Xipre

Aquest cap de setmana ha quedat palesa una de les grans vergonyes de la Unió Europea. A aquestes alçades de la pel·lícula ja sembla difícil que res no ens sorprengui, però malgrat tot, la classe política ho ha tornat a aconseguir.

 

El cas de Xipre, més enllà de tornar a posar en qüestió i gairebé constatar que la Unió Econòmica i Monetària i el subsegüent desplegament de la moneda única els va pensar algú que, com a mínim, no excel·lia en sentit comú, o que pensava només amb la visió esbiaixada de l'Europa del Nord, posa en qüestió, i de quina forma, la pròpia supervivència de l'Euro.

 

Suposa un escàndol manifest que la classe política dirigent d'una de les zones econòmiques més potents del planeta ara digui una cosa -llançant un globus-sonda com qualsevol vulgar polític peninsular- i en veure la reacció que la mateixa suscita al país afectat i a un altre de tan poc influent com ara Rússia, tothom es desdigui del que va dir i uns van tirant les pilotes fora quan la decisió de condicionar el rescat a la recaptació de la meitat de les necessitats amb taxes sobre els dipòsits es va adoptar per unanimitat dels 17 estats membres.

 

Perquè les conseqüències pràctiques d'aquest rescat són fonamentalment dues:

• Implantació fàctica d'un corralito financer en un país que té com a moneda l'Euro, ja que recordem, el sistema bancari xipriota estarà tancat fins dijous (i ja porta tancat des de dissabte passat) i els caixes automàtics van acabar els diners el primer dia i quan tornin a obrir els banscs el dijous les transferències bancàries a l'exterior del país estaran fortament restringides.
•  Expressió manifesta per part de la cúpula dirigent de l'Europa de l'Euro que no té cap escrúpol en deixar caure una part del sistema que utilitza la mateixa divisa i, en conseqüència, la constatació davant de la comunitat financera internacional que, l'Euro no serà objecte especial de protecció i que no hi ha una unitat de criteri polític pel que fa a la divisa.

L'anterior pot induir a fer pensar que, si no s'ha protegit Xipre, ni els dipòsits dels seus estalviadors, per quina regla de tres s'han de protegir els dipòsits d'altres països potencialment amb problemes que puguin requerir d'un rescat com ara Itàlia o Espanya (per ordre en funció de la prelació de probabilitats d'ocurrença)?

 

Europa acaba d'obrir una porta que anuncia Urbi et Orbi que l'Euro no se'l creu ningú més enllà dels quatre paísos amb més disciplina fiscal i menor endeutament relatiu. Era la cirera del pastís que esperaven amb candeletes americans i britànics.

 
 

 

 

 

Marató de Barcelona 2013 (I)

Per segon any consecutiu he participat a la Zurich Marató de Barcelona. Aquest any, com a conseqüència de la crisi (possiblement) i de la coincidència de la Marató de Roma també avui, s'ha trencat la tendència a l'alça del número de participants. Al final s'hi han registrat 18.900 corredors dels quals han pres la sortida 17.500 i han acabat 17.000, entre els que em compto.

 

Aquest any el recorregut, lleugerament modificat ha estat millor que el de l'any passat. El més florit de Barcelona en un extraordinari recorregut, impecablement organitzat: Camp del Barça, Passeig de Gràcia, Sagrada Família, Pont de Calatrava, Rambla Prim, Torre Agbar, Fòrum, Villa Olímpica, Arc de Triomf, Plaça Catalunya, Avinguda Paral·lel.

La Marató de Barcelona s'ha ja consolidat com la tercera d'Europa després de Berlín i Londres per número de participants. 80 nacionalitats diferents han pres part de la cursa. La Marató és un altre reclam que durant els dies previs aportar una extraordinària recaptació per a la ciutat (ni una sola habitació d'hotel disponible per la nit del 16 al 17, i vaig mirar-ho del dret i del revés).

L'ambient és indescriptible, una festa extraordinària, amb una complicitat entre els participants que només pot entendre qui la viu (no hi ha rivalitat, gairebé tots són amateurs i competeixen contra ells mateixos, per a millorar el temps, o per a acabar-la). El dia abans, el pabelló sis de Montjuïc on es recullen els dorsals, bull de participants que a més a més d'acreditar-se aprofiten per a gaudir de la fira del running que s'hi acaba muntant. Un veritable plaer pels que ens agrada córrer.

Aquest matí, a partir de quarts de vuit, centenars de corredors procedents de mig món (n'he vist des de Mèxic fins al Japó), arribaven a l'Avinguda de Maria Cristina (punt de sortida) per tots els mitjans de transport possible: en cotxe, a peu, en metro (la majoria), en moto i fins i tot en bicicleta.

Ja a aquesta hora es formen grans cues als lavabos portàtils que hi ha escampats una mica per tot arreu. Al guardarroba hi ha una cua que fa desistir a molts, i aquí i allí hi ha gent que escalfa. El cel amenaça pluja i efectivament, immediatament abans de començar la cursa comença a ploure. La pluja ha estat una constant que ens ha acompanyat de forma intermitent.

Al final, quatre hores i vint minuts després he acabat la cursa. Quan em vaig inscriure volia baixar de les quatre hores (2012: 4:08), però vist que no he pogut entrenar com calia (de fet no he entrenat pràcticament gens), dóno per bona la classificació: posició 11.759 (4:20).

Fins al kilòmetre 24 he anat amb les "llebres" que marquen les 4 hores, a partir d'aleshores, m'ha vingut una "baixada física" que he arrossegat fins al 32 i que m'ha fet perdre molt de temps. Els meus fills i l'Anna m'han vingut a donar suport, i a 200 metres de l'arribada, l'Adrià i en Marc han saltat les tanques i m'han acompanyat.

Ha estat una gran cursa, que dedico a la memòria del meu pare, que de ben segur m'hagués vingut a esperar a l'arribada. Només cal lamentar un fet desgraciat. Un corredor de 45 any ha mort després de creuar l'arribada (4:05), malgrat la rapidesa de la Creu Roja i posteriorment dels serveis del Clínic, no s'ha pogut fer res per la seva vida. Descansi en pau.

 

Victus: Albert Sánchez Piñol

Sento debilitat per l'Albert Sánchez Piñol, tant com a articulista (alguns dels seus articles de dissabte  a l'Ara són memorables) com a novel·lista. La seva primera novel·la, "La pell freda", em va impressionar com feia temps que no em commovia una novel·la.

 

Malgrat el ressó i la gran campanya de promoció, confesso però que no em feia una especial gràcia la lectura de "Victus": en primer lloc pel seu volum (593 pàgines) en uns moments de la meva vida professional en que vaig més aviat força atrafegat i no em queda gaire temps. Després, i segurament com a raó de més pes, que la història de la derrota de 1714, a part de tenir-la bastant coneguda per lectures tant històriques com novel·lades, em posa més aviat de mala llet. No puc evitar-ho, pensar com Àustria i -sobre tot Anglaterra- ens va abandonar a la nostra sort per un plat de mongetes, em canvia l'humor. A més a més, quin incentiu pot tenir llegir una novel·la de la que, abans de començar ja en conèixes el final, i a més a més, aquest és més tràgic que un drama grec?

 

Tot i així, va poder més la curiositat per veure què podia empescar-se un geni com l'Albert Sánchez. Ah! I a més a més, hi havia el "morbo" de ser escrit en castellà (per respecte a la llibertat creativa, segons paraules del propi autor, a qui li va venir de gust escriure en aquesta llengua, amb un domini de l'idioma magistral, per cert).

 

Doncs avui he acabat la novel.la, després d'una meteòrica lectura de 430 pàgines en dos dies, aprofitant aeroports i vols endarrerits per culpa dels temporals de neu que estant assolant Europa aquests darrers dies.

 

Curiosament, aquestes últimes setmanes les novel·letes (per dir-ho d'alguna manera) de la trilogia de Grey han estat compartint capçalera de llibres més venuts amb Victus. Tinc l'honor de dir que no he llegit cap dels llibres de la trilogia, ni per pura curiositat antropològica (ja en vaig parlar en una altra entrada del blog), però comparar Victus amb les 50 ombres de Grey, és, per posar un símil generós, com comparar un Ferrari Testarrossa amb un Tata.

 

Victus és més que una novel·la històrica que traspua un rigor històric, valgi la redundància, extraordinari. Sánchez Piñol s'ha documentat i ha begut de les fonts fins a la sacietat abans d'escriure aquesta novel·la, i això, senzillament es nota. Victus és un relat apassionant, que, malgrat conèixer-ne el final (infeliç) t'atrapa des del primer moment. En Martí Zubiria és un personatge que enganxe i fascina des del primer moment, i no deixa escapar el lector en cap moment. La seva transformació conforme els esdeveniments de la Guerra de Successió es va esdevenint és memorable. Hom acaba desitjant que li tatuin més punts a la part interior de l'avantbraç.

 

En el llibre s'expliquen a més a més les causes i els efectes de les misèries i les lleialtats de l'època, amb un rigor i una objectivitat francament envejables.

 

Al principi no vaig entendre l'elecció de l 'idioma però conforme m'anava infiltrant en la pell del personatge de l'aspirant a enigyer (en Martí), més ho entenia. En Sánchez Piñol vol fonamentalment que la novel·la es pugui llegir a Espanya sense traducció, per evitar-ne cap tipus de distorsió, explicant de primera mà per què fa tants i tants anys que som diferents (confederats però diferents en definitiva).

Victus es un llibre trepidant que explica moltes de les nostres penes actuals. El protagonista fa una pedagogia que seria de plena actualitat a dia d'avui. Una obra magistral de lectura imprescindible.


 

 

 

De cardenals i anacronismes

La renúncia de Benet XVI ("equis, uve, palito!" que xisclaven les seves enfervorides fans amb histerisme desvocat quan va venir a Espanya) ha tornat a posar a les portades de tots els diaris i noticiaris el gran muntatge mediàtic que és l'Església Catòlica (que dit sigui de passada, no acabo d'entendre on rau aquest interés, excepte que sigui en el que té de morbós).

 

D'entrada em sorprèn que una institució que està en absoluta decadència, des de molts punts de vista (escàndols de pederàstria, escàndols financers, espionatge, filtracions, corrupció....), continui despertant l'interès que aixeca a tot el planeta, tant dels que són catòlics com dels que no ho són.

 

També em sorprèn això mateix d'una institució anacrònica que té un greu problema de manca de vocacions. De fet, als països de l'Europa Occidental, se'ls estan acabant els "socis" del club perquè els seminaris són buits, i ja hem començat a veure que capellans llatinoamericans són importats per tal d'anar substituint capellans que pleguen per tenir una edat més que avançada.

 

I és que l'Església és, efectivament, una màquina molt passada de moda que no ha tingut la capacitat de reinventar-se de forma seriosa. Els que ho han intentat, han acabat o apartats, o excomunicats o negligits. La tímida obertura que havia de suposar el Concili Vaticà II que va impulsar Joan XXIII es va quedar justament en això, una tímida obertura.

 

Només el fet que els 115 cardenals que es reuniran en Cònclave a partir de demà a la Capilla Sixtina del Vaticà, tenen una edat que oscil·la entre els 65 i els 80 anys ja fa tremolar, i a més a més les notícies que es van filtrant sobre les dues tendències, especialment l'anomenada "conservadora", i els suports amb els que sembla ja comptar, no auguren res de bo.

 

En tot cas, sigui quin sigui el resultat, el que sembla clar és que a menys que no obrin les finestres per tal que l'aire es renovi de forma molt seriosa, l'Església continuarà perdent suports, vocacions i militants (a l'Europa Occidental les esglésies són buides). Quin sentit tenen, en ple Segle XXI, determinats postulats i plantejaments que conculquen el més bàsic sentit comú, com per exemple que l'Església Catòlica continui essent una institució masclista on les dones no es poden ordenar, o que els capellans no es puguin casar?

 

Així els va i pitjor que els anirà. Els auguro el mateix futur que a les monarquies que queden a Europa.

 

 

El problema catalán

Fa anys el pensador i assajista espanyol José Ortega y Gasset ja anunciava el problema dels "regionalismos" i "separatismos" a la Penísula Ibérica (La España invertebrada, 1921) i més concretament, en parlar de Catalunya, deia, a tenor literal: "El problema catalán se puede conllevar, pero no resolver".

 

Doncs bé, aquesta màxima que malgrat haver ser escrita fa noranta anys sembla que sigui de la setmana passada, demostrant una vigència plena, hom diria que  la té absolutament internalitzada l'actual govern espanyol, que té molt clar que aplicant el principi del "perro del hortelano", el "ni come ni deja comer", practica la política de la "conllevanza agresiva".

 

La voluntat del govern espanyol i del partit que el recolza d'escoltar els missatges que arriben des de Catalunya és absolutament nula. I davant la seva incapacitat d'entendre i de convèncer una significativa part dels catalans, no els queda sinó vèncer, la via de la imposició ("Venceréis pero no convenceréis" com digué Unamuno davant del feixisme i la dictadura de Franco).

 

I aquesta convicció de que Catalunya és colònia i per tant no té ni voluntat ni veu ni vot i que els únics que estàn en disposició d'opinar són els que defensen (la seva) sacrosanta i intocable constitució (que si convé i quan convé esmenen en 15 dies) fa que ja no els faci cap mena d'escrúpol ni vergonya mostrar tota la seva intolerància per la via de l'opressió.

 

Ho estem veient cada dia. L'escàndol del finançament de Catalunya i l'ofec que el mateix comporta (vegi's sinó la situació, entre d'altres, del sector farmacèutic), de una injustícia que clama al cel, les lleis per controlar l'acció exterior, la vergonya del cessament del fiscal en cap de Catalunya després d'una -pressumpta- reunió entre el fiscal general de l'Estat, el ministre de Justícia i la Dolores de Cospedal (la parte contratante de la primera parte), la llei Wert, l'acció contra la llei comercial de Catalunya, les declaracions impunes de personatges que calumnien i menteixen ratllant la il·legalitat sense que això els suposi cap mena de problema, les escoltes, el CNI, la guerra bruta i tants i tants altres.

 

L'ofensiva és majúscula i es resumeix en dos: asfíxia econòmica (però sense que es noti del tot que la culpa és de Madrit -concepte-) i asfíxia legal (portar al TC la declaració de sobirania és un brindis al sol, però no obstant, ho han fet). Soposo que una part de l'esbombament mediàtic de tot plegat vol servir per a tapar parcialment l'escàndol "Bárcenas" i desviar l'atenció, però això només explica una part.

 

Malgrat tot no saben -perquè ni ens han entès ni ho entendran mai- que l'anomenat problema catalán, a diferència del que van fer amb el País Valencià, no el resoldran en la vida, al menys si la via escollida és la que estan utilitzant actualment.

 

 

La insuportable lleugeresa de l'Estat (espanyol)

Hi va haver una època en que, ple de joventut, creia en ideals, valors i sobre tot, sobre tot, en el sentit comú, en el criteri, en el diàleg, en allò que els vells anomenaven "l'enteniment".

 

Però vet aquí que el sentit comú està esdevenint el menys comú dels sentits. Tenim la malhaurada oportunitat de viure-ho cada dia. Votants italians que han perdut l'esperança (o el Nord), ex-tresorers del PP que cobraven 219.230,30 € al mes i denuncien al seu partit per acomiadament improcedent, micròfons dins de florers, alcaldes mafiosos que vam en helicòpters russos,...en fi, un veritable despropòsit.

 

L'acord del Consell de Ministres d'ahir divedres (memorable data 1/03/2013, per al recordatori) va aprovar la presentació d'una recurs al Tribunal Constitucional contra la declaració del Parlament de Catalunya del passat 23 de gener alegant que un informe del Consell d'Estat (no vinculant) ho recomana. I tot i això essent perfectament conscients que es tracta d'una declaració sense cap mena d'efecte jurídic!

 

Els silogismes del PP són extraordinaris. De la mateixa manera que la secretaria del Partit, Maria Dolores de Cospedal és incapaç d'explicar sense fer un ridícul estrepitós, què és el que es va pactar amb el senyor Bárcenas, la senyora Soraya Sáez de Santamaría va ser incapaç de donar la més mínima raó coherent sobre la presentació d'aquest recurs.

 

A Madrit (concepte, no ciutat), on determinats polítics s'omplen la boca parlant de democràcia i diuen coses tan extraordinàries com "no quiero privar a los catalanes del derecho de ser españoles" (Mariano I, El Breve, Debate sobre el Estado de la Nación 2013), es presenta una impugnació perquè -diuen- Catalunya no pot ser subjecte polític i jurídic sobirà.

 

Home, doncs, ja ho entenc, la democràcia de les Castelles es basa en una acceptació acrítica i plena del que postulen els que manen, si hom s'atreveix a pensar de forma diferent, la democràcia es querella contra el disident. És tan absurd com si el algú presentés una querella contra mi perquè en una nit de lluna plena jo afirmo que fa un sol espatarrant, per a posar un exemple que s'hi assembla força. 

Hem passat de menystenir i ignorar completament la Declaració de Sobirania (23 de gener de 2013) a impugnar-la davant el Tribunal Constitucional (un gran niu de demòcrates d'una marcada objectivitat, com tothom sap). Vol dia que a Espanya, aquesta voluntat de Catalunya de qüestionar-se, al menys qüestionar-se, via referendum, si cal seguir sent una colònia maltractada de Castella, ni tan sols és capaç de plantejar-se-la, malhauradament perquè no deixen de tenir por que - a diferència del cas d'Escòcia- una majoria de la població votés a favor de marxar. I, és clar, perdre a cop de votació el 20% de la població, el 22% del PIB i el 25% de les exportacions deu fer molt de mal.

 

El portaveu del Govern de la Generalitat ho va dir ahir força bé: la porta del diàleg està tancada del tot (la Soraya Sáez afirmava ahir justament el contrari....) i Madrit (concepte) utilitzarà tota la seva força (que no la seva intel·ligència, per desgràcia), tota la guerra bruta, i tots els mitjans de coherció que pugui utilitzar, incloent per descomptat l'ofec econòmic, per aniquilar-nos com a país. Ho van aconseguir amb el País Valencià, i si ens despistem el més mínim, ho faran amb Catalunya.

 

 

Presentació d'assaig: Jordi Angusto

He escrit més d'una vegada en aquest blog sobre l'ex-cap, amic i admirat col·lega de reflexions tavernàries, Jordi Angusto Zambrano.

 

En Jordi Angusto és persona de principis i fidelitats i la seva línia de pensament, que gosaria qualificar d'esquerres amb matisos i maragallià convençut, és d'una coherència que ja agradaria a molts.

Lletraferit fins a la sacietat, és lector voraç i escriptor compulsiu (vaja, una mica com jo però en el meu cas sense la seva fina capacitat analítica).

 

Li he llegit una novel·la excepcional: "Les nenes boniques no paguen diners", de la que ja vaig parlar en aquest blog i de la que en recomano altra vegada lectura (disponible a www.bubok.com). També he tingut el privilegi de llegir el seu assaig "I jo quina culpa en tinc de tot plegat", on fa una interessant reflexió sobre la situació actual de crisi i dels seus causants (nosaltres).

 

Ara, l'assaig ha estat editat per Edicions Gregal (www.terracel.cat). El llibre es presenta públicament al Col·legi d'Economistes de Barcelona, per part de l'editor i en Jordi Angusto. 

 

Una gràcia afegida a l'acte que tindrà lloc el proper 13 de març a les  19:00 (Avinguda Diagonal, 512), és la presència de l'ex-president Pujol. Com que tinc permís de l'autor i donat que esdeveniments culturalment motivadors són escassos, em permeto la llibertat de convidat a tothom que hi pugui tenir interès, adjunto la invitació, on hi ha la portada del llibre, que ningú em pot negar que una de les dues fotografies que l'il·lustren és veritablement antològica.