De clavegueres i indignitats

Quan hom es pensa que ho ha vist gairebé tot (tenim una edat), va i resulta que apareix, com per art de màgia, l'afer Daniel de Alfonso i Jorge Fernández Díaz. Em sembla que en aquestes escasses vint-i-quatre hores que fa que s'ha destapat l'escàndol, està pràcticament tot dit. Però m'agradaria fer una "reflexió de taverna" sobre alguns dels elements més sorprenents d'aquesta descoberta.

Tal vegada el primer, i més preocupant és que continuo pensant que la política de comunicació del govern del Partit Popular i del Grup Popular la gestiona un Australopitecus, és a dir, un antecessor del Sapiens Sapiens que va acabar extingint-se. Es pot fer més malament? Doncs sembla que sí.

L'estratègia de l'estruç rajoiana d'amagar el cap sota l'ala, de girar la cara cap a un altre cantó (recorden allò dels "simples hilillos de plastilina" davant la tragèdia del "Prestige", quan el senyor Rajoy era el vicepresident i màxim responsable del negociat en qüestió? -13 de novembre de 2002, 67.000 tones de fuel vessades al mar, la major tragèdia medioambiental de la historia d'Espanya- o més recentment, la lamentable gestió de l'afer "ministre Soria"?) sembla ser una màxima en la gestió de crisis polítiques, amb l'esperança del "ya amainará...y pronto se olvidará todo". Sentir el ministre de l'interior negant la major i fent-se la víctima no només és indigne -després de les gravacions que s'han fet publiques i que ell no ha pogut negar- sinó que ofèn la nostra intel·ligència i dignitat com a pagadors d'impostos.

Sentir més tard, quan l'escàndol ha esclatat en tota la seva magnitut (a la premsa escrita de Madrit -ciutat no concepte- s'ha provat de tapar la noticia, fins l'extrem que a les edicions d'avui la notícia ni tan sols es mencionava a -atenció-: La Razón, El Mundo i ABC, i a El País era tan petita que s'havia de comprar una lupa per a poder-la trobar) a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría (S3) posant en dubte l'autenticitat de les declaracions -confirmades pels dos protagonistes- o a la senyora De Cospedal indignada davant la filtració és esfereïdor... per la mentida, per la desvergonya, pel "tot s'hi val", o a Mariano Rajoy en campanya girant la cara i tirant merda cap als opositors fa veritable fàstic. Ens insulten de forma descarada, se'ns pixen al cim i diuen que plou.

Que l'Estat té clavegueres és una evidència, que fins ara sospitàvem i de les que ahir "Público" ens en va aportar proves (tots en tenen de clavegueres, i segurament són inevitables), però fins i tot als femers hi ha d'haver un cert ordre, un sentit d'estat (ben entès), traçabilitat i sobre tot sentit del servei públic. Fer-les servir per enmerdar opositors i oponents polítics és purament i simplement corrupció d'alta volada. És dilapidació de cabals públics. És prevaricació. És conculcar la separació de poders, és en definitiva fer un flac favor a la democràcia.

Dues darreres reflexions:

- No és inconcebible que al màxim responsable de seguretat d'un Estat li gravin les converses als morros? O si les ha gravat ell mateix (potser com a protocol intern de seguretat, que tot podria ser), que algú del seu equip les hagi filtrat?

- Podria se que tot aquest afer acabés donant més vots al PP a la resta d'Espanya (per allò d'"entendre" al Cid Campeador, lluitant per a preservar la sacrosanta unitat d'Espanya)? Doncs pot ser sí, i per això adopten l'actitud de víctimes. Fins i tot en la podridura hi pot haver estratègia i indignitat....

El que estar clar és que per evitar que aquests tics antidemocràtics cada vegada més freqüents acabin amb les nostres llibertats, el diumenge hauríem d'anar a votar, i semblaria clar a qui no li hem de donar el vot.