dimarts, 23 de maig de 2017

Barcelona, ara fa vint-i-cinc anys

Recordo que vaig viure els Jocs Olímpics de Barcelona amb una particular il·lusió. Aleshores tenia 25 anys, acabava d'aterrar després d'una extraordinària experiència laboral i personal als Estats Units de gairebé dos anys i la meva ciutat d'adopció d'aleshores (Girona encara quedava molt lluny, no era ni tan sols un projecte...) s'havia transformat de forma molt visible en molt pocs anys.

Eren anys d'unitat, d'eufòria. Mai abans (ni mai després) hi ha hagut tanta unanimitat a Catalunya en relació a un projecte compartit (exceptuant, potser, tot allò que s'ha vingut a anomenar "el Procés", i escric potser per a matitzar el terme "unitat"). No em cal aquí descobrir que els XXVens Jocs Olímpics de l'Era Moderna van ser un rotund èxit. Fins i tot el Borbó ara Emèrit, va entrar a l'estadi Olímpic acompanyat per les notes de "Els Segadors" i ningú, ningú, va tenir els nassos de xiular-lo (gran jugada de la diplomàcia Catalana i Espanyola, en majúscules).

Aquesta setmana passada en particular, hi ha hagut a tots els mitjans, premsa, ràdio, televisió i internet, la rememoració de la gran efemèride que va suposar l'organització dels Jocs Olímpics i la transformació urbana associada que això va suposar. Entrevistes a Mariscal, Abad, els gestors d'aleshores de l'Ajuntament de Barcelona,...No han ningú de banda, llevat dels morts (que ja en són uns quants) i Pasqual Maragall per raons òbvies.

Amb una clara manca de sentit autocrític, el corol·lari que m'ha semblat descodificar de -més o menys totes les entrevistes- és que Barcelona és el que és avui gràcies a l'impuls dels Jocs. Això és innegable, però tothom sembla dir-ho amb connotacions clarament positives. Jo només llenço un apunt per a la reflexió. No hi estic tan d'acord. Més ben dit, corregeixo, no hi estic gens d'acord.

Els Jocs van suposar una gran excusa col·lectiva, gràcies als quals es va invertir en infrastructures a Barcelona allò que no s'havia invertit als darrers 20 anys. Cert. Del llegat en queden les rondes, l'ampliació de la T1 al Prat, la millora integral de Montjuïc i l'anella Olímpica, palau Sant Jordi inclòs, la creació de la Villa Olímpica, i -molt important- la recuperació de les platges de Barcelona....

Però en contrapartida la ciutat pateix avui grans mals que són una herència directa d'haver posat Barcelona al món, ara fa 25 anys: el caos turístic (l'altre dia gairebé m'atropella un tipus amb un Segway...), els apartaments turístics, l'expulsió de residents del centre de la ciutat que no es poden permetre el luxe de pagar un pis de lloguer o una hipoteca, la despersonalització de la ciutat, la massificació als espais de cultura (pretendre entrar a la Sagrada Família, de nit o de dia, estiu o hivern, és tasca titànica, i m'atreviria a dir que, a dia d'avui gairebé impossible...), i la terciarització creixent de l'economia de la ciutat.

Barcelona va fer fa 25 anys, potser sense saber-ho, una aposta per ser coneguda al món, i a fe que aquesta aposta ha estat guanyadora, però els danys col·laterals que això ha comportat disminueixen, i de molt, els avantatges associats al creixent nombre de turistes que passen per la nostra ciutat. La terciarització de l'economia, la profussió del low cost, i l'absència d'una cultura de qualitat molt ben arrelada, fan que el model estigui esdevenint insostenible. 

I un model no sostenible exigeix solucions immediates per a repensar els propers 10 anys. No sembla però que l'alcaldessa barcelonina, en tingui massa ganes.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada