La crisi de l’Ébola ja s’ha cobrat la primera víctima política
encara que no ho hagi fet de forma oficial. Ana Mato és des d’ahir un cadàver
polític, en anunciar la totpoderosa Soraya Sáenz de Santamaría, presidenta “in
pectore”, que ella en persona assumeix la direcció del gabinet de crisi creat
després del ridícul mundial que la “marca España” ha fet amb l’escàndol de com
s’ha gestionat (no gestionat) l’afer. La llista és tan llarga i tan coneguda
hores d’ara que no paga la pena repetir-la. Queda cada vegada més impregnada a
la memòria de tots els ciutadans de bé una certa manera de fer basada en la
improvisació, la prepotencia, la ignorància (matar un gos conculcant la opinió de
tots els experts en medicina i veterinària) i sobre tot, sobre tot,
l’espolzar-se les puces del cim i carregar la culpa als altres (a la pobra
infermera, al conductor del tren albia, als metges, als catalans…).
Al menys a Ruíz-Gallardón se li ha de reconèixer una
coherència, unes taules i al capdevall, una dignitat que, malgrat tots els
malgrats l’acaba salvant de la cremà
absoluta. Pero Ana Mato no és Ruiz-Gallardón. No li arriba a la sola de la
sabata, amb excepció de la religiositat i el radicalisme moral, on s’avenien
molt bé pel que fa, per exemple a la reforma de la llei de l’avortament. Una
senyora que ha estat posat a dirigir un ministeri que no té gaire sentit perquè
les competències de sanitat han estat transferides a les Autonomies, ha estat incapaç
de dirigir ni de coordinar ni de comunicar res de res. Al contrari, les seves
cares, la seva gesticulació, les seves paraules denotaven no només inseguretat,
sino total desconeixement de què és el que estava passant i generaven l’efecte
contrari al que pretenia donar, com més d’un periodista es va afanyar a dir-li.
Qualsevol persona amb dos dits de dignitat, honestetat i
vergonya, hauria presentat la dimissió després d’una tan flagrant
desautorització, però en aquest Estat que ens ha tocat patir, no baixa del
carro gairebé ni l’apuntador (salvant honorables excepcions com la que acabem
de mencionar). Viure de la moma pública,
dels regals de la trama Gürtel és molt còmode i fàcil. Dóna una sensació de
seguretat molt bonica, encara que aquesta seguretat no la sabem transmetre quan
ens trobem davant d’un micro, en roda de premsa.
Per acabar d’arrodonir el pastís, el conseller de sanitat de
la Comunitat de Madrid, tirant d’un casticisme de manual, diu en una entrevista
radiofónica, entre d’altres perles que fan enrojir- que si ha de plegar no està
preocupat perquè ell és metge i té la vida solventada. Una certa manera de fer.
