Com segurament molts lectors ben informats saben, aquesta expressió es va fer famosa durant la campanya electoral nordamericana de les presidencials de 1992 (jo vivia aleshores als Estats Units), en la qual s'enfrontaven Georges Bush pare i Bill Clinton. Bush sortia amb un avantatge del 90% de popularitat arran dels èxits de la Guerra del Golf i la fi definitiva de la Guerra Freda, dos grans èxits internacionals que li van donar molta popularitat.
Però els assessors de campanya de Clinton, amb molta habilitat, van canviar el terreny de joc, enfocant la campanya a l'àmbit de la vida quotidiana, del dia a dia dels ciutadans de carrer que tenien problemes més reals que els aplaudiments a les grans gestes de la diplomàcia i les heroïcitats de la primera guerra retransmesa en viu i en directe per la CNN (mai no oblidaré les imatges nocturnes dels missils caient sobre els pous de petroli, i aquests amb grans flames que arribaven al cel...).
El resultat final és ben sabut. Bill Clinton va resultar el vencedor d'aquella campanya i el lema i els arguments de "és l'economia, estúpid (i no altres històries...)" van capgirar una situació clara de desavantatge.
A Catalunya l'estratègia de l'Estat va aplicar el mateix principi rector en veure l'èxit de la vaga general de dimarts (i tot sigui dit de pasada la humiliació que els van clavar amb les urnes portades clandestinament des de Elna, França). És l'estratègia de la por (molt similar a la que David Cameron, aquest però amb un millor "savoir faire", va aplicar a Escòcia en el referéndum de 2015: deixareu de cobrar les pensions...). És primitiva, antropològicament atàvica, pero funciona. Oi tant si funciona...
El Borbó pot dir missa (cassolada gegantina mentres perpetrava el seu discurs esbiaixat -confesso que jo era molt monàrquic- lleig i trist, per consum exclussivament intern) i en Puigdemont pot dir missa (discurs més poderat i molt més d'estadista però cassolada gegantina a Barcelona, de tota manera), però les pors acompanyades d'incertesa econòmica són pors en color. Són pors reals.
Les pors "manu militari" són en blanc i negre, ja amplament superades al Segle XXI (U, o, no tinc por). Les xarxes socials són capaces de difondre en un instant les barbaritats que pot fer un mascle armat amb porra i vestit amb armadura a tot el planeta i aquesta complicitat compartida i multiplicada és un gran antídot de la por, perquè el maltractador serà retratat de forma indefinida (que mai no tindrà repòs en cap dels seus dies, parafrassejant l'immens Lluís Llach).
Però si l'IBEX baixa un 3% i els motius són la situació a Catalunya i els dos grans bancs (únics) catalans cotitzats perden respectivament un 5% i un 4,9% de valor, llavors la cosa va de debò, perquè va de diners.
Llavors és quan ofeguem l'eufòria en un bany de realitats. En un dia que comencen retirades massives de fons del banc Sabadell i CaixaBank (en tots dos casos parlo amb el suport de molt bones fonts) i els dos bancs decideixen aplicar una estratègia preventiva de canvi de seu social..."per si de cas".
Què vol dir això? Fonalmentalment dues coses. La primera és que per primera vegada a la història contemporània tothom s'està prenent molt seriosament la possibilitat que Catalunya declari una independència unilateral; la segona és que el diner no coneix de pàtries. No comprèn ni de "rojigualdes" ni d'"estelades". Només entén de seguretats jurídiques i de tranquilitat.
El vertigen s'accelera, malgrat les paraules conciliadores (parcialment) de Puigdemont d'ahir al vespre, i només una declaració del Sabadell anunciant el trasllat de la seu social a Alacant, reverteix el signe de l'IBEX en poques hores, i l'anunci de Caixabank d'estudiar-ho demà mateix ho acaba de reblar. Les pèrdues d'ahir són pràcticament recuperades avui.
He sentit fins i tot històries de lleixes de supermercats buides (Catalunya, Segle XXI)....En fi, els Catalans passem amb molta facilitat del "feast" al "famine" i a l'inrevés, però el que ha passat aquests dos dies és un clar símptoma que el que pensi fer el gavinet de Puigdemont ha de ser molt meditat, perquè som a un pas de caure a l'abisme.
És pot menystenir qualsevol poder excepte l'econòmic. No debades es diu que l'orgue més sensible de l'ésser humà és la butxaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada