Plataforma Uber, altra vegada

Aquest és un país curiós. Si et passes un semàfor en taronja i hi ha una un ràdar de semàfor instal·lat, ja pots pujar de peus que et caurà una multa de 400 Euros i una pèrdua de 4 punts, tan se val que protestis i que argumentis que no et vas passar el semàfor en vermell sinó en taronja. No hi ha res a fer: són les proves i la declaració de l'"autoritat" contra la teva, miserable mortal.

Si t'enxampen robant uns volquers pel teu nadó, o pagat uns volquers amb una tarjeta de crèdit extraviada -que pel cas és el mateix- en una gran superficie aniràs, com a mínim a comissaria, i estaràs detingut/uda (o retingut/uda, que ve a ser més o menys el mateix), unes quantes hores, i amb el més mínim antecedent, et passaràs uns dies a la garjola i et condemnaran a 2 anys de presó.

Ara bé, si tu publicites a la xarxa que:

•  si ets major de 21 anys,
• si ets propietari d'un cotxe amb assegurança (això sí, que l'assegurança no falti...)
•  si et teu vehicle té quatre portes i està en excel·lent condició....
•  pots guanyar uns dinerons addicionals (la publicitat resa, literalment: "Earn money with your car"- "Uber")

resulta que en aquest mateix país no passa res de res.

No es tanca el portal.

No es persegueixen -de debò- els propietaris i impulsors intel·lectuals del projecte

No es persegueixen -de debò- els conductors.

Algú ho entén? Jo no.

Avui, fent una consulta a internet amb el mòbil, m'ha aparegut un "pop up" (parters.uber.com) en el que literalment et conviden a inscriure't ("Cuéntanos de ti", diu el formulari). Increïble.

 

En el mercat del transport de passatgers, un que resulta ser dels més regulats que existeixen (com penso que ha de ser ja que es pot posar en risc la seguretat dels usuaris), els impulsors d'"Uber" es salten la legalitat a la torera, tot afirmant i fen-te signar: "entiendo que Uber es una plataforma de reservaciones (literal..., Viva Zapata!!!) electrónicas, no una empresa de transporte". 

És extraordinari que amb un argumentari jurídic tan tremendament pobre, encara pugui aparèixer aquest tipus de publicitat amb total impunitat. A la Índia un conductor d'"Uber" ha hagut de violar una noia per que finalment el govern indi hagi clausurat la plataforma (la semana passada).

I a Europa què esperem? Que hi hagi algun accident amb morts?

Joan Barril: In Memoriam

M'ha trucat la meva mare aquest matí per a dir-m'ho. A l'igual que en el cas de la Tatiana Sisquella, que també em van trucar, en aquest cas el meu fill petit, per a dir-m'ho. La mort aquest matí d'en Joan Barril m'ha tornat a deixar glaçat, amb pell de gallina, amb llàgrimes als ulls.

Se n'ha anat un dels més grans de la ràdio i el periodisme catalans. També com en el cas de la Tati, em va estranyar que de cop i volta, el seu programa diari de ràdio "El Cafè de la República" deixés de ser conduït per en Joan Barril i passés a ser editat per l'Elissa Omedes.

A en Joan Barril se l'ha endut una pneumònia amb només 62 anys i després d'estar més de dos mesos ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona.

En Joan Barril era un mestre de mestres. El seu "Cafè de la República" un exemple de ràdio que ell mateix qualificava de "tranquila". Una ràdio reposada amb opinió, amb serenor, amb diàleg, sense apriorismes, sense sectarisme, amb una objectivitat que sorgia com espontàniament. Sempre que podia, que era tot sovint, en anar cap a casa després de la feina, escoltava el "Cafè de la República", primer de 9 a 11 de la nit (durant una època amb el seu inseparable Joan Ollé) i després en la tercera emporada de 9 a 10. També amb l'Ollé van fer un insuperable programa al Canal 33, "L'Illa del Tresor".

En Barril tenia una altra mirada, una saviesa com d'una altra època. Una velocitat que probablement l'agafava a contrapeu. No entenia perquè algú de "Catalunya Ràdio" que era al pis de baix enviava un correu electrònic a algú del pis de dalt, si hi podia parlar personalment. Ni entenia allò que ell anomenava "Facebooooook" (pronunicat "Facebook" i no "feisbuk"). No li agradava aixecar el to de veu, i la seva respiració profunda i la manera de pronunciar les esses era mítica.

Una altra gran colaboració que li recordo, al "Matí de Catalunya Ràdio" a l'època que en conduïa en Manel Fuentes eren els seus "Contes corrents", cada dia durant molt de temps, uns minuts abans de l'editorial de les vuit.

Finalment, recordo que abans del naixement del meu primer fill vaig llegir-me el seu llibre "Condició de pare". Encara ara m'emociono amb el record.

En Joan Barril deixa un gran forat al món de la nostra cultura. L'anyorarem de debò, però la seva veu profunda, al menys a mi, m'acompanyarà per sempre més. Descansa en pau, Joan, i des del més enllà, afanyat a muntar un altre "Cafè de la República".

Portal de la Transparencia

Doncs ja ho tenim aquí. D'una banda en una entrevista a Antena 3, aquest gran justicier que porta per títol Ministre de l'Interior i que respon al nom de Jorge Fernández Díaz, diu, entre d'altres perles que en un altre contexte social, la Pantoja i en Núñez no serien a la presó. Collonut, que ho digui un Ministre que és el màxim avalador de la nova llei de seguretat ciutadana que és una extraordinària invitació a redescobrir un passat que en aquest Estat no s'ha acabat d'oblidar  mai del tot.

D'altra banda, el Gobierno de España, en línia amb el que demana el ciutadà del carrer, com un vulgar tafur de casino, es treu de la màniga un "Portal de la Transparencia":http://transparencia.gob.es/, amb el que deu pretendre demostrar-nos que ells són els primers "Pablos Iglesias" i que això de "Podemos" no cal per a res. Ara el PP s'apunta al carro de neutralitzar l'efecte de la indignació mitjançant la utilització de totes les armes de les clavegueres de l'estat, incloent la propaganda. El "Portal de la Transparencia" és això, pura propaganda. Com al web de la "Casa del Rei", on també tenim la dosi corresponent de transparencia (ja se sap què passa quan alguna cosa es posa de moda): http://www.casareal.es/ES/Transparencia/informacioneconomica

Una vegada més, m'indigna que com a ciutadà i com a escrupulós pagador d'impostos em tractin d'imbècil, perquè francament, ja tenim una edat i, al menys jo, en començo a estar una mica tip.

Navego pel "Portal de la Transparencia" i m'assebento del salari del President del Govern. 78.185,04 Euros. Em fan gràcia els decimals. Fins aquí només una consideració: que mal pagat que està aquest càrrec!! No ho escric amb ironia. Ho crec sincerament. No m'ho acabo d'empassar. Tot i així segueixo buscant.

Però després de navegar una mica més i intentar esbrinar on s'explica la valoració econòmica de la posada a disposició de xòfer, escorta, Palau de la Moncloa (allotjament), dinars, dietes, desplaçaments i d'altres i no trobar res de res al respecte, em reafirmo en la idea de l'estafa al ciutadà, de la presa de pèl i del malament que em sento quan em venen or però quan arribo a casa veig que és plom.

Hi ha més. No em puc creure que el seu Director de Gabinet, un senyor que respon al cognom de Moragas i que resulta ser Català, cobri 113.186 Euros. És veritat que un director de gabinet cobra més que el president del govern? Gairebé 40.000 Euros més a l'any? Jo voldria ser cap de gabinet i no pas president....Segueixo sense creure-m'ho, però si és veritat, és que les coses estan més mal fetes del que tots sospitem, i que els aeroports de Castelló, Alguaire, les autopistes radials de Madrid (ciutat, no concepte), el magatzem de gas Castor, el dèficit tarifari elèctric, l'IVA cultural al 21% i tants i tants altres despropòsits descomunals són conseqüència d'això, de mala gestió, de casta, de manca de criteris objectius, d'estructures obsoletes i inconsistents....de desgovern, en definitiva.

Si el que preteniem amb aquest web era millorar lleugerament la imatge, jo crec que si es llegeix entre línies, els efectes són demolidors, en el sentit contrari del que pretenia el que va tenir aquesta brillant idea. Qui assessora aquests polítics? Els que ho fan haurien d'estar compartint presó amb en Núñez i la Pantoja, perquè no fan altra cosa que generar alarma social.

Pressupostos de la Generalitat

No solc ser excessivament crític amb les finances de la Generalitat per diverses raons.

Primera perquè és del tot evident que Catalunya està infrafinançada, es miri com es miri. Es podrà discrepar respecte de l'import, que varia segons el mètode de càlcul, però és una evidència palmàriament científica que a Catalunya hi ha un dèficit fiscal. Haver de recórrer al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) amb els ingressos fiscals que genera Catalunya és una broma de mal gust, que al cim, ens costa a tots els Catalans els interessos que el senyor Cristóbal Montoro té a bé cobrar-nos.

Segona perquè crec que, amb les limitacions anteriors com a premisa, Andreu Mas Colell  és un gestor seriós que fins ara no havia fet cap gran astracanada.

Ara bé, aquest projecte de Pressupostos de la Generalitat 2015 marquen un punt d'inflexió. És ben cert que el procés "sobiranista" marca clarament l'agenda i que tot està més o menys empeltat d'aquest tema, no menor, però no es pot confondre la gimnàstica amb la magnèsia, perquè si ho fem, correm fonamentalment el risc de fer el ridícul i de no ser presos seriosament, ni pels altres ni per nosaltres mateixos.

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent (i partint de la premisa que sóc moltes coses però no convergent) estic d'acord amb l'oposició al Parlament de Catalunya, fins i tot amb les tesis del Partido Popular de Cataluña.

No és seriós presentar uns pressupostos en els que suposadament es recupera despesa social, entre d'altres una paga extra dels funcionaris. sense que hi hagi la dotació pressupostària pertinent. No sé si va ser Millo que va dir que aquests pressupostos són un "brindis al sol", i és veritat. Del tot.

Hom no pot pressupostar un 10% del total d'ingressos (de qualsevol entitat, pública o privada), és a dir, 2.500 milions d'Euros, sense tenir un altíssim grau de certesa de la cobrabilitat d'una determinada partida. Invocar "pressupostos polítics" és una estafa als contribuents catalans, perquè hom no pot consignar com a ingrés una partida que qui l'ha de pagar no la reconeix com a despesa.

Amb independència de consideracions ètiques i polítiques penso que és una estafa pressupostar el que no es té i demanar la complicitat de tercers (PSC i/o ERC) per a fer-los partíceps de l'estafa.

Com diria en Lluís Llach: "No és això, companys, no és això".

Esportistes andorrans

L'esportista espanyol més admirat del món del motor, el bicampió del món de motos GP Marc Màrquez, s'ha fet Andorrà. Avui és notícia a tots els diaris, fins i tot als esportius.

Hom podria pensar que s'ha fet Andorrà per fugir de les misèries i de la baixa qualitat democràtica d'un Estat (Espanya) que ni tan sols permet a una part del seu territori exercir el dret a votar, una cosa que els suïssos, per posar un exemple, fan cada dos per tres.

De fet però, no deu ser gaire així ja que en guanyar els campionat del món (tant el primer com el segon), en Màrquez sénior no té cap mena de vergonya en passejar-se amb la moto i fer la volta d'honor al circuit de torn amb la "rojigualda" onejant al vent. Totalment legítim i respectable (faltaria més).

Però si els fets de bandera responen a sentiments de tipus personal i són òbviament del tot respectables, també ho hauria de ser la coherència fiscal. L'amic Màrquez se n'ha anat a Andorra per raons purament fiscals, com ho va fer la Caballé, la Vicàrio, el seu germà, en Rafael Nadal, i tants i tant altres. I això ja no em sembla tan bé.

Si el senyor Màrquez vol guanyar més diners per pagar una menor factura fiscal, és també lícit que s'apunti a la residencia fiscal andorrana, però així mateix hauria de ser coherent i córrer amb la bandera andorrana sota el braç o -com a mínim- no embolcallar-se a l'espanyola en cas de tornar a guanyar el campionat l'any 2014-2015. 

A les verdes i a les madures. Una bandera a cada porta per raons de tipus fiscal no s'hi val.

Minerva Amador i Torramadé

Per pura casualitat, escoltant la ràdio, el dijous, vaig sentir unes declaracions de l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, ex president de la Diputació de Girona, que va haver de renunciar al càrrec com a conseqüència de l'escàndol de les vexacions sexuals a l'exassessora d'Unió Democràtica Minerva Amador.

El cas va provocar molt enrenou mediàtic a finals de l'any 2012 (en vaig escriure alguns posts al blog al seu dia) i va acabar amb denúncies creuades de l'una contra l'altre i de l'altre contra l'una (per cent la de Torramedé contra Amador està ja arxivada). Tot plegat un afer lleig i desagradable en el que semblava, per indícis, que el tal Torramadé estava de merda fins al coll.

El que és extraordinari d'aquest país però, és la fascinant capacitat d'oblit dels escàndols i d'aquesta terrible sensació d'impunitat que ho envolta tot i que ens fa, als mortals de carrer, desconfiar del sistema.

Torramadé no ha abandonat els seus càrrecs (excepte el de president de la Diputació), segueix essent diputat i alcalde (i el seu partit polític, en aquest cas Unió, ho permet. Extraordinari!). El cas continua en fase d'instrucció, aparentment, o al menys no n'ha transcendit res més (visca la rapidesa de la justícia en aquest país). Tot això no fa altra cosa que desprestigiar el sistema. Cal una administració de justícia ràpida. Si en Torramadé és innocent que sigui restituït de la seva honorabilitat (i dels seus càrrecs), però mentrestant no pot ser que un pressumpte vexador sexual continuï ocupant càrrecs públics. A democràcies més consolidades que la nostra això seria senzillament imposible.

Doncs bé, ahir el Diari de Girona (pàgina 9) publica un article kafkià en el que explica que la Minerva Amador relata el seu "patiment" i els presumptes abusos mitjançant el seu compte de Facebook. Em sembla un despropòsit descomulal. Aquesta senyora fa servir el compte de Facebook com a substitut dels jutjats? Té ganes de publicitat gratuïta? Es vol autoflagel·lar? No sé ben bé que busca aquesta senyora (per cert, ara que ho penso..., què deu fer exactament una assessora personal del President d'una Diputació?), però si fins ara em decantava a pensar que ella estava neta i ell no, ara ja no sé què pensar.

Pay per pee

A Madrid (ciutat), hi vaig més aviat poc, com a màxim un parell de cops per any, no solc utilitzar l'AVE gaire sovint, ja que per motius professionals viatjo més en avió, cap al Nord i cap a l'Est. Feia doncs força temps que no agafava l'AVE, però aquesta semana l'he agafat un parell de dies per anar a Barcelona, donat que vaig haver-hi de passar dos dies per assistir a un cicle de conferències.

L'AVE és d'una comoditat extraordinària, té bones freqüències de Girona a Barcelona, això sí, amb un preu que per un desplaçament esporàdic resulta molt car, en classe turista, entre anada i tornada, amb sort acabes pagant no menys de 35 Euros (comparativament si a més a més d'anar en cotxe cal pagar un dia de pàrking a Barcelona, òbviament surt més a compte el tren, però tot i així és car).

La qüestió és que feia una eternitat que no parava per l'estació de Sants. I allà em vaig trobar una interessant curiositat d'aquesta economia en fase accelerada de privatització a la que ens està abocant la mala gestió, la corrupció i la misèria de la política econòmica.

El que explicaré és, si em permeteu, una bestiesa, però no deixa de ser un clar símptoma del desballestament de l'estat del benestar que en aquest racó de món es va anar construint durant els darrers 30 anys.

Resulta que a Sants (i llavors vaig saber també que a Atocha), per anar al lavabo cal pagar. Cinquanta cèntims, però cal pagar. Sí que és cert que queda algun servei públic de no pagament, però els que estàn més a l'abast ("a la portée" que diuen els francesos), són de pagament.

El vaig utilitzar, després de queixar-me amargament al pobre marroquí que ho regentava al que vaig exasperar explicant-li que dubtava sincerament de la "constitucionalitat" d'aquest fet, ara que la sacrosanta Constitució Espanyola està tan de moda.

Els lavabos oferien un "plus", tassa 3.0 amb autoneteja, tot immaculat, però no justifica els 50 cèntims de cap de les maneres, perquè al capdevall són petits i estàn atapeïts per falta d'alternatives. Així sí, el marroquí és simpàtic, rialler i aguanta tots els ruixats.

Si no hi hagués alternativa estic convençut que aquest servei seria il·legal, cosa que vaig pensar al primer moment, però després vaig descobrir serveis gratuïts. Però insisteixo en la importància del simbolisme del fet. Del tot de franc (pagat indirectament via impositiva), sanitat i educació pública, universal i de qualitat i pensions de jubilació decents, passarem al model anglosaxó "pay for everything".

Per la classe mitja, que és la que contribueix de forma neta a omplir les arques de l'Estat i per la classe baixa, que era la que podia gaudir d'un sistema que mitigava la desigualtat, aquest símptoma no deixa de ser la constatació d'un futur imperfecte que ens perjudicarà a tots plegats.