divendres, 8 de setembre de 2017

Constantí em fa patir

La cosa és tan kafkiana que aquests dies estem tots vivint un procés de convulsió (paraula "procés" utilitzada en sentit literal i no pas en el sentit de l'inciat pel Parlament de Catalunya) tan gran que sembla talment que ens estiguem tornant bojos.

Entre  notícies de vidents que no hi veuen més d'un pam (si jo fos el pare de la Pilar Abel segurament renunciaria a la meva paternitat, de dret...tenir una filla així és un càstig de Déu), d'assatjos nuclears des de Corea del Nord i de terratrèmolts i huracans que assoten Amèrica Central i del Nord, aquí a Catalunya i a Espanya estem ben divertits en una batalla parlamentària amb ús i abús del que darrerament s'ha rebatejat com "filibusterisme" i d'argúcies de baixa estopa per tal d'arribar als objectius que cada bàndol s'ha proposat.

Hem viscut la setmana parlamentària del tacticisme, de la metodologia, de la puta i la ramoneta  en el seu sentit més literal. Un gran exemple del que no ha de ser la tan reclamada conciliació de la vida laboral i familiar.

Era fantàstic per exemple, ahir mateix observar al Parlament de Catalunya  com en Fernando de Páramo i l'Oriol Junqueras jugaven al joc de les pilotes fora i dels disbarats. El millor però -de fet l´únic que a mi m'interessa- és que tot va succeir amb un nivell de civilització com cal. No hi va haver cap sortida de to seriosa, i en aquest sentit, crec que tenim molt a agraïr a tots els membres del Parlament de Catalunya, siguin independentistes o unionistes.

És curiós però, constatar que avui dia. la immediatesa de les notícies, converteix en obsolet allò que era noticia de portada la setmana anterior. L'exemple més clar és que en els tres darrers dies no s'ha parlat ni un moment (ni a la premsa, a la ràdio, a les televisions) de tot el merder generat amb els mossos d'esquadra i la seva suposada negligència professional destapada pel grandíssim Enir Hernández, director d'un diari que un dia es va autodenominar d'esquerres.

De tota l'aborrida i poc edificant  tramitació i votació de la llei del Referéndum -culpa dels uns i els altres-,  l'única nota divertida és precisament extra-parlamentària. La imatge de dues patrulles de la Guàrdia Civil escorcollant els treballadors de l'impremta "Indugraf Offset" en sortir de l'empresa. La nota d'humor macabre digne de la Morticia Addams (la de la pel·lícula de terror còmic, és clar) va ser el registre de la bossa de brossa d'un treballador que s'havia descuidat de reciclar les escombreries que portava de casa abans d'entrar a treballar i la Guàrdia Civil les hi va escorcollar. Tot plegat, de traca i mocador. Com resa el refrany Castellà: "Pa mear y no echar gota". 

Un comentari d'un lector de premsa m´ha semblat la millor definició de l'esperpent i la transcric literalment: "Uno se hace GC para ayudar a la gente, no para estas imbecilidades. Yo no dudaría en pedirles ayuda. Ni a ellos, ni als mossos ni a la la policia nacional si lo necesitara. Pero esto es de Torrente". Doncs no hi podria estar més d'acord, però doctors té l'església.

El pols dels uns i els altres anirà apujant de to des d'ara mateix i durant els propers quinze dies. L'Estat, ja plenament conscient que als de Junts pel Si les sancions del Tribunal Constitucional els fan tanta por com la pel·lícula de la família Addams, i amb la idea clara que treure tancs i policia nacional només se'ls giraria en contra, té com a objectiu continuar fent por als alcaldes i intentant trobar urnes i paperetes per evitar que arribin als col·legis electorals. Abortar de forma fáctica, en definitiva, la possibilitat de votar.  Junts pel Si fent-se els longuis i demostrant (al menys fins ara), que tenen un Pla A, un Pla B i possiblement un Pla C.

Conclusió? No la sé, però com a partida d'escacs segur que s'escriurà als llibres d'història durant molts anys. La crònica continuarà. És un interessantíssim exercici d'antropologia.




 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada