Terrorisme informatiu

Això de Televisión Española no té altre nom que delinqüència informativa mereixedora de presó pels responsables, polítics, òbviament.

 

Entenc que davant la constatació d'una realitat tan tangible com a un mínim d'un milió i mig de persones manifestant-se pacíficament pels carrers de Barcelona, els mitjans informatius espanyols podien obtar per dues vies: fer-se'n el ressó que mereix la notícia (des d'una perspectiva d'interés informatiu objectiu -com ha de ser la funció dels informadors-, agradi més o menys el que s'explica) o obviar-la seguint directrius polítiques com si Espanya fóra una vulgar República (Monarquia) Bananera.

 

El Director d'informatius de Televisió hauria d'haver presentat hores d'ara la seva dimissió, però ja se sap, ni aquí ni allà no dimiteix ni el Tato. Però una televisió pública d'àmbit estatal que s'autoanomena "la Primera" no pot trigar 21 minuts, el vespre del dia 11 de setembre a explicar la manifestació independentista de la Diada. Va ser la dotzena  notícia!!! del Telediario Segunda Edición. Alguna ment brillant, gens polititzada, va considerar que fins i tot les eleccions a Holanda o el "arranque del curso parlamentario" eren més importants des d'un punt de vista informatiu que un tall de la seva Espanya volent marxar de forma decidida i ordenada.

 

Costa de creure però és rigorosament cert. Adjunto l'enllaç per si algú té la paciència d'esperar fins al minut 21'05 per a tenir una informació per part de "la de todos" (también de los catalanes, o así debería ser mientras paguemos impuestos) del que estava passant a Barcelona.

 

"http://www.rtve.es/alacarta/videos/telediario/telediario-21-horas-11-09-12/1525377/

 

I després ens diuen que no entenen les actituts secessionistes. Cada vegada que algun descerebrat comet una barbaritat com aquesta aconsegueix que la causa de l'independentisme vagi a més. Em sap veritablement greu que coses com aquesta succeeixin perquè sóc dels que considero que tot en aquesta vida ha de tenir una raonabilitat i un sentit. Quan l'arbitrarietat esdevé norma, es perd tota la credibilitat, i si això succeeix, el descrèdit està servit.

 

Quan allò que no té cap sentit ni cap justificació es pot donar de manera tan alegre i impune és que hi ha alguna cosa que està fallant a nivell dels que governen aquest Estat del que encara formem part.

 

Com no pot ser que el Sr. Mariano Rajoy I El Breve encara s'hagi de pronunciar avui sobre la manifestació de la Diada. L'Aznar hi hauria dit la seva al cap de cinc minuts, segur que amb contundència i poc encert, però al menys hauria exercit de president de govern. El Breve ni això: diu que no retallarà les pensions (són intocables, literalment) i vint-i-quatre hores després unes declaracions del ministre d'economia, Luis de Guindos, el contradiuen manifestament i oberta. Una altra forma de terrorisme informatiu, aquesta vegada des de dins del seu mateix partit, on al Presidente li creixen els nans a cada cantonada.

 

 

12 de Setembre

Doncs ja està, ja tenim sobre la taula un altre element de reflexió -brutal, afegeixo- sobre aquesta relació d'amor-odi Catalunya-Espanya que sembla que darrerament no tingui aturador.

 

La manifestació d'ahir va ser sense dubte quelcom excepcional. El primer fet que fa reflexionar és la diferent natura de la mateixa en comparació amb la del 10 de juny de 2010. Aleshores el poble portava senyeres, era la repulsa del catalanisme assenyat respecte de la sentència del Tribunal Constitucional que esquinçava l'Estatut. Va ser una manifestació transversal, d'afirmació, però que llençava un missatge inequívocament conciliador; com va dir Maragall (avi) era la veu que deia: "Escolta Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana". Però, ai las, Espanya no va escoltar. De fet Espanya escolta poc, i si qui governa és el PP podríem afirmar sense por a equivocar-nos gaire que no escolta gens.

 

Segurament la d'ahir és una manifestació que en bona part és un punt força final respecte de la via conciliadora que marcava el 10J. Ahir hi havia un mar d'estelades. De fet, al menys a la zona que vaig conseguir recórrer (de Provença-Passeig de Gràcia a Gran Via Passeig de Gràcia), en poc més de 3 hores i mitja, per cada senyera hi havia 10 estelades.

 

Un altre element de reflexió és l'exemple de civisme que van donar pràcticament la totalitat dels participants. A part de 3 elements subversius que van cremar una bandera espanyola i una de francesa, no va passar res i sóc dels que pensa que hi havia més havia 1,5 milions d'ànimes que no pas 600.000 com alguns s'entesten a afirmar. No va ser una manifestació en contra de, sinó a favor de, no es tractava de negar Espanya (amb qui ens uneix una història comuna i uns llaços que transcendeixen la pura relació comercial) sinó d'afirmar Catalunya, de dir ben clar i ben fort, que ja n'hi ha prou, que si no s'escolta el poble, aquest sap com fer-se escoltar.

 

En tercer lloc es va tractar altra vegada d'una manifestació de gent normal. En el meu vessant d'antropòleg (hi vaig anar per absoluta convicció, però no vaig poder evitar posar-hi el toc d'anàlisi), no vaig detectar-hi les minories d'exaltats que al matí pul·lulaven pel Fosar de les Moreres. Els de "guerra contra el capital", "socialisme o mort", els deixebles del PSAN o d'HB n'eren una veritable minoria minoritària. A la mani hi havia sobre tot, insisteixo, gent corrent. Famílies senceres, arribades de tots els racons del Principat, fins i tot de Perpinyà (7 autocars, en un dia laborable, que no està gens malament): avis, nens, gent amb crosses, amb cadira de rodes, joves, parelles, colles d'amics i tothom, gairebé sense excepció reivindicant amb civisme i normalitat. Això sí que és un veritable motiu per afirmar: "Que n'aprenguin"....

 

I per últim, aquesta transversalitat era també molt plural. Hi havia, cert, el catalanet de barretina de tota la vida, però també gent de raça negra, indis, gent de parla castellana, gent corrent, insisteixo, que volia expressar que n'està tipa i que malgrat que potser el concert econòmic ho hagués pogut arreglar, ara potser ni això. Declaracions com les d'en Guardiola des de New York són un cop de puny a Madrit (concepte). No se'n saben avenir, i no saben com combratre-ho, per això, la negativa és la seva única resposta. Si poguéssin tornarien a enviar els tancs, però gràcies a Déu, els temps han canviat i això ja no succeirà mai més (encara que hi ha militars que treurien les pistoles altra vegada).

 

Mai a la meva vida havia vist res d'igual. Una veritable marea humana reivindicant pacíficament que la paciència del poble té un límit, malgrat els polítics que suposadament ens representen. L'exemple que van donar tots plegats una vegada es van saber les xifres de participació van ser previsibles, i en la majoria dels casos, sobre tot en la dels que practiquen el negacionisme, lamentables. La vicepresidenta de les Espanyes seguia entestada en el discurs del ara no toca i el tots junts ho farem, separats ens enfonsarem. Mundos, ABCs i Razones només parlen de radicalitat, xantantge i d'altres perles, i, és clar, demanen al govern espanyol que no cedeixi. Aquestes actituts són les que -i no entenc que no ho vegin- estan sumant dia a dia adeptes a la causa independentista.

 

Ara només cal que els polítics catalans estiguin a l'alçada. Una part important del poble ha parlat amb veu clara i ferma, sense fer "la puta i la ramoneta" de la que s'ha acusat tantes vegades la classe política, sobre tot la Convergent. Qui no vulgui entendre-ho és que no té ni dos dits de front. A veure què passa el dia 20. Si -com presumible- no passa res, no hi ha cap concessió de veritat, aleshores, hi haurà un element més de justificació de qualsevol acció que inicïi el President Mas. Tot va confirmant aquella tardor calenta de la que escrivíem abans de l'estiu. Si més no, i la crisi no acaba abans amb nosaltres, serà divertit i històric.

 

 

 

 

11 de Setembre

Ningú no sap què passarà demà ni demà passat, però el que tothom intueix és que res no tornarà a ser "exactament" igual.

 

Si el que s'està apuntant a tort i a dret: a la ràdio, a la tele, al carrer, a les converses entre amics i coneguts succeeix, la manifestació de demà serà segurament la més gran que mai s'hagi viscut a Catalunya i probablement a les Espanyes. Hi haurà sense dubte els problemes de "contatge": els uns diran que hi ha hagut més de tres milions de persones (fet que s'albira objectivament probable, si més no possible), i d'altres que menys de dos-centes mil. No seria més fàcil contractar els serveis de satèl·lit de Google Earth i encarregar fotografies aèries que després es poguessin tractar amb la tecnologia de què es disposa actualment per a donar-una una xifra fiable?

 

En tot cas, sigui el que sigui en seran molts més de dos-cents mil, perquè hi haurà tots els de la manifestació del 10 de juliol de fa dos anys (aleshores el motiu fonamental era un altre, però la llavor del que succeirà demà ja era al carrer: emprenyament creixent per volguer fer combregar els catalans amb rodes de molí, per menystenir els catalans excepte per a les qüestions relacionades amb la recaptació fiscal -no cal ser independentista ni tan sols nacionalista per a adonar-se d'això-) i tots aquells que:

•  han vist que el federalisme, simètric o assimètric no és possible a l'Espanya actual (perquè Espanya no vol),
• han vist que si no hi són poden perdre pistonada (l'exemple de Durán i Lleida, que és capaç de qualsevol cosa per sortir a la foto),
• han entès finalment que una balança fiscal amb un dèficit de 15.000 milions d'Euros anuals és del tot injustificable,
• han decidit que la disciplina de partit té límits (i aquest és un d'ells) i en aquest sac cal incloure tots aquells que, del PSC, Unió i fins i tot Convergència estant, han acabat entenent que moments com l'actual només tenen lloc una vegada cada cent anys.

 

Per tant, la mani de demà es presenta transversal (molt transversal) i molt plural, que ja està bé si el lema o l'esperit és compartit, és a dir, un grup de persones que amb sensibilitats similars o diverses volen sortir al carrer per a manifestar que la situació és insostenible, en el sentit de l'equilibri que ens ensenyaren a les classes de física: és a dir, si l'equilibri inestable es produeix durant molt de temps, al final s'acaba trencant. I això és el que -avui per avui- està passant. La ciutadania, com deia a l'entrada d'abans, parli la llengua que parli, n'està una mica fins al capdemunt.

 

L'altre aspecte interessant d'aquesta convocatòria és que ha estat fonamentalment presidida per l'anomenanda societat civil (ANC, Òmnium Cultural, Plataforma per la llengua, etc...) i els polítics s'hi han afegit (alguns a darrera hora). Ja està bé que sigui així, Catalunya només avançarà cap a una situació de més autonomia (diguem-ho això), de més dret a decidir, com més estiguem convençuts els que hi vivim, encara que parlem amb accent cubà o de Guadalajara, més factible serà el canvi. No serà gràcies als polítics que ho aconseguirem, sino al contrari. Només si els polítics es convencen que el poble, de forma majoritària vol l'autodeterminació, no els tocarà més remei que treure el cap de sota l'ala. Si no, que els ho expliquin als escocesos o als bascos, que des d'aquest punt de vista, i encara que només sigui d'aquest, és a dir, de la gent que a Catalunya està "per la causa", aquest 51% del que parla l'EOC és una xifra que encara no ha arribat al seu sostre.

 

Finalment, hem d'esperar que sigui una manifestació amb un nivell de civisme intatxable (Brussel·les ens estarà mirant, Madrit ens estarà mirant, Washington estarà mirant) i que sigui un model de respecte i reivindicació pacífica. Jo hi aniré, amb els nens. No em perdonararia que si aquest dia esdevé una fita en la llibertat nacional catalana, els meus fills haguessin d'explicar als seus nets que el seu avi els va impedir de celebrar la festa de la llibertat. Com deia abans de vacances, se'ns presenta una tardor calenta.

 

 

De banderes i banderes

Aquests dies previs a la Diada, segurament com a conseqüència de tot l'"escalf" de fa dies per part de l'ANC, dels propis polítics (dels d'aquí i dels d'allí), de l'atenció que li ha dedicat la premsa i també i potser com a element principal de l'emprenyament global del ciutadà del carrer, emprenyat per una crisi que li retalla els serveis i li toca la butxada i encara s'ha de sentir declaracions del tipus "Cataluña pide y Galicia paga" i d'altres bajanades de natura similar, he vist més banderes als balcons que mai.

 

Fins ara mai no havia vist una profussió de banderes que es comencessin a penjar tres o quatre dies abans de la Diada, però sobre tot, sobre tot he començat a veure un gran desplegament de banderes estelades: les més frequents, d'estrella blanca sobre triangle blau, les menys, però no per això no significatives, les d'estrella groga sobre triangle vermell.

 

Desprendre d'aquests simple observació que si de cada 10 banderes n'hi ha 3 d'estelades és que un 30% dels que pengen la bandera són més que nacionalistes catalans i es defineixen com a independentistes seria fals i ingenu. És ben evident que hi ha molta gent que té la senyera de tota la vida -la meva mare, posem per cas - i que se sent tant identificada amb una bandera com amb l'altre, i com a bons catalans pensen que no cal comprar-ne una altra si ja en pengen una, i segurament tenen raó.

 

El que interessa destacar aquí és la progressió, és a dir, la tendència: si fa tres anys les estelades (amb fons blau o vermell, és igual) eren absolutament marginals o directament inenxistents, ara comencen a formar part del nostre paisatge quotidià. També és cert que algun dia algú amb les credencials adequades ens haurà d'explicar quina serà la "bona" si algun dia Catalunya esdevé el proper Estat d'Europa.

 

L'altra cosa que també em crida l'atenció és que el número total de banderes als balcons siguin o no estalades (observacions empíriques dels tres darrers dies a Palamós, Sant Antoni sur Mer i Girona) ha augmentat de forma significativa també en poc temps i que aquest comença a ser un moviment força transversal (n'he pogut veure en barris "tradicionalment" poc dubtosos de convergir amb el nacionalisme o amb el separatisme) i aìxò també és -en llenguatge "twiterià"- tendència.

 

I el darrer fet que voldria observar, en relació a les banderes, és que no he detectat cap sentiment de rebuig de la població de Catalunya més indiferent al fet nacional català, és a dir, no he detectat allò que succeeix en algun partit de futbol quan el Barça juga contra el Madrid, que hi ha moltes banderes espanyoles penjades a molts balcons. No ha estat el cas mai fins ara, però tampoc ho és ara quan l'ambient està més caldejat que mai. No sé si és símptoma de res, però el que seria preocupant seria l'altre: banderes espanyoles en contraposició a les catalanes, de ciutadans que són i han de continuar essent catalans, vinguin d'on vinguin, parlin en la llengua que parlin i pensin com pensin. Tal vegada és que aquella dicotomia tan convergent de "nosaltres" i "els altres, els forasters", s'està començant a esquerdar. Tan de bo fóra així, perquè si aquest estigma de l'emprenyament s'estén entre aquells que se senten més espanyols, la causa de la sobirania haurà fet una passa important.

 

 

 

Quadern d'estiu (6): "Ocell de Foc", Emili Teixidor

La primera vegada que vaig saber de l'Emili Teixidor va ser a través d'aquell meravellós Matí de Catalunya Ràdio que conduïa de manera magistral l'Antoni Bassas i que malgrat tot el que s'ha fet per a substituir-lo serà difícil tornar a trobar un "Matí" com aquell. En aquell programa, una vegada a la setmana venia l'Emili a fer-hi el mini espai "Llibres per llegir". Em va anar captivant cada vegada que el sentia -que malhauradament era menys del desitjat- només quan per raons de feia ho podia escoltar des del cotxe. M'impressionava la seva saviesa, en el sentit més ampli: una cultura bastíssima,  una senzillesa digna d'admiració, una capacitat i una memòria prodigioses (s'empassava els llibres i els podia resumir de forma magistral), mai ni una paraula fora de to, un to de veu que inspirava molta confiança (veu de professor d'aquells que s'escolten enbadalit) i un amor per la terra i la llengua indissimulable i indissoluble.

 

Confesso però que si bé l'escoltava molt, no l'havia llegit mai. Ni tan sols el seu famosíssim Pa Negre, després oscaritzat en la magnífica posta en escena del mallorquí Agustí Villaronga. Després de la seva malhaurada mort (massa jove, desgraciadament, perquè encara ens hagués pogut donar ben bé deu anys més de novel·les i assaigs per a la posteritat i l'enriquiment de les lletres catalanes) vaig decidir reparar aquesta mena de greuge que em tenia una mica "avergonyit". I donat que sóc un apassionat de la literatura juvenil, vaig començar amb la seva obra més llegida: L'Ocell de Foc (Col·lecció Cruïlla, Editoral El vaixell de vapor), que ja va per la seva quaranta-cinquena edició, llibre que l'Emili va escriure l'any 1972, quan el franquisme feia les seves darreres fuetejades.

 

He de dir que ha estat l'únic llibre que he llegit aquest mes d'agost (m'he empassat molt més premsa de la que hagués volgut, però només un sol llibre) i l'he trobat exquisit, imprescindible, hipnòtic en alguns moments.

 

L'Ocell de Foc narra la història d'un nen trobador que ha estat acollit per un grup d'artistes que córre de poble en poble i castell en castell per a fer gaudir de l'espectacle i narrar l'actualitzat a través de la poesia cantada.

 

La història s'esdevé en l'entorn històric a cavall entre finals del segle XII i principis del segle XIII, a la Catalunya medieval, entre partidaris i detractors del rei Jaume I -fill de Pere II, mort en a la batalla de Muret (1213) quan el rei En Jaume tenia cinc anys- i la capdill dels croats francesos, Simó de Monfort lluitava contra el catarisme que practicaven els vassalls de Pere II de l'altra banda dels Pirineus (Montpeller, Carcassona, Albí...).

 

La trama, molt ben construïda, discorre entre vescomptes bandolers, lladres bons, monjos muts, una epidèmia de peste i un escolà grassonet anomenat Careta de Lluna i a qui li agrada molt el ví. L'acció és trepidant, farcida de diàlegs que li confereixen molta agilitat, i amb un català exquisit, molt ben utilitzat des de la perspectiva que el lector serà jove. Una novel·la doncs, altament recomanable, i que em deixa tan bon gust de boca que en breu començaré alguna de les sobre obres majors, com ara "Els convidats" o "Pa negre".

 

 

Quadern d'estiu (5): Ruïna moral

Avui faig la penúltima entrada d'aquesta petita serie d'entrades d'estiu que he volgut fer com a quelcom diferent, oblidant per una estona les misèries econòmiques i polítiques a les que els que regeixen els nostres destins ens han condemnat a viure.

No obstant i entroncant amb les misèries, malgrat he volgut intentar destil·lar bàsicament positivisme, no puc estar-me de parlar de la misèria moral de la nostra societat, de la manca de molts valors, però especialment d'allò que és col·lectiu, és a dir, d'allò que suposadament hauria de ser de tots però que molts ciutadans -de tota mena i condició- no interpreten com a seu; i aleshores és quan entrem en aquest "tant se me'n fotisme" que omple de desídia i deixadesa els nostres pobles, els nostres paisatges, les nostres ciutats.

A Sant Antoni, Calonge i Palamós aquesta misèria es fa cada dia més evident. És cert que la pressió demogràfica i el turisme -minvant- fa que el manteniments dels estàndards de qualitat dels carrers i dels llocs públics en general sigui difícil, però ni els ciutadans en general, ni les institucions hi ajuden ni gens ni mica. Posaré només alguns exemples que visc de molt a prop, però que són reproduïbles a la immensa majoria de pobles de Catalunya.

La misèria de la construcció descontrolada. Aquest mes de setembre plantejaré una pregunta i/o queixa formal (depèn de com responguin) a l'Ajuntament de Calonge. Després de la rotonda de la riera Aubi, en direcció a Calonge, passat el Càmping Costa Brava, si hom enfila l'avingua Unió per anar cap a Calonge, a mà esquerra es troba una sala de festes (La Sala) que deu fer al menys 15 anys (sino més) que es troba en estat ruinós i en total abandonament, esdevenint niu de rates, brutícia i d'altres pràctiques que m'estalvio mencionar. Tot seguit hi trobem tres estructures de formigó, esquelets tragicòmics de l'esclat de la maleïda bombolla immobiliària. Fa més de 4 anys que són allà, com a demostració palpable del fracàs del nostre model de desenvolupament, en un cas fins i tot amb rètol amb el nom del promotor i el seu telèfon (que probablement ja li hagin embargat). Les tanques metàl·liques que separen la vorera de les estructures estan més que trencades. Algun dia un nen hi entrarà i algú prendrà mal.

A un ciutadà que paga els seus impostos a Sant Antoni sur Mer (per cert més elevats fins i tot que a Girona) li ve al cap la pregunta de per què l'Ajuntament no n'ordena la demolició o no practica una demolició d'ofici. Segurament cal anar per la via judicial, però -m'ho invento- segurament al·legant motius de seguretat pública (que serien més que justificats) podrien haver aconseguit la demolició. El que està clar és que els promotors/propietaris han incomplert un munt de normatives i com a mínim, la llicència d'obres que se'ls va concedir (per construir, no per abandonar), però ja se sap, aquest és el país de la permisivitat. A més que no  incompleixis amb un banc poques vegades passa res. Ja ho deixa el ciutadà Pacheco, de la noble vil·la de Jerez de la Frontera. Formularé la pregunta tot i que el més probable és que ni tan sols n'obtingui resposta.

La misèria de la manca de solidaritat interciutadana. A sota a casa, al carrer Artur Mundet, hi ha tres contenidors soterrats d'escombraria indiferenciada, un d'orgànica i un de plàstic. A la plaça de l'esglèsia, a 50 metres (mal comptats) n'hi ha, a més a més, de vidre i de paper/cartró. No puc entendre (ho intento però no ho aconsegueixo) com és possible que al contenidor d'orgànica hi hagi de tot excepte orgànica (és que la gent no sap llegir, som col·lectivament idiotes, o només una ruïna moral?). Al costat dels contenidors cada dia hi ha vidre i paper cartró (els 50 metres fan mandra, ja ho entenc), però és que cada dia em sorprèn més el comportament del personal: el dissabte hi havia una tassa de vàter. No cal fer més comentaris.

I les platges continuen essent un cendrer soterrat malgrat que cada dia es fuma menys. Segueixo preguntant-me cap on avança l'espècia humana, i cada dia tinc les respostes menys clares.




 

 

 

Purgues socialistes

Durant un temps vaig professar simpatia pel PSC, per molts motius, però fonamentalment perquè creia en el projecte del catalanisme progressista i en una concepció federal d'Espanya. Confesso que veure Pasqual Maragall com a 127è President de la Generalitat em va fer una particular il·lusió, malgrat que la idea del Tripartit (de trista memòria) no em va convèncer mai.

 

Però quan Nicaragua (concepte, no ciutat) el va expulsar de la Presidència, de forma vil, amb nocturnitat i al·levosia, el somni se'n va anar en orris de forma gairebé irreversible. El que ha anat vinguent després ha estat la confirmació de la pitjor de les meves hipòtesis.

 

El PSC té molt problemes, el principal dels quals sigui segurament el de la identitat, i el de les dues sensibilitats (la catalanista fedaral i l'espanyolista vinculada amb l'aparell i cada cop més PSOE i menys PSC). L'adveniment de l'entronització de Montilla I, El Breve va ser la confirmació de la mediocritat més gris, no només tolerada, per a vergonya de tot un poble (fins i tot dels "seus"), sinó, incomprensiblement, fomentada per l'aparell. La caiguda del poder era la crònica d'una mort anunciada i malgrat tot, la resposta de les ments pensants del partit van ser l'encefalograma pla. Comparar ara el President Mas amb el President Montilla faria fins i tot posar vermell als més partidistes, però afortunadament això és aigua passada i pel que es veu de la trajectòria del PSOE-PSC, va -també afortunadament- per a llarg.

 

L'arribada del Pere Navarro a la Secretaria General del partit ha estat una altra passa endavant per a confirmar la manca de rumb i la dominància cada vegada més clara de l'ala més espanyolista i recalcitrant del socialisme espanyol, cada vegada més espanyol i menys federal.

 

La purga d'ahir, probablement auspiciada des de Madrit (concepte), només té el sentit de la txeca, de la purga de la dissidència, del pensament únic, monolític i endogàmic, que només s'autoalimenta i que pretén fer de la política, no quelcom al servei del ciutadà, sinó una feina intrínseca, permanent i còmoda l'única finalitat de la qual és la reelecció i anar vivint del "momo", que a fora fa molta fred.

 

No era lògic que persones de la talla política i humana de Laia Bonet, Marina Geli, Joaquim Nadal o Higini Clotas mantinguéssin la boca tancada de forma acrítica i consentida contra una direcció més gris que mai, més despòtica i cobarda que cap altra a la història del PSC.

 

La purga però tindrà efecte boomerang. No només incrementarà la distància versus el nucli dur de l'ala més catalanista del partit, sinó que probablement contribuirà a la pèrdua de molt suport ciutadà catalanista que tradicionalment ha votat PSC.

 

Si el que volen és autodestruir-se, estan comprant tots els números de la rifa. Les properes eleccions autonòmiques poden ser una debacle de proporcions estratosfèriques. I tant de bo no m'equivoqui.