L' adéu de Messi

No solc escriure sobre futbol, però avui la "cosa" s'ho val.

Aquest vespre s'ha fet viral la comunicació via burofax (atenció mentar "burofax"en aquest context és com mentar el diable) d'en Leo Messi adreçada al Barça respecte de la seva voluntat de deixar el club al que ha militat els darrers 20 anys de la seva vida, és a dir, tota la seva vida professional, des que va començar la seva carrera com a futbolista amb 13 anys.

Les reaccions a les xarxes sociales no s'han fet esperar. Molts joves de l'edat dels meus fills, jugadors de futbol o aficionats, que van néixer amb en Messi com a jugador del primer equip, no se'n saben avenir. Hi ha molts joves que ara mateix están plorant. És quelcom semblant a un anatema: allò que era un pecat tan gran que era impossible fins i tot de pensar. Molts no s'imaginaven en Leo Messi jugant amb qualsevol altra samarreta que no fos la blaugrana, com si en comptes d'un ésser humà, es tractés d'una deïtat associada a l'Olimp del Barcelonisme, que al final de la seva carrera li cauria un càrrec com a entrenador, o director tècnic o vagi Vostè a saber quina altra patranya.

En Messi ha mort (pel Barça). Llarga vida a en Messi! Quan la notícia es fa pública per diversos mitjans -i esdevé viral- vol dir que la cosa ja és un fet consumat. Tot en aquesta vida s'acaba, fins i tot els 20 anys d'en Messi.

Sembla que hi hauria quatre clubs que tenen la capacitat econòmica de fitxar en Messi (atenció, estaríem parlant de 700 milions d'euros de clàusula de recisió perquè el jugador encara té un any de contracte): els dos Manchesters, el PSG, l'Inter de Milà.

L'altra gran notícia, que es comença a llegir a "Twitter" és que arran d'aquesta comunicació, en Bartomeu, que volir plegar esgotant mandat fins a Març de 2021, hauria informat de la seva dimissió imminent.

Home, si la marxa d'en Messi (d'altra banda alguns dia o alter havia de ser) serveix per a foragitar una Junta Directiva incapaç de gestionar un transatlàntic com el Barça, donar benvinguda sigui.

Al capdevall, tot té un principi i un fi, i Messi, s'acostava perillosament al seu fi futbolístic (33 anys), en un entorn de desmotivació, sia per l'anunciada marxa del seu amic Suárez, sia pel desastre en Lliga i Champions, sia per cansament natural de projecte. Game over. 

De les crisis n'afloren oportunitats. Fem que aquesta ho sigui. Netegem la Junta Directiva. Netegem el vestidor. Tormen a il·lusionar-nos amb el joc d'equip, amb les tertúlies esportives, amb els gols. No podem ancorar-nos en el passat. Tots els barcelonistes sabien que Messi no era humà, però també que era finit, i pel que sembla, molts dels que el van encimbellar ahir, avui el critiquen.

Estic convençut que la marxa d'en Messi ara és una oportunistat:

- El Barça fa caixa (amo un jugador "intocable" però que encara és prou jove i prou mite com per a generar molta caixa).

- El Barça pot renovar estructures sense por de tenir problemes de liquiditat (i això no ho poden dir tots els clubs).

- El Barça té problèmes de direcció, i per tant, moooooooolt abans del Març de 2021, hi huarà eleccions, digui el que digui en Bartomeu.

I que d'aquí en sortirà un club més fort, per descomptat, molt més fort i menys erràtic que el Barça de final de Champions o de final de Lliga.

S'esperem molts canvis, i desitgem que tots sàpiguen interpretar el seu paper amb dignitat i encert.

Conclusions, per acabar el "rollo":

- La marxa d'en Messi no és la fi del món.

- La marxa d'en Messi comporta algunes oportunistats significatives.

- La marxa d'en Messi és un detonador de la dimissió accelerada de la present Junta Directiva (i per tant, una oportunitat).

I per acabar, no oblidem que tot plegat confereix a l'imici de la temporada 2020-2021 un suplement de morbo que fa feredat. Bona rentrée.