L'insuportable lleugeresa dels polítics independentistes

He gosat jugar amb el nom d'una obra mestra de la literatura universal de tots els temps, novel·la de l'immens autor txec Milan Kundera, per a posar títol al despropòsit al que ens veiem abocats a Catalunya darrerament quan parlem de nacionalisme o independentisme català.  

Com a ciutadà i com a català em sento més perdut que mai quan es tracta d'opcions polítiques. Gairebé levitant, com el personatge Numayos dels dibuixos animats de la nostra joventut. Em costa d'entendre aquest moviment caïnita que semblen tenir tots els polítics nacionalistes catalans des de l'orfenesa en la que va deixar una gran part de la població de Catalunya la caiguda de Jordi Pujol i amb ell, el partit que va forjar la part catalana de la mal anomenada Transición Española, Convergència i Unió.

La mort del "pare" en circumstàncies de corrupció activa -o més aviat passiva- va causar un immens xoc a la societat catalana del que encara no s'ha recuperat i a resultes del qual va quedar un panorama de buidor i desconcert que encara dura hores d'ara.

Aquesta és una realitat incontestable, diguin el que diguin polítics interessats d'un i altre color. Amb Pujol i Convergència (i fins i tot Unió) molts catalans es sentien protegits per un paraigua que portava implícit un full de ruta, millor o pitjor, però full de ruta en definitiva. Uns objectius d'integració en un sol poble amb un objectiu comú en el que era català "aquell que vivia i treballava a Catalunya" i que, amb corrupció o sense va bastir una xarxa d'equipaments i infrastructures de les que avui estem gaudint, malgrat retallades i d'altres desgràcies.

La desaparició de l'oasi català ha deixat, com si d'una campanya de Napoleó Bonaparte es tractés, un rastre de terra cremada, crispació, confusió i incertesa. I sobre tot, divisió.

Les eleccions al Parlament de Catalunya post-155, el desembre de 2017 van deixar un panorama de divisió difícil de descriure però que es podria intentar resumir (amb gran inexactitut, òbviament) de la següent manera; Vot independentista: 2.079.000 vots,  38% del cens i un 47% dels votants, dels quals:

• ERC, el clàssic i genuí (ara, pel que sembla a alguns, els "botiflers"): 936.000 vots.
• Junts per Cat, l'hereu de Convergència, confegit amb penes i treballs i amb dificultats de tota mena: 948.000 vots.
• CUP, la radicalitat feta partit: 195.000 vots.

Només tres anys més tard, la incapacitat congènita dels catalans nacionalistes de posar-se d'acord amb res (pel bé del col·lectiu), cosa que és marca de la casa dels catalans en general i passa també a Can Barça, a la Cambra de Comerç, a l'Associació de Veïns Sants-Barna Centre i a la Comunitat de propietaris del meu edifici, fa que el panorama sigui, si cal, encara més desolador, i després de les escisions, contra-escisions, personalismes, baralles intestines, odis ancestrals i d'altres virtuds assimilables, tenim, a més a més d'ERC i la CUP:

• Demòcrates de Catalunya (Núria de Gispert), hereus independentistes de l'extinta Unió Democràtica de Catalunya del també extint Antoni Durán i Lleida.
• PDeCat - Partit Demòcrata de Catalunya (David Bonvehí), el partit que se suposava hereu de Convergència (això sí, renovat i sense traces de corrupció), titular de la marca Junts Per Cat, que no ha convençut ni propis ni estranys (vistos els darrers moviments de Puigdemont, el seu futur gairebé cantat és l'extinció, digui el que digui el pobre Bonvehí).
• Partit Nacionalista de Catalunya (Marta Pascal), partit de recent creació escindit de PDeCat. Veurem si té un recorregut massa llarg (jo crec que no). 
• Partit Puigdemonista de Puigmemont i Puigdemont (Carles Puigdemont). El partit del líder exiliat i rupturista, la fundació del qual s'espera per finals d'aquest mes de Juliol, i que a dia d'avui no sembla tenir encara nom, ni rumb, ni objectius, més enllà de fotre soroll anti-Espanya per salvar el cul del seu líder (o al menys això és el que em sembla a mi).

Avui, a "El País", en Lluís Bassets, la clava en el seu article quan escriu: "No és la riquesa de la diversitat. No és una explosió de pluralisme. Sobretot, perquè la trinxadora ha dividit abans que res al país. On abans hi havia una nació ara n’hi ha dues i mitja, com a mínim. Dues d’elles mútuament excloents: la independentista i l’espanyola antiindependentista".

Tothom, a l'àmbit nacionalista, es posiciona per a les eleccions al Parlament de Catalunya que seran més aviat que tard (pel que sembla quan decideixi Puigdemont, que té pebrots, si s'em permet la vulgaritat), en tot cas, cinc minuts abans que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya inhabiliti Quim Torra com a President de la Generalitat. I això tindrà lloc sense dubte aquest any 2020.

La realitat del panorama (d'una exasperant mediocritat empobridora) és la de la vella dita: "divideix i venceràs". I això es podrà constatar com a resultat de les properes eleccions, siguin quan siguin.

Fa tot l'efecte que es tracta d'un espectable de titelles on l'extrema dreta de VOX i el PP de l'ultradretana Cayetana Álvarez de Toledo en dirigeixen els fils. Si més no, ho sembla.