Coronavirus: perspectiva des dels Estats Units

Escric aquest blog des de l'aeroport de Cincinnati, a l'espera d'un avió que m'ha de portar a New York, al JFK, esperant poder prendre un altre avió que em torni a Barcelona. Si fa només una setmana, quan vaig arribar als Estats Units m'haguessin explicat el que estic veient aquests darrers tres dies, senzillament no m'ho hagués cregut. És la primera vegada en molts anys, que veig que tot el que ens envolta s'escapa del nostre control. A la primera potència mundial, aquesta constatació és encara més punyent.

I és que els Estats Units han estat els darrers de rebre aquest convidat indesitjat que porta per nom Coronavirus. En només 4 dies, però literalment, han passat de la conya i del negacionisme ("això els Estats Units no pot passar") a un -perdoneu-me estimats lectors per la vulgaritat, que utilitzo només com a recurs expressiu- "acolloniment" generalitzat que ratlla la histèria.

Feia molt de temps, molt, que no veia un aeroport tan buit, de fet, des del 12 de setembre de 2001, quan per feina em va tocar viatjar a Paris, el dia després del xoc dels dos avions contra les Twin Towers de New York. Estic escrivint a la "lounge" de Delta Airlines, pràcticament sol, sense exagerar. No m'havia trobat amb una situació semblant en tota la meva vida i fa molts anys que viatjo....

Els Kroger, els Wallmart, els Aldi.... han esgotat els liquits d'higiene de mans i el paper higiènic en 24 hores. Fins el dimarts tot era més o menys normal, es parlava del virus, però com quelcom que es mira amb distància, des de la barrera. En tres dies han suspès escoles, activitats esportives, universitats, concerts i fins i tot activitats relacionades amb la campanya presidencial. Com escrivia avui a la meva família, han passat literalment del "feast" al "famine".

I tot això ha succeit quan el nivell de contagis ha començat a accelerar-se i la població s'ha adonat que el perill és molt real, i que als Estats Units, amb la sanitat pràcticament totalment privatitzada, i  sense "kits de test de la infecció" disponibles a gran escala, la cosa pot esdevenir una catàstrofe en pocs dies. Això sí, han reaccionat amb cel·leritat hi ja hi la la llei d'emergència nacional en marxa des d'ahir (a Espanya a costat 15 dies de veure com els contagis es multiplicaven de forma exponencial).

Els humans de la meva generació i de generacions posteriors estem astorats i bàsicament el que ens passa és que no sabem reaccionar degut principalment a dues raons: la primera és que no ens haguéssim pogut pensar mai que una cosa així pogués succeir a escala mundial al Segle XXI i la segona perquè la incertesa d'allò desconegut i mortal ens deixa sense referents. I ens fa entrar en mode pànic, també molt atiat pels mitjans de comunicació.

És probable que el nivell de contagi i propagació de la malatia als Estats Units adquireixi una velocitat estratosfèrica i acabi pitjor que a la Xina (segur que en parlarem abastament només d'aquí a 7 dies), i ningú, hores d'ara, és capaç de predir com i quan acabarà tot plegat, malgrat que el nivell de contagi a Xina pràcticament estigui del tot controlat.

Com cantava el gran Bono de U2, "It's the end of the world as we know it". Mai una frase en una cançó havia estat tan encertada.

Que tinguem sort.