Les barbaritats d'en Kilian Jornet

Llegeixo en premsa la darrera animalada d'en Kilian Jornet (una més), el brillant esportista Català resident a Noruega des de fa temps. Amb gairebé 37 anys, diumenge passat va finalitzar el seu projecte anomenat "Alpine Connections" amb qual va culminar 82 cims de més de 4.000 metres d'alçada als Alps en unes jornades híbrides en les que ha practicat trail, alpinisme, ciclisme i escalada, en tan sols 19 dies, pujant a alguns del pics més emblemàtics d'Europa, entre d'altres el Mont Blanc, el Cervino o el Monte Rosa (pics que he vist en persona, i que em fascinen).

Es tracta, sense discussió, d'una gesta només apta pel éssers humans fora del comú. L'equivalent als déus i semi-déus de la mitologia grega. 

De ben segur que molts lectors recorden una altra de les heroïcitats d'aquest atleta quan, gairebé sense despentinar-se (perdoni'n-me la hipèrbole), entre el 22 i el 27 de maig de 2017 va pujar dues vegades a l'Everest, la primera des d'un camp base a 5.100 metres, sense oxigen ni cordes fixes i només en 26 hores, i la segona 5 dies més tard, des del camp base a 6.400 metres, on va anar i tornar en 28 hores i mitja. Una altra fita que només éssers sobrenaturals poden fer. 

Aquesta pujada a l'Everest forma part del seu famós projecte "Summits of my life" en el qual parla de muntanyes, de les que ha pujat i de les que volia pujar (sempre havia volgut pujar el Cervino, muntanya que configura el dibuix de referència dels estoigs metàl·lics de la  marca "Caran d'Ache") i de l'amistat, els valors, el respecte a la natura.

Fins aquí la part positiva. La part negativa és que esportistes d'elit com en Kilian, o la Núria Picas, per posar només dos exemples que tothom coneix, han banalitzat els esports que ells practiquen d'una manera gairebé insana, degut sobre tot al mal que en aquest sentit fan les xarxes socials i la comunicació instantània que presideix el món en el que ens ha tocat viure.

Gent com en Kilian porten la seva passió, que no deixa de ser un esport d'altíssim risc, al límit. I unes campanyes de comunicació molt potents orquestrades pels espònsors que els paguen el salari fan que els prodigis d'aquests atletes, que desafien constantment no només el seu propi cos sinó també el dels seus col·laboradors (el Kilian ho coneix molt bé, això), semblin de pa sucat amb oli, o sense exagerar, accessibles a la majoria dels mortals. I crec que, en aquest sentit, han fet més mal que no pas bé. Fan que coses que són accessibles a uns pocs atletes privilegiats semblin de fàcil accés a gairebé tothom que s'entreni un dia a la setmana.

Jo he estat corredor de mitges distàncies des dels 16 anys, i he practicat esport regularment tota la meva vida, curses, bàsket, esquí, natació... Porto moltes mitges maratons i algunes maratons sota les meves sabatilles asics i les meves mizuno, però he vingut observant que des de fa alguns anys (una vintena), hi ha cada dia més nouvinguts que amb quaranta anys es planten a fer ultra maratons i triatlons com si els anés la vida, equipats amb els productes més cars i més professionals i disposats a trencar rècords i límits. I al capdavall, molt pocs d'aquests individus pensen que la Núria o en Kilian viuen d'això, de jugar-se la vida a cada cursa, que són professionals del risc i que aquest mateix risc és una part fonamental del seu salari.

Vaig córrer la meva tercera i darrera marató l'any 2013, a Barcelona. La vaig completar en 4 hores i 13 minuts (estava obsedit -erròniament- en baixar de les quatre hores). Unes metres davant meu, un atleta del club d'atletisme de l'Hospitalet de Llobregat de la mateixa edat que jo, va caure desplomat i malgrat que els serveis mèdics d'emergència el van atendre amb molta celeritat, el corredor va acabar morint. Aquell dia vaig decidir "penjar" les sabatilles. 

La dita "anima sana in corpore sano" (símbol de la marca asics) és absolutament certa quan passa exactament això, és a dir, que la ment està igual de sana que el cos, i en el cas de determinats esportistes d'elit, no acabo de tenir clar que això sigui així.