Si m'haguéssin fet apostar tot just fa un mes qui guanyaria les properes eleccions nord-americanes del novembre de 2020 hagués afirmat sense cap dubte que Donald Trump. No només perquè l'economia continués en una de les majors etapes expansives des de la Segona Guerra Mundial sino perquè una part important de la població -que a més a més coincideix amb els que més exerceixen el dret de vot- creia fermament en la bondat de la gestió econòmica del president, però també de política internacional, i d'inmigració.
Però ningú podria preveure l'adveniment del Covid-19, aquell virus que a la Casa Blanca anomenen amb tan mala llet "Chinese Virus". Ni tan sols l'home que ho sap tot, el totpoderós Donald Trump.
El professor Xavier Ferràs explicava la setmana passada en una frase ben trobada com les tres regions més poderoses del Planeta han abordat la pandèmia, i ho anomenava les "tres D": Disciplina asiàtica, Descoordinació Europea, Darwinisme Nord-americà. No pot ser més gràfic ni més real.
L'enfoc anoglasaxó en general i el dels Estats Units era fins fa quatre dies clarament darwinista. La selecció natural forma part de l'evolució biològica dels éssers vius, i per tant, la pròpia natura diu que caldrà pagar un cert peatge en víctimes (les capes més febles de la societat, persones velles i/o amb patologies càrdiovasculars prèvies). Però en veure que l'expansió de la malaltia -en un país sense sistema universal públic de salut- adquiria una velocitat estratosfèrica, van haver de fer un gir de 180 graus, exactament com ho va haver de fer Boris Johnson al Regne Unit.
I va arribar, és clar, el confinament. De fet, han passat gairebé set-cents anys des de la pesta més mortífera que s'ha documentat, la pesta negra que va assolar Àsia i Europa als volts de 1350, però les mesures bàsiques per a frenar-ne l'expansió són les mateixes: higiene, confinament i distància social.
O sigui que als Estats Units han acabat arribant a aquesta conclusió, per força, quan les projeccions estadístiques els començaven a anticipar un escenari dantesc de més de 250.000 morts.
I això, òbviament, té una immediata repercussió en l'economia. La nostra fàbrica a Columbus, Ohio, està tancada per ordre del governador des del 24 de març, amb una extensió total del "lockdown", ja confirmada, com a mínim fins al 1 de maig. Tots a l'atur, amb una tornada a la feina completament incerta, hores d'ara. Això, és clar, ha disparat les demandes de subsidi d'atur: en dues setmanes han sumat sis milions d'aturats, i projeccions economètriques en l'escenari d'una durada del confinament total fins a finals de juny estan proposticant un 30% d'atur. I això en un país on la classe mitja i les classes populars viuen a crèdit i sense estalvis, pot ser un drama de proporcions bíbliques.
Dues imatges d'aquesta setmana setmana m'han copsat profundament.
La primera és la de cues inmenses de ciutadans davant de les botigues....d'armes, és clar! Aquí, els primers dies del confinament, arrasàvem el paper de vàter de les lleixes del Mercadona, allà les de munició pels subfusells M-16 i les Browning Parabellum de 9 mil·límetres. Un clar símptoma que hi ha una part dels nord-americans que pensen que aquesta crisi desembocarà en greus problemes econòmics i que els caldrà defensar-se de possibles assalts (de fet, a Sicília, ja hem tingut les primeres notícies d'assalts a supermercats, no és el mateix en la forma però sí en el fons).
La segona és, a vista de dron, la de l'enterrament de morts no reclamats en taüts dipositats en fosses comunes al nord de Brooklyn. New York ja és la ciutat amb més morts del Planeta, i el pic de l'expansió del virus encara no ha arribat.
Passi el que passi, i acabi quan acabi la fase més virulenta de la pandèmia als Estats Units, aquí tampoc res no tornarà a ser igual. Els projectes de sanitat universal ("Obamacare") tornaran a posar-se al cim de la taula amb més força i en funció de quan profunda sigui la ferida econòmica que quedi, l'últra liberalisme extrem es qüestionarà de totes totes. Això, afegit al fet que Bernie Sanders s'ha retirat de la campanya a favor de la unitat dels demòcrates, dóna a Joe Biden una extraordinària oportunitat per revertir unes expectatives de victòria per la que fa només quatre dies ningú no hagués apostat ni un bitllet de dòlar.
La frase de campanya a les presidencials del 1992 "És l'economia, estúpids" torna a adquirir un protagonisme inesperat (en un país on fa quatre dies l'atur era del 3,5%). No podem oblidar que aquesta va ser la clau de la victòria de Bill Clinton quan s'enfrontava a un George Bush victoriós en política exterior després de guanyar la Guerra del Golf o enterrar la Guerra Freda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada