dilluns, 24 d’abril de 2017

El repte francès

Després de fer-se públics els resultats de la primera volta de les presidencials franceses els mercats avui han "respirat" i han respost amb una pujada significativa de totes les borses continentals i com a conseqüència natural, l'Euro s'ha enfortit en relació al dòlar de pràcticament un 2,5%.

Es curiós però com s'estan desenvolupant els esdeveniments en aquest món global en el que un estornut a Beijing té conseqüències a Paris. Una de les lliçons de la primera volta francesa és que per primera vegada en la història de la Segona República des de l'any 1958, a la segona volta no hi haurà representat cap dels dos partits que han detentat la presidència de la República Francesa de forma ininterrompuda, ni el Partit Socialista ni Els Republicans. 

I això entronca fortament amb els missatges del que va passar amb el Brexit el Juny de l'any passat i amb l'elecció de Donald Trump el passat novembre. Bona part de la població està cansada de les promeses insatisfetes de les "elits" politiques franceses en particular i de les europees en general.

Una molt bona part d'aquesta població, que ha patit fortament -i en molts casos encara pateix- les seqüel·les de la crisi econòmica, els efectes de les retallades econòmiques i socials (la retrocessió de drets guanyats a pols per la classe mitja i la classe treballadora des de la fi de la Segona Guerra Mundial), la pèrdua de poder adquisitiu, i fins i tot de la dignitat com a ciutadans, estan no només tips de corrupció i d'incompliments dels polítics que suposadament els representen, sinó també de veure com aquestes "elits" fan el que calgui -això sí, en nom de l'estabilitat- per a continuar les retallades mentre ells continuen perfectament i permanentment asseguts a les poltrones ja sigui de l'Elisi, ja sigui de Brussel·les, ja sigui de Frankfurt (Banc Central Europeu).

És allò del retallem per tal que nosaltres ens seguim mantenint i poguem alimentar la burocràcia que omple de sentit les nostres butxaques i el nostre dia a dia de servidors dels nostres interessos.

Per això s'entén que els dos vencedors de la primera volta de les presidencials siguin un polític sense partit, Emmanuel Macron, que fa quatre dies va posar en marxa un moviment anomenat "En Marche" (que curiosament coincideix amb les inicials del seu nom i cognom) i una antisistema ultranacionalista i xenòfoba anomenada Marine LePen, de la que no cal parlar gaire ja que a aquestes alçades de la pel·lícula tothom coneix.

El fet que Macron s'hagi imposat i que Fillon i Hamon (atenció el Partit Socialista, que ocupa la presidència de la República ha obtingut només un 6% dels vots, en una deriva que ja sembla la del nostrat PSC!!!) hagin anunciat públicament que demanen el vot per Macron ha provocat la reacció tan positiva dels mercats com de tot l'"establishment" polític i funcionarial de Brussel·les, d'Alemània i del Banc Central Europeu.

Però atenció, no despreciem el poder del missatge del combat contra els polítics de Marine LePen. 

Amb el seu llenguatge populista, el discurs de la restauració del poder del poble i de retornar a França el que "Europa li ha pres", pot encara jugar les seves cartes amb l'habilitat de la que la sabem capaç, i aquest missatge, combinat amb la desgana dels que podrien decir anar a votar l'altre candidat amb el nas tapat i com a mal menor (com molts del votats que van optar per Hillary Clinton el novembre passat als Estats Units), o simplement finalment abstenir-se, pensant-se que el seu vot no serà necessari, aquest missatge doncs, podria portar a una sorpresa majúscula. Majúscula, apocalíptica i irreversible per l'Europa que coneixem. Seria sense dubte la fi del Projecte Europeu que van somiar els pares fundadors del Tractat de Roma, l'any 1957.

No m'entusiasma un polític sense partit, tot i que reconec en Macron un gestor capaç, amb talent i marcadament europeista (que és precisament el que Europa necessita ara), però és que l'alternativa significaria, probablement de forma irreversible, la destrucció de l'idea de l'Europa que molts hem somiat -i somiem encara-.

Creuaré els dits i espero, espero, amb més neguit que mai, que el dia 7 de maig poguem tots anar a dormir tranquils.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada