El dia després del zero elèctric

Als que hem tingut la sort de viure des del Covid cap endavant no podrem pas dir, en les nostres memòries, en el que expliquem als néts o en el nostre epitafi, que ens hàgim avorrit. Hem viscut uns anys trepidants, que a més a més, des de la meva humil percepció han passat tan de pressa, en particular els darrers 25 anys, que de tot plegat sembla que faci quatre dies.

Durant el Covid vam patir un confinament sense precedents des de l'Edat Mitjana, vam experimentar una solidaritat entre humans que no sabíem ni que n'erem capaços, per acabar en poc temps en una desmemòria col.lectiva absurda (mai res no tornarà a ser igual, no tornarem a viatjar tant, teletreballarem, serem més solidaris...i tantes i tantes declaracions de principis que duren el que dura un gintònic en una barra de discoteca).

Ahir vam tenir una mena de "dejà vu" que ens va teletransportar per unes hores al març de 2020. Com durant la pandèmia, al principi no sabíem ben bé a què ens enfrontàvem, i avui, més de vint-i-quatre hores després de l'apagada general peninsular, encara estem a les fosques, informativament parlant.

I vull compartir amb els lectors algunes de les reflexions i vivències d'aquestes darreres hores, no necessàriament per ordre d'importància:

• Quan li has vist el sexe és fàcil dir que és mascle, però que en ple segle XXI la Penísula Ibèrica estigui tan aïllada elèctricament de la resta d'Europa em sembla que té poc sentit i que hauria de fer reflexionar algú. Que la Unió Europea no estigui més interconnectada elèctricament és una altra de les grans mancances del nostre vell continent (i que ens afebleixen com a potència mundial).
• Durant el dia em vaig recordar del ja famós "kit d'emergències per a 72 hores" del que parlava Ursula Von der Leyen fa exactament un mes. Segurament no era per enfotre-se'n tan com ho vam fer molts (jo m'hi incloc). Ahir es van esgotar les espelmes, les piles elèctriques i els transistors en poques hores a les botigues. Els basars xinesos van fer l'agost el mes d'abril. Avui he sentit casos a la ràdio d'oients que van comprar transistors analògics a preus que van dels 25 als 50 euros. D'això se'n diu plusvàlua.
• I connectat amb l'anterior, en les situacions d'emergència disposar de diners en metàl·lic et pot salvar la vida, o en tot cas te la pot facilitar en relació a una majoria que no en tenen.
• Vam tornar a veure situacions de solidaritat com feia temps que no veiem. Davant la falta de semàfors, els conductors van tenir una prudència exquisida. En general, el comportament de la ciutadania, pel que vaig viure en persona i he sentit a la ràdio, va ser exemplar, com durant bona part de la pandèmia del Covid. El que em pregunto és si aquesta exemplaritat hagués durat si avui haguéssim hagut de viure un altre dia sense electricitat, i sense diners en metàl·lic i amb els productes de la nevera fets malbé.
• Com de costum, els nostres polítics no vam estar a l'alçada de les circumstàncies. Que Pedro Sánchez comparegués 6 hores després de l'apagada és, com a mínim, una falta de respecte envers els ciutadans davant una situació tan greu. Com no podia ser d'altra manera, el comportament del principal partit de l'oposició, el PP, va ser absolutament patètic.
• I que més de 24 hores després de l'apagada ningú no hagi estat encara capaç de donar una explicació raonable del per què del zero elèctric em sembla poc digne d'un país amb el nivell de desenvolupament que se li suposa a Espanya.
• Sort de la ràdio que, com en tots els casos d'emergència, és el mitjà de comunicació que no falla mai i que fa que els ciutadans poguem estar informats. Com diu en Basté: "Sempre la ràdio, i visca la ràdio", i en ocasions com les d'ahir, amb més raó que mai.
• Estar unes quantes hores sense mòbil, sense internet i sense ordinador, és una sensació que -per desconeguda o poc habitual- és agradable de tornar a viure.
• Avui he parlat amb persones a les que el subministrament elèctric no els ha tornat fins a les sis del matí. Però no tot ha de ser negatiu. Molts van poder gaudir d'una nit romàtica amb moltes espelmes i de la contemplació d'un gran cel estrellat sense cap mena de contaminació lumínica, que és una "rara avis" en aquests temps que vivim.
• I la reflexió final, amb independència de les lliçons que han d'aprendre de situacions com aquestes els nostres gestors polítics, a nivell europeu, espanyol i català, precisament per evitar que es torni a repetir, és si aquest model de vida que estem vivint tots plegats, amb tanta dependència de la tecnologia i en conseqüència de la total vulnerabilitat a la que estem sotmesos, és el camí correcte. Jo no ho tinc gens clar.

Un assaig inquietant del gran "Blackout"

Ens ho podíem imaginar, i hi havia hagut casos previs, com el dia de Juliol de 2024 en què una actualització rutinària del software de la companyia americana Crowdstrike va fer caure milions d'ordinadors arreu del món que operaven amb el sistema operatiu Windows de Microsoft. Durant un parell de dies, sobre tot als països anglosaxons el caos va ser de molta consideració i molts serveis bàsics de transports, comerços i hospitals van deixar de funcionar durant 48 hores, però aquell episodi aquí a Catalunya i a Espanya es va viure de forma molt tangencial.

Això d'avui ha estat una altra cosa. El zero energètic. Un concepte que molts ni tan sols coneixíem i que ni remotament ens podíem pensar que algun dia podria passar. Doncs avui, 28 d'abril, ens quedarà gravat a la memòria com el dia que es va apagar tot. 

La Península Ibèrica ha viscut -de fet està visquent encara ara mentre escric aquest article- segurament l'episodi més intens i extens d'una caiguda total de subministrament elèctric. A 2/4 d'una del migdia, tots els aparells que funcionen amb energia elèctrica proporcionada per la xarxa pública, Red Eléctrica, han caigut de forma simultània. S'han aturat els trens i els metros. Els semàfors han deixat de funcionar. Els ascensors s'han parat deixant centenars de persones atrapades. Els ordinadors han caigut de forma abrupta com també han caigut la majoria de servidors de la immensa majoria d'empreses, i tot, de forma simultània. Els caixers han deixat de subministrar diners i els supermercats, botigues i gasolineres no podien cobrar llevat que no fos en efectiu.

Qualsevol empresa que no tingués un sistema de generadors d'emergència, senzillament ha deixat de funcionar.

En un món tan altament digitalitzat, altament connectat, altament interdependent els humans hem esdevingut també altament vulnerables.

I Red Eléctrica Española continuava amb la seva pàgina web com si no hagués passat res de res. Això és una captura de pantalla de les 19:00 hores. Ni menció de l'emergència.

Ara, mentre escric aquestes línies, ja ho han actualitzat i informen del "proceso de recuperación de la tensión en el sistema eléctrico peninsular". Però no ho deuen tenir gens clar quan els advertiments a la població de no desplaçar-se, de no utilitzar el mòbil si no és estrictament imprescindible, de  pràcticament no sortir de casa no paren de d'arribar-nos per les emissores de ràdio i televisió i per internet aquells que hem tingut la sort de poder recuperar el subministre. La teoria de la conspiració fa pensar a molts que mai acabarem de saber per què ha passat el que ha passat i, naturalment, molts ja parlen de "ciberatacs" o de que ha estat "cosa dels russos".

Sigui el que sigui, el que és veritablement rellevant és que avui ens hem adonat més que mai de la nostra fragilitat i vulnerabilitat. 

Aquest dilluns que recordarem segurament la resta de les nostres vides, he pogut dinar i he pogut posar gasolina perquè portava diners en metàl·lic, altrament no hagués pogut fer ni una cosa ni l'altra. Fa poc escrivia al blog de la llei que Suècia va fer l'any passat recomanant a les famílies disposar d'un equivalent a 3.000 euros en metàl.lic a casa, per a "situacions d'emergència". Avui, aquí, n'hem viscut una de veritablement gran. I el país que feia poc es vantava que en pocs anys seria un "totally cash-free country" (país sense diners en metàl·lic) va haver de fer marxa enrere quan hackers russos els van deixar sense sistema bancari durant 24 hores.

Segurament haurem de fer passes endarrere en aquesta interconnexió global a la que estem exposats. I molts ens hem adonat que aquest excés de modernitat (tota la nostra vida dins un telèfon mòbil) ens pot portar conseqüències molt serioses per a la nostra vida quotidiana.

Això d'avui només ha estat un avís, però algú n'hauria de prendre bona nota.

Ràdio en Català: una bona notícia

Aquest matí s'han fet públiques les estadístiques d'audiències radiofòniques, els EGM (Enquesta General de Mitjans) que tres vegades l'any informa sobre quines són les emissores més escoltades d'Espanya. I no deixa de ser paradoxal en un món de fragmentació d'audiències a tots nivells degut a l'eclosió d'internet a les nostres vides, la ràdio, que un mitjà de comunicació que l'any passat va fer cent anys a Espanya, tingui una salut de ferro (a diferència de la televisió convencional, que ha estat substituïda en una part significativa pels mitjans en "streaming" i les plataformes d'entreteniment a la carta).

Segons el que s'ha publicat avui, la ràdio generalista a Espanya té una audiència de 13,6 milions de persones que escolten diàriament la ràdio, el que vol representa gairebé un 28% de la població. 

Si això de per sí ja és una bona notícia (al menys per algú com jo que porta "sang de periodista" a les venes") més ho són encara els resultats de l'EGM a Catalunya, i més concretament per la ràdio feta en Català. També a Catalunya les xifres d'audiència han crescut respecte a les darreres onades d'enquestes. Rac1 i Catalunya Ràdio sumen gairebé 1,8 milions d'oients, 1 milió Rac1 -que aquest any celebra el seu 25è aniversari- i 777.000 Catalunya Ràdio. Ambdues emisores obtenen els millors resultats de la seva història i representen un èxit aclaparadors dels mitjans de comunicació del país. 

En un país justament on la llengua pròpia es veu fortament amenaçada per la diglòsia a favor del Castellà (fomentada pels ex-pats, que gairebé només parlen Anglès  -i una mica de Castellà- i molts immigrants, ja siguin sudamericans -que tenen el Castellà com a llengua materna- o els africans que també es comuniquen majoritàriament en Castellà), la ràdio en Català s'erigeix com un bastió de defensa de la llengua, i no només de la llengua, sinó d'una manera d'entendre i d'explicar el país i el que passa al món des d'una visió catalana.

De vegades en Jordi Basté de Rac1 em cansa amb els seus tres davantals de l'EGM cada any en el que des de temps immemorials, s'escolta, es tira floretes i pixa colònia de tant content que està essent el líder indiscutit de la ràdio a Catalunya. Avui mateix, des de Roma, per cobrir la mort del Papa Francesc, ha començat el seu programa dient (literalment):  "Avui no és l'endemà de la mort del Papa. Avui és el dia que RAC1 ha arribat al milió d'oients". En certa manera, un exercici de pedanteria insuportable (l'Ustrell, a Catalunya Ràdio -un altre "Divo"- també s'ha fet petons fins a les orelles), però als efectes de la defensa de la llengua i d'una manera d'entendre el país i el seu tarannà, em sembla una molt bona notícia.

Només hem de comparar les xifres amb la resta d'Espanya per entendre la importància de la ràdio en Català (ho explicava avui en Bassas a la seva columna diària a l'Ara),  Rac1 és la quarta emissora més escoltada d'Espanya (té més audiència que Radio Nacional de España) i Catalunya Ràdio la setena. 

L'Antoni Bassas la clava quan escriu avui que el domini de la ràdio en Català és un senyal de sobirania informativa general. No podria estar-hi més d'acord. Ens fa prendre i mantenir consciència cultural de país. Que sigui per molts anys.

Aranzels: les conseqüències d'actuar impulsat pels testicles i no pel cervell

Que les decisions preses per l'Administració de Donald Trump semblen arbitràries i preses per algú que no hi toca del tot em sembla una evidència, en vistes de les decisions de posar aranzels a regions del Planeta només habitades per pingüins, per exemple, o ara te'ls poso, adés te'ls congelo i demà te'ls torno a pujar, però augmentats en un 100%...

Diumenge passat, un polític respectable, Shlomo Ben Ami, exministre d'afers exteriors d'Israel publicava un molt ben documentat article a La Vanguardia titulat "Desxifrar a Donald Trump" que comença dient que qualsevol intent racional d'entendre el que hi ha a la ment d'aquest personatge és impossible.

Però el que és clar, ho diu qualsevol persona que tingui mínims coneixements d'economia -i de sentit comú-, és que una política aranzelària tan agressiva com la que pretén practicar l'administració nord-americana està condemnada al fracàs més absolut (a mig i llarg ternimi). Òbviament, US Customs and Border Protection està recaptant molts diners però això només s'alinea amb una de les polítiques que vol implantar Trump, que és la d'aconseguir ingressos que permetin reduir els impostos que paguen els més rics.

La idea que la imposició d'aranzels (com passava al Segle XIX o a principis del Segle XX) tornarà la indústria al país és molt peregrina. Per molts motius. Primer perquè els Estats Units no té mà d'obra suficient com per a poder assumir una reindustrialització a gran escala (a l'empresa que nosaltres tenim als Estats Units patim moltíssim per a trobar mà d'obra, i molts dels obrers que acabem contractant són immigrants, perquè aquesta és una altra, els americans -genuïns, diguem-ne- no volen treballar en feines a fàbriques) i si pretenen frenar el fluxe migratori, el problema encara és més greu.

En segon lloc, perquè ningú no es pot esperar que els Estats Units puguin aplicar aquesta política d'aranzels (sí, és el mercat de consum més gran del món, però atenció, el món és molt gran) i no esperar represàlies d'altres països, en particular de la Xina. Un exemple d'aquesta mateixa tarda: el govern xinès ha prohibit el lliurament d'avions Boeing a les seves aerolínies, i el mateix ha fet amb les peces de recanvi. I això, a la llarga no aconseguirà altra cosa que el desenvolupament del gran fabricant d'avions xinesos Comac, que en poc temps s'inflarà de comandes de les aerolínies xineses (comandes que fins fa quatre dies es repartien el consorci Airbus i el fabricant nord-americà Boeing).

En tercer lloc, i com escrivia l'altre dia, la nostra empresa, ubicada a Columbus, Ohio -que genera 110 llocs de treball als Estats Units- arran de la imposició d'un nou aranzel del 145% a les importacions de productes xinesos (pels que no hi ha la moratòria dels 90 dies "concedida graciosament" a la resta del planeta -després que els mercats borsaris i el dòlar s'enfonsessin-) s'enfronta a un pagament extraordinari d'aranzels, d'aquí a finals d'any, de més de 3 milions de dòlars. Si els nostres clients no ens accepten una pujada de preus (que, és clar, redundarà en una major inflació, perquè ningú no vol entomar aquests costos extraordinaris que només es poden compensar guanyant menys diners o directament perdent-ne), ens veurem obligats a deixar de produir als Estats Units. Hi ha determinades matèries primes, alguns tipus de teixit, per exemple, que només es fabriquen -de forma competitiva- a la Xina, per tant, si no els podem comprar a la Xina, tampoc tindrem viabilitat per a seguir fabricant al país. El dilema està servit.

I en quart lloc, és probable que una economia nord-americana més tancada acabi afeblint el dòlar com a moneda refugi i d'intercanvi generalment acceptada pel comerç mundial. Un país amb el deute públic més elevat del món, 35 bilions de dòlars, o un 124% del seu producte interior brut només pot aguantar-se perquè pot imprimir, pràcticament de franc, tants bitllets com vulgui mentre el seu sistema econòmic tingui credibilitat. Si aquesta comença a posar-se en qüestió, és més que probable que el dòlar es continüi devaluant i que perdi interès com a valor refugi, i això pot suposar un problema encara més gran per a l'economia nord-americana.

No calia ser un gurú per haver pensat abans en les conseqüències col·laterals dels aranzels de Donald Trump. De moment, els seus amics rics han vist com s'evaporaven una part considerable de les seves inversions en borsa, i aquesta tal vegada sigui l'única possibilitat perquè el boig taronja acabi recapacitant.

L'accident d'helicòpter a Manhattan

Suposo que a una immensa majoria, l'accident d'helicòpter a Nova York dijous de la setmana passada que va resultar en la tràgica mort del pilot i d'una família catalana sencera ens ha colpit d'una forma profunda.

Hi ho ha fet, al menys a mi, per diversos motius. Jo mateix, una setmana abans de l'accident era justament a Manhattan i el divendres 11 d'abril a la tarda, acabada la feina, em vaig dedicar a fer una mica de turisme per la ciutat, que, tot sigui dit de passada, em té el cor robat. Durant la meva passejada pel baix Manhattan, que va durar ben bé un parell d'hores, vaig veure i sentir un número considerable d'helicopters sobrevolant la zona. Aleshores vaig pensar que -vist com a relativa novetat per part meva- deuria de ser molt molest pels residents haver de suportar els constants vols d'helicòpters per sobre de Manhattan, per soroll i pel constant visional d'helicopters al cel, miressis on mimesis.

Jo també vaig agafar aquest helicòpter amb l'Anna quan vaig ser a Manhattan de viatge de noces, el 1996. D'això en fa gairebé trenta anys però ho recordo com una experiència, si s'em permet l'expressió, més aviat cutre, ja que l'aparell era molt vell, hi havia moltes places (I per tant els que no seien al costat de la finestra acabaven sense veure pràcticament res) i per acabar-ho d'adobar, els vidres de l'helicòpter eren molt vells i ratllats de tots costats. Total, que vaig sortir del vol -que aleshores va costar molts diners- amb un sentiment agredolç.

Prometo que vaig pensar que era una activitat molt prescindible, sobre tot si es compara amb visitar algun dels increïbles museus de la ciutat, Central Park, el pont de Brooklin o tantes i tantes altres atraccions espectaculars. I sobre tot, si es considera el preu que cal pagar per un viatge que no dura ni mitja hora (uns 15-20 minuts a molt estirar), que no baixa dels 270$ per persona.

Avui hem sabut que a l'empresa que va fer aquest vol turístic, New York Helicopter Charter, li han prohibit avui mateix volar mentre la investigació està en curs. He fet una consulta a Google i m'han sortit 10 empreses que fan aquest tipus de vols i totes tenen pàgina web excepte la de l'helicopter sinistrat, segurament perquè de resultes de l'accident, han tret la pàgina web d'internet. L'aparell no tenia caixa negra i havia passat la darrera revisió el dia 1 de març.

En tot cas, mentre la investigació continua, si han vist el vídeo de l'accident, conclouran amb mi que l'aparell va caure amb tota probabilitat com a conseqüència d'una fallada mecànica i avui també s'ha sabut que l'empresa patia greus problemes econòmics, que havia estat en suspensió de pagaments i que el setembre de l'any 2024, un informe preparat per la FAA (Federal Aviation Authority) ja advertia dels problemes mecànics als engranatges del rotor principal.

El gran problema dels Estats Units, malgrat el que pugui afirmar el president Trump, és una excessiva manca de regulació (a títol d'exemple, als USA no existier la ITV, i per les seves carreteres i autopistes hi viatgen veritables relíquies que no compleixen ni els més mínins standards de quality) que fa que molts aspectes de seguretat quedin literalment "en mans de Déu". Se'n recorden de l'afer del batiscaf que va implosionar baixant a veure leș restes del Titanic? Doncs salvant les distàncies, això és més o menys conseqüència de la mateixa manca de regulació. Visca l'ultra liberalisme.

La família que ha mort va pagar escrupulosamente el "fee", més de 1.000 dòlars pel cap baix, i s'hi va deixar la vida. Unes morts tràgiques però totalment evitables si els mecanismes regulatoris fossin els adequats o si, senzillament, es prohibissin els helicòpters per a ús turistic. L'alcalde de New York diu que això no pot ser però, perquè els helicòpters aporten molts diners a la ciutat...

En fi, que no en treurem pas l'aigua clara. I si se'm permet el col·lofó final, diria que aquest accident era també totalment evitable perquè es tracta d'un caprici de rics. No tothom, per sort, té els suficients diners com per a permetre'a vols en helicòpter amb la família per Manhattan. En tot cas, i amb el meu profund pesar per a les víctimes, si haguéssin sigut pobres, ara serien vius.

El paradigma del polític com a gestor incompetent

El divendres de la setmana que avui s'acaba va tenir lloc la compareixença de l'ex-consellera Salomé Pradas davant la jutgessa de Catarroja que investiga la gestió de la DANA per delictes d'homicidi i lesions per imprudència. A títol de recordatori, aquesta DANA va causar 228 morts al País Valencià la tarda vespre del 29 d'octubre de 2024.

Pradas va arribar als jutjats enmig d'una gran escridassada de familiars de víctimes de la catàstrofe. Naturalment, l'ex-consellera es va afanyar a entrar ignorant els manifestants i sense fer cap declaració.

A dins al jutjat l'ex-consellera va començar a declarar i a mitja declaració es va posar a plorar, en una demostració manifesta que de "teatro del bueno" no només en sap el grandíssim humorista Xosé Mourinho. Però tot això era més que previsible, i òbviament, degudament alliçonada pels seus advocats, la Salomé va posar en marxa el ventilador per esquitxar de merda fins a l'apuntador, però sobre tot, oh sorpresa! la culpa va ser dels tècnics i comandaments del CECOPI (Centre de coordinació integrada operativa), i en res va afectar que el comensal-tertulià del restaurant El Ventorro arribés a misses dites i possiblement, possiblement, amb alguna copeta de més (però això només pressumptament, és clar, no deixa de ser més que una hipòtesi de treball).

Ara bé, el que no deixo de preguntar-me -i aquest és una cas desgraciat que ha sortit a la llum només perquè ha acabat amb 228 persones mortes- com és que el sistema legislatiu permet que persones sense cap coneixement específic de determinats àmbits de gestió puguin ser nomenats màxims responsables polítics d'aquestes àrees (al menys en aquelles àrees, com és el cas que ens ocupa, on la incompetència pot tenir greus conseqüències, com la pèrdua de vides humanes). 

Home, que un ex-torero, masclista i xenòfob de VOX pogués ser nomenat conseller de cultura de la Generalitat Valenciana és un despropòsit de proporcions considerables, però com a mínim la seva incompetència podia provocar com a màxim una enganxada inofensiva d'un bou a algun jovenet en alguna festa major del País Valencià.

Ara bé, que una senyora que és llicenciada en dret (tot el respecte), que no ha exercit mai cap feina a l'empresa privada i que només hagi fet de professora de dret mercantil a la universitat on es va graduar, no s'entén objectivament que se la nomeni primer consellera de medi ambient (del que en deu saber tant com jo, és a dir, més aviat poc) i després, en un altre intercanvi de cromos i favors, se la nomenés consellera de Justícia i Interior. De justícia, encara, tot i que, per les declaracions que li he anat sentint em sembla una persona d'una considerable mediocritat, però d'interior? Ja m'explicaran.

L'ex-consellera va declarar divendres davant la jutgessa que ella només tenia "una funció institucional en matèria d'emergències", però que no tenia cap coneixement tècnic específic i que la responsabilitat de proposar mesures "requeia en els tècnics", segons el reglament orgànic i funcional de la conselleria. La senyora Pradas portava ben apresa la lliçó dels seus advocats, però va quedar retratada com a incompetent i com a mentidera.

Si, com sembla per la declaració d'aquesta senyora, els consellers no són altra cosa que titelles de representació institucional, més valdria que ens estalviem el seu salari i que, com a mínim als departaments clau, només hi hagués professionals completament deslligats del color polític dels partits que governin en cada moment del temps i que puguin fer la feina de forma objectiva, competent i professional.

"Liberation Day"

Si una cosa se li ha d'agrair a Donald Trump és aquesta hiperactivitat histriònica que permet mantenir viva la professió de periodista, la de columnista de diaris i blogs (com és el meu cas) i la de totes les persones que es guanyen la vida colaborant amb mitjans de comunicació. Sembla que aquest senyor no pot viure sense aparèixer a diari a les portades dels diaris i dels noticiaris de tot el món. El seu ego és més gran que la seva corbata.

Avui l'Antoni Basas, titula la seva columna diària a L'Ara amb un nom ben representatiu: "Les taules de la llei" en referència a l'aparició televisada d'ahir de Donald Trump amb l'anunci en un cartell de cartró de les noves tarifes aranzelàries que entren en vigor aquest mateix mes d'abril.

Font: Diari NYT

Hauríem de tornar a invocar els Testaments i fer menció a la frase, atribuïda a Jesucrist, que deia literalment: "Déu meu, perdona'ls perquè no saben el que estan fent". No tinc clar si l'excentricitat de Trump, Musk, Vance, Kennedy i tots aquests psicòpates que s'han instal·lat a la Casa Blanca és real, fictícia o simulada, però el que tinc clar és que si les coses segueixen així, el "Liberation Day", que va anunciar ahir Donald Trump a bombo i platarets per a única satisfacció del seu ego i el dels seus seguidors incondicionals, pot ser l'inici d'una recessió mundial i d'una escalada inflacionista que pot esdevenir històrica.

Com pot pretendre fer "Amèrica gran de nou" generant un daltabaix a les borses i a la cotització de la divisa? Hores d'ara (2/4 de tres de la tarda a Nova York, on sóc ara mateix) el NASDAQ cau un -5,56%, el NYSE un -3,41% i el Dow Jones un -3,40%, i el dòlar es desploma respecte de totes les divises gairebé un 2%. Això fa gran Amèrica? Que algú m'ho expliqui.

L'argument que els aranzels faran retornar la indústria als Estats Units és una gran fal·làcia. Nosaltres produim als Estats Units i generem llocs de treball, però les tarifes abusives a la importació de teixits asiàtics (que no podem comprar als Estats Units perquè ni se'n produeixen ni se'n produiran) només provoquen un encariment dels costos de producció i si els nostres clients no accepten pujades de preus (que, naturalment pagaran els consumidors finals), aleshores no ens veurem amb més remei que tancar la fàbrica. Divertit oi? Una altra mentida de l'extrema dreta.

Si els polítics amb seny són conscients del que està passant, el nivell d'irresponsabilitat de Trump i el seu equip és tan gran que algú al Congrés i el Senat nord-americans hauria d'aixecar-se i dir prou (em consta que comencen a haver-hi moviments fins i tot auspiciats per congressites i senadors republicans), si no ho són, i una gran massa de seguidors acrítics, fins i tot els polítics, continuen creient en aquest venedor de fum, és que el país més fort del món pot entrar en una recessió històrica no vista des del crack de 1929 que, a més a més, pot arrossegar a bona part de la resta del planeta.

 

No acabo d'entendre aquesta jugada mestra del "Liberation Day". Potser és que em faig gran.

Donald Trump marca el camí cap a la involució

Aquests dies, que torno a ser als Estats Units en desplaçament professional m'adono de quan profunda és la ferida i quan gran és la divisió del poble nord-americà.  Després de pràcticament dos mesos de mandat, la velocitat amb que Trump està desmuntant l'administració -i de retruc la democràcia- és inaudita.

Però més inaudit és que hi hagi una cohort de fervents seguidors que aplaudeixen cegament tots els moviements que fa. Avui, tornat de la feina, he vist un rètol a la carretera que uneix Groveport amb Grove City, al sud de Columbus, Ohio, que deia literalment: "Trump was right in everything he said" (Trump tenia raó en tot allò que va dir), i mentre llegia això escoltava a la ràdio pública més escoltada d'America, la NPR (National Public Radio), el testimoni d'un investigador del Departament de Salut del Govern que ha sabut que havia estat acomiadat perquè ha sortit del seu despatx i del edifici per dinar, i quan ha tornat a la tarda la seva targeta d'accés ja no funcionava. Després ha rebut un email en el que li comunicaven el comiat. Així es fan les coses a la nova Amèrica, al més pur estil Elon Musk. És un dels 10.000 afectats.

Però només amb dos mesos i tota aquesta retòrica involucionista ja n'estem veient els primers resultats.

A Texas s'hi ha declarat un brot de sarampió, malaltia infecciosa altament contagiosa que estava eradicada als Estats Units des de l'any 200 que de moment ja té 422 afectats (44 hospitalitzats) i 1 mort. 

Font: Texas Department of State. Health Services

Com saben els lectors el sarampió s'eradica amb vacunes, però el flamant negacionista Robert Kennedy, Secretari d'Estat de Salut, diu que el sarampió es combat amb vitamina E, en una especie de repetició del negacionista Donald Trump quan afirmava que el Covid es podia curar bevent lleixiu. Se'n recorden? On que sembla mentida? Doncs no, és real com la vida mateixa.

Aquests fets em recorden també els d'una altre negacionista-involucionista, el cantant i president de la Generalitat Valenciana Carlos Mazón, que va desmantellar, amb l'acquiescència dels seus amics de VOX els Serveis d'Emergència de la Generalitat Valenciana unes setmanes abans que tingués lloc la DANA del 29 d'Octubre de 2024.

La campanya d'aprimament dels serveis publics sembla no tenir fi. 

El liberalisme més salvatge (i més ignorant) ha pres possessió del govern nord-americà.

A més a més del Departament de Salut, el Departament d'Educació està essent literalment desmantellat. Com ho està essent tota la cooperació exterior nord-americana, que no ha estat capaç de reaccionar com a primer proveïdor d'ajut humanitari al terratremol de Myanmar, degut a la congelació dels programes d'ajut. 

Tot això acompanyat d'aquest salvatge increment d'aranzels que no tenen la finalitat última de "fer Amèrica gran novament" sinó la de finançar la gran retallada d'impostos als més rics que ja s'acosta i va prenent forma. 

El president de la Reserva Federal, Jerome Powell va avisar ja el mes de març, que els aranzels provocaran inflació i que per tant els tipus d'interès no es baixaran fins a tenir una imatge més clara dels impactes. No cal ser un graduat a Harvard per entendre que un país on gairebé tots els bens de consum s'importen en major o menor mesura (o els seus components) s'està disparan un tret al peu quan puja sistemàticament els aranzels de tots els productes que importa. Només un cec pot pensar que l'impacte serà que les empreses deixaran d'importar. El que faran serà repercutir els aranzels als consumidors.

Els posaré un exemple real de la nostra empresa, que importa un teixit de la Xina que fins el 2019 pagava un aranzel (com a gairebé la resta del planeta, del 14,9%). A aquest aranzel se li ha de sumar ara un extra aranzel del 25% i un altre del 20%. En resum, d'una factura de compra de teixit per import de 93.000 dòlars, 56.000 corresponen a aranzels. 

Algú es pensa que això no farà pujar la inflació? Si l'administració Trump s'ho creu de veritat els haurien d'enviar a tots a casa i que tornessin a l'escola, a aprendre sentit comú.

Però no hem dit encara les coses positives de tot això. La revista Forbes publica aquests dies el rànking de les persones més riques del Planeta. Saben qui ocupa la primera posició? És fàcil d'endevinar: Elon Musk, amb una fortuna de 316.000 milions de dòlars i que ha augmentat un 75% respecte de l'any 2024, l'any en que, com diu la revista, Musk consolida la seva influència política. Naturalment Donald Trump també surt a la llista, amb una fortura personal de 4.713 milions de dòlars.

Així estan les coses, i la meva impressió és que tot plegat no farà res més que empitjorar.

El tercer mandat

Els tics autoritaris del president dels Estats Units Donald Trump no paren de fer-se cada cop més evidents. Amb l'agravant que ara ja no ho dissimula. 

Com sigui que l'estratègia de l'atac permanent i el despreci públic i cada vegada més descarat de la separació de poders sembla funcionar-li, sembla haver decidit que a partir d'ara la seva estratègia de govern serà aquesta, és a dir, governar a cop d'ordre executiva signada amb retolador negre gruixut i si algun jutge li vol parar els peus, com si del mag Pop es tractés, ja es treurà una llei del Segle XIX per a contrarrestar-la i de passada, donar un missatge molt clar als jutges de que el poder únic és l'executiu, i el judicial només quan les seves resolucions coincideixen amb els postulats del president.

El darrer cas, hil·larant si no fes veritable por, ha estat EL DE les declaracions fetes aquest diumenge passat al programa "Meet the Press" de la cadena de televisió NBC a la periodista Kristen Welker, afirmant que no fa broma en dir que podria trobar la "fòrmula" per a poder-se presentar a un tercer mandat com a president.

La 22ena esmena de la constitució nord-americana, de l'any 1947 estableix que cap persona podrà ser escollida pel càrrec de president dels Estats Units més de dues vegades, però Trump diu que, malgrat que ara cal concentrar-se en fer Amèrica gran altra vegada, no descarta buscar fòrmules que li permetessin presentar-se a un tercer mandat, perquè segons ell, el poble americà "l'estima".

A la pràctica, sense fer un cop d'estat (cosa que, vist el panorama, no és en absolut descartable) esmenar la constitució per a permetre un tercer mandat presidencial és inviable, ja que les esmenes de la constitució nord-americana requereixen de l'aprovació de dos terços de vots al Congrés i a continuació la ratificació de tres quartes parts de tots els estas membres.

En resum, tot i que democràticament no sembla possible, no sembla de tot descartable que Trump, que ara ja va completament desbocat, no tingui la tentació de fer com han fet els seus col·legues Vladimir Putin i Xi Jingping, i així, sense solta ni volta, esdevenir el tercer gran dictador de la història contemporània mundial.

El 71% dels lectors de La Vanguardia, en una enquesta publicada ahir, veuen Trump capaç de subvertir la constitució americana i presentar-se a un tercer mandat.

I això és exactament el que espera Trump, que la seva impredictibilitat i despreci per les normes li donin un avantatge respecte dels votants. Resem perquè això no succeeixi mai.