Catastrofisme i efectes colaterals

Sempre he sentit un gran respecte intel·lectual pel Sr. Paul Krugman, economista, premi Nobel d'economia 2008 i col·laborador habitual del New York Times. En general coincideixo en moltes ocasions en les seves anàlisis i comparteixo molts postulats de la seva línia de pensament.

Avui però he quedat perplexe en llegir l'entrada al seu blog d'ahir diumenge. Reprodueixo el link a continuació: 

 http://krugman.blogs.nytimes.com/2012/05/13/eurodammerung-2/?smid=tw-NytimesKrugman&seid=auto

El senyor Krugman en un article molt curt, amb cap profunditat de contingut es dedica a fer de taumaturg i anuncia entre d'altres perles coses tan plausibles però tan dramàtiques com la sortida de Grècia de l'Euro, la fugida massiva de capitals d'Espanya i Itàlia cap a Alemània i la restricció a la llibertat de moviments de capital a la zona Euro, i tot això a molt curt termini. Francament em sorprèn aquesta manca de rigor i -sobre tot- de responsabilitat en una persona com ell, ja que les seves opinions tenen un gran nombre de seguidors i aquests vaticinis podrien acabar provocant una alarma social que acabessin actuant de catalitzador en part dels seus pronòstics.

Sense ser un expert en macroeconomia, i basant-me només en el sentit comú, penso que malgrat un escenari de possible sortida de Grècia de l'Euro (de fet, probablement proper si els partits sortint de les eleccions de fa dos diumenges no es posen d'acord aquesta mateixa setmana), aquest país no representa més d'un 2% del PIB Europeu, i que la situació d'Irlanda o Portugal (països de dimensions i economies similars a la grega), no és ni de lluny la que tenen a Grècia, on durant anys i anys l'economia pública ha estat un absolut descontrol, una total mentida estadística i un llatrocini institucional descarat.

Per tant, la sortida de Grècia de l'Euro, escenari -insisteixo- més que probable, no hauria de provocar per si sol una situació de fugida massiva de capitals d'Espanya i/o Itàlia. Sí que és cert que hi ha hagut moviments (legals) de capitals espanyols i italians que han buscat -i que busquen- refugi en països suposadament més sòlids, però aquest no deixa de ser, en la meva opinió, un fet minoritari (a Grècia, la fugida de capitals es va avaluar en més de 40.000 milions d'Euros).

El problema però és que veus autoritzades com les del Sr. Krugman no haurien de jugar a la ruleta russa d'una forma tan sorprenentment frívola. Esperem que tot quedi en foc d'encenalls perquè si a part del fet grec el que pronostica el senyor Krugman es compleix, a la pròpia idea d'Europa li queden els mesos comptats, i això sí que seria un drama de proporcions desconegudes a nivell mundial.

Vergonyes Valencianes

Diu la dita que els humans som els únics animals que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra. Llegueixo una notícia que em deixa senzillament estorat. La Generalitat Valenciana negocia la construcció d'un part temàtic de 40 hectàrees de Ferrari, semblant al que hi ha a Abu Dhabi. Això sí, posen com a condició que no costi un cèntim d'euro al contribuent valencià.

Explica la literatura econòmica que les crisis solen tenir -entre d'altres- efectes depuratius i que tornen a situar tot i tothom al seu lloc. Doncs sembla que en el cas valencià encara som lluny de tot això, en vistes d'aquesta notícia. Els polítics del PP valencià -juntament amb els del PP madrileny- es van pensar durant molts anys que això era Xauxa (Jauja per a ells).

Pel PP valencià (com molt bé a descrit en Ferran Torrent en moltes de les seves novel·les) la política, el totxo i els bancs valencians eren tot el mateix: una expressió de la nova Espanya, aquella que s'havia d'erigir en la tercera o quarta potència econòmica mundial, trencant els paradigmes existents i demostrant urbi et orbe com es fan les coses al País Valencià (Comunidad Valenciana per a ells): Ciutat de les Arts (fa aigües per tot arreu), Aeroport de Castelló (sense avions i sense comentaris), els estudis cinematogràfics d'Alacant -la Ciutat de la Llum- (els deute de 190 milions d'euros projecta molta més ombra que no pas llum), la Copa Amèrica i el circuit urbà de Fòrmula 1 de València (sense comentaris) i....la joia de la corona: Terra Mítica (en concurs de creditors, amb un ERE acabat de presentar, un forat patrimonial espectacular i un prodigi d'encert en les previsions: un promig de 500.000 visitants contra unes previsions de 3 milions per any).

Doncs aquests senyors que s'han carregat el país inundant la costa del País Valencià d'actius escombreria, que han destrossat de forma molt irreversible el patrimoni de les generacions futures, que s'han carregat per art de màgia Bancaixa, la CAM i el Banc de València (així sí, ningú no és a la presó, però que a un ciutadà comú se li acudeixi deixar de pagar dues quotes de la hipoteca), que no han fet res per a potenciar el veritable teixit de pimes valencianes (no fa tants anys potent i diversificat), que tenen una Generalidad Valenciana de facto intervinguda, ja que els darrers crèdits que no han pogut pagar han estat directament pagats per l'ICO, que han, en definitiva, causat uns danys directes i indirectes estratosfèrics, que costarà anys i anys de reparar, si és que s'acaba aconseguint,  ara aquests senyors (em permetran l'eufemisme), volen tornar-hi amb un nou parc temàtic. I ningú no diu res i això és el més extraordinari de tot.

Això sí, si la cosa es materialitza, no costarà ni un cèntim d'euro als valencians. Perdoni'm que rigui.

Mentiders compulsius

A voltes amb les polèmiques generades pels polítics dels territoris ibèrics hi ha dos casos de personatges que se les donaven d'il·lustres, que han quedat retratats en molt poc temps.

Un cas és el d'aquell simpàtic prócer de la pluralitat lingüística peninsular, el senyor Carlos Dívar, ja saben, aquell que estava orgullós d'haver permès que un jove africà s'expressés en un tribunal espanyol en el seu idioma, el mandinga (veure la meva entrada al blog del 12 de febrer). Tot un respectable magistrat que ocupa la presidència del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial. Doncs aquest senyor, pressumptament, i només pressumptament (no ens cansarem de dir-ho), va ser denunciat per un vocal del Consell General de gastar més de 6.000 euros dels pressupostos públics per a pagar-se caps de setmana privats. Pel que semblava, avui la xifra ja pujaria a més de 10.000 euros. Com pot algú denunciar un senyor pressumptament tan respectable si no hi ha al darrere de la denúncia quelcom de molt sòlid? Tal vegada no sigui cert, però de moment, i només de moment, la pressumpta declaració d'inocència del mandingo no m'ha semblat pressumptament prou contundent.

I el segon cas, és veritablement per a sucar-hi pa. El president de la Junta de Extremadura, envoltat pressumptament de banderes rojigualdas y de fons blaus amb l'anagrama del PP, li deu haver dir al seu conseller de salut, senyor Fernández Perianes allò del "si tenjs cujons, dimite". Perquè l'interfecte-ara ja ex-conseller-  ha insistit que no desitja que "el més mínim dubte" posi en dubte l'esforç, el treball i la responsabilitat que està desenvolupant el govern regional en el seu conjunt i el seu departament en particular. I això ho diu un individu que ha ocupat el càrrec tres mesos i que tot cobrant un salari públic, que no és precisament baix, ha continuat exercint la medicina privada en una consulta oftalmològica a Portugal, a l'altre costat de la frontera, on, a més a més i amb tota probabilitat, deu emetre les factures (si és que en fa, ja se sap com actúen molts metges a les seves consultes privades per escarni de tots) sense IVA.

Això sí, el tal Parianes, en una roda de premsa de tres minuts en la que ha fet com el caçador d'elefants diu "cap retribució, ho repeteixo, per la tasca assistencial que hagi pogut realitzar puntualment durant aquest temps" (a veure qui te nassos de provar que cobrava si segur que no emet una sola factura). I per si no n'hi havia prou, també afegeix, a tenor literal: "Ho he fet fruit de la meva vocació com a metge". Sí senyor, màxim respecte al codi hipocràtics. Ja em perdonaran, però això sí que és tenir collons, com un toro, que hagués dit la meva àvia, en pau descansi.

Vergonya BANKIA

La nacionalització de Bankia torna a posar de manifest que Espanya és un estat de pandereta.

I no ho dic només perquè l'Estat, amb diners del contribuent, hagi d'anar a rescatar una entitat bancària privada amb l'adquisició d'un percentatge d'accions minoritari del banc matriu BFA, sino que ho dic per les següents raons:

• Perquè el regulador, és a dir, el Banc d'Espanya, no va fer res per aturar una situació de forat patrimonial que des de feia mesos era box populi.
• Perquè malgrat l'anterior, el senyor Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d'Espanya, ni ha dimitit ni segurament té la més mínima intenció de presentar la seva dimissió i també segurament, a les nits dorm deu hores seguides com un pinxo.
• Perquè malgrat l'anterior i l'anterior, el govern del mentider compulsiu va permetre la fusió de dos malalts terminals: Caja Madrid i Bancaixa, per raons estrictament polítiques i no de sinèrgies econòmiques o financeres.
• Perquè el senyor Rodrigo Rato, que ha començat moltes aventures, públiques i privades i no n'ha acabat ni una de bé, se'n va sense l'exigència de cap responsabilitat, després d'haver ingressat l'any passat 2,4 milions d'Euros en concepte de salaris pagats per Bankia.
• Perquè el govern del desaparegut Mariano I el Breve, té la desvergonya de nomenar com a nou president un individu que es va jubilar amb una pensió de més de 52 milions d'Euros i que al capdemunt en cobrarà per fer de President de Bankia, 600.000, això sí, diuen que està topat i per tant no podrà cobrar més que això (sort!!).
• Perquè tothom que tenia dos dits de front i responsabilitats de poder sabia que a Caja Madrid i a Bancaixa, com a tantes altres caixes, els criteris de gestió eren -per a les grans decisions- polítics i no econòmics (el compte de resultats importava tres pitus, aquí el que comptava era ser amic de la Generalitat Valenciana, de l'Esperança, de'n Florentino i de l'Aznar, Josemari pels amics de l'Escorial.
• Perquè tot això no fa altra cosa que contribuir al desprestigi de l'Estat i té efectes catalitzadors cap a la desconfiança cap a Espanya, el seu deute sobirà i les inversions estrangeres.
• Perquè viure en un estat on passen coses com aquestes, és a dir, cròniques de morts llargament anunciades que acabem pagant tots amb total impunitat pels seus responsables, em comença a provocar mal de ventre "sistèmic". 

S'acaba el temps i això cada vegada més s'assembla a Burkia Fasso, i els que malhauradament ho pagaran més fort són els nostres fills, hereus del desgavell i la irresponsabilitat col·lectiva.

 

Si tenjs cujongs...

El lamentable espectable de les declaracions del president de la Junta de la Comunitat Autònoma extremenya, Sr. José Antonio Monago, fent referència als genitals i a la violència verbal per respondre una opinió de l'alcalde de Barcelona, Sr. Xavier Trias, en relació a la continuació de l'AVE Madrid-Lisboa -tram espanyol- torna a posar de manifest la mediocritat, el desconcert i la escassa amplitud de mires de la classe política espanyola. 

Les declaracions en sí mateixes, més enllà de la menció genital en llengua catalana, cosa que ni tan sols cal prendre en consideració ja que venia seguida del despreci malintencionat de l'acabament de la frase en deixar anar un: "lo digo en catalán por si no me entiende"...no cal ni comentar-les. Senzillament caldria dir que és de sentit comú que les persones maleducades o grolleres no haurien de poder fer política, ja que són un mal exemple per a tothom, fins i tot pels del seu color polític. Així és com la política acaba en el més absolut dels desprestigis. Només cal mirar Grècia (per cert, faig un incís, em preocupa molt que el que està passant a l'Estat Espanyol s'assembla cada vegada més al que va passar a Grècia,...les passes s'estan reproduint d'una forma alarmantment similar...) que ara ja confirmat, després del despropòsit electoral de diumenge passat, acabarà com el "gallo de Morón: sin plumas y cacareando".

Però més enllà dels atributs, la reflexió que suscita aquest desafortunat incident és que hi ha una manera de fer espanyola que és francament preocupant, i que està a les antípodes del -malmès però encara viu, en altres èpoques, admirat- "seny català". Ni al Capità Enciam, aquell boy scout d'Iniciativa que va per Barcelona en bicicleta, se li acudiria fer declaracions d'aquesta mena. Ni tan sols el lerrouxista de Ciutadans (anos), Albert Ribera, diria tals barbaritats. Fins i tot l'Alícia Sánchez Camacho és més sensata en les seves manifestacions públiques.

Però a l'Espanya cavernària, de la que cada dia em sento més llunyà, hi ha una casta que fa les coses pels genitals, o dit de manera menys eufemística, "por cojones". Només cal recordar que el Sr. -ara altra vegada ministre- Arias Cañete, volia trasvassar l'Ebre a València "por cojones" (literalment, en un descuit, pensant que no hi havia micros al voltant va dir, a tenor literal:"El Plan Hidrológico Nacional lo aprobaremos por cojones"), o la gran gesta bèl·lica de la conquesta de la difícil plaça estratègica de Perejil contra el poderós enemic marroquí: "Federico - Trillo, ministre de defensa en el govern Aznar- vuelve con la victoria, por cojones", li va atzivar el senyor del bigotí; o per collons els valencians han fet una mica de tot, des d'ignorar sistemàticament el col·lectiu afectat pel descarrilament del tren urbà al 2006 que va provocar més de 40 morts, o carregar-se el barri històric del Cabanyal, o signar contractes multimilionaris amb el Sr. Bernard Eclecstone per a muntar un circuit urbà de fòrmula 1. Per collons han nacionalitzat Bankia aquesta tarda, quan només fa quatre dies deien que no posarien un cèntim d'euro més al sistema bancari, ni apujarien els impostos, ni l'IVA, ni.....

L'Espanya de "los cojones", es la de l'arbitrarietat, la del cop de puny sobre la taula, la dels excessos d'adrenalina que desborda el nus de la corbata Hermés i esbulla lleugerament la gomina del cabell, tot provocant un estat d'excitació que els fa pensar que són els masters de l'univers, quan fins i tot els bolivians se'ls enfoten a la cara. L'Espanya que continua invertint en un AVE a Extremadura quan els portuguesos han suspès la inversió en la connexió des de Lisboa fins la frontera; l'Espanya que vol fer el túnel de Canfranch, en contra de la Unió Europea, Déu i el Món sencer; l'Espanya que rescata les autopistes madrilenyes fracassades, o els bancs dels seus amics del PP; l'Espanya que manté les inversions de l'AVE a Galícia quan això només té, si el té, un rèdit electoral de cara a les eleccions gallegues, perquè fins i tot ells saben que no té la menor justificació econòmica. L'Espanya arbitrària que es gasta una fortuna per construir un pont sobre el Ter al costat de l'Hospital Trueta, que encara espero que algú me'n doni una justificació que m'aturi les nàuses perquè francament sóc incapaç d'entendre qui el va projectar, qui el va aprovar i com l'estan finançant (hi passo gairebé cada dia fent jogging), quan tenim una Nacional II aturada des de fa gairebé 3 anys, amb accidents mortals pràcticament cada setmana.

Vist tot això, i -malhauradament- el que ens espera com a catalans -no per previst deixa de ser dolorós quan es produeix amb tota la seva cruesa i el sarcasme que ho acompanya-, penso que ara sí, com a ciutadans d'un país incomprès i no respectat per a bona part de la resta d'Espanya cal tenir collons, i tenir-los de veritat, per demanar el pacte fiscal, l'agència tributària pròpia i el que calgui, i si no, tenir collons, com alguns ciutadans estan fent ja als peatges de les autopistes catalanes, i pagar els impostos a l'agència tributària de Catalunya. Si volen que tinguem collons, potser la reflexió és "o ara o mai", i en aquest sentit penso que el President Mas està enfocant el debat cap a la línia que cal. Ens esperen mesos interessants...

2000 entrades al Blog "Reflexions de Taverna"

Avui és per a mi, un dia important, he acabat la 1/2 marató de Girona (1:48, no és el millor temps de la meva vida però darrerament reconec que he entrenat poc) i el blog "Reflexions de Taverna" ha registrat la visita 2.000. Des que vaig decidir l'inici d'aquest quadern el dia 6 de novembre de 2011 (de fet era un projecte llargament acariciat que no havia portat a terme abans perquè em feia mandra la part més "tècnica" de la qüestió) fins avui, 6 de maig han passat exactament 6 mesos i una muntanya de coses, tant en el món com a la meva vida i aprofito per fer un petit balanç.

A nivell personal he corregut la meva primera marató, i a més a més, des del gener de 2012, 4 mitges maratons (Granollers, Barcelona, Olot, Girona) , una cursa de 10 km. (Girona) i una cursa de muntanya (Vall-llobrega). A la feina han passat coses importants, en sentit positiu. El meu pare, gran seguidor d'aquest blog com ja he escrit alguna vegada, ens ha deixat després d'una cruel malaltia. A nivell polític Espanya ha canviat de govern, no se sap ben bé si per millor, però comencen a haver-hi moltes veus crítiques. La crisi econòmica s'agreuja, la idea d'una Europa unida està cada vegada més qüestionada, l'atur no para de créixer i a França, amb la derrota de Sarkozy, s'albira un canvi de proporcions encara desconegudes (com també segurament passarà a Grècia amb el creixement dels extremismes).

Faig un balanç personal d'aquest periode i concloc que haver pensat i haver escrit 64 articles des del primer dia és un balanç força raonable, del que em sento prou satisfet. Des d'aleshores he mirat d'expressar el meu punt de vista sobre aspectes diversos: política, música, societat, literatura, actualitat, catalanisme polític, economia, macroeconomia i d'altres misèries mundanes.

Un amic i company "blogger", en Jordi Angusto, aquests dies acaba de fer un epíleg al seu blog, i escriu que ho deixa temporalment. Entenc que mantenir un quadern de bitàcora és feixuc i requereix un esforç i sobre tot un temps, del que moltes vegades no es gaudeix. Malgrat tot, i entenent i respectant la seva decisió, jo vull continuar. Si més no, escriure el blog em permet canalitzar unes energies que de vegades, si me les guardés a dins, em provocarien constants atacs de "mala llet".

En fi, només volia dedicar una nota d'agraïment a totes aquelles persones que alguna vegada  m'han seguit. Us convido a seguir-ho fent. Moltes gràcies.

Improvisació, IVA i sensació de descontrol

La política econòmica del nou govern comença a definir-se de forma clara. I ho fa en forma d'indefinició i una constant sensació d'improvisació i decisions preses més des d'una perspectiva purament política que des d'una òptica de gestió. Les anunciades divergències de criteri entre els diferents equips econòmics del govern han començat a posar-se de manifest. I pel que sembla, els rínxols engominats del Sr. Luis de Guindos s'imposen a les ulleres del Sr. Cristobal Montoro.

Ara per fi, el govern espanyol acaba d'anunciar que a partir de 2013 "no hi haurà més remei" que apujar els tipus de l'IVA. És el que té l'arrogància, la improvisació i el govern a cop de decret publicat al BOE. Finalment s'han hagut de rendir a l'evidència del que tothom amb dos dits de seny i coneixement de macroeconomia feia temps que clamava. Però fins i tot en aquesta circumstància (el dèficit de l'Estat a finals del primer trimestre és de un 1,85%, 19.700 milions d'Euros, és a dir, un 52% del dèficit total acordat amb Brusel·les (37.270 milions d'Euros per a tot l'any), continuen dient mentides i tapant forats amb l'argument d'un "canvi de ponderació" dels diferents impostos.

Els polítics són, a més a més d'altres coses, els reis de l'eufemisme (algú sap ben bé què vol dir allò de la "geometria variable"?). El canvi de ponderació no sé tampoc què significa (perquè ni ells s'ho creuen); és com si, dient les coses a mitges, o mig d'amagatotis, o dosificant la veritat a trams, com en una novel·la per lliraments setmanals, canviés la magnitut de la tragèdia. L'única veritat aquí és que no han apujat l'IVA per dos motius:

- El 2010 i el 2011 el partit ara al govern va impulsar una agressiva campanya que deia "No más IVA", i van recollir una muntanya de signatures, encapçalats per la senyora Esperanza Aguirre (que ara guarda al respecte un curiós silenci), cal preparar una mica més el terreny i continuar amb les mentides tipus "la cosa estaba mucho peor de lo que imaginábamos" o tipus "no hemos tenido más remedio" o tipus "como nos dejaron el patio los socialistas que incluso hemos tenido que saltarnos nuestras promesas"...

- El 50% de l'impost està cedit a les Autonomies, i per això té una incidència menor sobre la caixa central del 'Estat, i ja se sap, els problemes de la perifèria no són mai tan problemes com els de Madrit (concepte, no ciutat).

Però no es podrà aguantar fins a final d'any i vaticino que l'hauran d'apujar abans perquè les dades macroeconòmiques no acompanyen (ni malhauradament acompanyaran) i perquè com que han retardat de forma partidista i incomprensible l'aplicació de moltes mesures d'ajustament tot esperant la victòria a les eleccions andaluses del passat mes de març que no va arribar mai, i perquè moltes de les mesures dissenyades i anunciades ara no tindran efecte fins a 2013, i perquè determinades Autonomies i ajuntaments estan senzillament en fallida tècnica (la en altra temps nineta dels ulls de la dreta Comunidad Valenciana, entre d'altres).

Tinc una extraordinària curiositat acadèmica i antropològica per veure com acaba aquest 2012, des d'una perspectiva macroeconòmica i pressupostària. Continuarà.