Jo no sé si serà per l'edat, o pel cansament d'anys de processisme estèril i d'enganyifa, que començo a enyorar -malgrat les innombrables errades i les corrupteles familiars auspiciades per la Marta Ferrussola i l'hereu dels Ferraris- el llegat de Jordi Pujol i la seva política de "peix al cove".
Francament, analitzada la situació d'avui amb una mica de perspectiva, sembla que el món catalanista s'hagi capgirat de forma radical. Tenim un president de la Generalitat, que ni vam escollir, ni em representa, i que com a Català, em fa caure la cara de vergonya (ho diuen fins i tot el que treballen al seu entorn més proper....). Els que ahir proclamaven que només hi ha una via, que és la independència a qualsevol preu (ERC), avui són al capdavant de l'estratègia de l'eixamplement de la base i la negociació amb l'Estat. I els hereus de Convergència juguen a veure qui la diu (i la fa) més grossa. L'exemple de Perpinyà de dissabte passat en va ser una mostra d'allò més gràfica.
Veure els tres tenors (Ponsatí, Comín, Puigdemont, per aquest ordre d'escenificació de la confrontació) aclamats en un bany de masses que va desbordar els més optimistes (cal reconèixer que l'èxit de convocatòria va ser total) seguint exactament la mateixa estratègia que a l'octubre de 2017 va portar a la intervenció de la Generalitat amb l'aplicació de l'article 155 de la constitució i tota la misèria posterior, incloent la presó per polítics incapaços de matar un mosquit, fa pensar que alguns (molts) Sapiens Sapiens necessiten una profunda reflexió sobre -parafrassejant Quim Monzó, el Gran- el per què de tot plegat.
L'immens Sergi Pàmies ho resumia de forma magistral en un article ahir a "La Vanguardia": "En un context tan enverinat, Puigdemont contraprograma l'ambigüitat estèril de la taula de diàleg amb el vigor del directe. L'acompanya una banda que defuig qualsevol realisme i que es pot permetre la demogògia delirant que el públic reclama. La intervenció de Clara Ponsatí n'és un exemple....".
Jo la veritat, més enllà d'algunes impressions molt positives de Perpinyà (un equip municipal que parla un Català amb una fluidesa que sorprèn, un sentiment de "poble català" més arrelat del que em pensava, un tracte de respecte amb tots els honors als tres eurodiputats, fins i tot sabent que s'exposaven a la crítica exacerbada i punyent de la dreta extrema espanyola (sobre tot els Ciudadanos, la Cayetana Álvarez, que ja va per lliure, i ho escric ara i aquí, acabarà a VOX, i en Pablo Casado del PP)), la "mise en scène" del Junts per Cat, el Consell per a la República, l'ANC i el sursum corda em va semblar un punt passat de voltes, en el sentit de, parafrassejant el gran Mourinho: "Teatro del bueno".
Com a provocació va resultar un èxit rotund, insisteixo. I també la constatació que malgrat que les enquestes vaticinen una victòria còmoda d'Esquerra Republicana a les properes eleccions catalanes, l'artefacte Junts per Cat o com es diguin d'aquí a una estona (això de canviar de nom ha esdevingut un costum) no es vol quedar enrerre i seguirà marcant la via unilateral per no perdre pistonada en relació a ERC, però seguirà al mateix temps participant a la taula de diàleg acabada d'estrenar. És la "puta i la ramoneta" de tota la vida, però amb molta més mala llet i molta menys classe. Tinc un amic de Calatayud que té una frase fantàstica que defineix molt bé el que vol Junts per Cat: "La cuba llena y la abuela borracha".
Queda així ben clar que el "low cost" també s'ha instal·lat des de fa temps a la política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada