L'imperialisme rus

Ho he escrit en anteriors entrades al blog. La situació a Ucraïna és un veritable polvorí, i la "Santa Bàrbara" es diu Rússia.

No cal ser un estratega per a afirmar que l'anexió de Crimea va ser un èxit geopolític de Vladimir Putin. Malgrat la precarietat de la nova situació (pels poble ras, és clar), els ciutadans de Crimea ja tenen passaport rus. I de facto a Rússia ningú no hi ha aturat els peus.

El moviment coordinat entre Aràbia Saudi i Estats Units per enfonsar el preu del petroli i de retruc provocar la caiguda lliure del ruble, tenia un recorregut limitat (de fet el preu del petroli des d'un mínim de 47 dòlars per barril a 61 dòlars aquest matí), i suposadament havia de ser un incentiu per tal d'evitar la repetició de Crimea a l'est d'Ucraïna. Però ja estem veient el resultat. Quan es tracta d'orgull nacional, als russos no hi ha qui els guanyi. Els vincles entre russos (fortament arrelats pel sentiment de pertinença i de religió) són molt més forts del que a ulls occidentals podem pensar.

Si a Crimea encara hi va haver la precaució facial i formal que feia que els soldats entrats de Rússia no portessin identificatius, a Donetsk i Lugansk ni tan sols s'han molestat a dissimular. Com s'explica la profussió d'armament pesat de que disposen els "rebels" de l'Est d'Ucraïna? Doncs que venen directament de l'exercit rus. Ja no cal dissimular. Els russos han aguantat el cop i han continuat lliurant armament de forma totalment impune als insurgents.

La treva no estat més que una altra estratagema. Fins que el corredors que unia Donetsk i Luganks no ha estat assegurat els pro-russos no han aturat les hostilitats. I així seguirà. Ni treva ni punyetes.

La situació acabarà com estava cantat. Annexió a Rússia de la part de l'est d'Ucraïna que els russos i els ciutadans de parla russa vulguin i decideixin. El govern d'Ucraïna, debilitat, humiliat i assolat per la corrupció, no té res a fer. La Unió Europea ha fet el paper de la trista figura.

Més preocupant és el que alguns rumors comencen a apuntar: Putin ha fixat el seu objectiu a les republiques Bàltiques ("la guerra psicològica" fa temps que ha començat, i ho sé de bona font perquè tinc molta relació amb persones que viuen a Kauna, Lituània). Si això arribés a confirmar-se les conseqüència (Estònia, Letònia i Lituània són membres de ple dret de la OTAN) serien del tot imprevisibles.

No me creo nada

Ara resulta que després d'anys i anys d'estar a la més pura inòpia, de gairebé haver de mendicar que l'Estat complís amb la llei, l'Estatut i els seus compromisos d'execució d'obra pública, doncs ara resulta que algú ha vist la llum.

Quan l'animadversió Catalunya-Espanya està en un dels moments més àlgids, quan els dos presidents de govern fa més de dos-cents dies que no es parlen, quan tenim el president del govern imputat pel 9-N, quan tot això succeeix....ara arriba el "manà" de les infrastructures. Ara arriba el "panem et cirquenses".

Alguns ho titulen "la bona sintonia del conseller Vila i la ministra Mato", d'altres expliquen que la resolució del finançament ho ha permès. Alguns diuen que a Madrit (concepte, no ciutat) i ha un canvi de sintonia.  D'altres parlen d'any electoral.

Jo no. Em permeto utilitzar molt barroerament una de les expressions -cada dia més- preferides en llengua Anglesa: "Bullshit (times three)", és a dir, "bullshit" multiplicat per tres.

No em puc creure que justament ara algú hagi desbloquejat d'una revolada:

• El metro fins a l'aeroport (295 milions), amb aturada a la T1 i la T2.
• El quart cinturó (B-40), 220 milions.
• L'arribada del tren al port de Barcelona.
• El desdoblament de la via de la línea R3, a Vic (95 milions).
• La retidada dels camions de la N-340 (tram Altafulla - Matorell) i a la N-240 (Lleida-Montblanc).

El més divertit és el que anuncien els diaris sobre la "inminent" represa dels treballs aturats. Com a gironins fa anys que patim les promeses del ministerio de fomento, com ara el cèl·lebre desdoblament de la Nacional II a la província.

Home, si la cosa és imminent deu comptar amb la corresponent dotació pressupostària als Pressupostos Generals de l'Estat pel 2015, no? Hi això són faves comptades. Les partides o hi són o no hi són. No hi ha termes mitjos. Si hi són, fa molt temps que se sap, i el Conseller Vila s'hauria afanyat a explicar-ho no pas ara. Si hi són i ara s'anuncia perquè s'han "desbloquejat" licitacions que estaven aturades (i que venen de partides pressupostària no executades d'altres anys), això podria efectivament ser el resultat d'una negociació del conseller i la ministra, però si s'ha incomplerts tantes i tantes vegades, la meva impressió és que aquesta vegada també será foc d'encenalls.

Fa tres anys que vaig molt sovint a Valls per feina, l'autovia Tarragona-Lleida està empantanegada des del primer dia que vaig arribar, ara hi torna a haver maquinària d'obra pública, el mes de setembre se'n tornaran a anar cap a "retiru".

I així anar fent, "in secula seculorum".

Censura xinesa: "in crescendo"

Si he tingut el blog "oblidat" durant uns dies (algú m'ho ha recordat), ha estat en part com a conseqüència d'aquests dies que he passat a la Xina. El poble ras, el xinès de carrer, tant l'educat amb formació universitària com el que treballa a la fàbrica o fent de cambrer està content amb el seu nou màxim representant: el secretari general del Partit Comunista Xinès, Xi Jingping.

Hi ha un consens generalitzat en afirmar que en nou secretari general està fermament decidit a lluitar contra la corrupció i l'enriquiment il·lícit, una pràctica tan antiga a Xina com el respirar, i que està tan extesa i és tan profunda, que en Bárcenas és un aprenent, un nen de pit en relació al que ha passat a la Xina comunista. I de fet, des que va arribar al poder fa dos anys, molts dels corruptes han entrat a la garjola i algun d'ells ha acabat afusellat.

La Xina és un país, un subcontinent de fet, amb una muntanya de contradiccions, però amb alguns puntals bàsics ben assentats, com ara el culte als diners (siguin lícits o il·lícits), el despreci per la política democràtica, que ningú considera que serveixi per a res (ans al contrari, molts pensen que incrementaria el nivel de corrupció), i la defensa aferrissada d'un nacionalisme que, al meu parer, va cap amunt.

La consolidació de Xi Jingping ha portat associades algunes restriccions addicionals de la llibertat d'expressió, però els xinesos, en general, es queden tan amples. Si no hi ha restriccions en matèria de negocis, no s'hi posen gaire forts. Ningú menor de 35 anys sap -o fingeix que no sap- què van ser els fets de Tiananmen.

I això va a més. Des de fa un parell de mesos el navegador per excel·lència, Google, està prohibit a la Xina. El primer dia que vaig arribar en aquest darrer viatge em pensava que tenia algun problema al meu ordinador, però no. Després ho vaig saber, els meus interlocutors locals m'ho van confirmar, tots. Google està prohibit, i Facebook també, i Google maps també, i...blogger. I ves a saber quants altres llocs web.

El que és cert -ho he escrit altres vegades en aquest blog- és que internet va a una velocitat infinitament inferior. No és que la xarxa no tingui prou capacitat, és que el Gran Germà està treballant. I cada vegada treballa més, davant la indiferència generalitzada d'una població cada vegada més controlada. Georges Orwell hagués gaudit increïblement de viure moments com aquests.

Any Nou Xinès

Torno d'uns quants dies a Xina per motius professionals. Aquesta vegada, per primera, en les més de 15 vegades que he estat a aquest país, he coincidit amb l'Any Nou Xinès, que aquest any és el de la Cabra.

Enguany la celebració oficial és el dia 19 de febrer -varia cada any ja que la festivitat està relacionada amb el calendari lunar- i des d'una perspectiva comparativa, es fa més o menys el mateix que en el nostre any nou. La vetlla (18 de febrer) es fa una gran festa-sopar amb familiars i amics que s'acaba amb espectaculars castells de pirotècnia i petards a dojo.

Una peculiaritat però és que -com sigui que aquest és l'únic periode vacacional llarg del que gaudeixen els xinesos- la festa comença una setmana abans i s'extén a una setmana després. El motiu bàsic és que es tracta d'una festa molt familiar i que les famílies se'n van a "casa". En un país on tothom treballa lluny d'on va néixer (en això hi ha una gran similitut als Estats Units), són dies que es caracteritzen per una gran mobilitat en els que és difícil trobar un bitllet de tren o d'avió disponible.

Moltes persones es desplacen al seu "home town" (expressió anglesa que s'utilitza moltíssim), i això implica els desplaçaments massius més importants del planeta durant aquestes tres setmanes.

L'Any Nou Xinès és la festa per excel·ència, els carrers s'engalanen amb fanals vermells. Als hotels hi ha fanals vermells penjats a tot arreu (el color vermell és el de la sort i presideix totes les celebracions de l'Any Nou), i les empreses donen el "lot", que no consisteix en turrons i cava sinó en fruits secs i llaminadures.

I la cirera del pastís. Ningú no treballa. L'economia productiva s'atura completament durant pràcticament tres setmanes. Les fabriques s'aturen, els transports s'aturen, els bancs tanquen, les duanes tanquen, els ports deixen de moure contenidors. La cosa és tan extrema que fins i tot serveis com DHL deixen de funcionar.

"Treballar com un xinès" continua essent una expressió vàlida (10 hores al dia sis dies a la setmana) excepte durant l'Any Nou, on no treballen ni les rates.

 

Marta Rojals: "Primavera, estiu, etcètera"

Quan el 17 de juny de l'any passat vaig escriure un post sobre el segon llibre de la marta Rojals (L'altra. RBA Editores, 2011),  no n'havia llegit el primer, del que vaig escriure però, per simples referències: "El seu primer llibre "Primavera, estiu, etcètera", publicat el 2011, va ser un d'aquells fenòmens editorials que es produeixen de forma totalment inesperada, gairebé espontània, via l'anomenat "boca-orella".".

Doncs ara ja puc dir-ho amb ple coneixement de causa. He devorat "Primavera, estiu, etcètera" aquest cap de semana, aprofitant una bronquitis que m'ha tingut sense sortir de casa durant 48 hores. Han estat però, hores ben invertides.

Rojals demostra amb el seu primer llibre una maduresa personal i literària immenses. La història que explica, en primera persona, és la de l'"Èlia de Cal Pedró", una noia de 34 anys que torna al seu poble del sud de Catalunya, de les Terres de l'Ebre (Rojals no cita mai el nom del poble, tot i que el descriu amb precisió d'escriba i que podria ser Palma d'Ebre, el poble d'on és l'autora) un cap de setmana de Tots Sants, després que el seu xicot, amb el que ha compartit vida i professió (arquitectura -justament com l'autora-) durant 14 anys, hagi decidit deixar-la.

L'Èlia té, si fa no fa, la mateixa edat de que l'autora (Palma d'Ebre, 1975), considerant que al 2011 la Rojals tenia 36 anys i és molt probable que moltes de les fílies i fòbies de l'autora es plasmin en la seva protagonista, que viu i treballa a Barcelona, en un bufet que nota més cada dia que passa els efectes de la crisi del "totxo" i que és conscient que està a punt de quedar-se sense feina.

"Primavera, estiu, etcètera" és sobre tot una novel·la mural, antropològica, que enganxa des de la primera plana. No només per com de bé està construïda (la solidesa i versemblança de les històries i dels personatges, "gent del tros", és extraordinària) sino perquè Rojals construeix una novel·la sòlida en què els personatges, començant per la protagonista i la seva família (magnífica descripció del pare i la tieta), són molt creïbles, i les històries són tan reals com la vida mateixa.

La novel·la, escrita amb un punt d'ironia que es reflexa fins i tot en el títol (la història està repartida en dos blocs que passen, successivament a la tardor i a l'hivern), és per damunt de qualsevol altra circumstància, un homenatge a les terres de l'Ebre, al Montsant, a la terra i a la pagesia, una mena de Josep Pla "revisitat". Hi ha un fragment impressionant, que en podria ser el resum:

"I així, estirada a terra, em sento com una xiqueta. L'olor del foc, de l'aliment, les mans esgarrapant tarrossos de pedra seca. M'és igual si m'embruto. És més, vull embrutar-me, ben a consciència.

- Va aixeca't, dona, tan gran que ets i tan criatura. Dis-li, Vicent.

Aleshores mon pare diu la frase:

- La terra no embrute".

Rojals s'inventa pobles (Vilora, al costat del poble on viu la família de l'Èlia, i Canargós, al Pirineu on hi tenen la casa d'estiueig els seus ex-sogres "pijos"). Els he buscat tots dos a Google Maps i no els he trobat (ergo, no existeixen), però escriu sobre situacions versemblants, i sobre tot sobre tot, escriu una novel·la pensada per a consum local, Catalunya. Els personatges utilitzen el reflex dialectal de La Palma d'Ebre, que probablement utilitza la seva autora de forma habitual quan parla amb la seva família (així, hi apareixen "auliveres, hómens, poro -per però-, sixanta, aixins, mos -per ens-", i tants i tant altres deliciosos trets dialectals). Aquesta novel·la no es pot traduir al Castellà. Bé, si que es pot, però ningú que no sigui d'aquí hi entendria un borrall. Un exemple:

"-Com te trobes?

- Me prenc lo sobre i lo cafè amb llet i te ho dic.

- A onté, lo teléfono nou?".

"Primavera, estiu, etcètera", és un llibre impresdindible (porta 11 edicions des de la seva publicació el 2011), que, en la meva modesta opinió és netament superior, en contingut literari a "L'altra", segurament és una qüestió de gustos, però amb "Primavera..." em van venir ganes que la història no s'acabés, i això diu molt d'una novel·la.

 

L'harakiri del PSOE

Malgrat tots els esforços, el "talante" i la omnipresència de Pedro Sánchez en tots els actes al que el conviden, els vents no giren favorables pel PSOE. Podemos els hi està robant la cartera. En termes de botiguer, els està fotent la clientela.

En part, la manca d'un liderat clar forma part de la permanent decadència d'un partit que ha estat històric a Espanya. La sortida de Pérez Rubalcaba es va tancar en fals, i ara, més que mai, degut entre d'altres al fenòmen Podemos, això els està passant factura.

El PSOE a Espanya està patint la mateixa síndrome de desubicació que ha patit el PSC a Catalunya i que l'ha acabat arraconant gairebé a ser una força política minoritària, que ha perdut vots per l'esquerra (IU, CUP), pel nacionalisme (ERC) i per l'espanyolisme (Ciudadanos).

Avui, a l'Ara, que dedica un especial al vintè aniversari de la mort de l'humorista (gran, gran) Jaume Perich, i il·lustra tot el diari amb acudits del mestre. En un d'ells, dos homes són a la barra d'un bar i un li diu a l'altre:

- "Usted es de derechas o de izquierdas?"

L'altre, amb un cert emprenyament, li respon, contundent:

- "Yo soy del PSOE!!",

i el primer torna a preguntar:

-"Vale, vale, pero es Usted de derechas o de izquierdas".

Sense paraules....A vint anys de la seva mort, els seus acudits tenen una vigència impressionant. Aquest mateix,  el podia haver dibuixat ahir.

I es que el PSOE navega a la deriva. Als escàndols de corrupció protagonitzats a Andalusia, se'ls afegeix el fet que Pedro Sánchez és un líder que compta amb un grau de suport explícit molt i molt baix (la trobada entre ell i Zapatero la setmana pasada és l'antologia del disbarat polític), i amb una forta oposició d'un sector important i influent del partit que pensa que Susana Díaz hauria de ser la secretària general del partit.

Amb aquesta carta de presentació, al congrés del PSPV d'aquest cap de setmana en Sánchez no para de justificar la seva posició i de dir que l'enemic és el PP (el partit amb el que negocia els grans pactes d'estat), quan en realitat el que vol dir és que l'enemic és Podemos.

La Susana Díaz, que és un animal polític molt intel·ligent, ha convocat autonòmiques avançades a Andalusia per tal de guanyar temps al possible daltabaix electoral que suposarà un Podemos totalment estructurat i amb temps per a preparar la campanya (qualsevol que es pensi que ho ha fet perquè està prenyada ha fet una mala lectura).

Si el PSOE és capaç de salvar els vaixells a les autonòmiques d'Andalusia, passi el que passi a la resta d'eleccions que ens esperen al 2015, la Susana Díaz haurà sobreviscut i passarà feliç, cofoia i amb criatura nova als braços sobre el cadàver polític de'n Pedro Sánchez. Si no, temps al temps.

  

La força de "Podemos"

La concentració d'ahir convocada per Podemos a Madrid -ciutat, no concepte-, sense respondre a cap protesta concreta, ni sense altre motiu que el de mesurar les pròpies forces, posa de manifest que, malgrat els molts dubtes que suscita  un partit nascut fa quatre dies, sense un programa definit, amb evidents clarobscurs, amb un líder tertulià de les teles, i amb uns números dos i tres als que la prensa cavernícola i reaccionària de Madrit -concepte- ja els està buscant les pessigolles (tipus operació "Caverna contra CDC" abans de les eleccions del 2012, buscant comptes a suïssa fins i tot a l'apuntador), es pot titllar d'èxit aclaparador, haguin estat 100.000 persones (segons la policía municipal) o 300.000 (com defensa l'organització).

El que més m'ha cridat l'atenció ha estat -més enllà de clàssiques consignes d'esquerres i els discursos pre-electorals apassionats- l'absència de "rojigualdes" que al menys en tots els talls de noticiari que he vist eren substituïdes per les banderes de l'Espanya republicana, amb el lila substituint la franja inferior vermella.

Això, que no deixa de ser purament simbòlic i que probablement ni tan sols ha vingut inspirat per l'organització, dóna la tranquilitat de pensar que el missatge d'esquerres és més preemiennt que no pas el "nacional". No és del tot una mala notícia, des d'una perspectiva catalana (o al menys així ho veig jo). Si la mateixa concentració l'haguessin fet els "Ciudadadanos" o els "de la Rosa Díez" les banderes espanyoles haguessin fet feredat. El missatge nacional hagués eclipsat qualsevol missatge polític.

Podemos gaudeix d'uns quants avantatges en relació a l'esquerra tradicional ibèrica. La victòria de Syriza a Grècia no deixa de donar-los una expectativa a l'alça (malgrat les evidents errades estratègiques de Syriza en els primers dies de govern), els constants degotejos de casos de corrupció i l'erraticitat comunicativa de IU i PSOE no fan altra cosa que fer de caixa de ressonància a un partit que està en plena fase d'organització territorial.

No es cap sorpresa que Podemos farà un resultat extraordinari (faci el que faci, ja que a les eleccions espanyoles, tant municipals com autonòmiques o estatals ve de zero) i trencarà de ben segur les majories absolutes siguin del color que siguin. Si injecta una alenada d'aire fresc a la política espanyola ja haurà valgut la pena. El seu missatge és certament populista, però posats a fer populisme més m'estimo el de l'Iglesias que no pas el de'n Rivera.