Despropòsits electorals, -in-justícia- i perplexitat

Fa uns dies en Francesc-Marc Álvaro escrivia a la seva columna a La Vanguardia de la poca motivació de molts ciutadans (en el seu cercle de coneguts i saludats) per a anar a votar en les actuals circumstàncies, i no pas només per la situació de la pandèmia. 

La mediocritat dels nostres polítics, el seu curt-terminisme, l'escassa amplitud de mires, les rivalitats caïnites, el baix to del discurs (els "ovaris inflats" de la consellera Alba Vergés d'aquesta setmana donen una clara idea del nivell...), la manca de generositat, la nul·la empatia no només pels adversaris, sino també pels matixos socis de govern..., tot plegat fa que ja en circumstàncies normals a un li vinguin ganes d'engegar-ho tot a pastar i no molestar-se en anar a votar (aquest era l'argument central de l'Álvaro amb el que coincideixo plenament). No és gens difícil imaginar com aquests factors s'agraugen amb la pandèmia.

Un dels temes de conversa recurrents d'aquests darrers dies és el de que et caigui la desgràcia gairebé demoníaca de ser escollit com a membre d'una mesa electoral i haver de passar dotze hores exposat. Aquesta càstig bíblic al·leatori però li caurà de forma segura a 75.000 ciutadans del país que, en la immensa majoria amb total resignació i obligats per la coherció de les sancions -civils i fins i tot penals- que provocaria la desobediència, es veuran forçats a presentar-se com a membres de les meses. Excepte en el cas del meu fill gran, que veu un incentiu en els diners que es paguen per ser membre de la mesa (joventut...), no conec ningú a qui això li faci cap mena d'il·lusió.

Malgrat la manca absoluta de ganes, i que sense cap convicció he demanat el vot per correu, sense haver decidit encara -quan ho vaig demanar- si una vegada acreditat en faria ús, he decidit finalment, de fet ho vaig fer ahir, que votaré.

I ho faré no només perquè els jutges del TSJC en la seva interlocutòria d'aquesta setmana per a tombar cautelarment el decret d'ajornament de les eleccions al govern de la Generalitat, escriuen sobre "l'interès intens" (al damunt no saben ni escriure...) de la ciutadania per celebrar eleccions, sino precisament per això. 

La judicialització de la política és cada vegada més escandalosa i en el cas de la política catalana és molt pitjor. Es podria resumir tot plegat en una frase: l'estupidesa d'un president de la Generalitat que no va voler despenjar una pancarta a temps només es superada per l'estupidesa d'un tribunal de justícia que l'inhabilita per la mateixa raó.

Però qui caram s'han pensat aquests jutges del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -i de tots els tribunals polititzats, que actualment en són majoria-, encapçalats per un personatge gris, que paga amb la cara i que porta per nom Jesús María Barrientos per a arrogar-se amb la capacitat d'interpretar el que pensa i el que vol la ciutadania? 

D'on els ve a aquests papus vestits de negre aquesta pretesa superioritat moral? Ho trobo increïble. Com també trobo al·lucinant el fet que la mera interposició d'un recurs al decret d'ajornament de la Generalitat (molt mal fet, com tantes i tantes coses que està fent aquest govern)  per part d'un simple individu, per a més inri, independentista i ex-mosso d'esquadra, pugui provocar un canvi de data en un ajornament electoral que comptava amb un dels mé amplis consensos que ha tingut la política catalana els darrers anys.

Per que no es pronuncien els senyors jutges sobre el marcat i intens interès dels ciutadans d'aquest país de preservar la seva salut i la dels seus familiars i de no exposar-se innecessàriament a riscos evitables? Per què no es pronucien tampoc sobre el marcat interès dels ciutadans que no podran votar perquè estan infectats per covid sota confinament domiciliari i no podran exercir el vot per correu? Què passa per la ment d'aquests senyors? Molt formalisme aparent, molt poc sentit comú i nul·la empatia.

Si acabem havent d'anar a votar el dia 14 de febrer hi haurà una de les participacions més baixes dels darrers anys i els jutges, amb el seu interès intens, hi hauran contribuït de forma directa.

Però jo no els donaré aquest plaer i, amb pinces tapant-me el nas, exerciré el meu dret a vot.

Les trampes de la monarquia: Transparència i "Patrimonio Nacional"

Per molt que intentin maquillar-ho, no hi ha manera que la realitat que envolta el binomi Borbons i economia s'assembli gens ni mica amb la imatge d'honestedat que pretenen transmetre des de Casa Real.

Avui s'ha fet pública una interessant investigació del diari digital  Eldiario.es que aporta una mica més de llum a la suposada transparència de la gestió econòmica de la Zarzuela. En recomano vivament la seva lectura, ja que és altament instructiva. 

https://www.eldiario.es/politica/patrimonio-nacional-pozo-fondo-casa-real_1_6786904.html

Al capdevall, feta la llei, feta la trampa. Resulta que el Borbó Felip VI s'ha omplert la boca dient que ara sí, la monarquia és una institució transparent i per teatralitzar-ho encara més, repudia el seu pare, "renuncia" a la seva herència (cosa que és gairebé un oxímoron en sí mateix, això de renunciar a quelcom que encara no s'ha pogut produïr perquè el pare és viu, molt malmès, però viu, de moment), li treu l'assignació pressupostària, en un exercici de rentat d'imatge. No només això, sino que es vana de publicar en detall els pressupostos de Casa Real a la seva pàgina web així com la seva execució, com per demostrar que els Borbons d'ara, a diferència dels d'abans, estan nets de pols i palla.

Però aquesta investigació feta pública avui revela que part de la despesa borbònica, encara ara, es paga fora del pressupost de la Casa Real contra partides consignades a "Patrimonio del Estado", que ve a ser una mena de calaix de sastre que, a més a més de tenir cura de la conservació del patrimoni públic propietat històricament de la monarquia, paga altres "conceptes" que res tenen a veure amb la seva finalitat. La missió que té Patrimonio Nacional segons definició que consta al seu web és, literalment:

Patrimonio Nacional, como organismo público responsable de los bienes de titularidad del Estado que proceden el legado de la Corona española recogidos en la Ley 23/1982, de 16 de junio, del Patrimonio Nacional, tiene como fines principales el apoyo a la Jefatura del Estado para la alta representación que la Constitución y las leyes le atribuyen, así como la puesta a disposición de los ciudadanos del patrimonio histórico-artístico que gestiona a través de su uso con fines culturales, científicos y docentes.

Esta institución gestiona 24 Palacios, Monasterios, Conventos Reales y edificaciones anexas, abiertas a la visita pública, que constituyen la red de Reales Sitios, y que albergan más de 160.000 bienes muebles histórico-artísticos de todas las disciplinas (pintura, escultura, tapices, relojes, orfebrería, archivos, bibliotecas, instrumentos musicales y mobiliario, entre otros) que constituyen una parte esencial del patrimonio cultural español al estar firmadas por los mejores artistas de todas las épocas. A ello se une un importante patrimonio natural constituido por jardines históricos, bosques y otros espacios naturales que, juntos, alcanzan 22.000 hectáreas y albergan gran cantidad de fauna salvaje.

És ben curiós que no inclogui d'altres missions com ara "pagar las assignaciones, salarios y dietas de los tres ayudas de cámara en Emiratos Árabes, del Borbón emérito huido con nocturnidad y alevosía de España", o "pagar las cuotas de seguro de los Ferraris y Rolls Royce regalados al Emérito por las monarquías árabes" o bé "pagar las indemnizaciones de la tripulación del Fortuna cuando se les despidió en 2013", o bé "el mantenimiento de la casa que utilizaba la amante del Emérito". Pel que desvetlla Eldiario.es, hi ha 122 treballadors adscrits a la Zarzuela que es paguen contra el pressupost de Patrimonio Nacional. Però a més a més hi ha d'altres despeses inherents a Casa Real que no estan inclosos als pressupostos que publiquen al seu web www.casareal.es, com ara totes aquelles despeses de seguretat que són cobertes pel ministeri de defensa o el d'interior. 

Però és que a més a més, si només ens centrem al que es publica com a execució del pressupost "ordinari" de Casa Real -el darrer liquidat és el de 2019- l'escàndol també és manifest.

Efectivament, el pressupost "oficial" d'aquell any, del que el Borbó Felip VI  fa gala, va ser de 7.887.150 euros. Fins aquí, passi, la institució de la República Francesa gasta moltíssim més.  Però és que el pressupost final executat 8.731.245 euros, és a dir, una desviació a l'alça d'un 11%. Com és això possible? Doncs perquè "a mitja feixa", el pressupost original publicat urbi et orbe, es modifica, amb poca llum i amb pocs taquígrafs i s'hi afegeixen partides addicionals per import de 1.450.000 d'euros. Interessant, oi? Com es produeix aquest miracle? Enginyeria financera pura. S'hi afegeix un romanent de tresoreria no utilitzat el 2017 i...tatxan, tatxan, la Casa Real acaba de veritat gastant de veritat, 844 milions d'euros més dels que hi havia a l'assignació pressupostària inicial. 

Conclusió: això de la transparència és una mitja veritat (o una veritable camama, dit d'una altra menara menys elegant), tot és legal segurament, però fa una pudor de socarrim que no es pot aguantar i que acaba demostrant que el pressupost real de Casa Real, valgi la redundància, és tan opac que per molt que s'hi escarrassin només convenç els que ja estan convençuts.

Per si algú en té dubtes, adjunto una còpia de la liquidació del pressupost de 2019. Un veritable escàndol del que ningú no en parla. 

Eleccions Catalanes. Polèmiques interessades

Trobo que se n'ha fet un gra massa de l'ajornament de les eleccions al Parlament de Catalunya previstes inicialment pel 14 de febrer. Se n'ha parlat massa, se n'ha escrit massa i s'ha tornat a demostrat la baixesa de mires i la ruïna moral de tots plegats, en particular de governants i opositors.

Des d'un punt de vista estrictament epidemiològic és una pura òbvietat que les eleccions s'havien d'ajornar. Ras i curt. El missatge que en d'altres països amb una situació de contagis similar s'han celebrat eleccions és un argument lerrouxista que ratlla la desvergonya. La missió del govern és assegurar que tothom amb el dret de vot el pugui exercir i de la forma més segura possible. En un entorn de contagis on es torna a parlar del confinament total (en realitat és el que els més grans experts estan reclamant a crits), desplegar arguments tacticistes com aquests em sembla que retrata a qui ho reclama.

Hi ha qui s'escandalitza i s'equinça els vestits, en particular -i ho trobo francament estrany i un punt decebedor- el PSC. Ahir mateix fins i tot l'Évole (se li veu molt el llautó tot i que l'home fa esforços per dissimular) s'escandalitzava de l'ajornament. No cal.

És ben evident que el nomenament d'en Salvador Illa com a cap de cartell incrementa de forma substancial les possibilitats per part del socialistes d'augmentar molt el número de vots, no només per l'efecte Illa pròpiament com a ministre de Sanitat -és un polític intel·ligent, astut i que sap nedar i guardar la roba- que ha aprofitat de forma adequada el protagonisme inesperat que la pandèmia ha atorgat a un ministeri absolutament buit de continguts, sinó també perquè molts dels que a les passades eleccions (desembre de 2017, les del "155", recordem-ho) van votar Ciudadanos -molts a disgust- tornaran a votar PSC. 

Ciudadanos va aconseguir, no ho oblidem, 1.110.000 vots, un 25% del total del cens electoral. I això és una bossa de vots per la que lluiten acarnissadament els partits "constitucionalistes".

A resultes de la descomposició a la que aquest partit s'esfronta (és el que sol passar quan no s'és ni carn ni peix), és una obvietat dir que perdrà molts vots per l'esquerra (que aniran íntegrament al PSC) i també per la dreta per l'efecte de la Lorena Roldán -que, com les rates, fuig del vaixell abans que no s'acabi d'enfonsar del tot- ingressant a les files d'un PP que també veu possibilitats d'augmentar els magres resultats electorals de fa 4 anys.

Tot i així, i matitzant l'efecte Illa, em sembla que no ve pas de dos mesos i mig, i òbviament, la situació epidemiològica estarà, o hauria d'estar, objectivement molt millor: molta més població de risc vacunada, quedaran lluny els excessos de les festes de Nadal, no farà tanta fred i la velocitat de reproducció -sobre tot si continuen determinades mesures de restricció de l'activitat social, tipus toc de queda, que haurien de continuar.

Això no obsta però per reconèixer que el (des)govern de la Generalitat ho podria haver fer molt millor des d'un punt de vista de planificació i preparació de les eleccions, i de la transmissió dels missatges, que més o menys es podrien interpretar en el sentit que mentre no hi ha hagut por de perdre la majoria sobiranista que les enquestes vaticinaven, no hi hagut tampoc un excés de pressa per a posar en marxa la maquinària de l'ajornament. Aquí també hi ha hagut tacticisme de baixa estopa per part d'un govern que és també una obvietat que cal canviar i quan abans millor, però no a risc d'empitjorar una situació de contagis expansiva i que malauradament va a pitjor.

Eleccions a la presidència del Barça

L'altre dia en Jordi Évole, que té tot l'aspecte de ser futbolero d'estar per casa (com jo mateix), es preguntava en un article al diari, què deu tenir la presidència del Barça (càrrec no remunerat, al menys sobre el paper) perquè una munió de gent (9 pre-candidats, en aquest cas, són munió) aspiri a la presidència de la institució.

Hom podria hipotitzar que el prestigi, el coneixement i les relacions que s'assoleixen una vegada arribat a la presidència del Barça poden valer la pena pel lucre posterior que aquest periode pot reportar al candidat electe (tots hem parlat més d'una vegada, en converses de taverna, dels contractes tancats a "la llotja del Bernabeu" sobre tot en matèria d'infrastructures).

Però queda clar que els 9 candidats: Laporta, Font, Freixa, Rousaud, Benedito, Vilajoana, Fernández Alà, Ferrer i Riera, o molts d'ells, han invertit una considerable quantitat de recursos en la campanya de la pre-candidatura. 

Efectivament, l'"estimem el Barça" d'en Laporta ha acabat esgotant al més pacient dels telespectadors i radiofonistes per repetició ad absurdum. El "sé com fer-ho" d'en Vilajoana, també. És ben evident que no s'han gastat molts diners en la realització de l'anunci, però sí en la seva difussió a televisió i premsa. Només el pòster gegant d'en Laporta penjat en un edifici a La Castellana a Madrid durant 30 dies ("Ganas de volver a veros") ha costat més de 30.000 euros.

La qüestió però és encara més palmària perquè un interès tan marcat no s'acaba d'entendre en una institució que econòmicament i financerament parlant fa aigües per totes bandes (la pandèmia ha suposat una disminució d'ingressos que voreja el 40%, i en aquestes circumstàncies el pes de la massa salarial fa que avui el club estigui tècnicament a prop de la fallida des d'una perspectiva de solvència empresarial) i que el president electe tindrà veritablement complicat de reflotar, tan financerament com esportivament. 

Sembla evident a dia d'avui que caldrà fer molts esforços i retallades i això és certament inpopular (d'això els polítics en saben molt...). Qui voldrà posar el cascabell al gat d'una retallada salarial significativa als jugadors-estrella? Qui voldrà ser el president que s'assocïi a la marxa de Messi del Barça la temporada 2021-2022?

Per tant, en la meva modesta capacitat d'anàlisi, no ho acabo de veure clar. I m'agradaria que algú m'ho expliqués. Que els candidats que finalment haurien superat el tall que hores d'ara sembla que serien quatre (Laporta, Font, Freixa i Rousaud, que són els únics que haurien aconseguit les signatures mínimes necessàries per a superar el tall de la pre-candidatura: 2.257) participessin en una taula rodona en la que expliquessin obertament els seus interessos que els porten a voler presidir la institució.

Negocis posteriors? Portes giratòries? Reputació i contactes que els generi més negoci i més diners? Segurament és legítim, però caldria posar-hi llum i taquígrafs.

 

Morir matant

Després de l'allau de reaccions en veure el que va passar al Capitoli dels Estats Units dimecres passat, i de l'actitud desafiant que continua exhibint l'encara president Donald Trump, em pregunto si no ens té reservada una darrera sorpresa...

Anar coneixent els detalls de com es va incitar i gestar l'assalt al Capitoli la setmana passada (que es pot resumir dient que Trump va encender la metxa i llavors se'n va anar cap a la Casa Blanca a veure l'atac còmodament assegut al seu sofà, quan havia dit a la torba de bàrbars que el segueixen que ell també hi seria -una mentida més, ja no ve d'una...-) fa que un accepti la diagnosi de prestigiosos psiquiatres quan manifesten públicament que Donald Trump és una persona no només narcicista, egòlatra i arrogant sinó també un veritable desequilibrat.

El seu comportament durant tot el seu mandat certament ho avala, però els darrers quatre mesos, a la recta final de la campanya electoral per a les presidencials i els dos mesos posteriors, l'al·lienació mental -per dir-ho d'alguna manera- ha anat òbviament a més. Ha eliminat del seu discurs qualsevol matís de prudència, decència o sentit comú i ha exacerbat el seu costat més fosc, més desequilibrat. 

L'assetjament al secretari d'estat de Georgia el dissabte 2 de Gener, per tal que li "trobés" 11.780 vots (els que necessitava per a canviar el resulat electoral), que va ser enregistrat i publicar per "The Washington Post", és un dels espectacles d'incitació a la corrupció més al·lucinants que he vist en tota la meva vida. La realitat, sobre tot als Estats Units, supera la més recargolada de les ficcions. 

La reacció després d'adonar-se de la magnitud del que havia generat la seva incitació a la violència i davant el Consell dels seus assessors (que van voler evitar a tota costa que se'l pogués imputar per incitació a la sedició o a la rebelió -delictes molt coneguts a la nostrada Península Ibérica-) va ser una molt tímida retracció, per acabar dient que estimava tots els que li havien fet costat.

I continua. Afirma que no anirà al nomenament del president Biden (fet insòlit a la democràcia nord-americana) i continua dient, òbviament sense aportar cap prova, que les eleccions han estat un frau. 

Avui, parlant amb un dels nostres advocats als Estats Units, em diu que el més probable és que no passi res més i que Biden prengui possessió com al 46è president dels Estats Units, però també em diu que els seus seguidors s'estan mobilitzant.

Ara que Twitter ha vetat permanentment Donald Trump (i les accions de l'empresa han caigut un 5% avui a Wall Street, i la primera ministra alemanya Angela Merkel ha condemnat aquesta expulsió, invocant la sagrada llibertat d'expressió) l'ala més radical dels republicans anti-sistema s'estan organitzant mitjançant una nova xarxa social que porta per nom "Parler" (parlar en Francès), xarxa molt minoritaria que ha tingut un creixement exponencial les darreres setmanes, i no és descartable una altra marxa sobre Washington el mateix dia 20 de gener.

No vull ser ocell de mal averany, i espero que el nostre advocat tingui raó, però alguna cosa em diu que ni el nomenament i el mandat de Joe Biden seran tan tranquils com cabria esperar. Espero equivocar-me.

Estats Units: La magnitud de la tragèdia

En aquest món distòpic en el que ens ha tocat viure passen coses que ni en el pitjor dels malsons un s'hagués pogut imaginar només fa uns quants anys. El món canvia tan de pressa que ni els més joves, ni els més preparats acaben d'estar-ho per a ser capaços d'assimilar la velocitat del canvi.

Certament a tothom va soprendre la victòria de Donald Trump ara fa quatre anys, més que res perquè ningú no es pensava que un discurs anti-sistema com el de Donald Trump pogués cuallar a la societat americana. Res més lluny de la veritat. Tothom el va subestimar. Trump va saber copsar i canalitzar el descontentament i la indignació d'una part subtancial de la classe mitja nord-americana, empobrida i a la que el "establishment" no aportava solucions. Tots ens pensàvem però que, una vegada havent tastat les mels del poder, la "bèstia" s'apaivagaria poc a poc i el nou president acabaria esdevenint un governant, diguem-ne, més  o menys convencional. Res menys erroni.

La realitat ha desmostrat que no hi ha res de convencional en un sonat, megalòman i malalt com en Donald Trump. Definitivament aquest home és -ho va tornar a acreditar ahir per enèssima vegada- un boig perillòs que és capaç de posar en risc el país que diu defensar només per a salvar-se ell mateix.

La revelació per part del "Washington Post" de les seves converses diumenge passat del President amb el secretari d'estat de Georgia, "implorant primer i coaccionant després" per aconseguir els 11.750 vots que li haguessin permès canviar el resultat de les eleccions presidencials a l'Estat, en són una prova. Jo vaig empassar-me la més d'una hora de gravació al web del The New York Times i l'intent de manipulació esdevé tan clar, tan barroer, tan lamentable, que gairebé és delicte, o al menys a mi m'ho sembla.

Dit això, el que va passar ahir a la nit, l'intent d'ocupació del Capitoli per evitar la ratificació de Joe Biden, després d'una intervenció de Donald Trump en la que "suggeria" que els seus seguidors fessin quelcom per aturar-la invocant frau electoral sense cap prova i després que els tribunals haguessin tombat fins a 59 vegades les seves peticions, és una línia que no s'havia creuat mai als Estats Units en més de 150 anys. La incitació a la violència va anar més enllà del que ningú no s'hagués imaginat, ni tan sols els mateixos congressistes republicans. 

Donald Trump ha creuat una frontera que no té volta enrerre i que ha provocat que part dels seguidors que li reien les gràcies o que acceptaven tàcitament les seves maniobres, hagin dit prou. La prova més evident és que, una vegada desllotjats els insurgents, el procés de ratificació va continuar i el tàndem Biden-Harris va ser finalment ratificat per congrés i senat. Avui només es parlava de la invocació de l'article 25 de la Constitució americana que en permetria la destitució abans del 20 de gener. 

Si a això se li afegeixen els resultats electorals de la renovació parcial del senat a Georgia, que atorguen els dos senadors al partit demòcrata, i per tant, els confereix majoria a les dues càmeres, la derrota de Donald Trump està definitivament servida.

El que més sorprèn de tot plegat però, és la laxitut amb la que el congrés i el senat van permetre que la manifestació dels pro-Trump, anunciada des de feia dies i de la que ningú no en podia esperar res de bo tirés endavant a Washington com si res. De fet, és veritablement sorprenent quan fàcil és entrar al senat i als despatxos dels senadors. Si això ho ha fet un grup de descerebrats encapçalats per un individu disfressat de William Wallace, no vull ni pensar el que un grup terrorista ben organitzat i fortament armat hagués pogut aconseguir.

Potser és el que havia de passar. El que els congressistes no van voler evitar perquè el senyor Trump i les seves hordes de bàrbars quedessin de manifest davant la resta del món de forma inequívoca.

Sigui com sigui, el que el món ha vist és que al bressol de la democràcia occidental, les seves institucions més sagrades han estat atacades pels seguidors fanàtics de l'actual president dels Estats Units, que no es vol creure el resultat de les eleccions presidencials malgrat no haver estat capaç d'ensenyar una sola prova. El pitjor exemple que es podria donar a la resta del planeta. Donald Trump ha posat en perill la solidesa i els valors d'una de les democràcies més consolidades del Planeta.

Els valors democràtics de Nord-Amèrica han quedat en evidència, com així ho ha fet també la primera potència econòmica mundial, incapaç de preservar en primera instància el bressol de la seva democràcia, del seu sistema de valors.

Un mal presagi del que segurament vindrà a curt o a mig termini.

Llibre "Reflexions de Taverna 2011-2019" ja publicat

Amigues i amics,

Bon Any a tothom!

Des d'ara mateix, es pot descarregar, de franc, el llibre "Reflexions de Taverna 2011-2019" en formats epub i pdf.

Us el podeu descarregar des de la secció "Llibres publicats" a la part superior dreta del meu blog.

Gràcies per la confiança.