diumenge, 1 d’octubre de 2017

Referèndum Català: Retrat i Relat (1)

Avui ha estat un dia que necessàriament he de qualificar de llarg i necessàriament he de qualificar de trist. Avui he vist imatges de les que els pares parlaven i que nosaltres, la generació de 1966 no vam arribar ni a veure ni a viure. Avui he vist quelcom que em pensava que mai de la vida no hauria de viure. He vist l'Espanya en blanc i negre, la dels "grisos" i les porres, la dels furgons policials de trista memòria.

Confesso que he sentit por, al pavelló de Santa Eugènia. I confesso també que he sentit vergonya i tristesa. Els que em coneixen bé saben que sempre havia estat un gran defensor de l'Espanya federal, avui, una part molt important del model se n'ha anat en orris.

Aquest és el retrat que ens deixa el dia d'avui, dia que sortirà sense dubte a la vikipèdia. Com em deia el meu cosí aquest matí "això d'avui no és una lliçó d'història, és senzillament historia en directe". El retrat de la incredulitat per les càrregues policials, les que el món sencer ha vist, i que ha estat portada de tots els diaris dels països civilitzats del món occidental, i que encara ara mateix, mentre escric aquesta entrada, és portada de "Le Monde", "The Guardian", "The New York Times", "Frankfurter Allgemeine Zeitung", entre molts i molts d'altres, malgrat que la premsa cavernària s'entesta a negar la major.

I el que sobta encara més és el relat oficial -i el de la premsa afí-. No és qüestió d'analitzar ara de qui és la culpa d'haver arribat on hem arribat. Segurament tothom en té la seva quota part. Hi haurà temps de tornar a fer política, perquè això és el que cal. Tornar a fer política.

Però una vegada més erra el PP en general i el president del govern en particular, en el greu menysteniment de la natura del problema i la capacitat de reacció i organització d'una bona part de la població de Catalunya. Fer com si no succeís res, perquè això ja "ho afina fiscalia", no és solució de res, al contrari, contribueix a fer més gran el problema. Deia Évole avui en un "twitt": "Los que idearon este plan para evitar el referéndum, igual no saben que lo que han provocado es que Cataluña se vaya definitivamente".
Ni els drons, ni els helicòpters, ni el CNI, ni els espies infiltrats van ser capaços de trobar unes urnes que van dormir uns quants dies al costat del vaixell d'en Piolín -un altre descomunal desproposit que ha estat la riota de les xarxes-. O d'anular la capacitat de la Generalitat de reobrir els webs oficials del referèndum cinc minuts després que els tanquessin. O utilitzar el "telegraf" per a comunicar les meses electorals. Violència del Segle XX contra un món digital amb més aviat poques fronteres. L'Estat ha menystingut clarament l'abast del que alguns anomenaven "butifarrada", de la capacitat de molta i molta gent, que senzillament volia votar.

No fa gaire hi ha hagut una compareixença -sense preguntes "of course"- de Mariano Rajoy, en la que semblava un ésser d'un altre planeta que teixia un discurs completament al marge del que ha succeït avui a Catalunya: no hi ha hagut referèndum, ve a ser la conclusió. Ni una menció a la violència policial ni als 761 ferits, ni una espurna d'autocrítica, ni una mínima picada d'ullet a una part molt gran de població de Catalunya (al voltant de la meitat, quan fa set anys no passava del 15%) cercant complicitats, construint ponts de diàleg.

Res de res de res. Estultícia i testosterona. En aquesta batalla de Goliat contra David, el gegant ha perdut el relat, al menys de portes enfora. Les declaracions d'aquesta tarda de Piqué, a la premsa espanyola i en Castellà, visiblement emocionat, tenen més valor explicatiu sobre el que ha passat avui que una setmana de cròniques de "La Razón, El Mundo y l'ABC", junts.

No ha estat així en canvi la compareixença de Pedro Sánchez, que ha parlat amb una coherència i sensatesa digne d'un cap d'estat. Semblava que Sánchez fos el president del govern i Rajoy el cap de l'oposició. I això aporta clarament una espurna d'esperança.

Veurem com evolucionen els fets, que també estaran molt condicionats per les xifres de participació que s'acabin anunciant, però seria molt important no tornar a equivocar-se en les properes passes, ni els uns ni els altres. Passi el que passi amb el número de vots i el resultat de la votació, si a algú se li acut declarar unilateralment la independència, difícilment ens en sortirem. Esperem que hi hagi seny.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada