"Ánsar: El regreso"

Avui el Partit Popular té molts motius per estar de celebració, i els seus afiliats, directius, empleats, simpatitzants i votants estàn d'enhorabona. A la convenció del Partit Popular d'aquest cap de semana, que va començar ahir, el gran "Ánsar" ha tornat. Ben afaitadet, sense el bigotet fatxa que li atorgava aquell aire de perdonavides del que no es pot desengantxar.

Ha tornat, sí. Sense bigoti però igual de fatxa. Per salvar-los (i salvar-nos) a tots els dolents i de tots els mals, ell, que està en posessió de la llum de la que emana la veritat. Ell que és el camí i la veritat.

Ens vol salvar dels corruptes, dels "Podemos" que volen trencar amb el "statu quo", dels socialistes amb els que fins i tot es permet la llicència de fer bromes sobre la "federació confederal o la confederació federal", però sobre tot, sobre tot, ens vol salvar dels separatistes, dels trenca-pàtries, dels mals Catalans, que a la vegada són mals Espanyols (sort que tots plegats, rojos, separatistes, àcrates, comunistes aniran a l'infern i cremaran a les calderes d'en Pere Botero pels segles dels segles....Amén).

"Ánsar" ha tornat perquè les aigües del PP baixen tèrboles i mogudes.

• Els Catalans continúen fent la seva (fent una mica el numeret, la veritat sigui dita, però continúen fent camí) i ja tenim una nova data al damunt de la taula.
• Els de "Podemos" són ara sí i demà també als mitjans de comunicació, creant estructures territorials, multiplicant-se als debats, a les tertúlies, a les ràdios a les teles, al miting de tancament de campanya de Syriza, compartint escenari amb l'Alexis Sypras, aixecant el puny i parlant amb grec.
• I els jutges, malgrat la politització de la fiscalia i dels tribunals polítics, com ara el tribunal constitucional (amb minúscules per expressar la falta de respecte que em provoca), van fent la seva.

A aquest panorama, que no l'acaba d'arreglar un atur del 24% i una deflació de l'1%, digui el que digui el señor Rajoy sobre la sortida de la crisi económica, se li ha sumat la llibertat condicional de Luís Bárcenas, conegut carinyosament entre els seus com "Luís el Cabrón". I què ha començat a fer en Bárcenas? El que haguessim fet tots de trobar-nos en la seva situació: venjar-nos i tornar a fer anar el ventilador. La poca credibilitat que li quedava a en Rajoy en matèria de la Caixa B del PP és ja sota terra. I això que el judici pel cas "Gurtel" i les seves peces separades ni tan sols ha començat.

Al PP els esperen temps difícils, encara que aparentin serenor. En Rajoy ja està amortitzat. I les serps esperen el seu moment, en silenci. l'"Espe" està a l'aguait, i en Jose Mari, ja ha disparat.

És el retorn. El retorn d'un passat en el que alguns s'hi senten molt a gust.

 

Infrastructures: despropòsits i danys col·laterals

He estat dos dies a Copenhagen per motius laborals i per conveniència d'horaris he volat amb la companyia de baix cost Norwegian Airlines des de la T2 (aquesta línea aèria será motiu d'una altra entrada del blog, segurament demà).

Ai las, la T2! Torna a agafar volada. En comparació a fa una parell d'anys, sembla haver ressucitat. Hi torna a haver botigues obertes, punts d'informació amb antipàtics funcionaris amb americana verda que més o menys atenten la clientela, bars, persones amunt i avall,..., sí, sembla una altra terminal. Encara una ombra del que va ser, però al menys en franca recuperació.

Llegia la setmana passada que l'aeroport del Prat ha assolit aquest any 2014 récord absolut  amb 35 milions de passatgers. El Prat creix, Madrit-Barajas -concepte, no ciutat- decreix (tot i que continua sent el principal aeroport de l'Estat en nombre de viatgers, gairebé 40 milions l'any 2014). Però ja se sap, com que l'energia no es crea ni es destrueix sinó que tan sols es transforma i el nombre de visitants a Catalunya és més o menys constant (amb una lleugera tendència a l'alça, sí, però més aviat esquifida), si el Prat guarnya passatgers (via baix cost a la Terminal 2, no ens enganyem) vol dir que algun altre aeroport els perd. I quin aeroport els perd? Txan, Txan.....El de Girona-Costa Brava és clar!!! L'aeroport està en caiguda lliure, com el petroli o l'euro, 2 milions de passatgers i baixant. Des d'aquell récord històric de 2008 en que més de 5 milions de passatgers van utilitzar l'aeroport, i a algú se li va acudir pensar, (com, perdonin-me la vulgaritat, "els del totxo", gran estrategues que devien pensar que la festa del ciment duraria tota una vida) que era el moment d'invertir, per fer un pàrking gegant, monstruós, desproporcionat.

Si tingués temps, que no en tinc, m'agradaria tancar-me un parell de dies per analitzar el malbaratament de recursos públics que ha suposat (en Germà Bel ho ratifica):

• Construir una T1 totalment desproporcionada i innecessària (en la dimensió construïda), encara a dia d'avui.
• Deixar la T2 totalment buida durant una bona colla d'any amb instal·lacions en estat d'abandonament però els mateixos costos de manteniment de quan era plena a vessar.
• Invertir en l'aeroport de Girona basant-se en la paraula d'un irlandès (que, perdonin-me el tòpic, no solen ser de fiar), que surt a la revista de l'aerolínia que presideix disfrassat de pallasso i que quan a Barcelona li baixen les taxes se'n va per cames cap allí.
• I la cirera del pastís....gastar-se 100 milions d'euros, 100 milions, a l'aeroport d'Alguaire per portar quatre russos i tres israelians a esquiar a Baqueira Beret (si us plau, que ningú no parli de l'aeroport de Castelló i se'n foti).

El que més m'emprenya no és que no hi hagi ningú a la presó (Manels Nadals i companyia), sino que ni tans sols estan qüestionats, investigats, fiscalitzats,...Tot dintre la més absoluta normalitat.

L'altre dany col·lateral a Girona és el tresllat forçat del mai prou ben ponderat bar de nit "La Luna", on unes senyoretes molt simpàtiques de nacionalitats diverses fan petar la xerrada amb qui les vulgui escoltar. Aquests dies, fent running he anat a petar al Camp de Tir de Girona i he vist que al costat del restaurant "El Cabrit" hi han situat el prostíbul ubicat abans al costat de l'aeroport.

Francament, tot i no saber-ho no crec que es tracti d'una sucursal del bar de Riudellots. Més aviat penso que com que la clientela devia haver seguit la mateixa tendència que la de l'aeroport, han decidit buscar paisatges més concorreguts. Al costat de la Nestlé, La Luna, entre "ristretto i riestretto", segur que gaudirà d'una vida més pròspera, tot alegrant les matinades a alguns dels molts visitats de la zona.

Les pífies del metereòlegs

Després de sentir els diferents butlletins de notícies de casa nostre (tant a Can Basté -RAC1-, com a Ca la Terribas -Catalunya Ràdio, com a TVE Catalunya, com a la Ser, com a Can Cuní -8TV) semblava que aquest cap de setmana que ara s'acaba el cel cauria sobre els nostres caps i que no podríem sortir de casa de tant rigurosament baixes que serien les temperatures (a Can Basté la Mònica Usart parlava de diferències de temperatures de més de 10 graus en les mínimes...).

Cert és que si dilluns 12 de gener, el cataclisme metereològic del cap de setmana havia de ser de magnitud 7 a l'escala de Richter (si les baixes temperatures es mesuressin en aquesta escala), a mesura que passaven els dies la cosa s'anava refredant (en aquest cas es podria dir amb sorna "escalfant") i la baixada de temperatures i la neu, el vent del nord i el fred serien molt "notables".

I per fi ha arribat el cap de setmana. I voleu que us ho digui? No sé com haurà estat a la resta del territori perquè si habitualment el cap de setmana ni escolto la ràdio ni veig la tele, aquest que acaba ha estat encara pitjor perquè me l'he passat treballant, però el dissabte a primera hora em vaig abrigar fins les orelles per sortir a passejar amb la gossa, a primera hora del matí...Al cap de deu minuts de ser al carrer em vaig haver de treure el gorro, als quinze els guants i no vaig arribar a casa suat al cap d'una hora, però poc se'n va faltar. Al migdia a Girona feia senzillament calor, si hom es posava en una zona on toqués el sol. I tot i així en Tomàs Molina seguia insistint al telenotícies vespre de dissabte, que sí vaig veure...

Vaig pensar, "bé, tal vegada s'ha retardat un dia la famosa depresió i el canvi de temperatures el veurem el diumenge". I ha arribat avui, i també he sortit amb la gossa a primera hora del matí (més aviat que ahir) i, home, feia una mica de fred, però no més enllà de -3 graus, que no és res de l'altre barri. Al migdia no calien ni guants ni bufanda ni gorro (he fet un café en una terrassa al costat de l'estació de tren de Girona, a les taules de fora, i s'hi estava la mar de bé).

Total, ni fred, ni borrasca, ni canvi de temps ni punyetes. El canvi climàtic els deixarà a tots sense feina. Acabo pensant que tenen tantes ganes que nevi, que faci fred, que hi hagi canvis sobtats i que puguin explicar quelcom d'interessant que aposten per la part més agosarada i menys precisa de les prediccions metereològiques, i encara que no l'encertin al menys gaudeixen quan expliquen el que pot succeir...(ahir a en Molina li va faltar poc per l'orgasme, tot explicant els canvis que tindrem aquesta setmana que demà comencem). Al final segur que el lleó esdevindrà un gatet, com gairebé sempre.

Roger Cohen: un article brillant

Hi ha vegades, molt poques malhauradament, en que llegeixo un article en un diari i em quedo com trasvalsat, com transportat. És quan algú aconsegueix expressar en paraules allò que hom sent i pensa. I quan això succeeix, m'agrada compartir-ho. També per això vaig obrir el "Reflexions de Taverna". Tinc ganes de compartir amb tothom que vulgui prendre's uns minuts del seu temps per gaudir de la lectura i la reflexió d'un article brillant que vaig enganxar l'altre dia per casualitat, quan era força lluny de casa (és, contradint el que expressa el mateix article, gràcies a la màgia de la prensa digital). Em vaig quedar tan enganxat que el vaig arribar a llegar tres vegades. Deu ser que m'estic fent vell (una amiga em va fer veure fa poc que ja no tinc 47 anys, com diu el meu perfil, sino 48, caldrà que ho corregeixi un dia d'aquests...).

L'article es titula "Miro de fer memòria", i és tan brillant que no puc estar-me de reproduir-lo integralment.

"Arriba un altre any i, una vegada més, miro de recordar com eren les coses antigament. Abans de les aplis, quan es parlava de la durada de la capacitat de concentració; abans dels hotels de sis estrelles, quan sempre ens quedaria París; abans dels peixos grossos dels fons d’inversió, quan l’únic que importava era estimar-se; em fa l’efecte que llavors ens en sortíem igualment.

Abans que se sincronitzessin dispositius, quan el bolígraf recorria el paper; abans que hi hagués pantalles sorolloses als taxis, quan hi havia respirs; abans de les comunitats virtuals, abans del retalla i enganxa, quan picava les tecles de la meva Olivetti entre el desordre amb els dits bruts de tinta i sentia l’emoció de la lluita de classes; abans de la sobrecàrrega d’informació, quan hi havia misteri; abans de l’empremta ecològica, quan vivíem en el fins avui; abans de les càmeres de seguretat, quan regnava la invisibilitat; abans del ioga a alta temperatura, quan vivíem a la galàxia de l’estranyesa; em sembla, tot i que potser m’equivoco, que trèiem tot el profit que podíem del que ens havia tocat viure.  Abans de les cireres de gener, quan la fruita anava per temporades; abans que l’alvocat arribés a tot el món, quan et deien que no es podia deixar res al plat; abans dels vins del Nou Món, quan el vi era tànnic o àcid; abans de les galetes de la mida d’un plat, quan la voracitat era continguda; abans de la fusió, quan vivíem dividits i escampats; abans de l’onada d’obesitat, immersos en la nostra normalitat; abans que l’eficiència s’imposés, abans dels programes informàtics despietats, en les tardes que passàvem fent el ronso, érem capaços de sortir-nos-en igualment?

Perdo la memòria i potser m’equivoco, però abans de les celebritats, quan hi havia artistes prometedores; abans de Google Maps, quan fèiem servir la brúixola interior; abans que es festegés virtualment, quan les cames es tocaven sota la taula; ens semblava que ens en sortíem perfectament. Que potser ens enganyàvem? Abans de la usurpació d’identitat, quan ningú no et podia robar; abans dels sistemes de geolocalització, quan estàvem perduts; abans de les alertes de missatges i correus electrònics les 24 hores del dia, quan es podia estar sense fer res; abans dels llibres electrònics, quan les pàgines es desgastaven, sembla que anàvem sobrevivint.

Abans d’Uber, quan un taxi era un taxi; abans de Facetime i de les piulades, quan hi havia temps; abans dels radars, quan es podia córrer, ens en sortíem prou bé.

Abans de l’homogeneïtzació, quan hi havia fum de tabac; abans que es cuinés amb escumes, quan les salses eren plenes de grumolls; abans de l’agregació de continguts, quan hi havia drets d’autor; abans de la música digital, quan hi havia el vinil; abans del Made in China, quan hi havia en Mao; abans de l’optimització dels cercadors, quan el titular més important era a dalt, a la primera plana; abans del sanejament, quan hi havia porqueria, ens feia l’efecte que ens en sortíem.

Abans de les xarxes socials, quan érem socials; abans del més cercat a Google, quan somiàvem desperts; abans de les cites subjectes a canvis d’última hora, quan es quedava tal com s’havia acordat; abans dels “continguts”, quan desplegàvem històries interminables; abans dels actors no estatals, quan l’amenaça eren els estats, crec que ens en sortíem igualment.

Abans dels aliments ecològics, quan una poma era una poma; abans de la banca en línia, quan coneixies el director de la teva oficina; abans del canvi climàtic, quan temíem els hiverns nuclears; abans de “salvem el planeta”, quan la Terra semblava que no tingués límits; abans dels verds, quan el perill eren els rojos, semblava que, amb penes i treballs, ja anàvem fent.

O potser no? Abans dels iPhones i del botó de cerca, en l’era del paper; abans dels dispositius mòbils, quan hi havia la tinta; abans del canal de meteorologia, quan el temps era imprevisible i tocava capejar el temporal; abans que et poguessis pensar quina pel·lícula volies mirar, quan les pel·lícules feien pensar; abans de les marques globals, en l’època de la samizdat ; abans que les barres de les cortines de dutxa fossin corbes, quan eren rectes, com ens ho fèiem, per viure?

Cada cop me’n faig més creus. Havíem d’estar molt pitjor. Vivíem en un món diferent. El món s’inclina endavant i avança. La vida s’allarga. La pobresa es redueix. Es controlen els abusos. La nostàlgia és el refugi dels il·lusos. Tot i això, dubto. Abans de la distopia, quan la utopia ens cridava; abans de la nova llei seca, quan s’acompanyava el dinar amb unes quantes copes; abans de Beyoncé, quan flipàvem amb els Dead; abans d’“adjunta un contacte a la conversa”, quan tot plegat estava desconjuntat; abans de les desigualtats flagrants i dels que tallen el bacallà a escala planetària, quan ens assemblàvem més els uns als altres; abans de la telerealitat, quan vivíem en la grisor de la realitat; em fa l’efecte que ens en sortíem igualment.

Abans dels algoritmes, quan hi havia el socialisme; abans de YouTube, quan érem tu i jo; abans dels auriculars de tecnologia punta, en l’era de la distància, sabíem molt menys, però sentíem molt més.

Abans que me n’oblidi, ara que encara hi sóc a temps, perquè a mesura que passen els anys cada vegada me’n recordo menys, abans que s’acceleri la interconnexió, ara que encara em puc prendre un descans, permeteu-me que recordi un fragment que vaig aprendre fa molt de temps en algun lloc. Fa: “La burgesia no pot existir sense revolucionar constantment els instruments de producció, és a dir, les relacions de producció i, per tant, el conjunt de les relacions socials”. Ho afirmava Karl Marx al segle XIX, abans que els marxistes esdevinguessin bolxevics i que sorgissin el feixisme i el doble pensament orwellià i abans que la humanitat sucumbís al bany de sang del segle XX.

I si en aquell segle, en aquell temps distant i lamentable, quan escoltàvem les marees i el món era més ample, abans del salt tecnològic colossal, en el temps de les boires i la grisor, de la llunyania i dels somnis, si llavors, sense contrasenyes ni grups de WhatsApp, ens en sortíem igual que ara, encara que fos en blanc i negre, es fa molt estrany pensar que hàgim hagut de canviar “el conjunt de les relacions socials”."

Genial, o no?

Cristina Puig: un exemple de mala praxi de TVE

Que Cristina Puig és una periodista amb caràcter és cosa sabuda entre els seus companys i en els món dels mitjans de comunicació. Reconec que malgrat que l'he seguit alguna vegada a "59 segundos" i a "El Debat de La Primera"  tampoc és que en ambós programes hagués de fer un paper de gran "profunditat televisiva".

És més, en aquest darrer programa que conduïa ("El Debat..."), no era ni tan sols la directora, sino la conductora, per tant ella moderava un debat on els convidats i el tema eren escollits per la direcció i ella podia estar-hi més o menys d'acord, però en tot cas, la seva capacitat d'influència i de triar els participants era limitada.

La semana passada Televisió Espanyola va anunciar el seu comiat disciplinari sense indemnització ni sense la obertura d'un expedient sancionador -pel que sembla, preceptiu a Televisió Espanyola".

La mateixa periodista explica a tothom que la vulgui escoltar, que, sense solta ni volta, va ser cridada al despatx de Relacions Humanes i allí, un "senyor vingut de Madrid" li va comunicar, malgrat no conèixer-la de res, que estava acomiadada sense donar-li cap explicació, i li va lliurar la carta d'acomiadament disciplinari (i per tant sense dret a indemnització) davant la -primer- sorpresa i després incredulitat de la periodista.

Home, de qüestions relacionades amb conflictes laborals hi entenc una mica, i puc afirmar que el mètode usat per TVE (si és el que descriu la periodista- que em crec-), és no només incorrecte, sino que condemnat a Magistratura a la readmissió, o al pagament d'una indemnització màxima, en cas que la treballadora decideixi recórrer el comiant, cosa que ja ha dit via "twiter" que pensa fer.

Però és clar, aquest és un comiat polític (com tants altres ha fet TVE). La cadena és conscient (tontos no són) que davant Magistratura:

- No podràn acreditar les al·legacions que li han manifestat a la treballadora.

- No han seguit el que estableix l'Estatut del Treballador en matèria d'avisos escrits davant faltes "greus" que supusadament s'haurien d'haver repetit 3 vegades, abans de poder procedir al comiat disciplinari.

Conclusió: a TVE li importa tres bledes acabar pagant un comiat improcedent amb indeminització màxima de 33 dies per any treballat (si la treballadora cobrava el que s'ha publicat, 2.000 Euros al mes, això serà la xocolata del lloro). És un comiat polític i per tant es demostra el que tots sabem de TVE (un Ens tan polititzat com va ser el difunt Canal 9):

- Evident falta de pluralitat (és la política del pensament únic tan clàssica a TVE des que governa el PP -això amb el PSOE passava molt menys-), la qual cosa, en un mitjà que paguem entre tots, és extremadament greu.

- Mala praxi legal (que això en un mitjà públic resulta escandalós).

- Manca de respecte cap al ciutadà informat, que sap que aquest comiat (i tants altres) és una absoluta arbitrarietat.

Que Espanya és una democràcia de molt baixa qualitat es demostra, entre molts d'altres, amb fets com aquest.

Entrada d'any de vertigen

El dos mil quinze comença amb activitat desbordada i amb un estat d'incertesa política i econòmica que fa gairebé impossible les prediccions o fins i tot gosar proferir una opinió sobre com poden esdevenir els propers mesos. 

En matèria econòmica alguns fets que s'esta produint aquests primers dies de l'any tenen pocs precedents i fan molt difícil albirar cap a on poden anar els trets. Per començar, tant a la zona Euro en general com a Espanya en particular, la inflació serà negativa per primera vegada en anys. No tinc memòria històrica recent d'un fet similar, que hauria de consultar al web de l'INE (Instituto Nacional de Estadística) i em fa una mica de mandra a aquestes hores de la nit, però el que sí és cert és que no ho recordo des que tinc memòria econòmica.

Fins a noviembre, l'índex interanual d'inflació es situava al -0,4%. L'indicador avançat del desembre, publicat recentment apunta a un índex interanual 2014 (gener a desembre) del -1,1%, la qual cosa vol dir que la deflació s'hauria accelerat al desembre.

És aquesta una dada negativa? Home, en un entorn de creixement econòmic molt positiu la deflació és un element que no sol donar-se però que contribuiría a refledar l'eufòria, en un entorn d'estancament com el que tenir a la zona Euro, és una mala notícia, perquè no deixa de ser altra cosa que un reflex que l'economia no està funcionant a un ritme suficient.

Entre les causes principals hi ha òbviament la caiguda del preu del petroli, per sota dels 48 Euros, però no és l'única. La precarietat laboral, la manca d'expectatives, la manca de crèdit, les incògnites sobre Grècia i les seves properes eleccions presidencials, la política erràtica (o al menys no suficientment clara) del BCE presidit per en Mario Draghi i la millor situació en el cicle econòmic dels Estats Units també tenen la seva quota part de responsabilitat.

Per a contrarrestar-ho, al menys en part, hi ha la major depreciació de l'Euro que s'ha produït als darrers anys, amb una cotització USD/EUR que s'ha devaluat (el dòlar s'ha apreciat) en un 15%. A la pràctica això és bo pels exportadors europeus, que veuren abaratits els seus productes a països d'economia dolaritzada (Amèriques i Àsia), però és dolent pels importadors, que paguen el petroli i les altres matèries primes importades més cares (aquesta és una de les raons per les quals la baixada del preu del cru -en dòlars- no es repercuteix en la mateixa proporció al preu de la gasolina -que paguem en euros-.

Avui parlava amb un proveïdor que afirmava que Goldman Sachs afirma que el Dòlar i l'Euro estaran a la partiat 1 a 1 l'any 2016, la qual cosa seria un petit desastre per l'equilibri mundial, però malhauradament la tendència sembla apuntar aquest camí....

Si a això hi afegim les eleccions a celebrar a Grècia al gener i a Espanya durant tot l'any (plebiscit "massic" - de Mas- inclòs), la dimissió del president de la República Italiana, la dreta tornant a tenir majories al Senat i la Cambra de Representants dels USA, l'Estat Islàmic, les atemptats yihadistes i la precarietat de les estructures polítiques de l'Europa de la Unió, aquí pot passar qualsevol cosa.

L'any no podia començar més mogut.

Sensació d'esgotament només de començar el 2015

Hem començat l'any de la mateixa manera que vam acabar l'any 2014: amb la sensació de no ser capaços d'atrapar tot allò que succeeix al nostre voltant i amb un regust més aviat agre en els esdeveniments que es produeixen tant a casa nostre com al nostre entorn més proper.

El món digital i la immediatesa amb la que circulen tant informació contrasada com rumors no paren de bombardejar-nos (he rebut per diversos mitjans el hashtag del moment #jesuischarlie). La "cosa" va tan de pressa, que fins i tot el "Je suis Charlie" te ja la seva pròpia entrada a la Wikipedia, 5 dies després del repugnant atemptat. Impressionant!

"Je suis Charlie" (French pronunciation: ​[ʒə sɥi ʃaʁ.li], French for "I am Charlie") is a slogan adopted by supporters of free speech and freedom of expression after the 7 January 2015 massacre in which 12 people were killed at the offices of the satirical newspaper Charlie Hebdo in Paris, France. It identifies a speaker or supporter with those who were killed at the Charlie Hebdo shooting, and by extension, a supporter of freedom of speech and resistance to armed threats. Some journalists embraced the expression as a rallying cry for the freedom of self-expression.^[1]

The slogan was first used on Twitter and spread to the Internet at large. The website of Charlie Hebdo went offline shortly after the shooting, and when it returned it bore the legend Je suis Charlie on a black background.^[2] The statement was used as the hashtag #jesuischarlie and #iamcharlie^[3] on Twitter,^[4] as computer printed or hand-made placards and stickers, and displayed on mobile phones at vigils, and on many websites, particularly media sites.

Two days after the attack, the slogan had become one of the most popular hashtags in Twitter history.^[5]

Aquí a casa nostra però, ens entestem a mirar-nos el melic i a fer tombs i més tombs sense ser capaços d'avançar. Darrerament he pensat molt en una de les poques comparacions afortunades amb que ens ha regalat la mai prou valorada musa de la dreta catalana, Alicia, pels amics i seguidors, quan afirma que la política catalana s'assembla a la pel·lícula "El dia de la marmota" en que Bill Murray està atrapat en el temps i quan es torna a despertar sempre és el mateix dia. Per una vegada, només per una vegada, i sense que serveixi de precedent, li he de donar la raó.

En aquest sentit, hi ha dos temes que em provoquen des de fa dies un estat general d'estupefacció, de cansament, d'avorriment, de fastigueix.., fins l'extrem de fer-me canviar d'emissora quan en parlen o de passar pàgina dels diaris sense parar-hi atenció. Haureu endevinat que un d'ells és el famós "Procés", a aquestes alçades de la pel·lícula, mig mort i enterrat. Només a Catalunya podia passar quelcom semblant. El dia 9 de novembre de 2014, 2.350.000 persones surten a defensar un dret fonamental, desafiant les prohibicions de l'Estat, i el dia 12 de gener de 2015, gairebé dos mesos després, els màxims representants dels dos principals partits amb representació al Parlament de Catalunya, s'entesten en fer el ridícul en un espectable lamentable de personalismes, tacticisme, curterminisme i política de curta volada. No sé si això ha matat el "Procés", però el que és segur és que l'ha ferit de forma considerable i que el que estem veient és un gran incentiu per no anar mai més a votar. Vergonya aliena.

I el segon..., ai las el segon! No podia ser altre que el Barça. Aquesta altra gran font de vergonya col·lectiva per molts Catalans. Em costa creure que l'espècie "Sapiens Sapiens" a la que pertenyem (cada vegada penso més en Darwin i a on es va equivocar en postular sobre l'evolució) pugui també actuar d'aquesta manera. Cert és que els mitjans de comunicació han de parlar d'alguna cosa cada dia i que l'espectre noticiable no dóna per a més, i -en conseqüència- segurament són responsables en grau superlatiu de la corrua de rumors, contra-rumors, anàlisi de gestualitats, suports, detraccions, declaracions, contra-declaracions i baixeses diverses. Però els darrers esdeveniments em superen tant que quedo vermell només de sentir-ne un resum. Vergonya aliena.

He decidit començar l'any prescindint dels polítics i dels Barça (de futbol, només, que el bàsket  i el futbol sala "c'est tout à fait une autre chose"), i la veritat és que des de fa uns dies em sento molt més bé.....Continuarà.