Dark contrast

En un món global i instantani com aquest en el que ens ha tocat viure, l'intercanvi de tota mena és constant: bé ens trobem amb el cargol poma americà envaint el Delta de l'Ebre, amb el mosquit tigre asiàtic extès pràcticament a tot Catalunya, amb fluxes migratoris en totes direccions i amb costums foranis que acaben important-se per raons diverses.

A la Xina, país al que viatjo amb certa freqüència, el fenòmen de la importació de costums anglosaxons està associat al grau de desenvolupament accelerat i al consumisme desbocat que afecta aquella societat, en molts casos de forma malaltissa. Festes i tradicions com ara el Thanksgiving o el Nadal, que només fa 25 anys els xinesos no savien ni què era, ara formen part del paisatge urbà i és normal veure una munió de xinesos disfressats el dia de Tot Sants o arbres amb boletes i llums de colors als aparadors de les botigues.

Doncs aquí no ens quedem curts i fa molts anys que vàrem importar el Pare Nöel, que s'ha afegit als nostrats Tió i Reis d'Orient (els xinesos fan el mateix, les tradicions importades les solapen amb les seves). Però aquests darrers diez he quedat francament impressionat amb aquest fenòmen anglosaxó anomenat "Dark Friday". L'any passat n'havíem sentit a parlar de gairell, però aquest any dubto que hi hagi un sol ciutadà que no hagi sentit a parlar de les campanyes i els descomptes que totes les grans superficies han fet aquest cap de semana.

Les imatges a Londres o a New York amb consumidors literalment lluitant per endur-se un televisor o una peça de roba fant molta, molta angúnia.

I el més impactant és que té nassos la coincidència aquí amb el "Gran Recapte" del Banc dels Aliments. Com diuen als Estats Units: "Feast and Famine", festa i fam, al mateix cap de setmana, al mateix país, en molts casos a les mateixes botigues. Era curiós veure a "Hipercor", on vaig anar a fer una estona d'antropòleg (al Gran Recapte hi vaig col·laborar anant al "Bonpreu"), les corregudes amunt i avall amb bosses en contrast amb una actitud de donació més aviat minvada.

Llegeixo avui que el "Gran Recapte" ha fet ja els 4 milions de kilograms d'aliments que s'havia proposat. M'alegra que, en mig de tant consumisme desfermat, encara quedi un bri d'esperença en la solidaritat humana.  

Ana Mato i l'"Octubre Negre"

El dissabte 11 d'octubre, escrivia un post que portava per títol "La indignitat" en el que parlava de l'Ana Mato, ministra de sanitat. N'he seleccionat un paràgraf:

Qualsevol persona amb dos dits de dignitat, honestetat i vergonya, hauria presentat la dimissió després d’una tan flagrant desautorització, però en aquest Estat que ens ha tocat patir, no baixa del carro gairebé ni l’apuntador (salvant honorables excepcions com la que acabem de mencionar). Viure de la moma pública, dels regals de la trama Gürtel és molt còmode i fàcil. Dóna una sensació de seguretat molt bonica, encara que aquesta seguretat no la sabem transmetre quan ens trobem davant d’un micro, en roda de prensa.

Doncs no ha estat facialment l'Ebola qui se l'ha emportat. Ha hagut d'estar el jutge Ruz, un valent com el jutge Castro, de Palma de Mallorca, homes  íntegres que poden aparèixer un dia com el jutge Borselino a Sicilia, amb una bomba al cotxe sota el seient.

La Mato, amortitzada políticament des de fa dies, ha tingut la gran sort que la imputació del cas Gürtel per "soborn impropi" se l'ha endut per davant, amb les festes a Eurodisney, el Jaguar a la porta i els 4.300 € en confeti. Si no hagués estat per això, Marianico el Parco hagués hagut de destituïr-la, i això a Don Mariano, li costa "un colló de mico".

L'octubre negre és un mes que passarà a la història d'Espanya: surt el cas "Operació Púnica", aflora "Podemos" amb tota la seva força, el Mas anuncia que està SI, SI disposat a arribar fins al final amb les urnes, i per acabar-ho d'adobar, en  Pedro Sánchez continua amb la seva croada en solitari per a reformar la constitució.

No sé com acabarà l'independentisme ni la proposta de'n Mas, però sí sé que el país comença a entendre que la regeneració és possible. En aquest context Mariano ha de continuar amb la seva política "low profile", a veure si escampa la tempesta, i torna a enxampar vots.

 

Toilet Day

En mig de tanta excitació sobiranista, tanta merda gurteliana (gràcies per dimitir extemporàniament Ana Mato, "nunca es tarde cuando la dicha es buena"), tanta "entelèquiaPodemosquejaseus començaaveuredequinpeucalceu", la semana passada, visitant per feina una empresa dels Països Bàltics, quan vaig anar al lavabo em vaig trobar globus de colors a la porta i un rètol que resava, en anglès "Let's celebrate Toilet Day, 19 of November".

El primer que vaig pensar és que als Europeus del Nord tanta tonteria no els pot anar bé de cap de les maneres. Una cosa és ser una mica "freaky", però l'altre és fer del "freakisme" un estil de vida. La societat de l'opulència porta associades barbaritats com aquesta, que fan que quelcom que no suportaria una innocentada de 28 de desembre, esdevingui quelcom que per alguns formi part de la seva realitat quotidiana.

Entro al lavabo i em disposo a gaudir del meu "toilet day". La part interior de la porta, una vegada còmodament assegut a la tassa, té òbviament el típic i tòpic rètol que explica, en anglès, algunes de les perles que cito a continuació (malhauradament no em van quedar totes i em vaig oblidar de fotografiar-lo):

• Durant la teva vida passaràs més de 3 mesos assegut/uda a la tassa del wàter.
• Es poden agafar més virus...
• fent un petó,
• tocant el teclat d'un ordinador,
• parlant per telefon mòbil...que a la tassa del wàter
• 3/4 parts de la població mundial no té accés a una tassa de wàter amb aigua corrent
• Al món hi ha 3 vegades més mòbils que tasses de wàter.

En llegir totes aquestes excentricitats em van passar les ganes de continuar assegut a la tassa, i vaig pensar que efectivament la humanitat camina cap a la perdició, el paroxisme i l'aniquilació com a espècie, perquè qui perd el sentit comú, perd les cartes de navegar, i això és el que està passant a l'Europa Comunitària.


 Demà és el dia mundial dels "tallaungles persa", estiguem atents, segur que algú ha preparat grans esdeveniments al respecte.

Economia Submergida

L'edició d'hivern de la Revista Econòmica de Catalunya (número 70), publica un interessant estudi sobre l'economia submergida.

No és cap novetat que tothom amb dos dits de seny sap que a Espanya l'economia submergida representa una part considerable de l'activitat econòmica. Qui no ha sentit tantes i tantes vegades "si el 25% d'atur fos real hi hauria atracaments als supermercats i la inseguretat ciutadana seria molt més gran que la que és". Cert. Ningú no es creu les estadístiques oficials, per tant des d'aquest punt de vista l'estudi no és novetat.

El que sí ho és però és l'enfocament científic, la quantificació del fenòmen, i l'anàlisi de causes i efectes (que tampoc no és nou, però sí ho és la tipificació i el tractament de dades).

l'article comeá amb una cita d'Ambrose Bierce (escriptor nord-americà del Segle XIX), que vaig trovar sensacional, per encertada: "No robis: d'aquesta manera no tindràs mai sort en els negocis. Fes trampes". I aquesta és la clau, fer trampes.

A Espanya, la quantificació de l'economia submergida suposa un 24,6% del PIB (mitjana europea del 18,6%) i representa 253.000 milios d'euros anuals d'activitat no declarada. I el que és pitjor, l'economia submergida ha augmentat en 60.000 milions en els darrers quatre anys, en coincidència amb la crisi econòmica. Una comparació a nivel europeu situa Bulgària al capdevant (un 31,2% d'economia negra) i Suïssa a la cua (un 7,1%), 

La xifra és veritablement esgarrifosa i esfereïdora, i no deixa de ser la constatació del fracàs dels nostres governants en fer un sistema contributiu més just que permeti la màxima tan senzilla que diu "si tothom paga, tots acabarem pagant menys i gaudirem dels mateixos, o millors serveis". És una gran anomalia, que genera problemes d'equitat i que suposa una gran pèrdua d'ingressos a l'Estat.

Quant a les causes, les que a Espanya tenen un impacte relatiu més gran en la seva contribució a l'economia submergida, hi destaca la pressió fiscal indirecta -IVA fonamentalment- (29,4%), l'ocupació dels autònoms (22,2%), l'atur (16,9%) i la moralitat fiscal (9,5%).

Sorprèn que amb aquesta tipificació, i els coneixements que ja es tenen sobre causes i conseqüències de l'economia submergida, l'Estat es dediqui a pujar impostos indirectes de sectors com el de la cultura i el de les perruqueries (entre d'altres), que no fa res més que contribuir a augmentar l'economia submergida i a disminuir tant activitat com recaptació.

 

És fascinant que, amb aquestes dades a disposició dels governants, es continuint cometent errades de la calanya a la que els gestors polítics ens tenen acostumats. Així serà impossible tirar endavanat.

Bionatur Biotechnologies

El "Diari de Girona" d'avui porta una notícia que reforça la idea americana que diu que "qui vol quelcom ha de lluitar per aconseguir-ho i ho acabarà fent si hi posa les ganes suficients". A la pàgina 3, destacada com a "tema del dia", la notícia explica el contracte que "Bionatur Biotechnologies", empresa fundada per l'empresari gironi Pere Costa Casellas, ha firmat amb Xina per a eliminar completament les emissions de diòxid de sofre (SO2) de l'atmosfera xinesa. Sense dubte aquesta és una gran notícia, per moltes raons.

Conec molt bé en Pere Costa, ja que vaig treballar al seu costat, quan ell era el co-propietari i director general de "Biocentury" (actualment "Bicentury", propietat del holding alimentari "Agrolimen") gairebé deu anys. Durant l'etapa que vam estar junts, l'empresa va assolir una dimensió que li va permetre a en Pere rebre una oferta de compra per part d'Agrolimen, dirigida aleshores per l'empresari Artur Carulla. En Pere Costa va acabar venent Biocentury l'any 2004.

Alguns haguéssin destinat els diners rebuts per la venda de Biocentury a gaudir de la vida i a dedicar-se al "dolce far niente" fins a la fi dels temps (ho podria haver fet perfectament). Però no. En Pere va preferir més reinvertir-los en un altre projecte. És el cuc que, per sort, els grans empresaris porten a l'ADN. No saben estar quiets, però això acaba redundant en benefici tan directe com indirecte, de la comunitat.

En Pere Costa ha invertit a Bionatur Biotechnologies 15 milions d'euros, que és aviat dit. Recordo quan fa 7 ó 8 anys em parlava d'un incipient projecte que, de funcionar, li permetria eliminar els elements contaminants dels llots tòxics que l'Administració va encarregar treure del pantà de Flix, desprès d'anys i anys de vessaments incontrolats per part d'Ercross. Aleshores allò em va semblar gairebé ciència ficció, però en Pere és tossut i quan fica la banya en un projecte, no la treu fins que és un complet èxit o un fracàs absolut.

El projecte de descontaminació de l'embassament de Flix és un dels més ambiciosos d'Europa en el seu àmbit (240 milions de cost, amb participació directa i finançament de la Unió Europea), i ha estat un gran èxit de Bionatur. Vaig dinar amb ell fa un parell d'anys i em va parlar del projecte de descontaminació atmosfèrica basat en l'eliminació del diòxid de sofre, també em va semblar un projecte-ficció, i avui, en obrir el diari he quedat impressionat. Bionatur, constituïda al 2005, dóna avui feina a més de 100 persones. Em recorda l'aventura de Biocentury, que en Pere va fundar aconseguint els diners de la venda de la seva casa de Banyoles, i instalant-se en una petita nau industrial a Vilablareix.

Em trec el barret. El meu reconeixement cap a persones i iniciatives d'una valentia fora del comú.

Els arguments de Mariano Rajoy

El president del govern ha tornat d'Austràlia amb les piles carregades. No sé si serà pel fet que els fiscals de Catalunya també li fan la perla, contravenint les instruccions del fiscal general de l'Estat, senyor Torres Dulce, o perquè "Podemos" està preparant la verible sortida a l'arena política de debò.

Sigui com sigui, el senyor Rajoy ha aprofitat el viatge a les antípodes per reflexionar. Encara que ell no voli amb Sinagapore Airlines i per tant pugui escurçar lleugerament les gairebé 24 hores de vol, un viatge a Austràlia segueix essent un viatge llarg.

I, és clar, una vegada llegits l'"ABC", "La Razón" i "El Mundo", una vegada fet el sudoku fàcil de "La Vanguardia", encara queda molt de temps per a pensar. I pensa que pensaràs, en Mariano ha decidit donar un tomb a la qüestió catalana.

Ell ha entès el que els altres no entenen. Ell ha estat tocat per la fortuna de la revelació del secret dels secrets. Ell sap perquè els catalans han d'estar orgullosos de ser espanyols, i el que és millor, ell sap com explicar-ho al poble pla.

El senyor Mariano vindrà a Catalunya, a fer pedagogia, a explicar que el papa i la mama Estat, posen diners quan la Generalitat, que gasta a cor que vols, no en té. A explicar que el tractament fiscal de Catalunya és d'allò més excels, a dir que les intoxicacions de la premsa catalana són una vulgar mentida.

I ara penso, l'Arriola, assessor electoral del PP, deu pensar que els Catalans som éssers amb greus problemes de capacitat cognitiva, o senzillament beneits, directament.

Què caram ha de venir a explicar in situ als Catalans el senyor Rajoy? Què és allò tan important que encara no ha estat revelat? A qui ho ha de dir? Definitivament ni al Parlament de Catalunya ni a la Generalitat de Catalunya, territoris majoritàriament hostils i feréstecs....

El senyor Rajoy ens vindrà a dir, insisteixo, no sé a qui, ni en quin format, que som injustos amb l'Estat, que aquest ha creat el FLA del que Catalunya n'és el principal beneficiari....I l'home no té cap problema en explicar-ho en una entrevista aquest cap de setmana.

Se'ns pixen al cim, ens volen prendre la dignitat, s'inventen pel·lícules que no han vist mai, i a final volen que els respectem perquè ens fan un gran favor...

Algú hauria d'explicar a Rajoy que, que ens prenguin el que és nostre, ens en cobrin interessos per a tornar-nos-ho, i a sobre els haguem de donar les gràcies i arrossegar-nos, no és el que toca.

Són tan ingenus, o uns incoscients sense ni la més remota idea de què és el que està passant que acaben fent veritable por.

Francament, no sé què és pitjor, però el que sí sé és que amb governants així, és millor fer com si no existissin.

 

El "Castor" i la "Casta"

El ministre Soria s'esforçava avui en explicar que l'Estat no ha pagat ni un cèntim d'Euro de la indemnització a l'empresa Escal UGS. Tècnicament té raó, perquè qui ha pagat ha estat Enagás, participada per l'Estat español mitjançant la SEPI (Sociedad estatal de participaciones industriales), però aquesta no és la qüestió de fons.

Aquí el que veritablement compta és que el govern del PSOE va aprovar en el seu dia, quan Miguel Sebastián era ministre d'indústria, la inversió estratègica del projecte "Castor", i que la va adjudicar, de pressa i corrent (fent cas omís de bona part del estudis de viabilitat tècnica) a una empresa participada majoritàriament per l'ACS del senyor Florentino Pérez.

El govern del PP no fa ver res de veritat -poden dir missa, però no van fer res- i quan ha tocat pagar la indemnització per inviabilitat del projecte (per les raons que sigui, però fins i tot la negligència estava contractualment contemplada), ha trigat exactament 32 dies a pagar-la.

La indemnització, més els costos de manteniment i l'eventual desmantellament de la planta suposen uns imports estimats en més de 4.200 milions d'Euros que el sistema gasístic pagarà en 30 anys als bancs que han avançat els diners i que ja ha anunciat que repercutirà als consumidors.

Tant PP com PSOE han fet polítiques energètiques i d'infrasturcutres nefastes, des de fa molts anys, i han centrifugat els costos de les mateixes al sistema elèctric, que òbviament, ho repercuteix als consumidors. Unes polítiques que s'haurien d'haver contemplat en tot cas als pressupostos generals de l'Estat es fan pagar de forma directa als consumidors, sense que aquests puguin triar, ni opinar, ni dir ni ase ni bèstia.

Fem una llista curta?

- Moratòria nuclear i dèficit tarifari.

- Subvenció a les energies alternatives (que primer es dona i després es treu, com si fóssim a Burkina Fasso).

- Subvenció al carbó més ineficient i contaminant que s'extreu a Europa.

- Autopistes radials de Madrid (avui en fallida)

- Alta velocitat de Madrid a les colònies, tots deficitaris excepte la línea Girona-Barcelona-Madrid, però es continua invertint...

El mateix govern que fa això no ha tingut cap problema en enviar al Constitucional el decret de pobresa energètica de la Generalitat de Catalunya al·legats que "genera diferències amb altres Comunitats Autònomes".

Qui pren totes aquestes decisions? Doncs polítics i membres de l'alta burgesia que legislen per beneficiar-se entre ells, amb independència del seu color polític. El mite de la "llotja del Bernabéu" cobra ara una extraordinària vigència. Ningú no és a la presó i aquí no passa res.

S'està gestant una caiguda política dels dos grans partits que ni ells mateixos poden creure's. A les municipals i autonòmiques del Maig de l'any vinent ens farem un tip de riure, però és que s'ho hauran guanyat a pols.

I