Si alguna cosa s'ha repetit més que l'all aquests darrers dies ha estat la conmemoració de la celebració de la primera copa d'Europa guanyada pel Futbol Club Barcelona, tan d'actualitat aquests darrers dies, sobre tot per afers extraexportius.
La premsa nostrada ens ha avorrit de tant de parlar de la mare de totes les victòries. Wembley! Sembla que sigui gairebé obligaroti saber què feiem i on erem quan en Ronald Koeman va marcar el gol contra la Sampdòria. La fita ha esdevingut, per la premsa, que no pel ciutadà de carrer una fita a recordar amb igual transcendència que el dia que va morir en Franco, o el dia que van caure les Torres Bessones.
Posar a Google "Wembley copa d'Europa Barcelona" et retorna 571.000 resultats en 0,56 segons. Tothom que tingui un nom a la premsa d'aquest país ha recordat l'efemèride, amb major o menor fortuna. Fins i tot l'Albert Om (periodista, molt del Barça, però no periodista esportiu) dedica la contra de l'Ara del dissabte 20 de maig ("el dia D") a Vázquez Montalbán, gran barcelonista i millor escriptor (enyorat, enyorat), en citar-lo en la crònica de Wembley que va escriure en tornar d'Anglaterra. El cita en relació a un article que Vázquez havia escrit dies abans de la final i en el que es preguntava si Catalunya estaba preparada nacionalment per a una victòria a la Copa d'Europa.
Doncs vint-i-cinc anys després crec que la resposta a aquesta pregunta continua essent no. Un no en majúscules. No estem nacionalment preparats per digerir amb normalitat cap esdeveniment que ens enalteixi col·lectivament com a nació.
Aquest és el drama de Catalunya, i potser per això tenim, també col·lectivament, tanta necessitat d'auto-recordar-nos les fites que ens fan una mica menys petits com a poble (no més grans), encara que siguin fites futbolístiques.
La premsa nostrada ens ha avorrit de tant de parlar de la mare de totes les victòries. Wembley! Sembla que sigui gairebé obligaroti saber què feiem i on erem quan en Ronald Koeman va marcar el gol contra la Sampdòria. La fita ha esdevingut, per la premsa, que no pel ciutadà de carrer una fita a recordar amb igual transcendència que el dia que va morir en Franco, o el dia que van caure les Torres Bessones.
Posar a Google "Wembley copa d'Europa Barcelona" et retorna 571.000 resultats en 0,56 segons. Tothom que tingui un nom a la premsa d'aquest país ha recordat l'efemèride, amb major o menor fortuna. Fins i tot l'Albert Om (periodista, molt del Barça, però no periodista esportiu) dedica la contra de l'Ara del dissabte 20 de maig ("el dia D") a Vázquez Montalbán, gran barcelonista i millor escriptor (enyorat, enyorat), en citar-lo en la crònica de Wembley que va escriure en tornar d'Anglaterra. El cita en relació a un article que Vázquez havia escrit dies abans de la final i en el que es preguntava si Catalunya estaba preparada nacionalment per a una victòria a la Copa d'Europa.
Doncs vint-i-cinc anys després crec que la resposta a aquesta pregunta continua essent no. Un no en majúscules. No estem nacionalment preparats per digerir amb normalitat cap esdeveniment que ens enalteixi col·lectivament com a nació.
Aquest és el drama de Catalunya, i potser per això tenim, també col·lectivament, tanta necessitat d'auto-recordar-nos les fites que ens fan una mica menys petits com a poble (no més grans), encara que siguin fites futbolístiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada