Don Manuel, Don Juan Antonio, no em convenceran

Quedo una mica sorprès (i dic només una mica perquè a dia d'avui ja gairebé he esgotat la meva capacitat de sorpresa) en veure el tractament que la premsa en general ret a la figura de Manuel Fraga Iribarne. Estic d'acord en la idea que tothom ha de tenir el dret i la oportunitat de tornar a començar i d'esmenar passats foscos o poc nobles, però hi ha principis fonamentals, com el de la dignitat, que estan per damunt de la correcció política.

Només cal veure algunes de les figures que hi havia al seu enterrament, començant per el cardenal Rouco Varela (de qui amb encert en Lluís Llach va dir que tenia l'ànima més negra que el carbó), i continuant per l'Aznar, que ha glossat la seva figura com la d'un gran estadista (i de fet, en altres paraules el socialista Pérez Rubalcaba deia més o menys el mateix). Estic d'acord en que aquest senyor va saber reconvertir-se parcialment, al menys de cara a la galeria (de ministre franquista que ordenava persecucions i tortures a ponent de la constitució del 78 o president de comunitat autònoma que entrava a la plaça de l'Obradoiro al so de més d'un centenar de gaites), però mai va perdre aquell autoritarisme franquista que va presidir la major part de la seva carrera política. Mai va deixar de ser un feixista reconvertit. Perdonar sí, però oblidar no. En parlava aquest cap de setmana passat amb un bon amic gironí, jo entenc que als que els va tocar viure el franquisme van fer allò que van poder per a senzillament anar sobrevivint, i que a aquests (la immensa majoria) no se'ls pot titllar de col·laboracionistes,  però els que després se la van donar d'heroïs de la resistència (els que més criden sol coincidir que van estar amagats com rates) o els que van col·laborar tot el que van poder amb el règim, em mereixen més aviat poc respecte, i aquest és el cas del senyor Fraga. Com va dir Miguel de Unamuno, va vèncer però no va convèncer (al menys a mi).

En un cas similar d'exaltació acrítica d'un altre personatge fosc, també en el seu dia vaig quedar garratibat en veure el tractament que els mitjans i molts ciutadans de carrer dispensaven al Sr. Juan Antonio Samaranch Torelló arran de la seva mort l'abril del 2010. Com si hagués estat un heroi pels catalans. Com si la concessió dels Jocs Olímpics de Barcelona hagués depengut d'ell. De fet, fins i tot en un lloc tan poc sospitós com el pavelló de Fontajau de Girona, en un partit del Sant Josep, es va demanar per megafonia un minut de silenci i que tothom es posés dret. Els meus principis em va impedir seguir la massa que de forma totalment autòmata es va aixecar i en un exercici al·lucinant d'hipocresia col·lectiva tothom o gairebé tothom, dempeus, va adquirir un posat seriós, com de condol i tristesa. Doncs jo em vaig negar a seguir la comèdia. El fet que digués allò de "à la ville de ... Barsalona, Espagne", no l'exonera d'un passat que té més ombres que no pas clarors.

La falta de memòria ens pot portar a repetir errors del passat i el passat d'aquest racó de món en el que ens ha tocat viure és prou truculent com per a tornar-lo repetir.

Baltasar Garzón

Del jutge Baltasar Garzón es poden dir probablement moltes coses, i segurament la seva personalitat té tantes llums com ombres, o fins i tot, com tots els personatges públic amb deix megalomaníac, més ombres que llums, però quan determinades actuacions de persones, públiques o anònimes contribueixen a millorar el col·lectiu de mamífers amb vestits que anomenem societat, cal, si més no, un reconeixement.

Una de les grans actuacions de Garzón va ser la instrucció del procés internacional de cerca i captura del dictador xilè Augusto Pinochet, assessí i genocida que va venir a Espanya al 1975 i amb cara de gran tristesa va manifestar que havia vingut a l'enterrament d'una gran persona. Reconec que el fet de veure Pinochet retingut a Londres durant més de tres mesos em va fer tornar a creure en l'ésser humà, en el sentit més "frommià" del terme (Frommià: neologisme inexistent que es refereix al pensament del genial Eric Fromm).

Garzón ha promogut i dirigit actuacions judicials memorables que demostren, com a mínim, una voluntad d'impartir justícia en el sentit més moral del terme (actuacions contra el tràfic de droga, actuacions contre la dictadura franquista, contre un corrupte anomenat Jesús Gil o un "premier" italià anomenat Silvio Berlusconi, o "il cavalieri" entre d'altres). D'altres de les seves gestes, en el camp del terrorisme (tant basc com català - Terra Lliure -), són més discutibles o fins i tot arbitràries, però objectivament parlant té més coses positives que negatives. I en això em trec el barret.

Especialment aquests dies, amb la instrucció del cas "vestits valencians", no puc estar-me de pensar que si no fós pel jutge Garzón, que va promoure i autoritzar les gravacions dels telèfons mòbils dels implicats a l'anomenada trama Gürtel, no podríem gaudir de les perles amb les que els mitjans ens estan regalant aquests dies; només per això, el jutge Garzón és un deportat polític a Bruseles (una víctima de la dreta de tota la vida que continua manant a Espanya i a la resta del món, com si res no hagués canviat). De fet Garzón  és una de les gran víctimes de la democràcia espanyola.

Ahir sentia la transcripció de dues gravacions de converses telefòniques, l'una entre aquell senyor dels rellotges de cent mil euros, un tal Ricardo Costa, ara caigut en desgràcia. El tal Costa li demana al tal Bigotes (batejat com aÀlvaro Pombo) 100 grams de caviar per el sopar de la nit de Nadal (allò que molts catalans de fet i de dret anomenen "nit bona"). Total que el tal Bigotes li respon al tal Costa que "hará lo que pueda", perquè el tal Costa li demana amb només 48 hores d'antelació, i com tots us podeu imaginar, 100 grams de beluga, ni es troben a les prestatgeries de Mercadona ni  els mortals ordinaris podem comprar. Però la cosa magna és la conversa a tres entre el Bigotes, el Francisco Camps (Paco pels amics íntims) i la seva dona, de la que tinc la desgràcia de no recordar el nom. En la primera part de la transcripció el Paquito agraeix al Bigotes els regals de Nadal que ha fet arribar a la família Camps (2009) en una declaració d'amor farcida d'esperpent, que culmina amb que han de quedar per estimar-se més intimament...En la segona part, la intervenció de la costella del Paquito ja és una summa categòrica, un exercici teològic, una obra magna. La senyora en qüestió li diu que "se ha pasado 20 pueblos con los regalos" amb profussió de respecte digna dels que tenen per principi l'estultícia i la misèria dels béns materials.

Només per poder gaudir d'aquestes petites satisfaccions paga la pena que en el món existeixin persones com el jutge Baltasar Garzón. Vagi per a ell, des d'aquestes humils línies, el meu més sincer agraïment.

Política econòmica i retallades (II)

Els 40.000 milions de dèficit que el Sr. Rajoy I, "el missing" ha detectat (i dic el "missing" perquè una entrevista amb l'agència EFE sense llum ni taquígrafs, i probablement amb les preguntes i les respostes pautades o pactades, no em sembla raonable per un president de govern que acaba de prendre el poder en una situació tan excepcional com la que ens ha tocat viure i a més a més ha esperat tants anys a l'oposició), són una excusa perfecta per a moltes coses. Excusa barata perquè un equip preparat per a governar havia de tenir un pla B. No pot ser que pretenguin vendre que la cosa està molt pitjor del que s'imaginaven, perquè a part de no creure's-ho ningú, els desprestiguia a ells mateixos. Però efectivament això els serveis per a molt. D'entrada per a rentar-se la cara davant els foros internacionals i imputar el dispendi incontrolat a les autonomies (fer anar el ventilador és fàcil i rendible, tot i que sigui demagògia pura). En segon lloc, i com a conseqüència del primer, per a aplicar el que ja s'ha batejat en termes periodístics amb el nom de LOAPA II.  I en tercer lloc, i a expenses d'anar "descobrint" la política econòmica del nou govern, una excusa perfecta per a batre un rècord d'incompliments i mentides que supera fins i tot les mentides del Sr. Rodríguez Zapatero, que ja és dir. I això en menys de dos mesos de govern. 

Perquè no hem nascut avui, i no ens podem creure (jo no m'ho crec i dubto que ningú amb dos dits de front i informació s'ho cregui) que l'equip dels "millors" del Sr. Rajoy no sabés que el dèficit o la projecció de tancament del mateix era la que era. Si no ho sabia és exclussivament perquè en el seu paper d'oposició no feien la feina, perquè les dades de comptabilitat nacional les havien de conèixer per força. I si ho sabien i fan veure que no, l'exercici de cinisme és tan gran, que no tornaran a guanyar unes eleccions en la seva vida.

Quina serà la propera? Està cantat, però cal que passin les eleccions andaluses. El PP vol el poder absolut a totes les comunitats importants, Andalusia inclosa. Després de les eleccions andaluses, comunicaran que s'haurà de pujar l'IVA 2 punts (del 18% al 20%), i si no, temps al temps. Aleshores l'excusa serà que som un dels països d'Europa amb els tipus mitjos més baixos (bla, bla, bla....) i que tard o d'hora hauríem d'harmonitzar (bla, bla, bla...). I continuarem amb la gasolina, que no para de pujar des de fa 4 mesos (l'octubre el gasoil estava a 1,29, avui l'he pagat a 1,38), i seguirem amb les urgències i la sanitat pública i el tiquet regulador, etc, etc.....El desmantellament de l'estat del benestar ha començat i ja és imparable (al menys en els propers 10 anys), com també ho és el desmantellament de l'estat autonòmic com el coneixem avui (la caverna de Madrit -concepte- i els seus opinadors només parlen del desgavell que suposa 17 estados, 17 reinos de taifas, i no sé quantes bajanades més...).

Ens esperen temps de clatallada i retallada (econòmica, deontològica i moral), que en part considero no només necessària, sino imprescindible (ser magnànim amb la caixa plena és molt fàcil i molt demagògic), però el que no val és dir mentides ni jugar amb la intel·ligència ni la dignitat dels votants-contribuents o contribuents-votants. De vegades un pensa que efectivament, l'abstenció és el que tocaria per pura dignitat. 

Gran Bretanya i Escòcia

El poble britànic m'ha produït sempre un sentiment dual, ja que es tracta d'un col·lectiu que, en la meva modesta opinió, és capaç del millor i del pitjor. Entre els grans retrets, l'abandonament del poble català el 1714 malgrat una aliança que garantia el suport britànic per lluitar juntament amb els Àustries contra els borbons espanyols i francesos, o el llegat colonial, farcit d'actes ignominiosos, o ja més a prop en el temps, els ramats de ciutadans de baix perfil, ampla panxa, tatuatges coloristes i fetges assedegats d'alcohol, que poblen els hotels de Salou o Lloret de Mar durant els mesos d'estiu.

Tampoc no ha estat gens lleial amb la idea de la construcció europea la posició contrària que en David Cameron va defensar amb vehemència a la darrera cimera de la Unió el passat mes de desembre. En una posició farcida d'intencions polítiques en clau interna, el primer ministre britànic va voler fer un cop d'efecte de cares a la galeria, als seus votants i al seu soci de govern. Els britànics continuen instal·lats en l'euroescepticisme i malgrat ser conscients que l'Europa Continental és un soci clau en les seves transaccions comercials, sempre acaben sentint-se més propers al veí de l'altre costat de l'Atlàntic, potser invocant antigues memòries colonials.

No obstant això, i a tenir una situació econòmica que tampoc és en absolut brillant (dèficit públic molt superior a l'espanyol, uns serveis públics que són una ombla de l'esplendor de l'antic imperi, un sector industrial debastat -a Anglaterra ja no es fabrica gairebé res-, uns problemes racials i d'integració latents, no gens resolts i que esclaten de tant en tant i una creixent dependència del sector serveis, el Regne Unit continua tenint una virtud que li confereix un avantatge diferencial molt important en respecte de gairebé tots els països del món, inclosos els Estats Units.

Aquesta virtud és que la democràcia i la política són veritablement un model. A Gran Bretanya hi ha polítics corruptes, com a tot arreu, però a diferència d'altres països, quan se'ls enxampa dimiteixen, sense excepció, i en algun cas fins i tot es suïciden. A Gran Bretanya es poden expressar lliurement opinions contra tot o contra tothom sense que hi hagi la més mínima sospita de censura (suposo que molts recordaran el famós programa de televisió "Spitting images"; cada vegada que el recordo penso que l'Estat Espanyol continua essent una democràcia de bressol, per no parlar del francès o l'italià). I per arrodonir-ho, la democràcia no només s'exerceix sino que s'hi creu de debò, des de dalt.

Aquesta creença en l'exercici de la democràcia és la que ha permès per exemple, arribar a una solució d'una estabilitat envejable a l'Ulster o al plantejament d'un referèndum per a la independència a Escòcia. Sentia sana enveja aquest vespre quan, tornant de la feina, escoltava a la ràdio el discurs del Prime Minister dient que al seu parer una Gran Bretanya unida és més forta que separada però que si cinc milions d'escocesos han votat al Partit Nacional Escocès de l 'Àlex Salmon, aquest poble té dret a pronunciar-se en referèndum sobre la seva permanència al Regne Unit. Chapeau, barretada i reverència!!!! Això sí que es per a treure's el barret, ja que només cal pensar, entre d'altres, que Escòcia té pràcticament la totalitat del petroli que Anglaterra consumeix. Aquest exercici de la democràcia em provoca admiració i enveja. Algú s'imagina el mateix discurs de la boca del Sr. Rajoy, o del Sr. Talante, per posar dos exemples suposadament antagònics?

Política econòmica i retallades (I)

Hi ha diverses escoles de pensament econòmic pel que fa a les receptes per a sortir de la crisi i certament, l'experiència i la història demostren que no hi ha una via única de sortida, i que diferents polítiques poden acabar servint per a arribar a una mateixa finalitat.

No obstant, des d'un punt de vista d'ortodòxia, no sembla que carregar les tintes sobre la classe mitja sigui la millor de les solucions. De fet, ara que els Estats Units estan donant símptomes de sortida de la crisi (rebaixa de l'atur al nivell més baix des de 2009, augment de la cartera de comandes industrials, recuperació dels índex de confiança empresarial,....), un dels principals assessors econòmics del President Obama, Alan Krueger, deia no fa gaire que els Estats Units mantindran les rebaixes dels impostos sobre la renda, com a mínim durant tot l'exercici 2012 per tal de fomentar el consum. Just al contrari del que l'equip econòmic de Mariano "el missing" (algú s'ha fixat que l'única que compareix i parla es la seva vicepresidenta?) acaba d'anunciar. Home, no és que els americans tinguis solucions màgiques, però ofegar les classes mitges és cert que augmenta la recaptació de forma ràpida, però també ho és que genera una sensació de retallada a la pròpia butxaca que la majoria de les vegades funciona com un fre al consum.

Així doncs els amics del PP no només han incomplert una de les grans promeses electorals (i aquesta només és una de les moltes que venen), sino que en la meva modesta opinió ho fan tocant l'impost equivocat. Sense dominar els grans fluxes de comptabilitat nacional diria que la pujada en dos punts de l'IVA tindria el mateix efecte però sense desincentivar el consum tant com ho farà l'increment dels tipus de IRPF, i conseqüentment, a partir del mes de febrer, les retencions. Els avantatges de l'IVA són, al meu entendre:

1. Ens acosten al model que pràcticament ha seguit tota Europa (Espanya continua sent el gran país de la UE amb els tipus d'IVA més baixos).

2. L'efecte sobre la recaptació és immediat (moltes empreses fan liquidació mensual d'IVA, especialment els grans contribuents).

3. No té la mateixa percepció pel consumidor, ja que l'augment de l'IVA encareix el consum, però l'augment de l'IRPF empobreix el consumidor, i un consumidor empobrit gestiona el seu poder adquisitiu de forma molt més rigurosa.

I per acabar-ho d'adobar, l'increment de IRPF perjudica encara més els contribuents catalans que ja tenim un tram autonòmic més alt que a moltes altres comunitats autònomes.

Continuarà...

Ja ha començat...

Era només qüestió de temps, però no ha calgut esperar gaire. El govern central ja ha començat a passar de les paraules als fets. I la veritat és que no són pas precisament fets menors.

1. Encara que des de València ho neguin amb contundència i moviments enèrgics de cap emfatitzant el no, l'Estat espanyol ja ha hagut de "rescatar" (va, deixem-ho en pseudo-rescatar...) la Generalidad valenciana en el primer impagament seriós d'una Comunidad Autónoma (ho escric en castellà perquè si mai algún valencià del PP per una molt improbable concatenació de circumstàncies adverses  topés amb aquest blogg, pogués entendre-ho). Efectivament un venciment d'una amortització parcial d'un préstec del Deutsche Bank al Govern valencià per import de 123 milions d'Euros, ha sofert un retard d'una setmana. Atenció a les declaracions del portaveu de la Generalidad, en José Ciscar (que em sembla que també fa de vicepresident), que llegeixo literalment a El País: "el retard d'una setmana en el pagament d'un venciment de deute al Deustche Bank “no és gens extraordinari”. I afegeix: "les operacions de crèdit d'aquest tipus preveuen la possibilitat del pagament amb uns dies de retard. “No existeix cap motiu d'alarma” ". És fantàstic!! Jo ho faig gairebé cada més amb la meva hipoteca: uns mesos pago el dia 30, d'altres el dia 6...Si haguessim assistit a la roda de premsa segurament hauríem pogut veure com li creixia el nas. La veritat és més planera que tot això: l'Estat Espanyol hi ha hagut de posar pasta i avals per evitar un desgavell. Es consuma la primera intervenció de l'Estat en una Autonomia.

2. El ministre De Guindos, en una entrevista que avui publica el Financial Times (http://www.ft.com/intl/cms/s/b2ac39a0-36ee-11e1-96bf-00144feabdc0,Authorised=false.html?_i_location=http%3A%2F%2Fwww.ft.com%2Fcms%2Fs%2F0%2Fb2ac39a0-36ee-11e1-96bf-00144feabdc0.html&_i_referer=http%3A%2F%2Fwww.ft.com%2Fhome%2Fuk#axzz1iWx16pUR) afirma que el mes de març s'aprovarà una llei que obligarà les Comunitats a la presentació prèvia de pressupostos que hauran de ser aprovats per l'Estat per a poder tirar endavant. És a dir, Madrit transpola a les Comunitats el que Brusel·les vol fer (i de facto ja està fent) amb els països perifèrics (Espanya inclosa), i a més a més afegeix sense posar-se vermell que les dificultats de liquiditat són una gran oportunitat per imposar  condicions i mesures per contenir el dèficit de les autonomies. No hi ha com tenir les claus de la caixa, o el que és el mateix, la mà sobre els genitals per mirar-te a la cara i dir-te amb tota naturalitat: "oi que et portaràs bé?". Si això es consuma, en pocs mesos s'haurà desmantellat el que ha costat tants esforços per a contruir des del 1978, i que a més a més, al menys en el cas de Catalunya, ha contribuït substancialment a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Què haurà de passar perquè els ciutadans de Catalunya, amb independència de la llengua que parlem, o del color de la nostra pell, o de la nostra religió, entenguem que sense diners no hi ha ni llibertat, ni amnistia (és un parlar), ni Estatut d'Autonomia??? Haurem d'estar atents perquè aquesta involució que bé és més profunda que la pitjor que m'hagués pogut imaginar en el meu pitjor malson.

Sant Silvestre

Vaig arribar a final de l'any 2011 amb dos simples desitjos, que ni tan sols m'atreveixo a anomenar propòsits, perquè d'aquests en tinc molts més i no sóc pas dels que penso que calgui esperar a finals d'any per a començar amb la llista d'objectius i de bons propòsits (per què no es pot deixar de fumar el 15 d'abril o aprendre anglès el 22 de maig?).

La qüestió és que em venia molt de gust acabar l'any participant en una de les moltes curses populars que cada vegada proliferen més per les nostres terres. Ara sembla que córrer estigui de moda, com qualsevol cosa relacionada amb la pràctica de l'esport, però els que fa molts anys que ho fem, malgrat que no deixa de sorprendre'ns aquesta fal·lera i aquesta competitivitat, de vegades malentesa, fins i tot ens fa certa gràcia (és extraordinari veure la preparació i els equipaments del personal). I vaig voler-ho fer acompanyat. Amb la complicitat del meu fill gran, l'Adrià, ens vam apuntar tots dos a la Sant Silvestre de Girona. Era la primera vegada que jo participava en una cursa de fi d'any, i era també la primera cursa "oficial" del meu fill (tot i que ja va participar, sense dorsal per no tenir encara l'edat legal, a la cursa del carrer Nou de Girona del mes d'octubre, i a la mataró per la marató, de fa 3 setmanes).

Sort que ens hi vam apuntar de seguida, car, per aquesta moda de què parlava, en pocs dies es van cobrir les 1.400 places (rècord absolut d'una cursa que cada any ha tingut més participants que l'anterior). I l'experiència va valer la pena sobradament. No només perquè l'Adrià, sense ser un fondista, es va portar com un lleó i vam fer la cursa a ritme de 5,20' per kilòmetre, que no està gens malament i que ens hem promès amb l'Adrià que l'any vinent baixarem fins als 4,55' o 5,00' com a màxim, sino perquè la convocatòria va ser una veritable festa.

Aquesta cursa, a diferència de la cursa popular del Carrer Nou (que en la seva edició de 2011 ha estat un veritable despropòsit d'organització, un caos i, al final, pel preu pagat per la inscripció, una sobirana presa de pèl), estava ben organitzada per l'Ajuntament de Girona, amb una inscripció assequible (fins i tot barata, pel que t'acaben donant a l'acabar la cursa), i amb un esperit lúdic i festiu sensacional, que el fa sentir a un encara més content de poder-hi formar part. Voldria destaca el lliurament a cada participant d'un barret de Pare Noël o el concurs de corredors disfressants que ens va permetre córrer entre raïms, ramats de vaques, arbres de nadal o tortugues Ninja. Fins i tot vaig veure un participats que corria descalç. En fi, que vam acabar satisfets d'haver pogut participar en aquella festa magnífica el darrer dia de l'any 2011.

I el segon desig té a veure també amb el córrer. Després d'uns quants anys de somniar-ho i no atrevir-me, he acabat l'any inscrivint-me a la Marató de Barcelona. He fet moltes mitjes maratons (de fet en corro com a mínim 6 cada any), però mai una marató sencera, i penso que els 45 anys és un bon moment per a probar-ho. Tinc gairebé 3 mesos per a preparar-me, i ....que Déu ens agafi confessats.