Avui és un dia especial. Dijous Sant. Acabo de "tancar" el portàtil de feina després d'un dia de treballar, confinat, però sense parar.
Dijous Sant era un dia que la meva família, especialment quan el meu pare era viu, però també després, ens n'anavem a veure la desfilada de manajes a Verges, a les cinc de la tarda (avui a les cinc de la tarda encara estava treballant...). Tot un clàssic al que hi tinc associats moments inesborrables de la meva vida: records d'anar-hi de nen, mentjant bunyols a casa dels nostres parents, records de jove, de solter, de casat, amb nadons, amb nens ja adolescents i amb gossa. Una part de la meva vida associada a una tradició màgica.
Després, passejada sense pressa badant pels pobles dels voltants, fent temps fins l'hora d'anar a sopar a Can Quel a Foixà i en alguna ocasió, havent sopat, a la representació de la Passió, i per a reblar-ho, la processó amb la dansa de la mort i l'encesa de les espelmes al Carrer dels Cargols. Només per pura curiositat he entrat al web oficial de la Processó de Verges i em crida l'atenció una espurna d'esperança, que em fa dibuixar un somriure al rostre. Diu la plana: "Falten 357 dies pel Dijous Sant de 2021". Jo ja hi voldria ser. Voldria anar a dormir i despertar-me del malson l'abril de 2021.
I amb tot això, ja portem un munt de temps confinats, ebris d'informació, en molts casos contradictòria i amb sentiments cada vegada més contraposats. Començo a veure, a sentir, a palpar, comentaris de "Catalans emprenyats i Espanyols emprenyats". Voldria compartir algunes reflexions de collita pròpia sobre les fa alguns dies que medito.
La gestió de la crisi. Definitivament això de gestionar la pandèmia del coronavirus com si es tractés d'una "guerra contra un enmic invisible" amb tota la corresponent parafernàlia de llenguatge militar és d'una vulgaritat excecrable. Una parida que només pot sortir de la ment de gent simple, de persones amb pocs recursos, no del que esperem de gestors que dirigeixen un estat de 50 milions de persones (que estem en mans de ximples és sobradament conegut, però que al cim ens prenguin per estúpids és més del que crec que hem de tolerar). L´"Unidos podremos" encartant tots els diaris d'Espanya fa tres setmanes costa una fortuna, és pu_a propaganda que no serveix per res (ni per a aixecar l'ànim de la tropa, parlant amb llenguatge militar) i que resta capacitat financera per a comprar molts equips mèdics de primera necessitat en temps de pandèmia.
L'escenificació de les rodes de premsa del Govern d'Espanya amb tot de militars gerontocràtics al darrera dels portaveus fa mitja basarda. Rememora èpoques feliçment enterrades. Veure el Borbó fill del Caçador d'Elefants vestit de pallasso militar fent discursos grandiloquents em provoca una barraja de fàstic i pànic, a parts iguals.
Ho han fet tan malament, que ni tan sols es posen d'acord en com es comptabilitzen els morts. Al menys els francesos reconeixen que els morts a les residències d'avis no es comptabilitzen. Però és que aquí ni tan sols no ho sabem.
De tota aquesta mediocritat només es salva una bona part de la societat civil, començant pels grans professionals de la salut que tenim, i seguint per la bona gent que ha de treballar en condicions molt difícils i donant el millor de sí per a que els malalts i els confinats poguem tirar endavant.
Les mentides. La primera i més important: el número de morts. Tots els governs hi juguen d'una manera tan descarada que fa molta vergonya. Començant, és clar, per les dades que venen de la Xina. Com a dictadura de primera divisió (juga a la Champions de les Dictadures) ha tingut la desvegonya d'intentar fer creure que el número de morts al seu país ha estat de 3.359 persones! Pregunta de passarell: Algú amb dos dits de seny es pot creure que la nostra petita Catalunya hagi tingut fins ara el mateix número de morts que tota la immensa Xina? Ens prenen per brètols i se'ns pixen al cim. Només una dada per a la reflexió: en dos mesos i mig a la Xina s'han donat de baixa més de 250.000 línies de telèfon mòbil...I aquí ho deixo.
I llavors tota la mentida associada amb els testos PRC i les mascaretes. Pregunto: una borbona menor d'edat ha de tenir prioritat per a fer-li el test abans que un ciutadà que paga els seus impostos de forma religiosa i que treballa en una activitat considerada essencial, jugant-se la salut cada dia? Jo penso que no. Les mentides associades a les màscares són d'un calibre encara més gran. L'única raó per la que el nostre propi govern fomenta l'ambigüitat és ben senzilla, molt trivial: no hi ha màscares per a tothom. O sigui que es vagin preparant pel post-confinament, que s'apunta delicat de nassos, especialment si es vol fer que la màscara sigui obligatòria durant una temporada llarga (o molt llarga).
Per acabar amb el capítol de mentides, les rodes de premsa i les declaracions dels polítics són, altra vegada, una mostra del baix nivell de la classe política que tenim. Fent un exercici d'autocrítica, les rodes de premsa a Catalunya, cada dia al migdia del Trio Calavera: els/les consellerseres Budó, Buch i Vergés (altrament coneguda com a "com no podria ser d'altra manera") em foten una gràcia increïble quan tiren -a diari- merda contra el Govern d'Espanya. Realment cal? Per més inri, quan critiquen sistemàticament i diària el malament que ho fa el Govern d'Espanya, ho diuen en Castellà, per tocar més els pebrots. Diuen: "això no ens ho permet el Gobierno de España", amb èmfasi i prosòdia. Una pura misèria. Un baix to difícil de pair.
Llibertat. El coronavirus constitueix una extraordinària oportunitat per a les autoritats de tot el Planeta per a retallar-nos les llibertats individuals. Ho veig com un perill molt real, que ja estem començant a intuir. Geolocalitzacions, vigilància telefònica, vigilància de confinaments per videocàmares, i ben aviat potser via xip implantat a l'epidermis (diran que és "per la vostra seguretat i protecció" és clar). Diumenge passat a La Vanguadia hi havia un article extraordinari d'un autor de culte per mi, Yuval Noah Hariri, israelià, autor de "Sapiens" i "Homo Deus", entre d'altres, que recomano de forma molt especial. N'adjunto l'enllaç, pels lectors curiosos.
Hariri reflexiona sobre la post-pandèmia i les seves conseqüències per a la nostra llibertat individual, com a membres de les societats occidentals democràtiques que hem gaudit, especialment les generacions a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial, d'un periode de llibertat individual com mai abans s'havia assolit a la història de l'ésser humà damunt la Terra.
És òbvi que la relació del ciutadà amb els poders fàctics a l'Àsia (moltes dictadures, sistemes educatius basats en la disciplina fèrria i l'obediència total a l'autoritat -el Japó que és una democràcia molt consolidada n'és un clar exemple-) és molt diferent i que el concepte de "remat" creient i disciplinat, d'obediència cega amb el cap cot, està molt implantat allà.
A Europa, als Estats Units, això és molt diferent. Sentim, sento, les nostres llibertats individuals amenaçades per culpa del virus, insisteixo, una excusa perfecta per a incrementar el nivell de control individual. També aquí haurem de passar comptes i revelar-nos després de superar la pandèmia. He tingut la temptació de pensar que es pot retardar la comercialització a gran escala d'una vacuna per a tenir-nos controlats durant més temps.
Alguns dels nostres hàbits llatins, mediterranis, costaran de recuperar, i potser aquí també, res mai no tornarà a ser igual. Ens podrem abraçar pel carrer? Ens podrem fer petons sense màscara i amb llengua? Podrem anar als restaurants més de quatre persones? Ens podrem tocar en públic i sense guants? Podrem viure els concerts sentint les aixelles dels veïns enganxats a les nostres? De quina manera tornarem a les platges, amb dos metres de separació entre tovallola i tovallola? I a les platges nudistes? Podrem anar-hi a pèl però amb la mascareta com a única prenda obligatòria? Tot plegat fa mitja por.
Preguntes sense resposta però sobre les que haurem d'anar pensant. No sigui que el coronovirus ens prengui alguna cosa més que tot el que ja ens ha pres fins ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada