divendres, 24 de març de 2017

Unió Democràtica de Catalunya, fi de trajecte

En una carta adreçada a la militància (????, quina militància em pregunto), Ramon Espadalé ha anunciat aquesta setmana la disolució d'Unió per fallida econòmica. Uns deutes de 22,5 milions d'Euros, la no disposició d'ingressos (degut als resultats catastròfics de les darreres autonòmiques i estatals) i la manca de patrimoni, han accelerat el punt i final.

Unió Democràtica de Catalunya posa fi a 85 anys d'història i constata -no dic que sigui bo ni dolent, només que certifica- la inviabilitat actual de la tercera via que pregonava l'hoste perpetu de l'hotel Palace de Madrid.

En la meva opinió l'obsessió per la tercera via de Duran i Lleida, una absurdament inadequada ponderació de forces dintre de la federació de Convergència i Unió i un afany de protagonisme fora de mare del seu etern dirigent (25 anys al capdevant), van catalitzar el desgavell de la històrica formació.

Unió Democràtica, va saber durant alguns anys explotar hàbilment l'aliança amb Convergència -des del meu punt de vista de forma òbviament sobredimensionada- i va acaparar un protagonisme que per teòrica poderació del seu suport en votants no li hagués tocat. Imagino que en Jordi Pujol ho tenia clarament identificat i ja li anava bé.

El partit va arribar a tenir, comptats separadament de la federació, fins a 6 diputats al parlament de Madrid (2011) i 17 diputats al parlament de Catalunya (2010). Però en una molt poc hàbil maniobra de Duran i Lleida (o una molt hàbil maniobra de l'entorn d'Artur Mas), la federació es va trencar en molt poc temps i sense excessiu soroll (tenint en compte que la federació portava 38 anys convivint...). I llavors va començar el calvari d'Espadalé i del partit.

A les eleccions catalanes de 2015, les primeres a les que Unió concorria en solitari des de 1977,  Espadalé només va aconseguir treure 100.000 vots, el que el va deixar per sota del 3% de vots que atorga representació parlamentaria. Més tard, a les eleccions al parlament espanyol, el resultat de Duran i Lleida va ser encara pitjor, 65.000 vots i la fi de la suite al Palace: de 6 diputats a 0.

El més fascinant però, que no deixa de ser una metàfora de com opera molta de la clase política, és l'actitud de Ramón Espadalé, que s'ha limitat a dir que ho sentia i la de Durán, que és molt pitjor: no només no es responsabilitza del naufragi, sino que a més a més, es dedica a escriure llibres i repartir llenya a tort i a dret. Una actitud de manca de coherència que els delata i els deshonra.

Al final estem veient aquests dies les misèries de molts polítics. És lamentable veure Francesc Homs només preocupat pel seu salari com a Diputat i a Duran i Lleida implorant entrevistes per a vendre el seu llibre. Un espectacle, com la mateixa fi d'Unió Democràtica, molt poc edificant. Amb líders així no es pot esperar gaire més. Com resa la dita castellana: "A cada cerdo le llega su San Martín".


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada