Bombers piròmans

Llegeixo a The New York Times i confirmo a Twitter (em nego a canviar el nom a X perquè no identifico aquesta xarxa amb el nou nom) que el gran demòcrata Elon Musk s'ha ofert al seu nou amic Donald Trump, a qui va entrevistar a la seva xarxa fa uns dies (la saviesa popular diu: "Déu els cria i ells s'ajunten") per ajudar-lo a reduir la despesa pública dels Estats Units.

El més sorprenent de tot és que aquest parell d'imbècils s'acaben creient les seves pròpies mentides i paranoies. De la manera que parlen és que si als Estats Units, que malgrat els seus molts defectes no podem oblidar que és una de les millors democràcies del Planeta, es deuen pensar que al seu país no existeix una oficina federal de control i fiscalització de la despesa pública, com si es tractés de Zambia o de Burundi.

Donald Trump, després de l'entrevista a Twitter, va declarar que crearia una "comissió d'eficiència governamental" (literal) que "tindrà la missió de fer una auditoria financera i de rendiment de tot el govern federal" per tal de fer recomanacions de reformes dràstiques. I això hauria de dur a un pla d'acció per a "eliminar el frau i els pagaments indeguts en un termini de 6 mesos". Només se m'acut un sol comentari al respecte, o són uns insensats, uns indocumentats o uns mentiders sense escrúpols i de les tres possibilitats, no sé quina és pitjor.

El que no deuen saber aquests dos indocumentats (i això que un d'ells va ser president dels Estats Units durant un llarguíssim perìode de 4 anys (al menys a mi se'm va fer molt llarg), és que el govern dels Estats Units ja disposa d'una agència independent (US Government Accountability Office) encarregada de fiscalitzar la despesa federal i l'eficiència dels seus serveis, com no podia ser d'altra manera.

Se m'acudeixen un parell de reflexions addicionals, la primera és que Elon Musk és jutge i part en tota aquesta història perquè la seva empresa Space X és contractista de la NASA i no pas precisament per imports petits, per tant si arribés a acceptar un càrrec com aquest hi hauria una greu incompatiblitat per conflicte d'interessos.

I la segona, aquest parell d'idiotes no deuen haver llegit els primers resultats de les accions similars que va posar en marxa un altre especimen de la seva calanya, Jorge Milei, a l'Argentina no fa tant de temps. Si consultessin l'hemeroteca i es mosseguessin la llengua de tant en tant, potser no dirien tantes bajanades i tots plegats aniríem una mica més bé.

Les barbaritats d'en Kilian Jornet

Llegeixo en premsa la darrera animalada d'en Kilian Jornet (una més), el brillant esportista Català resident a Noruega des de fa temps. Amb gairebé 37 anys, diumenge passat va finalitzar el seu projecte anomenat "Alpine Connections" amb qual va culminar 82 cims de més de 4.000 metres d'alçada als Alps en unes jornades híbrides en les que ha practicat trail, alpinisme, ciclisme i escalada, en tan sols 19 dies, pujant a alguns del pics més emblemàtics d'Europa, entre d'altres el Mont Blanc, el Cervino o el Monte Rosa (pics que he vist en persona, i que em fascinen).

Es tracta, sense discussió, d'una gesta només apta pel éssers humans fora del comú. L'equivalent als déus i semi-déus de la mitologia grega. 

De ben segur que molts lectors recorden una altra de les heroïcitats d'aquest atleta quan, gairebé sense despentinar-se (perdoni'n-me la hipèrbole), entre el 22 i el 27 de maig de 2017 va pujar dues vegades a l'Everest, la primera des d'un camp base a 5.100 metres, sense oxigen ni cordes fixes i només en 26 hores, i la segona 5 dies més tard, des del camp base a 6.400 metres, on va anar i tornar en 28 hores i mitja. Una altra fita que només éssers sobrenaturals poden fer. 

Aquesta pujada a l'Everest forma part del seu famós projecte "Summits of my life" en el qual parla de muntanyes, de les que ha pujat i de les que volia pujar (sempre havia volgut pujar el Cervino, muntanya que configura el dibuix de referència dels estoigs metàl·lics de la  marca "Caran d'Ache") i de l'amistat, els valors, el respecte a la natura.

Fins aquí la part positiva. La part negativa és que esportistes d'elit com en Kilian, o la Núria Picas, per posar només dos exemples que tothom coneix, han banalitzat els esports que ells practiquen d'una manera gairebé insana, degut sobre tot al mal que en aquest sentit fan les xarxes socials i la comunicació instantània que presideix el món en el que ens ha tocat viure.

Gent com en Kilian porten la seva passió, que no deixa de ser un esport d'altíssim risc, al límit. I unes campanyes de comunicació molt potents orquestrades pels espònsors que els paguen el salari fan que els prodigis d'aquests atletes, que desafien constantment no només el seu propi cos sinó també el dels seus col·laboradors (el Kilian ho coneix molt bé, això), semblin de pa sucat amb oli, o sense exagerar, accessibles a la majoria dels mortals. I crec que, en aquest sentit, han fet més mal que no pas bé. Fan que coses que són accessibles a uns pocs atletes privilegiats semblin de fàcil accés a gairebé tothom que s'entreni un dia a la setmana.

Jo he estat corredor de mitges distàncies des dels 16 anys, i he practicat esport regularment tota la meva vida, curses, bàsket, esquí, natació... Porto moltes mitges maratons i algunes maratons sota les meves sabatilles asics i les meves mizuno, però he vingut observant que des de fa alguns anys (una vintena), hi ha cada dia més nouvinguts que amb quaranta anys es planten a fer ultra maratons i triatlons com si els anés la vida, equipats amb els productes més cars i més professionals i disposats a trencar rècords i límits. I al capdavall, molt pocs d'aquests individus pensen que la Núria o en Kilian viuen d'això, de jugar-se la vida a cada cursa, que són professionals del risc i que aquest mateix risc és una part fonamental del seu salari.

Vaig córrer la meva tercera i darrera marató l'any 2013, a Barcelona. La vaig completar en 4 hores i 13 minuts (estava obsedit -erròniament- en baixar de les quatre hores). Unes metres davant meu, un atleta del club d'atletisme de l'Hospitalet de Llobregat de la mateixa edat que jo, va caure desplomat i malgrat que els serveis mèdics d'emergència el van atendre amb molta celeritat, el corredor va acabar morint. Aquell dia vaig decidir "penjar" les sabatilles. 

La dita "anima sana in corpore sano" (símbol de la marca asics) és absolutament certa quan passa exactament això, és a dir, que la ment està igual de sana que el cos, i en el cas de determinats esportistes d'elit, no acabo de tenir clar que això sigui així.

L'adéu d'en Quim Monzó

Els fidels lectors d'aquest blog saben que sóc un lletraferit i tinc alguns referents literaris que formen part del meu bagatge personal i cultural.  En Quim Monzó i Gómez és un d'ells. 

Ahir a l'edició del diumenge de La Vanguardia li dedicaven un homenatge en forma d'editorial que van titular: "Moltes gràcies, Quim Monzó". Tot i que fos ahir que s'oficialitzés el comiat, de fet, el seu últim article al rotatiu el va escriure el dia 13 de juliol, probablement abans d'anar-se'n de vacances, amb un títol que era possiblement premonitori del seu comiat (en Monzó és enrevessat en tots els aspectes de la teva vida, no debades pateix la síndrome de Tourette i trastorn obsessiu compulsiu) i que, tot parlant de Joe Biden portava per títol: "Com saber si ja ets vell". 

De fet, malgrat que molts intel·lectuals (la majoria m'atreviria a afirmar) no es jubilen a l'edat a la que aspiren a fer-ho la majoria dels mortals, en Quim Monzó també és diferent en aquest sentit, perquè ha anat canviant de facetes en múltiples ocasions al llarg de la seva vida professional. Es va iniciar professionalment com a publicista, però és amb 20 anys que s'introdueix al periodisme, i és en aquella època en que comença a escriure guions televisius i columnes periodístiques.

És molt sorprenent però, que malgrat la seva gran popularitat (tothom a Catalunya i a bona part d'Espanya, coneix Quim Monzó com a escriptor) en Quim només ha escrit dues novel·les en tota la seva carrera professional: "Benzina" i la molt aclamada i traduïda a dotze idiomes "La magnitud de la tragèdia".

La resta de la seva activitat literària ha estat centrada en el conte (on es va iniciar, i de fet va acabar, ja que el seu darrer recull de contes, "Mil cretins", el va escriure i publicar l'any 2007, és a dir fa 17 anys) i prèviament i posteriorment en l'article periodístic. El recordo a les columnes del diumenge al Magazine de La Vanguardia, quan aquest era una veritable revista que s'encartava en el diari del diumenge i que portava per títol "Seré breve". Els que tenen una edat, com jo, segur que el recorden. Era el primer que feia quan comprava La Vanguardia del diumenge, aleshores només en Castellà: llegir l'article d'en Quim Monzó.

Vaig devorar tota l'obra literària de Monzó al anys 80 i 90, quan en Monzó estava en plenitud de facultats literàries i retratava magistralment la decrepitud humana, la solitud, la decadència, el desamor. Allà em vaig enamorar d'una manera d'escriure i d'un tarannà que em recorda molt els estils dels també admirats, entre d'altres, de Ferran Torrent i David Colomer (malauradament traspassat abans d'hora i del que he parlat en diverses ocasions en els meus articles a "Reflexions de Taverna"). 

De fet, aquest darrer, en David Colomer, hagués estat un fidel i merescut successor de Monzó si encara fos viu. Segur que seguiria escrivint amb la fina ironia, ratllant el sarcasme que ha caracteritzat l'obra periodística i literària d'en Quim Monzó.

Com a síntesi, encara que algú em pugui titllar d'apòstata, podria dir que admiro el Monzó que va escriure contes i dues novel·les brillantíssimes i moltíssims articles periodístics molt genials, però també és cert, que el Quim Monzó dels tics de la síndrome de Tourette (que han tingut abans altres genis com ell, per exemple el també escriptor de contes danès Christian Andersen, Mozart, Molière o Napoleon Bonaparte, entre molts d'altres) no va plegar el 13 de Juliol de 2024, en realitat ho va fer, com a mínim, 10 anys abans. Molts dels seus articles de la darrera època es limitaven a comentar algun fet que havia passat en algun país anglosaxó i que estava extret de, per exemple, el New York Times, i la citació o citacions del mitjà en qüestió, acabaven representant més de la meitat del seu article.

Això no treu però, que els 20 anys que ha estat en exercici (en plenitud de facultats) hagin estat d'una genialitat que em fa entendre que encara avui, celebrem els seus escrits. Li desitjo sincerament que, ara que s'ha alliberat d'una obligació que de ben segur que darrerament l'oprimia, es dediqui a gaudir, ara sí, d'una merescuda jubilació, i que aprengui, per fi, a jugar a la butifarra.