Diuen que diuen a Madrid alguns refrenys que són més reals que la vida mateixa. Un dels que més m'agrada és el que fa: "Blanco y en botella, leche".
Si la setmana passada les veus de l'ortodòxia i del periodisme benpensant del "establishment" afirmaven -en una pseudo-campanya de neteja d'imatge de l'Emèrit- que no semblava tan clar que hi hagués "causa" contra el Rei Emèrit Joan Carles I, avui la premsa pàtria i mundial escriu sobre la fugida (es pot disfressar com es vulgui, però és una fugida, com la que va fer el seu avi Alfons XIII) a un "parador desconegut". Fa un mes, quan la sortida d'Espanya del Rei Emèrit semblava cantada es va parlar molt de la República (bananera) Dominicana, sense tractat d'extradició amb la majoria e paísos civilitats del món mundial la notícia semblava tenir poca versemblança. Una suposada "fake new".
Avui, la sospita és un fet consumat. Blanco y en botella, leche. Si no tingués por de la justícia, Joan Carles I continuaria a Madrid, sembla tan evident que no caldria ni escriure-ho, no? El Rei Emèrit ha fugit, en un acte de covardia igual que el que va fer el seu avi el 13 d'abril de 1931, l'endemà de les eleccions municipals que van constituir de facto un referèndum que la monarquia espanyola ve perdre per golejada. Al menys, Alfons XIII va tenir una certa dignitat en plegar (que no abdicar, cosa que no va fer mai). Aquest va ser, a tenor literal, el seu comiat:
"Las elecciones celebradas el domingo me revelan claramente que no tengo hoy el amor de mi pueblo. Mi conciencia me dice que ese desvío no será definitivo, porque procuré siempre servir a España, puesto el único afán en el interés público hasta en las más críticas coyunturas. Un rey puede equivocarse, y sin duda erré yo alguna vez; pero sé bien que nuestra patria se mostró en todo tiempo generosa ante las culpas sin malicia.
Soy el rey de todos los españoles, y también un español. Hallaría medios sobrados para mantener mis regias prerrogativas, en eficaz forcejeo con quienes las combaten. Pero, resueltamente, quiero apartarme de cuanto sea lanzar a un compatriota contra otro en fratricida guerra civil. No renuncio a ninguno de mis derechos, porque más que míos son depósito acumulado por la Historia, de cuya custodia ha de pedirme un día cuenta rigurosa.
Espero a conocer la auténtica y adecuada expresión de la conciencia colectiva, y mientras habla la nación suspendo deliberadamente el ejercicio del Poder Real y me aparto de España, reconociéndola así como única señora de sus destinos.
En canvi, la nota que publica aquest vespre Casa Reial no té res a veure, escueta, fosca i buida de continguts. És més que evident que una persona que no té por de la veritat s'hi enfronta de forma directa i aferrissada. Quan un fuig ho fa perquè té por d'acabar entre reixes (la humiliació i l'escarni públic ja el patia des de la crisi de Botswana -"lo siento mucho, no volverá a ocurrir"-).
Com a mal menor va veure's obligat a abdicar a favor del seu fill Felip VI però ara, la pressió popular exigeix un peatge més gran, i l'operació es forja per a mirar de salvar el status quo monàrquic: "...con el mismo afán de servicio a España que inspiró mi reinado y ante la repercusión pública...que generan ciertos acontecimientos pasados de mi vida privada, deseo manifestarte mi más absoluta disponibilidad para contribuir a facilitar el ejercicio de tus funciones".
És a dir, em fan sacrificar-me per a salvar la institució i de passada me'n vaig on no pugin jutjar-me i condemnar-me; en tot cas, ho hauran de fer en rebelia.
Em pregunto si n'hi haurà prou i el que crec sincerament és que si no fos per l'especial situació generada pel coronavirus (Espanya ja té prou merders) la monarquia estaria seriosament en perill de desaparició. Podríem dir que el Covid-19 ha salvat, momentàniament, la corona espanyola, però el desprestigi de la institució ha calat fan profundament que salvar aquest vaixell d'un naufragi se'm revela com una gesta titànica, que no tinc clar que ni el "deep state" sigui capaç de salvar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada