2014: algunes petites curiositats i reflexions (menors)

• Balanç de les quatre grans obres del Ministerio de Fomento a les comarques gironines: 1 de 4. Necessita millorar significativament:
• A Girona el pont sobre el Ter que ha d'unir el sector Trueta amb Pont Major segueix sense acabar-se....27 mesos després!!!Ningú plega?
• El desdoblament de la Nacional II continúa prograssant a pas de puça, és una altra de les grans vergonyes, incomprensibles mancances, que denoten quan polítiques són moltes de les decisions d'nversió en infraestructures (les autovies gratuïtes d'Extremadura i Galícia van buides). I la Pastor ben cofoïa inaugurant un trosset més fa quatre dies....
• El despropòsit dels acabaments del túnel de l'AVE a Girona han provocat dues inundacions de consideració en un espai de temps molt curt. Com ha mínim hi ha hagut una dimissió, però la cosa encara no s'ha acabat del tot. Espero que no n'haguem de parlar més.
• Finalment s'acaba d'inaugurar la nova biblioteca de Girona. Em sembla que era l'amic Jaume Marin que la titllava de "catedralícia". En Castellà diuen "nunca es tarde cuando la dicha es buena".
• Sopant ahir amb l'amic Mike Staples, que és de Londres i que ve de tant en tant per aquestes contrades, em demana que li expliqui per què s'obren tants supermercats al nostre país. En particular em demana quina viabilitat veig al "Lidl" que s'està construïnt a Palamós, a l'Avinguda Catalunya, entre un "Bon Preu" i un "Esclat". Li dic que no hi veig explicació racional. Des d'un punt de vista de viabilitat económica no hi veig cap explicació. L'invent està condemnat al fracàs.
• Solc anar a fer running amb la gossa al Parc de Domeny. Al costat de la Nestlé, entre l'entrada de l'autopista Girona Est i la fàbrica hi ha una gasolinera en construcció. Hi ha decisions d'inversió que em costen d'entendre encara que hi posi molts esforços. En els últims anys no hem vist altra cosa que tancament de gasolineres en un entorn de preus del combustible a l'alça. En una situació de preus de gasolina a la baixa encara em costa més veure on és el negoci. Potser és que no hi entenc res.
• Posar gasoil a la benzinera autoservei del Bonpreu costa des de fa dies 0,99 €. Hi ha males llengües, segurament no autoritzades, que diuen que la gasolina és de pitjor qualitat que la gasolina de benzineres "oficials", que costa un mínim de 13 cèntims d'euro més. He descobert que hi ha una Campsa autoservei al costat del Wala, abans d'arribar a la carretera de Vilablareix, on el gasoil costa exactament el mateix, 0,99 €. Quina és la diferencia doncs: els del meu gremi en diem cost de personal i ajustament de marges.
• El misteri de les clíniques dentals, encara en franca expansió, continua essent per mi més fosc que la Santíssima Trinitat.
• Malgrat les admonicions de taumaturgs que anunciaven la mort del llibre de paper, una enquesta publicada aquests dies explica que les vendes a Espanya de llibres digitals durant l'any 2014 no superen el 5%. El llibre de paper, tot i que cada vegada es llegeix menys, continua ben viu. Que sigui per molts anys.
• S'haurien de rebatejar tots els rètols que anuncien "Bones Festes" a l'entrada de molts de pobles pel de "Bon Consum". S'hi escauria molt més.

2014: algunes reflexions d'un any trepidant

Encara que resulti molt tòpic, ja considero consolidat que l´últim dia de l'any cada final d'any faci al blog un petit balanç d'allò que considero rellevant, o curiós, o simplement digne de comentari. És curiós que el títol que he posat sigui tan semblant al que vaig posar el dia 31 de desembre de 2013 ("2013: balanç d'un any trepident"), amb coincidència d'adjectiu sense haver-ho mirat abans. I és que, vist en perspectiva, i rellegint l'entrada d'aquell blog, 2013 va ser, efectivament un any mogut, que semblava difícil de superar. Escrivia aleshores:

"En tots els àmbits ha estat un any intens, de molts esdeveniments, de molts canvis. Han passat tantes coses que sembla que hagi passat molt més d'un any, encara que se'ns hagi escolat de les mans gairebé com un somni. En política, el 2013 vindrà marcat per sempre més per la consolidació del sobiranisme a Catalunya. la declaració de Catalunya com a subjecte polític a l'inici d'exercici per part d'una majoria del Parlament ja albirava un any mogut. La Via Catalana va ser una explossió de civisme que va fer la volta al món diverses vegades, i l'anunci de pregunta i data per a la consulta va aconseguir repertir-ho. Sense dubte i passi el que passi, el 2014 també serà un any per a no oblidar que caldrà seguir amb molta atenció".

Doncs bé, 2014 ha estat netament més intens, més, valgui la redundancia, trepidant. Ho escriuré en clau de resum, perquè també -rellegint l'entrada de 2013-, la vaig trobar excesiva en fons i en forma. Som-hi doncs:

CATALUNYA

• Des del punt de vista sobiranista, mai no s'havia arribat tant lluny. La "V" de l'Onze de Setembre, i el desafiament al Tribunal Constitucional espanyol (per dues vegades) per part de 2.350.000 persones de Catalunya i d'arreu del món el Nou de Novembre de 2014,  suposa l'assoliment d'una de les més grans fites d'afirmació nacional catalana des que Rafael de Casanovas va firmar la rendició de Barcelona al Duc de Berwick.
• Acabar l'any amb el president de govern, la vice-presidenta i la presidenta del Parlament de Catalunya processats és també un clar símptoma de la magnitud política del "desafiament" català a l'Estat Espanyol, i de l'enrocament de la posició espanyola.
• D'altra banda però l'any acaba amb la incertesa sobre la direcció que ha de prendre el procés post 9-N, amb una societat civil desconcertada, i segurament decebuda en part per l'espectacle de manca d'unitat que ofereixen els nostres representants polítics.
• I és que el poble català te com a característica gairebé genètica una extraordinària capacitat per anar cadascú pel seu costat, que és precisament, la més gran arma que té l'Estat Espanyol per a aturar les ànsies independentistes d'una part -no despreciable- de la población catalana.
• Una reflexió addicional sobre el procés meritarà una entrada ulterior al blog, avui o demà.
• Per acabar, no podem oblidar l'"harakiri" de Jordi Pujol i l'ulterior imputació de gairebé tots els membres de la seva família suposen l'acabament definitiu de la "transició nacional catalana" i l'enterrament d'una determinada manera de fer política. "El pare és mort, visca el pare". 

ESPANYA

•  Han succeït tants fets rellevants que costa fer-ne una tria. Segurament el més significatiu és el rebuig frontal de la ciutadania, del poble ras, a la percepció d'una situació generalitzada de corrupció. El carrer ha dit prou, i a resultes d'això unit a la lentitud d'una recuperació económica que és incapaç de generar ocupació (i molt menys ocupació de qualitat) ha facilitat la irrupció de "Podemos" al panorama polític.
• Escriure i parlar sobre els Blesas, Ratos, Matos, Matas, Torres, Urdangarins, Alavedras, Bartos, Prenafetas, Millets, Pujols tots, .......fa fins i tot fàstic.
• Malgrat la constatació que Espanya és una democràcia de molt baixa qualitat (els darrers exemples: la nova llei de seguretat ciutadana, el processament de les idees polítiques, l'escàndol del fiscal general de l'Estat manipulat pel partit del govern), la justícia, lenta però implacable, continua fent el seu camí. Jutges valents com en Castro, en Ruz, en Vidal, independents per sobre de tot, fan que encara quedi un bri d'esperança i que els corruptes vagin caient i acabant a la presó. S'ha acabat la sensació d'impunitat, fins i tot per a la sang blava.
• En connexió amb això, la Monarquia (que en la meva opinió està vivint els seus darrers anys a Espanya, i si no, temps al temps) ha vist la primera abdicació d'un rei (tacat pels escàndols de corrupció, amants, elefants i familia) des de l'any 1931. El nou monarca Felip VI ha entès el missatge i està posant tota la carn a la graella per a canviar la percepció de podridura de la institució, amplament estesa entre la població espanyola. Mai la monarquia no havia viscut, des de la restauració el 1975, quotes tan baixes de popularitat. Insisteixo, els Borbons a Espanya tenen els dies (o anys) comptats. El signe dels temps juga en contra seva.
• El fenomen "Podemos" ha tresbalsat el panorama polític. Ja mai més res no serà igual. L'assumpció del que comporta implícitament el  terme "Casta" fa que hi hagi un abans i un després en matèria política i de gestió pública. La fragmentació de l'arc polític és una gran notícia per a enfortir la democràcia i acabar amb la impunitat arbitrària del Partit Popular, que governa a cop de majoria i no a cop de sentit comú o de consens.
• Entroncant amb l'anterior, 2015 amb unes quantes eleccions a l'agenda política comportarà amb tota seguretat canvis de proporcions encara difícilment avaluables. El primer assalt es juga, paradoxalment, a Grècia, el Gener de 2015, amb la presumible victòria de Syriza.
• També 2014 acaba amb un altre paradigma: les anomenades "infraestructures polítiques", les de la llotja del Bernabéu, es diguin línies d'AVE, aeroports, autopiestes radials, plantes de co-generació, o magatzems estratègics de gas

MÓN

• L'adveniment de l'Estat Islàmic entre Síria, el Kurdistán i Irak és probablement un dels fets més rellevants de l'any, així com les extranyes aliances que aquesta situació a provocat, entre d'altres el fet que -en aquest cas- els Estats Units i l'Iran remin en la mateixa direcció.
• La situació generada per la invasió/annexió de Crimea per part de Rússia i el renaixement de l'ambió "imperial" de Putin també ha estat un dels esdeveniments significatius. La resposta (suposada) dels americans provocant la baixada del preu del petroli i la devaluació salvatge del ruble tindrà unes conseqüències que encara estan per determinar.
• En una línia similar, la restauració de les relacions diplomàtiques entre Estats Units i Cuba segurament té a veure, també, amb un altre moviment al tauler d'escacs que pretèn eliminar la influència russa a l'illa de Cuba.
• Algunes de les accions empreses per Barak Obama al 2014 com ara la universalització de la seguretat social als Estats Units o la seva creuada per a legalitzar els immigrants il·legals demostren clarament que encara hi ha dretes i esquerres, i que el "bàndol" de les esquerres continua mostrant uns principis ètics que comparteixo molt més que els dels que propugnen les expulsions en calent i que invoquen efectes crida i d'altres barbaritats.

Estan passant tantes coses a l'hora i totes tan depressa, que el Món ha esdevingut un lloc fascinant. El balanç personal i profesional de l'any 2014 és prou positiu. No espero més temps per escriure (el meu gran cavall de batalla) perquè les perspectives professionals semblen anticipar que no serà possible....

Segur que 2015, vist el caldo de cultiu de tot el que s'està coent, serà encara més trepidant.

Bon Any 2015!!!

Tito Vilanova - Marcats TV3 (II)

No em puc estar de fer un segon comentari sobre l'excepcional reportatge de TV3 d'abans d'ahir al vespre sobre en Tito Vilanova, i el seu període com a entrenador del primer equip.

El gran professional que és en Toni Clapès ("Versió RAC 1" de 30 de desembre) ha portat al seu programa aquesta tarda en Bernat Soler per a parlar del programa (com que em vaig posar davant la tele una mica despré que comencés i no vaig veure els títols de crèdit al final, no sabir que en Bernat n'era l'autor Intel·lectual).

Els 20 minuts no han defraudat. Ni un minut de desperdici. Us ho podeu baixar "1230 17h (Dimarts 30-12-14)   VERSIO RAC1 1:00:00" des del seu web. A en Clapés li quedaven moltes incògnites del personatge (a nosaltres també però menys), i les he dirimit totes.

La primera, i la més important, és per les absències: per què Pep Guardiona no hi era? La resposta l'ha donada el Bernat aquesta tarda: li van proposar (el dirigent del club Josep Maria Orobitg en un dinar a Alemània) i en Pep va contestar que no. Què va passar entre aquests dos, amics de l'ànima, perquè la cosa anés tan grassa que en Pep no es va acomiadar de'n Tito ni hagués volgut participar en un programa que no era altra cosa que un homenatge a un gran entrenador i a el que va ser un dels seus millors amics? Segurament no ho sabrem mai...

L'altra gran absència és la de Jan Laporta. Van intentar pirmer justificar-ne la manca de raons objectives (ja no era representant del Club durant el "mandat" de'n Tito i el documental es centrava precisament en aquesta part), però tot i així els mateixos realitzadors confessen que segurament es van equivocar perquè Laporta és un dels grans valedors de Tito Vilanova.


La segona incògnita que a mi em desvetlla i que resulta una agradable sorpresa és la gran complicitat que hi havia entre en Tito i en Messi. El fet que en Tito el volgués veure poc abans de morir i que en Messi digui que el que li va dir s'ho queda per ell també diu de la qualitat humana del jugador (en Bernat Soler també explica que quan li van proposar de participar al documental va donar un sí incondicional i immediat, cosa que, per exemple, no va passar amb en Sandro Rosell).

Sigui com sigui i amb secrets que mai no serán desvetllats, l'entrevista d'en Toni Clapès amb en Bernat Soler, té la virtud d'incrementar el valor documental del reportatge.

El discurs del rei

Digueu-me ingenu, digueu-me innocent, però m'esperava molt més del discurs de Felip VI de la Nit de Nadal. Amb això no vull dir que no estigués infinitament millor que els del seu pare -especialment als darrers anys- però francament, això no costava pas gaire, ni per dicció, ni per ritme, ni per entonació, ni per contingut.

Malgrat això, la sensació de "dejà vu" acaba suposant un bany de realitat als que encara ens agrada creure en la utopia. I segurament aquesta utopia no és exactament una tercera via, però tal vegada s'hi acosta. Sempre havia pensat que amb l'abdicació de Joan Carles I (es veia a venir que això era només una qüestió de temps) l'adveniment d'una nova Monarquia podria suposar un revulsiu a favor d'un major encaix de Catalunya a l'Espanya de nacions que molts voldríem, com una mena de "Commonwealth Britànica" en la que sense trencar del tot, el nivell d'independència en els afers transcendets pel ciutadà fós -de facto- total.

El nou rei va parlar dels temes que preocupen al ciutadà de carrer. Per aquest ordre: atur i crisi, corrupció i Catalunya. Home, el fet que toqués de peus a terra vol dir que, com a mínim, el càrrec el preocupa i sap que encara que la monarquia sigui una institució aparentment perpètua, hi ha perpetuitats que duren el que -parafrassejant Sabina- dura un curt estiu.

En el primer punt va esmenar la página a Rajoy -diu l'Alzamora, amb molt criteri, que és el pitjor president de govern que ha tingut la democràcia española- en dir que mentre hi hagi un atur tan elevat no es pot dir que la crisi estigui superada. Semblava anar per bon camí. Vaig segur escoltant.

En matèria de corrupció va continuar amb la seva particular creuada. Un discurs sòlid, molt adreçat a que el personal entengués que també s'adreçava a la seva germana (desapareguda, a l'igual que els pares i la seva altra germana, de tota la iconografía oficial de l'"atrezzo nadalenc Zarzuela"). Sap el nou rei que en el món 3.0 una paraula fora de lloc, un altre fet en el que pugui aparèixer esquitxat per corrupció, un gest desafortunat, el pot enviar cap a casa o cap a l'exili, engreixant les llistes de l'atur. Per tant és prudent, la qual cosa sempre és bona.

Però on va patinar de debò, on no va estar a l'alçada, va ser en el cas de Catalunya. Va ser un clar transmissor del discurs oficial. PP en estat pur. Va parlar d'aquella alegre ocurrència del gran demòcrata que ocupa el ministerio del interior i que ens ha regalat amb una llei de seguretat ciutadana que ens transporta als darrers anys del franquisme, és a dir, el de les famílies fragmentades i separades per qüestions ideològiques. Què tendre! Va parlar també de que la unitat és imprescindible per a ser més forts. Si? Que li preguntin als txecs, o als eslovacs, als montenegrins, als croates, als lituans, als estonians, als.....No hi havia cap idea millor a expressar i per convencer-nos que ens convé -emocionalment- quedar-nos?

El que penso és, després de sentir el discurs (que per descomptat no tornaré a escoltar l'any vinent ni cap altre), és que encara que aquest borbó no hagi de cuidar cap massa de vots, ha de cuidar una part important de "clientela" que no està ni a favor ni en contra de la monarquia, però que depèn del que digués el rei (es va veure per exemple el mateix dia en la reacció abominable per part de molts que es va generar a twitter quan en Serrat va  cantar en Català) podrien aixecar la veu en contra de la institució i clamar per la restauració de la república.

En aquest cas, si el rei, que no té cap poder executiu, només institucional, ha de limitar-se a ser un mer ninot de presidencia del govern, quin és exactament el rol que se li espera com a monarca? Francament, una decepció molt gran, que va evidenciar una vegada més que el trencament emocional que el rei diu que vol evitar, fa molt de temps que s'ha consumat i que difícilment té ja volta enrere.

Tito Vilanova - "Marcats" TV3

No em puc estar d'escriure sobre l'extraordinari reportatge que el departament d'esports de TV3 ha produït i que fa uns moments ha acabat de passar la cadena.

Encara que no agradi el futbol amb passió (és el meu cas), aquest, com en el cas del que li van dedicar al jugador de l'Espanyol Dani Jarque, és molt més que un documental sobre un esportista. És una història amb un nivell d'humanisme extraordinari, una narració que et fa sentir persona, que et posa la pell de gallina, que et fa recordar que gràcies a coses com aquestes, el Món és encara un lloc habitable.

És un reportatge d'una sensibilitat extrema i sobre tot, sobre tot d'una factura televisiva impecable (estic segur que la Mònica Planas en parlarà a la seva crítica televisiva a l'"Ara"), cosa que malhauradament, no abunda avui en dia, en moments de guerra de "shares" on es busca el major impacte, utilitzant qualsevol mitjà. Només compta l'audiència.

El documental de TV3 és un exemple de bona realització televisiva amb un fil conductor molt ben travat en el que sense que hi aparegui l'entrevistador, els diferents entrevistats, amb una gran proximitat i música de piano melangiosa (sense ser nyonya) van explicant les seves experiències amb en Tito, en alguns casos, utilitzant la técnica d'una narració en la que es van succeint, per una mateixa pregunta, diferents entrevistats que expliquen la història reprenent el tram de l'anterior. Un bon treball de realització també des d'aquest punt de vista.

Les imatges que apareixen d'en Tito, estan també impecablement seleccionades i no n'hi ha cap que estigui fora de to, ni que pugui resultar morbosa o insensible. Només se'l sent parlar un moment, que és precisament quan ell s'avé a parlar de la seva malatia a la Marató de TV3 de l'any 2012, programa conduït per l´'Ariadna Oltra. En Tito Vilanova, amb independència de la seva qualitat com a entrenador -sóc incapaç de jutjar- havia de ser, per força una extraordinària persona.

Al documental hi parlen els seus amics del club (amb un gran protagonisme de Jordi Roure), alguns directius (un Sandro Rosell impecable, ho he de reconèixer), els jugadors més emblemàtics (entre els que hi ha un Messi visiblement emocionat), en Charlie Reixach i el seu fill Adrià. Impressionant i d'imprescindible visualització, si no ho heu fet, repesqueu-lo de TV3 a la carta, és altament recomanable.

Només una dolorosa mancança. Molt dolorosa. No hi apareix en Pep Guardiola. Em queda el dubte de si per què la família no ho ha volgut o per què s'hi ha negat en Pep. Si aquest segon fóra el cas, la imatge d'en Pep Guardiola hauria quedat, per mi, tacada per sempre més.

Noves tècniques de guerra freda

Quant més gran em faig menys crec en les casualitats. En política, com en història, hi ha sempre una relació de causa-efecte en la majoria de les coses que succeeixen, encara que sembli producte de l'atzar. És el cas, en la meva modesta opinió, del que està passant amb el preu del petroli, i per extensió en la revalorització del dòlar envers la majoria de les monedes cotitzades.

La meva particular teoria de la conspiració va justament en aquest sentit. Sembla clar que ens esdeveniments d'Ukraina d'aquest any 2014 que estem a punt d'acabar ens han tornat a una situació "de facto" de retorn a la guerra freda, amb una especial beligerància per part de Rússia que, no només no vol veure la seva àrea d'influència reduïda sino que la vol incrementar (i n'ha donat sobrades mostres aquests darrers mesos).

Els afanys d'imperialisme dels russos no van trobar cap oposició seriosa i real i la invasió de Crimea es va consumar amb la descarada participació de forces russes (això sí, no identificades). Ni la Unió Europea ni els Estats Units, ni per descomptat l'ONU - on Rússia, recordem-ho, té dret de veto- van fer cap acció seriosa de resposta, més enllà de la imposició d'unes sancions econòmiques simbòliques que es van veure ràpidament contestades per Rússia amb un clar perjudici per les empreses exportadores europees.

Més tard, el suport als pro-russos de Donetsk i Lugansk va ser encara més evident i es va accentuar amb el luctuós incident de l'avió de Malasian Airlines en el que van perdre la vida gairebé 300 innocents, pel simple fet de volar sobre espai aeri de l'Est d'Ukraina.

Quan tot semblava indicar que el senyor Vladimir Putin s'estava ensortint amb la seva d'una forma burda i descarada, de sobte, sense solta ni volta comença a baixar de forma dramàtica el preu del petroli (cosa que perjudica enormement tres economies no precisament aliades dels Estats Units: Venezuela, Iran i Rússia, que necessiten un petroli a, com a mínim 130 dòlars barril per tenir un ingrés net de divises).

Però no n'hi ha hagut prou, la segona variable ha estat incidir en la depreciació del ruble, que fa 10 diez va perdre un 25% del seu valor enfront el dòlar en només una tarda. El banc central rus va apujar el tipus d'interés al 17,25% però tot i així, la caiguda del ruble no es va frenar.

Em va alegrar sentir parlar a en Sala i Martín  RAC1 el dia 24, apuntant que ha sentit rumors en aquesta mateixa línia, perquè això no fa altra que confirmar que l'acció coordinada dels Estats Units (ara rics en petroli gràcies a les noves tècniques d'extracció) i a Aràbia Saudita (que no té problemes amb un barril baix i que haurà tret grans contrapartides dels americans) sembla més una realitat que una casualitat.

Putin doncs s'enfronta a un enemic al que no pot enviar tancs sense insignies ni soldats amb passamuntanyes, i amb aquesta variable segur que no hi comptava.

 

Frederick Forsyth - "The Kill List"

Confesso que des de "El día del Chacal", no havia llegit mai més res d'en Forsyth, i d'això fa tant i tant de temps que recordo molt més la pel·lícula que se'n va fer l'any 1973, dirigida per en Fred Zinnemann (extraordinari Edward Fox en el paper de Chacal), infinitament millor que la que a posteriorir van protagonitzar Bruce Willis i Richard Gere ("The Jackal", 1997).

No fa gaire, per matar el temps en un aeroport britàtic vaig comprar la seva darrera novel·la: "The Kill List", (The Random House Group, Londres) www.transworldbools.co.uk, i la veritat és que Forsyth té una gran capacitat d'atracció, i té aquella capacitat addictiva que només tenen els grans narradors d'històries que et mantenen enganxat al llibre fins la que son t'acaba tancant els ulls.

"The Kill List" a més a més és una novel·la que té, en la meva opinió dues grans virtuds. La primera és que en la preparació de la trama argumental pròpiament dita, i com a part de la mateixa, Forsyth fa una exhaustiva feina de documentació (abans de ser novel·lista d'èxit va ser durant molts anys periodista d'investigació) sobre l'obscur món dels serveis secrets nord-americans -i en molt menor mesura els britànics-, i en la primera part del llibre (Part one: Assignment) dóna gran quantitat de detalls sobre el marasme de grups d'operacions especials que conformen un part de l'estructura militar nord-americana, mig coneguda, mig secreta, a cavall entre la CIA, el Pentàgon i els Marines.

Aquesta part més històrica té el valor de desvelar com i per què es va crear un exèrcit secret quan el macabre Donald Rumsfeld va ser nomenat Secretari de Defensa dels Estats Units a principis dels anys 2000. El llibre explica que l'any 2012 als Estats Units hi havia més de 850.000 persones treballant pels serveis secrets i activitats contra-terroristes repartides en 1.200 organitzacions governamentals (entre les que destaquen els J-SOC o els SEALS -els que es va carregar l'Osama Bin Laden-) i 2.000 agències de seguretat privada.

La segona és que si bé de forma novel·lada, explica amb gran versemblança com actúa i com es mou el món de l'integrisme islàmic, i fa un molt ben trabat recorregut pels grups islamistes des de Pakistan fins a Somalia.

Només un però, la previsibilitat del final, que en certa manera es potn anticipar amb molta antel·lació. Malgrat això, cal racalcar que la manera com lliga els arguments i el tempo que dóna a la narració és la d'un escriptor consagrat. "The Kill List" és un "divertimento" molt recomanable, de poder ser en anglès.