert com aquest hagués estat possible a França o als Estats Units, sense anar més lluny.

 

2. El seguiment de TV3: això de ara sí però ara tallo pel telenotícies, doncs no és el que toca. O ara sí, i el fem tot, invocant principis d'interès general (que crec que era el cas perquè no tinc dades d'audiència però segur que va ser -amb diferencia- el programa més vist de la nit) o no el fem, invocant que TV3 és de tots, també dels que no volen el referéndum. El coitus interruptus em va costar de païr, i això de perdre'm l'actuació de'n Peret em va fer molta ràbia, la veritat.

 

3. La durada: Si un està a casa al davant del televisor, aguantar 6 hores seguides és mortal de necessitat (si no, comprovem-ho amb les dades d'audiència): a quarts d'una de la matinada, fins i tot els més fidels a la causa pesaven figues: o eres allí i el sentiment, el soroll i l'emoció et mantenien viu, o acabaves -la majoria- clapat al sofà.

 

4. El tempo: entroncant amb l'anterior, la part més emotiva, és a dir, la que es basava en els cançons de Llach, havien d'haver estat, al meu entendre, al començament.

 

5. La canço icona: jo vaig ésser al concert de comiat de Verges, sota la carpa gegant, al 2007, i vaig cantar amb tots els assistents el "Tossudament alçats", però pretendre fer un himne que sigui cantat per 90.000 persones la majoria de les quals no se sap la cançó, és -si més no- una errada d'apreciació.

 

 6. El millor de la nit: el missatge de la Muriel Casals, equilibrat (això no és fa contra ningú), mesurat, positiu, integrador (sortiu a explicar el missatge als que dubten), molt meditat, a l'alçada de la societat civil que recolça l'acte, i a les antípodes de la mediocritat política que està conduint el procés.

 

7. Com a conclusió: imatges per a recordar per la resta de la vida, una nit de gaudi extraordinari, un missatge pacífic i amb el nivel de civisme i organització que ens caracteritza com a poble: un exemple.

 

No he pogut ser al concert, però espero poder ser a la cadena humana de l'11 de setembre. Òmnium i ANC han demostrat una capacitat organitzativa i de mobilització que cal tenir molt en compte.