dissabte, 11 d’octubre del 2014

La indignitat


La crisi de l’Ébola ja s’ha cobrat la primera víctima política encara que no ho hagi fet de forma oficial. Ana Mato és des d’ahir un cadàver polític, en anunciar la totpoderosa Soraya Sáenz de Santamaría, presidenta “in pectore”, que ella en persona assumeix la direcció del gabinet de crisi creat després del ridícul mundial que la “marca España” ha fet amb l’escàndol de com s’ha gestionat (no gestionat) l’afer. La llista és tan llarga i tan coneguda hores d’ara que no paga la pena repetir-la. Queda cada vegada més impregnada a la memòria de tots els ciutadans de bé una certa manera de fer basada en la improvisació, la prepotencia, la ignorància (matar un gos conculcant la opinió de tots els experts en medicina i veterinària) i sobre tot, sobre tot, l’espolzar-se les puces del cim i carregar la culpa als altres (a la pobra infermera, al conductor del tren albia, als metges, als catalans…).
Al menys a Ruíz-Gallardón se li ha de reconèixer una coherència, unes taules i al capdevall, una dignitat que, malgrat tots els malgrats l’acaba salvant de la cremà absoluta. Pero Ana Mato no és Ruiz-Gallardón. No li arriba a la sola de la sabata, amb excepció de la religiositat i el radicalisme moral, on s’avenien molt bé pel que fa, per exemple a la reforma de la llei de l’avortament. Una senyora que ha estat posat a dirigir un ministeri que no té gaire sentit perquè les competències de sanitat han estat transferides a les Autonomies, ha estat incapaç de dirigir ni de coordinar ni de comunicar res de res. Al contrari, les seves cares, la seva gesticulació, les seves paraules denotaven no només inseguretat, sino total desconeixement de què és el que estava passant i generaven l’efecte contrari al que pretenia donar, com més d’un periodista es va afanyar a dir-li.
Qualsevol persona amb dos dits de dignitat, honestetat i vergonya, hauria presentat la dimissió després d’una tan flagrant desautorització, però en aquest Estat que ens ha tocat patir, no baixa del carro gairebé ni l’apuntador (salvant honorables excepcions com la que acabem de mencionar). Viure de la moma pública, dels regals de la trama Gürtel és molt còmode i fàcil. Dóna una sensació de seguretat molt bonica, encara que aquesta seguretat no la sabem transmetre quan ens trobem davant d’un micro, en roda de premsa.
Per acabar d’arrodonir el pastís, el conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid, tirant d’un casticisme de manual, diu en una entrevista radiofónica, entre d’altres perles que fan enrojir- que si ha de plegar no està preocupat perquè ell és metge i té la vida solventada. Una certa manera de fer.

divendres, 10 d’octubre del 2014

Per fi TV3

He trobat francament estrany que hagin hagut de passat dos mesos i mig abans que TV3 no hagi començat a parlar amb una mica de profunditat analítica de l'afer Pujol (pare). No fa gaire llegia una crònica de la Mònica Planas a l'Ara en el que la periodista demanava el mateix. Ho comparteixo. Escrivia la Mònica: "Per quan un "30 minuts" dedicat a investigar en profunditat la revelació de Jordi Pujol?". Té raó. Amb l'excepció del "Polònia", que -afortunadament- va absolutament per lliure i no deixa, empleant la molt apropiada expressió Castellana "títere con cabeza", sobre el pas Pujol hi han hagut fins ara més ombres que no pas llum.

Suposo que els diguem-ne "retards" poden haver estat motivats per un possible debat intern generat tal vegada pel fet que Pujol va ser el "creador" de TV3 i que per tant, matar el pare sempre té quelcom de complicat i dolorós.

Ahir per fi, TV3 va emetre un programa força interessant (tinc alguna reserva respecte al format i als participants i segurament jo ho hauria fet d'una altra manaera), sobre el cas de l'ex-president. El Punt Cat d'ahir de l'Ariadna Oltra va ser un primer lliurament en aquesta línea. Que la tele creada pel Pujol, gran vehicle de normalització lingüística i de país actuï amb objectivitat i rigor també en aquest cas és sinònim de qualitat democràtica.

Algunes intervencions al programa d'ahir van ser força interessants, en particular Ernesto Ekáizer i Itziar Gonzàlez (veritablement revelador que Pujol li digués a la Itzíar, arran d'una reunió mantinguda entre tots dos després de l'afer "hotel del Palau de la Música" que va portar a la regidora de Ciutat Vella a la dimissió, de forma literal: "la veritat no es pot dir").

Ahir va continuar la desacralització accelerada de la figura del pare moral de Catalunya  durant 23 anys. Em quedo amb una de les conclussions/hipòtesis més interessants del programa: mentre en Pujol va formar part de "la Casta" a Madrit -ciutat, no concepte- que ho savien tot, del pare, del la dona, dels fills i de l'esperit sant, giraven el cap cap a un altre costat i aplicaven la tan coneguda màxima francesa: "Laissez faire, laissez passer". Una vegada Pujol esdevé mig independentista, la cavalleria rusticana comença a escalfar motors, i quan finalment s'hi declara obertament, aleshores tota la maquinària es posa en marxa. És una hipòtesi més que plausible. És més, m'hi jugaria uns quants diners i tot.

Ahir va quedar clarament dit que no hi ha ningú que es cregui la història per a no dormir del pare Florenci. I és evident que sortiran moltes més coses, però el ciutadà de carrer ja ha canviat el xip, i això és segurament el més edificant d'aquesta història.

Més preocupants són segurament les explicacions d'Ekàizer citant mitjans de Madrit que tornen a vincular el nom d'Artur Mas amb operacions de capital a l'exterior. Només cal recordar què va passar el 2012 abans de les darreres eleccions autonòmiques amb les informacions d'"El Mundo" i l'informe policial sobre Pujol i Mas i els comptes a l'exterior....Els desmentiments de Pujol i la confessió posterior.

Segur que la guerra bruta de l'Estat en aquesta fase del procés és total, i per tant, aquesta informació cal agafar-la amb reserves, però si fóra veritat, potser seria la gota que acabaria per fer vessar el got....

El moment polític és més apassionant que mai.






  

dimecres, 8 d’octubre del 2014

Més despropòsits: la gestió del cas Ebola (o Ébola)

Sempre he pensat, que malgrat que un polític ha de ser necessàriament un generalista, que el/la ministre/a de qualsevol negociat entengui "una mica" del que ha de gestionar segurament contribueix a una major eficàcia de la seva tasca.

Però és clar, que l'Ana Mato, una senyora llicenciada en ciències polítiques i sociologia, la principal virtut de la qual és ser membre molt activa de l'Opus Dei i molt amiga del -desaparegut en combat- José Maria Aznar (Ánsar, pels amics) fos nomenada el 2011 ministra de sanitat, no deixa de ser una curiositat, que presumiblement obeeix més a un pagament de favors entre membres de la "casta" que una decisió objectiva basada en la capacitat de la senyora en qüestió.

No li hem vist gaires actuacions estelars a la senyora ministra, més enllà de justificar que no havia rebut diners de la trama Gürtel en la que el seu ex-marit, Jesús Sepúlveda, hi estava embolicat fins les orelles, i més enllà de defensar-se dient que les festes d'aniversari dels seus fills les pagava ella mateixa i no la trama Gürtel, que, recordem-ho, pressumptament, li va pagar alguna que altra estada a Disneyland Paris.

Ara bé, la gran actuació estelar ha estat la relacionada amb la gestió que ha fet el seu ministeri (que entenc ella deu encapçalar, i suposadament dirigir) de la malaltia de l'Ébola (que és com s'ha d'escriure i llegir, paraula esdrújula i no pas plana, però això són figues d'un altre paner). Un es fa moltes preguntes perquè tanta estultícia, incompetència i ineficàcia semblen francament difícils d'assolir, encara que es faci expressament. Que la senyora no hagi presentat la seva dimissió, és senzillament una qüestió d'indignitat.

Per què s'havia de portar a Madrid un missioner vell i greument malalt d'una malaltia infecciosa i altament contagiosa que no es tenia (ni es té) controlada, quan el més lògic que podía esperar-se és que el missioner acabés morint? No tenia més sentit en tot cas desplaçar un equip a l'Àfrica? No. El govern prepotent i arrogant del PP, el que juga amb foc i seguint els consells del seu assessor Pedro Arriola, volia marcar-se punts de país de primer nivell "com els Estats Units", gestionant amb diligència, pebrots i eficàcia.

Per què una vegada el missioner a l'Hospital Carlos III, molt drenat, com tota la Sanitat pública madrilenya gràcies a la gran gestió de l'Espe i companyia no es van aplicar estrictes protocols de control? Misteri.

Per què compareix la ministra quan la premsa destapa el primer cas, i amb cara plorosa, desconcertada i sense arguments no només no aconsegueix donar cap credibilitat sino que crea un estat d'alarma social? Incompetància i precipitació, antònims de reflexió i capacitat.

Per què avui mateix ha de sortir Don Mariano I el Breve a donar explicacions, sense defensar en absolut la ministra i demanant que es deixi als professionals fer la seva feina? Per què no sap que dir. Per què improvisen constantment.

Don Mariano era aquell personatge que va parlar de "los hilillos de plastilina muy finos" quan el vaixell "Prestige" esbudellat estava malmetent de forma gravíssima i parcialment irreversible la costa Atlàntica des de Galícia fins a Bretanya.

Si Don Mariano tingués criteri, pebrots i rumb, la senyora Ana Mato ja no seria hores d'ara ministra de sanitat. Però ja se sap, Don Mariano governa a cop d'intuició, amb l'assessorament curt terminista del senyor Arriola, i pensant que "que les coses es podreixin resol sempre la meitat del problema". I és clar, això només passa a les democràcies de més alta qualitat. Aquí la "casta" es protegeix entre ella.

Així anem, "dando bandazos" que es diu en Castellà i afegeixo "defendiendo a los amigos".



"Black Cards" i altres subtilitats

L'escàndol que està aflorant aquests dies en relació a l'afer de les "black cards" de Caja Madrid torna a posar en dubte que hi hagi no tan sols un pam de net, sino un gram de dignitat.

Que 86 persones, entre "consellers" (designats a dit) i alts directius d'aquesta institució haguessin gaudit de targetes de crèdit per a despesa personal, no declarades al fisc i  amb càrrec al compte de resultats de Caja Madrid (primer) i de Bankia (després), entre els anys 2002 i 2012 per import de 15,2 milions d'Euros és quelcom  que no té cap mena de lògica, ni explicació, ni ética, ni estètica.

Que a més a més, això només sigui la punta de l'"iceberg", com apunten alguns mitjans tampoc sembla gaire esperançador. Per exemple, s'acaba de saber, que 34 dels 86 afortunats amb la "loto" de les targetes de crèdit varen gaudir de préstecs personals i avals per import de 64 milions d'Euros entre 2004 i 2011 (diari "Expansión"). Òbviament, entre aquests privilegiats hi podem trobar noms tan coneguts com els d'Arturo Fernández i Gerado Díaz-Ferran, la qual cosa, no és d'estranyar però és de jutjat de guàrdia.

Que alguns dels directius, només alguns, hagin tornat part, i recalco, part del que van gastar en targetes de crèdit opaques també em sembla una altra mostra de mala praxis a la que malhauradament ja estem habituats.

Però hi ha aspectes més greus de tot això i que fan qüestionar-se l'essència del sistema i la democràcia de baixíssima qualitat en la que vivim:

1. Deloitte no va detectar durant 10 anys els comptes opacs on es "camuflaven" aquests pagaments. Una altra vegada els auditors no han fet la feina que se'ls suposava. En el cas de Gowex es podria "mig" entendre, ja que l'auditor era el cunyat del defraudador, i sabia tant d'auditoria com jo de sànscrit, però Deloitte és una altra cosa. Tornem doncs a qüestionar per què serveix l'auditoria, si no pot detectar pollastres com aquests? Que no ha de ser part de l'element de control de tercers amb interessos a l'empresa auditada? Doncs, sí, ho hauria de ser, però....
2. El jutge que envia Blesa a la presó, Elpidio Silva, és jutjat, apartat del cas i inhabilitat per a fer de jutge durant 17 anys i mig. Un exercici de coherència, sense entrar en els detalls processals de com el jutge va portar aquests cas, tot i que per les informacions que tinc, no hi va haver en absolut prevaricació ni dol. Però una altra vegada assistim a la "casta" que protegeix els seus membres, siguin del color i del partit que siguin. Segons el periodista especialitzat Ernesto Ekaizer, Silva recorrerà la sentència d'inhabilitació però no té res a fer. El Tribunal Superior de Justícia que revisarà la causa està controlat per la Sorayita (presumptament).
3. És paradoxal i molt preocupant que hi hagi jutges que hagin de preguntar sobre la "legalitat" de les targetes a la CNM o a l'Agència Tributària (puc entendre que no hi hagi jurisprudència, però tampoc no hi ha sentit comú?) o que algú com la gran, grandíssima Esperanza Aguirre digui que probablement no  tenen la culpa perquè algú els va dir que "allò funcionava d'aquesta manera".


En fi, no cal dir res més.

dissabte, 4 d’octubre del 2014

"Castor": una història increïble però real

L'anunci en consell de ministres d'ahir sobre la resolució administrativa del Projecte Castor és exasperant i abominable.

Saber que la indemnització de 1.350 milions d'euros s'haurà de pagar en concepte de lucre cessant a la UTE Escal UGS de la que ACS n'és sòcia en un 67% em sembla un despropòsit al·lucinant. No només pel fet en sí, que ja de per sí causa estupefacció (la indemnització l'acabarem pagant els ciutadans de peu a la factura de la llum durant els propers 30 anys) sinó per la concatenació de barbaritats que han conduït a una situació com aquesta:

1. L'any 2008, de forma incomprensible, amb nocturnitat i alevosia, el Ministerio de Industria dirigit per Miguel Sebastián, va aprobar en Consell de Ministres, un mes d'agost, la indeminització que ara haurem de pagar tots. Era encara l'època en que els grans negocis immobiliaris i d'infraestructures es tancaven a la llotja del Bernabéu.
2. La Generalitat de Catalunya, amb una legislació mediambiental molt restrictiva, no va voler la plataforma a les costes catalanes, i la Generalitat Valenciana la va rebre amb els braços oberts.
3. Costa de creure que una obra com aquesta, superés totes les proves de viabilitat ambiental que s'haurien d'haver dut a terme
4. Després, tothom ho sap, es va enfonsar la bombolla, va caure el consum i el magatzem estratègic de gas va deixar de ser necessari i estratègic.
5. També costa de creure que el Tribunal Suprem avalés la legalitat de la Concessió amb les indeminitzacions corresponents. No serà perquè els diners amb els que es va construir la plataforma els va prestar a Escal UGS el Banc Europeu d'Inversions i en aquest cas hagués estat l'Estat el responsable civil subsidiari i hagués hagut de pagar directament la indemnització?

Doncs ara resulta que a més a més, el desmantellament de la plataforma (300 milions més), també a incloure a la factura del gas, estarà pendent dels estudis d'impacte ambiental (que no es debien fer prou bé al seu dia....).

Em repugna que no hi hagi exigència de responsabilitats, i que la més absoluta impunitat segueixi campant per aquestes terres, com si això fóra la cosa més normal del món.

El Ministre d'Industria de l'època i els seu equip i tots els que van autoritzar aquesta concessió, haurien d'estar perseguits per la Fiscalia des de fa dos anys com a mínim, i acabar -presumptament- a la presó.



La superació de la por

Sóc incapaç de pronosticar com acabarà l'anomenat "procés", però començo a extreure certes pre-conclusions de tot el que s'està esdevenint en aquests darrers mesos.

Una d'elles, segurament la més interessant és que els Catalans, com a col·lectiu, amb indiferència de raça, llengua o religió, han deixat de tenir por al que pugui passar pel fet que hom es declari obertament independentista, i no se n'amagi.

No estic parlant només de la "sortida de l'armari" d'esportistes i d'altres famosos que via twiter s'han pronunciat a favor de la consulta (sense mullar-se respecte al seu posicionament, amb bon criteri, per cert), sinó de la creixent normalització de l'opció de declarar-se obertament independentista.

Recordo que no fa tants anys, quan jo vivia a Palamós, els independentistes eren "quatre peluts amb macuto i arrecades que fumaven porros" (paraules del meu pare, i no li faltava la raó) i que cridaven consignes a favor de "Terra Lliure".

 Han passat només vint-i-cinc anys, però a mi em sembla una eternitat. La transversalitat del moviment i segurament el món 2.0 han fet que allò que fa poc era gairebé un tabú, sigui ara tema obert de debat fins i tot a nivel de l'Estat. La "División acorazada Brunete" ja no fa por.

Ans al contrari, la xarxa córre plena d'acudits sobre com han de circular els tancs quan arribin a la Diagonal, i que si tenen problemas per a passar la ITV, només han de trucar l'Oriol Pujol Ferrussola. Així és aquest país, amb capacitat d'enfortre's de sí mateix, la qual cosa és millor que aquell cofoïsme que feia que molts Catalans estiguessin dins "l'oasi" encantants d'haver-se conegut.

És millor la Catalunya del Polònia, a la que en Jordi Pujol surt cantant amb en seu fill gran sobre les meravelles d'Andorra, la del Mas i el Rajoy que no s'han llegit la sacrosanta Constitución, que la Catalunya autonòmica capcota.

La por s'ha perdut perquè hi ha poc a perdre i molt a guanyar (la regeneració, l'acabament definitiu de la transició del 1975) i en una hipotètica separació, les pensions dels actuals i futurs pensionistes (a curt termini), que segurament és l'element més sensible,  estarien garantides perquè qualsevol balanç de separació ho hauria de contemplar.

La por s'ha perdut perquè els militars ja no en fan, i perquè allò que el general Espartero va dir que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys ja ha passat a la historia.

La por s'ha perdut per la transversalitat d'un moviment que empeny de baix a dalt (el fet que avui hi haguessin 911 dels 947 alcaldes de Catalunya a la Plaça de Sant Jaume) n'és la mostra més evident.







divendres, 3 d’octubre del 2014

De despropòsits i feina mal feta

Aquesta tarda, cap al tard, he tingut el primer moment de tranquilitat de la setmana, i com sempre que puc, m'agrada escapar-me amb l'Ona pel meu barri. El parc de La Devesa i els seus voltants ofereixen un gran número de possibilitats, tant de passejar, com de practicar esport, com de perdre's encantat gaudint d'un Ter que porta més aigua del que ens té acostumats, vagarejant sense gaire rum pel sender al costat del bosc de rivera que discórre riu envall, fins passat l'hospital Josep Trueta.

La passejada d'avui ha estat doblement instructiva ja que ens ha permés gaudir de la contemplació d'algunes de les infrastructures que l'Estat construeix a Catalunya. Ja sabem, mitjançant aquell prodigi d'eficàcia i execució que porta per nom Ministerio de Fomento.

Feia dies que no arribàvem fins al nou pont que uneix el sector Trueta i Pont Major. És meravellós contemplar el pont, que s'aixeca majestuós i inacabat, més d'un any després que hagués d'estar acabat. No fa gaire dies que El Punt Avui publicava un nou retard anunciat pel Ministeri, que tresllada la inauguració prevista per l'Octubre, a finals d'any. El millor de tot plegat és que les obres que depenen de l'Ajuntament de Girona: accessos, rotondes, enjardinament a cantó i cantó de pont, enllumenat, semàfors, senyalització, estan a punt des de fa tres mesos, però el pont el deu estar acabant un gruista, un paleta i un manobre, perquè fa molts dies, molts, que no hi veig cap progrés.

De tornada del pont, hem passat pel costat de la zona de La Devesa des d'on un número indeterminat de bombes estan poant l'aigua acumulada al túnel de l'AVE al seu pas per la zona. El panorama és encara dantesc, i això tenint en compte que fa quatre dies que treuen aigua. Una cosa és veure-ho al Telenotícies, que no deixa de tenir una certa -diguem-ne- èpica, i una altra veure la misèria en directe.

A la zona de bombeig s'hi concentren gran quantitat de vehicles: els d'Adif, excavadores, camions, cotxes de bombers, furgonetes diverses. La zona està tancada per una barreja cutre de tanques metàl·liques, cinta de "no passeu" i palets de fusta posats en vertical. Dins la zona hi ha les mànegues de gran capacitat que tiren l'aigua a la llera del riu, i també un munt de persones de -al menys- quatre subcontractes d'Adif, així com soldats amb pinta d'avorriment que fumen amb resignació. No m'ha semblat gens edificant, i les mànegues segueixen traient. El portanveu d'Adif que ha tingut la barra de dir que el problema ha estat generat pel clavagueram de Girona, no ha dit una indignitat, ha dit una mentida envoltada d'estultícia que hauria d'haver suposat -en el cas, és clar, que Adif fóra una empresa seriosa- el seu cessament immediat.

Llàstima que s'hagi fet tard i no hagi tingut temps de veure com evoluciona la part final de les obres de la nova biblioteca de Girona, també una magistral execució del Ministerio, sí, aquella que -algun dia, algun dia- l'Estat ens ha dit que tornarà a obrir. Tot just porta un any de retard...Què és un any davant la immensitat de l'Eternitat? No res. El meu carnet està florit des de fa molts dies, però espero poder-lo tornar a utilitzar algun dia.