dijous, 25 de maig de 2017

Psicodèlia made in Barça

Aquesta nit és probable que torni a rajar el xampany a Luz de Gas i a l'entrada, els Cohiba tornin a fumejar amb intensitat. En Jan Laporta i els 5 membres de l'equip directiu que no va acceptar el pacte que els proposava el Barça tenen un doble motiu de celebració. El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya ha fallat ratificant la sentència favorable de primera instància i el FC Barcelona, com ja ens té acostumats ha tornat a perdre una altra -l'enèssima- batalla judicial. Després de 7 anys, Laporta és el clar guanyador d'aquest cas, ja que tot i que el FC Barcelona té encara potestat de recurs, seria del gènere estúpid -i un insult als seus socis- que presentessin recurs.

El més sorprenent però és que al mateix dia que es coneixia aquesta sentència, Sandro Rosell, l'impulsor de la querella contra la junta de Laporta, entrava a la presó de Soto del Real en presó sense fiança. Ni els guionistes de La Riera ni els millors de Hollywood haguéssin estat capaços d'idear un argument tan recargolat. Sandro i Jan, Jan i Sandro, que van passar de ser cul i camisa a declarar-se enemics irreconciliables, i que ves per on, el que impulsa l'acció de responsabilitat contre Laporta, surt de l'Audiència Nacional per entrar a la presó.

La interlocutòria de la jutgessa Carmen Lamela és demolidora. Aquest matí en Jordi Basté a RAC1, a qui de vegades se li'n va l'olla i pixa fora de test, ha defensat Rosell amb certa vehemència dient que no creu que sigui culpable de res. Estic encuriosit per saber què és el que dirà demà. La interlocutòria és tan explícita i està tan ben documentada que és difícil opinar. Lamela justifica l'entrada en presó sense fiança per l'alt risc de destrucció de proves, i de fugida de l'estat. Si, com tot sembla -pressumptament, només pressumptament- apuntar, el que se l'imputa és cert, en Sandro tindrà molt de temps per a pensar i compartir tertúlia amb dos altres il·lustres habitants de la presó: l'expresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, i el fillíssim de le mare superiora, Jordi Pujol Ferrussola. Els tres tenors. Psicodèlia digna de David Bowie en estat pur.

Pressumptament Sandro Rosell ha mentit més que en Pinotxo, a la premsa, a la Junta del Barça, als seus col·laboradors, a tothom. Si pressumptament ha fet el que li imputa la jutgessa Lamela, és un vulgar mafiós especialitzat en "pilotassos" en paradisos fiscals. Un vulgar xorisso. No és la primera vegada que ho escric en aquest blog, tot i que ara, amb, com es diu en Anglès, "facts and figures".

Jo no sé què és el que té el Barça que atregui aquesta tipologia de personatges. Cal recordar que Núñez ja va estar a la presó (en qualitat de constructor i no de president), però la seva enginyeria fiscal era d'un barroer que esgarrifava. Rosell i Bartomeu estan enfangats fins al coll amb l'afer Neymar (un altre cas difícilíssim de justificar que he de reconèixer que tot i que l'he intentat entendre, no ho he aconseguit).

No sóc un gran culé i el futbol m´interessa molt relativament (sobre tot en el seu vessant antropològic no pas esportiu), però crec que una institució com el Barça, que estic molt d'acord que és més que un club, no es mereix tenir gestors com aquests. La gestió de Bartomeu, en general, i el cas de l'acció de responsabilitat en particular, així com insisteixo, el fitxatge de Neymar, són  casos de manca de criteri (l'acció de responsabilitat contra Laporta i la seva junta és una rabieta de nen petit portada als jutjats amb diners del club d'una forma infantil, barroera, injustificada), manca de professionalitat i manca de gestió. I això d'un equip que va tenir un ampli suport a les darreres eleccions.

Per no parlar dels resultats esportius i els econòmics (sobre tot aquests), però això -l'anàlisi de les finances- será motiu d'una altra entrada al blog.
 

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada