Reflexions de Taverna: nou llibre

Una vegada publicat el meu habitual resum de l'any, acabo l'últim escric de 2020 amb la darrera revisió del meu nou llibre, Reflexions de Taverna 2011-2019. Estarà disponible a partir de la setmana vinent, en format epub i pdf, que pujaré al meu blog. 

Durant els dies del confinament vaig aprofitar per començar a donar forma a un projecte que feia molt temps que tenia al cap: encapsular una selecció dels articles més personals i els que més m'agraden de gairebé 10 anys i més de 1.000 articles al blog i editar-los en format de llibre.

Preparar i seleccionar el material no ha estat fàcil ni ràpid. L'edició amb la meva editora de capçalera, la Rita Masó (em va preparar l'edició de "Doble Parella" i "La Guerra de l'Avi"), també ens ha portat més temps del que esperava ja que a més a més d'articles, hi he incorporat una sèrie de fotografies personals classificades per anys. Ras i curt, el que jo em pensava que estaria a punt pel Sant Jordi que els editors catalans es van treure de la màniga per a pal·liar parcialment el desatre del 23 d'abril, tampoc no va ser possible.

Finalment aquest mes de desembre ens hem posat les piles i hem enllestit el llibre. És el meu projecte més personal i com a tal, em fa especial il·lusió. Òbviament, el penjo de franc.

Bon Any 2021!

2020: L'any que vam viure amb més intensitat

El 2020 han passat tantes coses que d'entrada fa la impressió que no hagi passat un any sino com a mínim, un lustre.  La voràgine dels esdeveniments d'un any marcat per la pandèmia del Coronavirus, però no només, ha estat tan al·lucinant, que fa de mal fer el que intento fer cada any des d'en fa 10, és a dir un resum des esdeveniments més significatius, en clau d'opinió i blog (els resums dels fets els deixo pels diaris, que ho fan molt més bé que jo).

Escrivia el 2019 quelcom que tot i continuar essent vàlid, ha acabat superat per aquest 2020, any que tots trigarem molt a oblidar, si és que algun dia ho arribem a fer. Deia el 2019: "Vivim enganxats al maleït telèfon mòbil i els canvis en tots els àmbits es succeeixen amb una cel·leritat que és difícil d'assimilar, de païr, de controlar. Aviat els nostres fills no sabran què era una llibreria, ni els diaris de paper, ni els vinils, ni moltes de les professions qu encara avui dia estem exercint...; com escrivia ahir, la indústira de l'automoció està a les portes d'una revolució de dimensió encara inponderable....., la televisió és un aparell que els menors de 20 anys no encenen ni per casualitat...".

Tot segueix essent cert (gairebé, amb els vinils em vaig equivocar...), tot va encara més de pressa. En un any s'ha accelerat la dependència de la tecnologia (esperem que no hi hagi l'apagada digital que els malestrucs vaticinen, perquè si això succeeix, estarem veritablement perduts), que a la vegada, ens ha salvat la vida a molts de nosaltres. Què hagués estat la pandèmia sense el teletreball? Una hecatombe molt superior a la que molts han hagut de passar durant aquest any 2020. El teletreball ha acabat salvant molts llocs de treball i un deteriorament de l'economia que hagués estat molt pitjor. Els tòpics em fan molta ràbia (com a articulista i escriptor aficionat), però que el teletreball "ha vingut per a quedar-se" és una realitat inqüestionable.

Hem après que era possible treballar de veritat des del menjador de casa, amb pijama o xandall (aquest és un altre tòpic del que parlaré en un altre moment) i que moltes coses han funcionat més o menys -tan bé- com si fóssim presencialment a les oficines, o a les fàbriques. De fet, tinc amics al sector de les assegurances, assessorament professional, advocacia, de la banca d'inversió i de la banca d'empresa que encara no han tornat als seus despatxos des de març de 2020, demostrant, com diu l'anunci d'Estrella Damm (cada vegada més previsible i més original, per cert) que "hi ha d'haver una altra manera de viure" i que aquesta no només és possible sinó que a més a més aporta molts avantatges als que la viuen: menys pol·lució, menys despesa energètica, menys hores miserablement perdudes en desplaçaments evitables, menys reunions presencials estalviables, menys necessitat de grans espais de lloguer al centre de les ciutats.... 

Hem près consciència (veurem per quant de temps...) que el creixement infinit és impossible, perquè té conseqüències que fins la pandèmia obviàvem (tot i conèixer-les perfectament, però ens giravem d'esquenes fent com si no ho veiéssim), però que en tres mesos hem pogut veure en la seva màxima plenitud: ciutats desertes per les que es passegen animals salvatges, peixos que tornen als canals de Venècia, major diminució de concentració de diòxid de nitrògen a l'atmosfera en 40 anys, aire més pur, cels més clars, mas més blaus, albirament de dofins en zones de la costa on feia dècades que no se'n veien...

Hem conegut el millor i del pitjor del Sàpiens Sàpiens. La solidaritat i altruisme sense límits, l'esforç ingent i injustament mal pagat de la nostra classe mèdica, dels treballadors socials, dels logístics, que han fet que el món digital s'aliés amb la logística per fer possible que el món que hem conegut no s'aturés del tot, o en ocasions pràcticament gens. I d'altra banda, el negacionisme extrem, l'egoïsme, el curterminisme polític (sobre tot per part de les dretes i extremes dretes, a tot el món), l'estultícia.

Ens han robat una part de les nostres vides. Qui em tornarà la graduació del meu fill petit? Qui li tornarà el seu viatge de fi de curs? Qui ens tornarà el sopar de cap d'any que deixarem de fer amb els nostres amics? Qui ens tornarà les abraçades, els petons, els concerts, els sopars, els crits de joia, les festes i la vida que hem perdut durant el 2020 i que segurament encara perdrem durant els primers mesos de 2021?

Ens han robat també part de l'esperança. S'ha consumat el Brexit, amb conseqüències (com escrivia ahir) que trigarem encara a veure, però que seran qualsevol cosa excepte negligibles. S'han perpetuat dictadures monstruoses (de veritat o encobertes) que continuen campant com si res: Xina, Turquia, Rússia, Aràbia Saudita. Als Estats Units la pandèmia Donald Trump ha estat a punt de desencadenar una veritable guerra civil. Encara ara prego als Déus perquè arribi el 6 de gener i els congressistes i senadors nord-americans ratifiquin en Joe Biden (darrer escull potencial abans de la presa de possessió el 20 de gener de 2021).

En ha deixat gent molt gran, que han aportat molt a les nostres vides. La llista és llarga, n'anomeno només uns quants que m'han copsat particularment: Pau Donés ("Eso que tu me das" m'ha fet plorar com feia anys que no feia), Montserrat Carulla, Rosa Maria Sardà, Kobe Briant, Albert Uderzo, Kenny Rogers, Luis Eduardo Aute, Michael Robinson, Carlos Ruíz Zafón (admiradíssim escriptor), Juan Marsé (un altre), Quino (la Mafalda ha estat una de les grans filòsofes del Segle XX), Connery (el millor James Bond),  John Le Carré. De forma conscient ometo en Diego Armando Maradona, un pallasso drogadicte que va saber jugar a futbol una estona.

S'ha consolidat la misèria, els ERTOS, el low cost, la desigualtat extrema, una part creixent de la població condemnada de forma programada a pobresa endèmica i sistèmica. Mentre els "Amazons" de torn han fet el seu agost, molts comerços, pimes i restaurants han abaixat les persianes per sempre més, el 2% de la població més rica, s'ha fet encara més rica durant la pandèmia.

I malgrat tot, continuo tenint fe en el gènere humà. La Humanitat, amb majúscules ha estat capaç de desenvolupar vacunes contra la Covid en un tems rècord, col·laborant com mai abans la comunitat científica havia fet. 

Hi ha motius per l'esperança.

Brexit: punt i final

Diu el refranyer popular que "No hi ha mal que duri cent anys ni cos que no el pugui resistir", doncs el mal (que  una altra dita molt popular valenciana sitúa a Almansa, País Valencià: "Quan el mal ve d'Almança a tots alcança", en una clara alusió a la pèrdua de València a mans dels Borbons a la batalla d'Almansa el 1704), no ha durat 100 anys, però sí 47, exactament els que el Regne Unit de la Gran Bretanya ha format part, primer de la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i després de la Unió Europea.

La Gran Bretanya va entrar a la Comunitat Europea l'u de gener 1973, juntament amb Irlanda i Dinamarca (Noruega també era candidata entrar-hi però va decidir en referèndum de no adherir-s'hi), després del treball efectuat per l'aleshores primer ministre Edward Heath, europeista convençut. L'entrada a la Comunitat del Regne Unit va tenir una forta oposició per part de França, de la mà del General De Gaulle, que no veia clara la participació d'un país que "va a la seva" i que podia, a més a més eclipsar part del protagonisme de França a la Comunitat Europea.

Sigui com sigui, la relació entre Gran Bretanya i Europa sempre ha estat un camí d'estires i arronses, fonamentalment perquè els britànics -comerciants per demunt de tot- volien un mercat únic però no veien gens clara la cessió de sobirania a Brussel·les, és a dir, la idea de la unió política els produïa més aviat repulsió, i s'hi van oposar tant com van poder. Una de les seves grans figures polítiques, la primera ministra Margaret Thatcher (1979-1990) va mostrar-se clarament en contra d'una major integració política (discurs de Bruges el 1988).

La incomoditat dels anglosaxons amb la idea d'una Europa cada vegada més unida ve de lluny. Només dos anys després de la seva adhesió, el 1975, la Gran Bretanya va convocar un referèndum (no vinculant, però el primer de la història de la nació) en el que es consultava a la ciutadania si estava d'acord en seguir formant part de la Comunitat Europea. Aleshores Margaret Thatcher, líder de l'oposició) va defensar el sí convençuda que la unió econòmica era molt favorable als interessos de la Gran Bretanya i que la unió política no arribaria mai.

Al referèndum, que va formular una pregunta simple i concreta "Do you think that the United Kingdom should stay in the European Community (the Common Market)?", hi va guanyar el sí per ampla majoria (un 67%) amb una participació electoral molt significativa, de més del 64% del cens electoral. Curiosament, el Scottish National Party, avui gran defensor d'Europa, va votar pel No. 

Tot i així, durant el seu mandat, Thatcher va fer tot el que va poder per a impedir el creixement del que ella anomenava "la burocràcia de Brussel·les".  I conforme l'eix franco-alemany anava avançant en la idea d'una major unitat política i un objectiu final de la creació d'una veritable federació d'estats europeus (Estats Units d'Europa), la incomoditat de la Gran Bretanya es feia més i més evident.

I el 2015 va arribar el desastre, en forma de promesa d'un segon referèndum per part del re-elegit primer ministre David Cameron, que, en compliment de la seva promesa electoral va impulsar un referèndum en el que ell defensava el sí a la permanència (dins una Unió Europea reformada). La pregunta, també clara i directa, deia: "Should the United Kingdom remain as a member of the European Union or leave the European Union?". En aquest cas també, la pregunta només admetia un sí o un no. El referèndum va tenir lloc el 23 de juny de 2016. Aquella vigília de Sant Joan, que tots els de la meva edat tenim molt propera els mercats es van trasbalsar i les cases d'apostes van perdre molts diners.

Com a coseqüència del missatge de la por d'un població envellida que temia pel pagament de les seves pensions, el resultat va ser de 52% en contra (vot rural i d'edat avançada)  i 48% a favor (vot urbà, jove i Escòcia) amb una participació massiva de més del 72% del cens electoral. David Cameron, reconeguent el resultat com una derrota, va renunciar al càrrec amb efectes immediats.

La resta és història recent que tots coneixem bé. Gairebé 4 anys de negociacions esperpèntiques que van costar el càrrec, entre d'altres a la primera ministra Theresa May, i el rebuig de l'acord diverses vegades a la Cambra dels Comuns.

Qui hi perd en aquest divorci? Clarament tots, com succeiria en una guerra nuclear. Però hi ha un bàndol més perdedor que l'altre i aquest és netament la Gran Bretanya, que ja ha vist durant aquests quatre anys com un degoteig d'inversions industrials triaven la seva reubicació a l'Europa continental, a l'igual que algunes de les poderoses agències de la Unió Europea, com la del medicament, que va passar de Londres a Amsterdam.

El mateix ha anat succeint (i serà pitjor al 2021) amb els fluxes de capitals i serveis financers, pels que no podem oblidar que aquí no hi ha acord com el de lliure comerç i les entitats financeres britàniques no tindran llicència per a operar a la Unió Europea, per la qual cosa es preveu una fluxe de sortides de capitals molt important i una deslocalització que pot acabar amb Londres com a una de les places financeres més importants del planeta, a favor de Franckfurt, París o Amsterdam. I no està gens clar què acabarà passant amb Escòcia, on la primera ministra, Nicole Sturgeon, ja ha anunciat que quan es controli la pandèmia, Escòcia solicitarà decidir sobre el seu futur una segona vegada.

No està gens clar encara què acabarà passant i acabo com he començat escrivint que "no hi ha mal que duri cent anys", però Europa perd la segona economia, el tercer país amb més població, membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU i posseïdor de l'arma nuclear. El Regne Unit ja no és l'imperi que va ser, però continua essent una potència massa important com per a no afectar la resta de la Unió Europea.

La llei del 'eutanàsia i l'església catòlica

Si en alguns aspectes de drets individuals i socials es pot afirmar que estem avui més bé que fa uns quants anys -ara que sembla que està de moda afirmar que fa uns anys es vivia millor- és en la millora de la capacitat individual de decidir respecte d'aspectes bàsics de la nostra existència com a éssers humans. 

Determinades institucions però, com els partits de dreta extrema i extrema dreta i l'església catòlica, que tot i la laïcitat del pais continua convençuda de ser un poder fàctic, no ho tenen gens clar.

Però malgrat tot, avancem. A Espanya en concret, una primera fita dels darrers anys va ser la llei del divorci (promulgada per la Segona República el 1932 i abolida després de la victòria de Francisco Franco) de l'any 1981, en el que suposava un incipient restabliment de drets.

Quatre anys més tard va arribar la llei de l'avortament (1985), que el despenalitzava sota certs supòsits (violació, malformació del fetus i risc per la vida de la mare) i que ha estat esmenada aquest 2020 amb la inclusió d'un supòsit de despenalització total fins a la setmana 14 de gestació. 

I hem hagut d'esperar fins a desembre de 2020, fa quatre dies,  per a que la llei de l'eutanàsia fos aprovada per les corts espanyoles (amb àmplia majoria, per cert, 198 vots a favor, 138 en contra i dues abstencions). Encara que sembli retòric i oportunista, una fita històrica sense cap mena de dubte. Espanya esdevé el sisè país del món a regular-la, reconeixent el dret a morir amb dignitat quan no hi ha cap possibilitat de recuperar-se d'una situació terminal.

En la meva opinió, la llei de l'eutanàsia és un instrument fonamental dels drets individuals que a més a més, pels extractes de la mateixa que he tingut ocasió de llegir, és equilibrada, garantista i regula el dret a l'objecció de consciència dels metges que no vulguin implicar-s'hi. Una llei que sembla objectivament justa.

L'església catòlica com a institució -amb notables excepcions de persones que la respresenten des de la base- fa passes de gegant cap a la involució. Òbviament, es van oposar a la llei del divorci, invocant la sagrada i indisoluble unitat del matrimoni (com Espanya, vaja!), després, naturalment es van oposar a la llei de l'avortament, apel·lant que la vida és un dret sagrat intocable, i, com no podia ser d'altra manera, han presentat dura batalla ideològica contra la llei de l'eutanàsia.

Un vell conegut d'aquest blog, el cardenal de València, Antonio Cañizares, va afirmar uns dies abans de la seva aprovació, adreçant-se literalment als diputats del Congrés: "seréis responsables ante Dios y antes los hombres". Si el cardenal Rouco Varela fos viu, se li hagués afegit amb delit, segurament l'hagués fins i tot abraçat. Què bèstia! De vegades, la llibertat d'expresió és un dret fonamental que alguns no es mereixen. De la mateixa manera que no es pot fer apologia del nazisme o del terrorisme, tampoc hauria de ser permès que es proferissin amenaces i barbaritats com les que ens té acostumats el cardenal Cañizares.

Encara convençuts que estan en una posició de superioritat moral respecte de la resta de mortals, els dirigents de l'església catòlica espanyola es creuen en potestat de determinar -entre molts altres- què han de fer les dones amb els seus cossos, com s'han de viure les relacions de parella, i que la vida es sagrada en qualsevol circumstància  i que ningú no té dret a acabar-la excepte Déu.

Fent un exercici d'objectivitat i de racionalisme desapassionat, sembla difícil de creure que aquestes posicions es puguin provar d'imposar a la parròquia amb la contundència amb que ho fa l'església. Avui mateix, la Conferència Episcopal espanyola, de la mà del seu secretari general, Luis Argüelles, "anima" els ciutadans a "demanar en el seu testament vital que no se'ls apliqui l'eutanàsia". És ben curiós, en el meu testament vital que fa anys que vaig atorgar (2010), hi vaig fer incloure una clàusula en sentit exactament contrari: "...En cas d'estar legalitzada l'eutanàsia activa autoritza la seva aplicació". Dos anys més tard, davant el càncer de pàncrees terminal, vaig prometre al meu pare que el portaria a Suïssa si les circumstàncies així ho requerissin. Considero l'eutanàsia, amb totes les garanties, un dret fonamental del que tot ciutadà hauria de poder tenir la oportunitat de conèixer i eventualment decidir. Per a mi és una de les més altes fites de llibertat que un ésser humà pot tenir. 

És evident que cadascú pot dir i opinar el que consideri oportú en funció de les seves creences i la seva consciència, només faltaria! Però arrogar-se el dret a dir als altres què poden fer i què no amb les seves vides invocant la llei de Déu, em sembla un acte de fanatisme cavernícola.

Em sembla del tot obvi que gairebé ningú no decidiria posar final a la seva vida en circumstàncies de salut física i mental plena. Com ningú no posaria fi voluntàriament a un embaràs desitjat per la mare, ni a un matrimoni si les condicions no fossin de convivència impossible. 

Però l'església catòlica no sembla tenir cap voluntat d'adaptar-se a un entorn tan canviant com el que vivim. I per això, està condemnada irreversiblement a l'extinció.

El discurs del rei, el dia després

Que als 54 anys m'hagi de considerar encara un il·lús o un ingenu té coses bones i dolentes. 

La més dolenta és que encara em crec part del que diu la premsa i les meves expectatives sobre el discurs borbònic d'ahir a les 9 del vespre eren tan grans que vaig congregar la meva família al menjador per seguir-lo. Vist el pollastre que ha muntat un rei emèrit corrupte i mancat de tota ètica i estètica i que ha acabat fugint d'Espanya per la porta del darrere, hom es pensava que en el discurs d'ahir el seu fill aprofitaria l'ocasió per fer cau i net i renunciar a la part més fosca del llegat del seu pare.

La part bona és que estava racionalment convençut que en un país on res no canvia i al capdevall, amb alguns matisos -però no gaires-, acabaven detentant les estructures del poder "los mismos perros con distintos collares", i plenament segur que malgrat el que digués la premsa -que suposadament havia tingut accés al text del discurs- el Borbó faria el seu mateix discurs de cada any de nadar i guardar la roba, sobre tot després del reportatge en clau hagiogràfica que els de Televisió Espanyola ("la nuestra") li van fer al programa immediatament abans del discurs. 

Així doncs no m'he endut cap sorpresa, però encara que molt i molt petita, albergava una mínima esperança que després dels immensos pollastres de corrupció que s'han fet públics, algú que aspira a ser el rei de tots els espanyols trencaria amb el seu passat de forma clara i contundent.

Era el component de "morbo" del que escrivia en el meu blog d'ahir: pensar que el Borbó podria abdicar públicament del seu pare corrupte. Com a mínim pensava que hi hauria una espurna de concessió a la vergonya...Però què caram..! Res de res, de res, de res. Aquí tothom neda i guarda la roba. Qui dia passa, any empeny, que diu la dita. Vergonya aliena. "Shame on you, Borbó".

Però no. Hi ha una explicació que ho aclareix tot: els Borbón són un clan que actua amb la mateixa filosofia que fan els clans mafiós, i com a tal, es protegeixen els uns als altres fins al final. Sense concessions. Sense penediments. Sense escrúpols. Sense cap mena de deontologia.

Com que el discurs va ser d'una buidor irreverent, de la seva intervernció de 15 minuts d'ahir en voldria destacar algunes de les petites misèries (de forma més que de fons, perquè com he escrit, de fons no n'hi havia cap).

Una dicció lamentable. Tot i ser enregistrat i amb teleprompter, li vaig detectar al Borbó -com a mínim- tres "galls" força evidents que la realització no es va preocupar de corregir. Deixadesa? Incapacitat del personatge? O simplement calia fer el que calia, i quan més aviat enllestit millor, que millor (segurament això és el que pensava el realitzador o la realitzadora).

Una realització poc encertada. Els primers plans de la cara del rei, deixant en evidència un maquillatge molt excessiu, una dentició a la mandíbula inferior poc cuidada i una profussió d'arrugues d'expressió al front, es podien haver fet de forma ostensiblement millor.

Una escenografia de pla i contra-pla en la que destacava un exemplar de la constitució espanyola després dels primers minuts, combinada amb una fotografia del Borbó amb mascareta conferien al discurs un trist aire de "dejà-vu", que no només no aportava res de res sinó que conforme passaven els minuts acabava fent patir a qualsevol telespectador intel·ligent.

Vull pensar, que amb independència d'ideologies, molts dels espectadors que ahir estaven veient discurs, quan van veure de què anava el percarl només tenien ganes que s'acabés per anar a taula i començar la Nit de Nadal.

El discurs del rei

En una societat normal, el discurs de la nit de Nadal del rei d'Espanya, o del de Papúa Nova Guinea (que, dit sigui de passada és la reina Isabel II d'Anglaterra) passaria desapercebut per gairebé tothom, tant per la població  com pels mitjans de comunicació.

Però com que Espanya, en matèria de monarquia -i en alguns altres temes- no acaba de ser una societat normal, el discurs del rei continua essent notícia i genera pàgines i pàgines als mitjans. De fet, també genera un cert interés pel ciutadà de carrer ja que més de 7,5 milions d'espectadors el van seguir als 25 canals que el van retransmetre a Espanya el 2019, xifra que es manté més o menys constant -amb certa tendència a la baixa- des del 2010.

És efectivament sorprenent que tant a mitjans de l'àmit més nacionalista català com el diari Ara com a mitjans del més gran nacionalisme espanyol, obrin coincidint i encapçalant les portades d'avui amb una notícia sobre el discurs del rei d'aquest vespre.

A La Vanguàrdia d'avui, la notícia que presideix la portada diu: "El Rei es distanciarà de Joan Carles i reafirmarà l'honestedat de la Corona".

Què és el que el poble, la classe política i els mitjans busquen en el discurs del rei? Jo francament, no ho acabo d'entendre, per més que hi doni voltes i més voltes. És un discurs que el Borbó es limita a llegir, simple i planament, perquè és sabut de tothom que la seva al·locució la prepara l'equip de comunicació de la Zarzuela i que s'acaba demanant l'autorització de presidència del govern abans que aquest sigui gravat.

A més a més, si els mitjans afirmen en la seva edició d'aquest matí que el rei es distanciarà (en futur) del seu pare, és que ja han tingut accés al contingut (o tal vegada només especulen) i per tant el discurs per se no té cap gràcia ni cap contingut de novetat. La Vanguardia especula en que "el discurs 'aquesta nit serà el reflex del que va pronunciar el dia de la proclamació". Més "espòilers" per tant. 

Segueixo insistint, en la meva condició d'antropòleg aficionat, en que no acabo d'entendre on és la gràcia d'aquesta pallassada i que tampoc entenc què és el que fa que 7,5 milions d'espanyols (un 15% de la població) es posi davant del televisor per empassar-se un discurs d'una figura institucional que no escriu el seu discurs, sinó que llegeix amb "telepromter" el que li deixen llegir, que no governa i que no té cap capacitat de gestió ni d'influència real sobre l'esdevenidor del país.

Només se m'acudeixen dues respostes: un gran interès en mantenir el status quo per part d'una oligarquia molt poderosa que continua influint en els mitjans i segueix manant malgrat el partit que hi hagi al govern, i un gran desitg de "morbo" per part de la població.

En un any tan complicat com aquest 2020 i en vistes a la desclassificació i propagació urbi et orbe de les corruptel·les del seu reial i emèrit pare primer i a la seva fugida -amb nocturnitat, diumengitat i traïdoria- després, el "morbo" farà que sense dubte aquest any el discurs del Borbó, absolutament buit de continguts, com sempre, tingui una de les millors audiències dels darrers anys.

Cleveland Indians i el nou puritanisme estúpid

Escrivia en John Carlin a l'edició de diumenge 6 de desembre a La Vanguardia un article titulat "Els nous puritans anglesos" on posava un exemple esgarrifós d'aquesta nova -falsa- moral que sembla presidir una part del món, anomenat civilitzat, en particular, als països anglosaxons.

Explicava en Carlin la polèmica que es va desfermar a Anglaterra quan el jugador uruguaià del Manchester United, Edison Calvini, acabat d'exportar del Paris Saint Germain, i després de marcar dos gols i que molts seguidors i amics el felicitessin, va respondre per Instagram (gran cagada!) -al seu amic, que òbviament era negre- "Gracias, negrito". 

Immediatament va ser condenmnat. Les xarxes el van crucificar, va ser acusat de racista i els periodistes esportius van demanar a la federació anglesa una suspensió per tres partits. Va estar fins i tot a punt de veure's amb el contracte rescindit, cosa que només va evitar demanant disculpes públiques. Ha aparegut una nova casta, diu Carlin, de guardians de la moral que provenen sobre tot dels sectors més de l'esquerra. Correcció política revisionista i estúpida. Trenquem amb el passat. Cremem-ho tot.

Bé, ja va escriure Einstein que l'estupidesa humana, com l'Univers, és infinita. I jo hi afegeixo que involucionem amb passes fermes cap al nihilisme com a espècie. Això si no ens carreguem aquest pobre Planeta abans.

Em ve el cap aquest article arran de la polèmica que ja fa dies que dura però que aquesta setmana ha acabat d'esclatar en relació a l'equip de beisbol dels Cleveland Indians, resident, òbviament, a la ciutat de Cleveland, Ohio ("com no podria ser d'altra manera" afegiria amb vehemència la molt nostrada consellera de sanitat, la mai prou ben ponderada Alba Vergés).

Bé, la qüestió és que degut a les pressions de les organitzacions anti-racistes dels Estats Units, la franquícia ha hagut de prendre la decisió de canviar el nom del club, després de...105 anys d'història!! Podran aguantar-lo aquesta temporada perquè tot el merxandatge i uniformes estan ja retolats, però la propietat dels Indians ha comunicat el canvi de nom de forma irrevocable per la temporada 2021-2022.

En fer-se oficial la notícia, la directora executiva dels líders empresarials indígenes dels Estats Units, Praire Bighorn-Blount (que ja té pebrots el nom) ha afirmat a un mitjà esportiu americà que espera que baixin els suïcidis entre la comunitat nativa. Afegeix amb solemnitat, que la seva gent -en particular els més joves- es veuen humiliats quan els no nadius vesteixen vestits sagrats indis i fan servir noms i mascotes que fan referència a les tribus. Com abans, però al revés. Revisionisme nihilista i revanxista, sense cap sentit, ni lògica, ni coherència. Posats a revisar, hauríem de cremar el Planeta i tots els seus habitants. El que estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

Fins i tot en Donald Trump, amb qui no estic d'acord en res, ha escrit un Twitt que, sense que serveixi de precedent de res, comparteixo.

https://twitter.com/USRealityCheck/status/1338298502707892225?s=20

Cleveland Indians dropping controversial team name The Cleveland Indians are dropping their controversial nickname, according to a report. Following in the footsteps of the Washington Football Team, Cleveland will remove the “Indians” moniker man... http://twib.in/l/XBnGaKaLn64A #USRC

Només em queda afegir un corol·lari. No només ens hem begut l'enteniment, com a col·lectiu, amb tot això de la correcció política, sinó que ens hem passat de frenada, hem enterrat el sentit comú i ens hem tornat directament gilipolles, sense pal.liatius.