Manllevo el títol d'un article brillant de novembre de 1999 que va escriure en Gregorio Morán a les seves clàssiques "Sabatinas intempesivas" que va ser censurat per "La Vanguardia" (i que jo vaig recuperar per aquest blog l'any 2014) perquè ja aleshores explicava de forma meridiana les corrupteles de la família Pujol Ferrussola. En reprodueixo a continuació un fragment altament il·lustratiu: "La doblez pujoliana es uno de los hallazgos de la historia contemporánea de este país. Ha conseguido hacer de la doblez una moral. Entre el personaje real y el que la gente se quiere creer hay tal diferencia que el resultado es un producto genuino; él es él y su doblez. No miente, sencillamente olvida decir la verdad. No tiene ningún apego al dinero, le basta con el que tiene su mujer. Le importa un comino la familia, pero con tal de estar tranquilo en su propia casa acepta todos los trágalas que le presentan. No es un hombre corrupto, sencillamente no pregunta de dónde salió el Lamborghini de su retoño, ni los éxitos empresariales de la floristería de sus señora, por citar sólo lo más vulgar y llamativo".
M'hi ha fet pensar la manera de fer de Donald Trump, amb formes molt més barroeres que les del Pujol del "laissez faire" però, salvant les distàncies, hi ha moltes similituds. Tots dos es creien en possessió de la veritat i la capacitat d'evangelitzar el poble, al que calia guiar de molt a prop, ensenyar-li la llum (o jo o el caos, parafrassejant el Borbó francès Lluís XIV: "L'État c'est moi"). Tots dos desprecien el qüestionament de les seves veritats absolutes. La mentida sistematitzada i el despreci del pensament crític són caracteríques comunes de tots dos personatges (i de molts polítics, per què negar-ho).
A Catalunya, per desmantellar la figura gairebé hagiogràfica de Jordi Pujol van caldre 23 anys, a Donald Trump li hauran calgut només 4 anys al poder al Estats Units no tan sols perquè fins i tots els més fervents creients descobrissin la veritable ànima negra del personatge, sino també per gairebé acabar amb el prestigi i la reputació de rigor dels Estats Units al món. La caiguda de Jordi Pujol a Catalunya, que el periodista Toni Soler va definir encertadament com "la mort del pare", va deixar orfes però també va fer obrir els ulls a molts catalans sobre la inexistència de l'oasi, o matitzant, molts van descobrir que l'idealitzat oasi havia esdevingut un fangar, en el que hi merdejaven trespercents, Ferroviales, Millets, Montulls, Bartos, Maciàs Alavedres, Prenafetes, i d'altres especímens i empreses de molt baixa catadura moral.
Trump ha actuat de la mateixa manera, amb idèntica supèrbia i altiva prepotència però sense ni tan sols dissumular. Sense amagar-se'n, no li cal. Està en possessió de la veritat. Com Pujol i tants d'altres, o estàs amb mi o estàs contra mi (que li preguntin a Miquel Roca Junyent, per posar un exemple).
Trump ha permès l'enriquiment accelerat de molts de la seva camarilla (ahir van detenir Steve Bannon, un dels seus ideòlegs per estafa en relació a la contrucció del "mur" a la frontera amb Mèxic), inclosa la seva família; es va instal·lar durant molt temps en el negacionisme (el del coronavirus és palmari, però no és l'únic), ha contribuit a fomentar (per no dir directament alimentar) la fractura racial, amenaçant fins i tot en utilitzar la guàrdia nacional o l'exèrcit per aturar les manifestacions del #Blacklivesmatters; ha agreujat la distància econòmica entre els més rics i més pobres (entre d'altres ha pràcticament desmaltellat l'Obamacare); ha posat tot l'èmfasi que ha pogut en la construcció del mur i en l'aïllacionisme en general (va cancel·lar una visita a Dinamarca després que els danesos se'n fotessin obertament de la pretensió de comprar-los Groenlàndia...) i ha provocat una guerra comercial amb Xina (que de retruc ha acabat afectant mig món) les conseqüències de la qual tenen encara hores d'ara, un abast desconegut.
Són només alguns dels seus llegats de la pràctica d'una política de terra cremada. Malhauradament n'hi ha molts més, pels que caldran llibres sencers, alguns dels quals ja han començat a publicar-se, entre d'altres el d'una seva neboda, titulat "God and Donald Trump" (del que els advocats de Trump en van intentar impedir la publicació fa poques setmanes, sense èxit), però també "God, Trump and Covid19", tots dos veritables perles.
I ara, per fi, quan les enquestes li comencen a ser desfavorables, s'adona que els Demòcrates del tàndem Biden-Harris, tenen serioses possibilitats d'acabar guanyant les eleccions presidencials del 3 de novembre. És innegable que la convenció virtual republicana d'aquesta setmana ha estat un èxit del que el Partit Demòcrata ha estat molt mancat els darrers anys.
I què fa Trump per contra-atacar? Doncs utilitzar les mateixes tàctiques de sempre, la primera, semblar un ombre de dubte (com ja va fer amb Barack Obama) sobre si la candidata a la vice-presidència, Kamala Harris, te dret a ser-ne qüestionant la seva nacionalitat nord-americana. Això després d'insultar-se dient públicament que és la senadora més barroera i més maleducada del Senat.
La segona, i molt més perillosa, és dificultar l'adequat funcionament del sistema públic de correus (US Postal Service) que ha de garantir el bon funcionament d'un vot per correu que es preveu massiu en aquestes eleccions atípiques i pandèmiques. Com? Frenant una llei que n'impedeix la dotació de fons necessaris per assegurar que tots els americans registrats rebin en temps i en forma el material per a poder exercir el seu dret de vot. Serà casualitat que el màxim responsable del servei postal és un gran donant del partit Republicà? El seu argument, mentider, per no perdre el costum, és que hi ha un risc de frau massiu i manipulació en el vot per correu.
I la tercera, continuar mentint i mentint, i mentint...
Vist el llegat d'aquesta presidència, hauria de succeir un veritable miracle per a què Donald Trump tornés a guanyar. Esperem que els Déus ens escoltin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada