diumenge, 4 de setembre del 2016

Sicília (I)

Fa uns dies hem tornat de vacances de Sicilia. És una d'aquelles destinacions, com Còrsega i Sardenya, per les que "costa" decidir-se. Sempre hi ha altres prioritats. Confesso que va ser idea del meu germà i que si ell no ho hagués plantejat, probablement no hi haguéssim anat. Però quan ho va proposar m'hi vaig entusiasmar. Només per a pujar a l'Etna pagava la pena. Hi vam anar doncs tota la família, mare inclosa.


El que he de dir, en primer lloc és que Sicília és, abans que res, una experiència antropològica molt recomanable. És un creuament de cultures francament interessantíssim. És Itàlia, però definitivament no té res a veure amb el Veneto o amb la Llombardia. No és el mateix que dir que Catalunya i Andalusia no s'assemblen gaire. La diferència entre el nord i el sud d'Itàlia és molt més profunda, atàvica, emocional.


De fet, fins a la unificació de la península italiana per part de Garibaldi, el regne de les Dues Sicílies, que anava des de Nàpols a Sicília, va ser un territori independent de la resta del país fins el 1861. Estem doncs parlant de només 150 anys, i malgrat la "italianització", el tarannà dels seus habitants en fa un lloc peculiar.


Però històricament també, Sicília ha estat un extraordinari terrotiri de creuament de cultures, per la seva situació geogràfica privilegiada al vell mig de la Mediterrània. Els vestigis grecs i romans que atresora l'illa, a Trapani, Agrigento (Vall dels Temples) o Siracusa (Teatre Grec i Anfiteatre Romà), són patrimoni de la Unesco.


A Sicília, una orografía molt complicada -un territori ple de valls i turons, que implica que les autovies i les carreteres estan en bona part sobre viaductes- fa que les comunicacions no siguin fàcils i la forma en que els sicilians condueixen, i l'estat de les carreteres -moltes vegades sense ratlles pintades- encara ho complica més. Els sicilians no coneixen el significat de les normes de conducció comunment establertes a la Europa Continental. Hom diria que conduir a Sicília és més proper a la conducció al Marroc o a Algèria que a cap altre lloc. No es respecten els límits de velocitat, ni -en general- els semàfors vermells; els motoristes pràcticament no porten casc i és molt freqüent veure tres persones en una moto o un jove contestant whatsApps mentre conduceix una moto sense casc però amb cascos (d'escoltar música).


Però, a part d'això, o potser també per això, la illa és un lloc fascinant. La seva riquesa agrícola en fa el rebost d'Itàlia. La fertilitat del sol composat per cendres volcàniques fa que hi hagi diverses collites l'any i el país és ple d'oliveres, vinyes, llimoners, tarongers, i camps i camps de melons, síndries, tomates, i tota classe de verdures. Anar als mercats -hi vam estar, a Palerm, a Catania- és una experiència fascinant, d'olors, color, crits dels venedors, gent, motos elèctriques i caps de peix espasa amb la punxa ben enlaire.


Una ancestral deixadesa i probablement manca de pressupost fan que en molts llocs les escombreries s'escampin sense control i que els manteniments tant d'edificis com -ja ho he dit- de carreteres i autopistes sigui més que deficient, però malgrat això, la riquesa patrimonial i cultural de l'illa és per deixar bocabadat al més escèptic. Només a Palerm, la visita a la catedral, les "quatre cantonades", la "plaça de la Vergonya" o l'Ajuntament, són experiències inoblidades. Visitar també l'illa Ortigia, que conté el casc antic de Siracusa, és un plaer pels sentits.


I finalment, en aquesta primera part, he parlar del menjar. La combinació de pasta i peix són d'un sabor difícil de descriure, cal provar-ho: tagliatelle amb llagosta i salsa d'oriç o farfalle amb pistatxo i escamarlans són algunes de les delícies que ofereix aquesta terra, i que són imprescindibles.


Llàstima que per arribar-hi amb certa comoditat i pressupost raonable s'hagi de volar amb Ryanair.















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada