Militars, toreros, tertulians

La campanya electoral de les eleccions al Parlament del 28 d'abril estan clarament condicionada pel procés independentista a Catalunya. Òbviament no és l'únic factor condicionant, ja que el fenòmen mundial del retorn de les dretes més reaccionàries, auspiciades per ideòlegs del tipus Steve Bannon, empresari de mitjans nord-americà que després de ser acomiadat de la Casa Blanca va emigrar a Europa i, des de Brussel·les, ha assessorat i assessora el bo i millor de cada casa: Front Popular a França, Lega Nord a Itàlia, Alternativa per Alemània i Vox a Espanya, entre molts d'altres.

A Espanya la cosa agafa, com era d'esperar, un perfum una mica particular. La irrupció de VOX a l'espectre polític i a la campanya per les eleccions al parlament espanyol, en particular després del seu èxit a les darreres eleccions autonòmiques a Andalusia, fa que els altres dos partits de dreta, Partido Popular i Ciudadanos, hagin engegat una competició per veure qui és més de dretes, qui més nacionalista i qui més anti-independentista català. Propostes poques però retòrica, males arts i mala llet, tota la del món.

Però aquí, de forma molt previsible, les dretes tenen un "publema", gràcies a Déu. Problema gran degut al sistema electoral basat en la Llei d'Hont que penalitza de forma molt significativa la fragmentació del vot. Conscients d'això, la pre-campanya s'està centrant no tant en les polítiques (o al menys és el que transcendeix als mitjans) sinó en l'astracanada. En qui la diu més grossa; en qui profereix les barbaritats més grans.

La pre-campanya de les dretes té més la característica d'anar a voler mostrar qui els té més grans, que no pas a debatre del que li interessa al ciutadà del carrer. És la política pels polítics i pels convençuts, la que es realimenta obviant la realitat: la que busca específicament el "like" i el "retwit", guanyar la tertúlia o tenir més notorietat a les xarxes socials. La que només espera la gràcia dels cinc minuts de telenotícies. I en aquest contexte llegim que VOX fitxa militars retirats (cinc en concret) per encapçalar candidatures a les eleccions, tot defensant el dret als ciutadans a tenir armes per auto-defensa (Bannon i Trump dixit).

El Partido Popular fitxa toreros i com a estrella destacada el fill gran del gran polític Adolfo Suárez, Suárez Illana, que a diferència de la grandesa i talla d'estadista del seu pare (el seu pare segurament quedaria vermell després de les declaracions del descerebrat del seu fill aquesta setmana), és simplement un neandertal que profereix barbaritats del tipus que a Nova York "han legalitzat l'abortament fins poc abans del naixement" i que "els neandertals esperaven que els nens naixessin i llavors els tallaven el cap". Naturalment, ambdues notícies són falses. És el que la dreta reaccionària sap fer més bé, mentir. En Ruiz Gallardón és un utra-catòlic conservador i anti-abortista militant i declarat, però al menys no profereix barbaritats. Hi ha classes i classes.


I a Ciudadanos, ai las...,  fa tant de temps que han perdut el nord que només esperen que el nostre descerebrat per excel·lència, el señor Quim Torra, obri la boca, per a denunciar-lo a la Junta Electoral Central, a la fiscalia o al Tanatori de la Ronda de Dalt. Diuen les fonts més oficials, de forma totalment oficiosa, que l'Albert Rivera ja està amortitzat i que ara el valor en alça és l'Arrimadas, que per això l'han posat de número u per Barcelona. L'Arrimadas, aquella senyora que se'n va a Amer i a Waterloo a fer rodes de premsa; efectivament, un valor en alça...


Si el votant mig té dos dits de seny, hauria de ser impossible que el "Trifachito" podés sumar per a governar. tot i que a la Pell de Brau tot és possible.


Si malgrat tot obtenen majoria que els ho permeti, que Déu ens agafi confessats. Jo seré als Estats Units el dia de les eleccions generals, i per primera vegada a la meva vida, he demanat votar per correu, precisament per aportar la meva petita contribució a que aquests descerebrats no es surtin amb la seva.

España Global

La diplomàcia espanyola amb la millor de les intencions, i des del ministeri d'afers exteriors,  està fent des de fa mesos una campanya mundial per a promocionar la imatge d'Espanya   a l'exterior ("España Global") com a conseqüència, diuen molts, de l'erosió de la "marca" Espanya provocada pel moviment independentista català. Hi podeu accedir des de l'enllaç adjunt.

https://espanaglobal.gob.es/qu%C3%A9-es-espa%C3%B1a-global

La iniciativa, insisteixo, em sembla - per se -  molt interessant, tot i que no veig tan bé que estigui pensada (o enfocada a) per contrarrestar cap altra cosa. La promoció de qualsevol idea o producte s'ha de fer sempre en positiu, no com a resposta a. Hom promociona la Costa Brava o les piràmides de Chichen Itzá, posem per cas, per la bellesa o l'interés intrínsec d'ambdues zones, no perquè Chichen Itzá és millor perquè, per exemple, no hi ha comunistes com a la veïna Cuba. Si Espanya ha de fer campanyes per a contrarrestar les accions de grups d'opinió que formen part de la mateixa Espanya, malament rai.


I malhauradament això és el que està passant. Fa uns anys, a finals dels vuitanta, es va fer una campanya institucional de promoció d'Espanya (ICEX) que portava per títol "Spain, everything under the sun", en positiu, de bon rollo, per a promocionar el turisme i la inversión estrangera que -per cert- va funcionar molt i molt bé.


Però ara a aquesta campanya, se li veu el "plumero". Es fa per contrarrestar les suposades mentides del moviment independentista, aparantment tan poderòs que és capaç d'enfonsar la imatge d'Espanya. Deuen tenir molta por des d'algun ministerio quan es paga a consultores dels Estats Units fins a dos-cents mil dòlars setmana per a crear una imatge positiva d'Espanya. Quan les coses s'han de forçar, mala peça al teler, que hagués dit la meva àvia.


Doncs no hauria de ser això. Espanya té molts atributs extraordinàriament valuosos i positius, això és innegable. És un gran país des de moltíssimes perspectives, negar això és de ruc i no hi ha consideracions polítiques que ho puguin negar, fins i tot des de la qualitat democràtica. També innegable, però,...ai las....quan topem amb la "sacrosanta e indisociable unidad nacional" aquí ja som en terreny pantanós. Tant, que perdem l'oremus.


I això és precisament el que li va passar al ministre Josep Borrell, en una entrevista que li van fer a la televisió pública alemanya aquesta setmana que ara s'acaba. En Borrell va perdre del tot els papers quan el periodista alemnya li preguntava pel moviment independentista català i pel judici del procés. I de quina manera, va deixar el plató. Vergonya aliena. Sort que algún assessor el va advertir de les conseqüències del que acabava de fer i va tornar, però el mal ja estava fet.


Això deixa la representació d'Espanya en un molt baix nivel. Ho va veure molta gent, i en Borrell va perdre els papers, no pas el periodista. España Global va perdre molts punts en una sola hora d'entrevista.  I aquesta mateixa setmana, una altra galleda d'aigua freda: la carta del president de Mèxic López Obrador demanant formalment que Espanya demani perdó per les atrocitats comeses durant la campanya de "colonització" (aquí Borrell també va quedar ben retratat no fa pas tants dies amb la declaración dels "cuatro indios" en referir-se a la colonització dels Estats Units.


És molt trist que al ridícul que fa el pallasso Puigdemont a Waterloo s'hi posi a la mateixa alçada tota l'artilleria de la diplomàcia espanyola encapçalada per aquest altre gran pallasso de nom Josep Borrell.


Una veritable pena.

Doctor Music Festival

Aquesta setmana que demà s'acaba el festival de música per excel·lència dels Pirineus als anys noranta ha tornat a saltar a primera línia d'actualitat. El festival, que va celebrar tres edicions a Escalarre, a les Valls d'Àneu entre 1996 i 1998 i vol tornar aquest any entre l'11 i el 14 de Juliol  però s'ha topat, ia las, amb un informe negatiu de l'ACA, l'Agència Catalana de l'Aigua, en tractar-se, diu l'informe, d'una zona inundable en cas d'un episodi de pluges torrencials.

El rebombori que s'ha organitzat a la comarca, en particular dels hostelers i els ajuntaments ha estat singular, amb protestes encapçadales per vaques desfilant amb flotadors ("manguitus") de la que se n'han fet ressó tots els mitjans de comunicació.

És clar que els temps han canviat, i que la laxitud i la permissivitat que hi havia als anys noranta en moltes àrees, des del tabac, la corrupció, la contaminació, l'alcohol, els abusos sexuals i tants d'altres, ara no està precisament a la cresta de l'onada.

És cert que a molts, entre els que de vegades m'incloc, la correcció política i l'autocensura que la que sembla que molts s'han instal·lat, començant per les institucions, ens sembla un excés i que en poc temps s'ha passat d'un extrem a l'altre, però hi ha coses que són de sentit comú, i l'informe de l'ACA és una d'elles. No es pot fer el festival que arrossega milers de persona en una zona inundable com aquella, és de pur sentit comú. Fi de la història.

Jo sé que tots els de la nostra generació es recorden del cas del càmping "Las Nieves" al Pirineu Aragonés, a la vall de Biescas. Jo me'n recordo particularment perquè ho vaig veure amb els meus ulls, i per tant puc parlar amb coneixement de causa.

El càmping estava situat en el con de dejecció del Torrente de Arás a la seva desembocadura cap al riu Gállego i les autoritats de l'època n'havien autoritzat la seva instal·lació. Tots els permisos en regla. Però el 17 d'agost de 1996 un episodi de gran tempesta amb pluges torrencials a la capçalera del torrent van provocar la caiguda d'una gran quantitat d'aigua en molt poca estona i aquesta aigua, va provocar una riuada d'entre 200 i 500 metres cúbics d'aigua per segon, arrossegant cap a setanta mil metres cúbics de materials (troncs i pedres, principalment) procedents de la destrucció de les preses de retenció de sediments que hi havia torrent amunt que van caure sobre el càmping com un veritable allau.

El resultat? 87 persones mortes i 187 de ferides en un tres i no res. Hi vaig ser un any després i l'espectacle de les restes del que havia estat el càmping era encara dantesc.

Això m'ha recordat també un altre cas interessant d'avaríacia i estupidesa humana, l'estació d'esquí destruïda per la lava d'una erupció volcànica al volcà Etna, a Sicília el 2001. L'estació, construïda al bell mig del parc natural del volcà (de facto la mafia siciliana "gestiona" el parc, encara avui), es va aixecar just en la zona de gran risc d'erupció volcànica. La lava va destruir completament l'estació. Però saben què, uns anys més tard, una nova estació d'esquí es va aixecar al costat de l'estació destruïda. També ho he vist i en dóno fe.

Democràcia estil Kazajstan

Quan un es pensa que ja ho ha vist tot en aquest Planeta 4.0 canviant fins a l'extenuació, en la que tot passa a una velocitat molt difícil de processar i digerir, resulta que encara succeeixen coses que hom pensava que havien passat a formar part del patrimoni cultural del Segle XX o fins i tot del Segle XIX.

El Kazajstán de la mítica Ruta de la Seda acaba de canviar de president. Nursultán Nazarbáyev ho va fer ahir, dia de Sant Josep, després de 30 anys. El més curiós de tot és que malgrat la renuncia, Nazarbáyev seguirà ostentant els càrrecs més importants del país, com ara cap del Consell de Seguretat nacional, cap del partit Nur Otan (que governa el país) i membre del Comité Constitucional.

Kassym-Jomart Tokayev, el nou president (el segon de la historia moderna del país) és també membre del partit Nur Otan, va ser president del Senat i primer ministre. Vaja, un home de confiança.

Kazajstán és una democràcia a l'estil de la Bielorússia de Lukashenko, país en el que el president perpetu, guanya les eleccions amb un 99,9% dels vots emesos. El cas de Nazarbáyev no és tan descarat, però els efectes pràctics són els mateixos, especialment si es té en compte que l'any 1990 va ser escollit per un mandat de 4 anys. Durant els seus 30 anys de mandat ha tingut més ombres que llum, i d'entre les obres faraòniques que va promoure destaca la construcció -des del no-res- de la nova capital (Astaná) l'any 1998, en substitució de l'antigua capital, Almaty.

Així doncs, Astaná és la capital de país més jove del món, construïda en només 4 anys, a l'estil de les megalomanies dels grans dictadors (Hitler va fer el mateix al Berlin dels anys 30 de la mà de l'arquitecte Albert Speer); i la segona més freda del Planeta després de Ulan Bator a Mongòlia, amb temperaturas mitges que a l'hivern ronden els 40 graus sota zero.

Com en el cas de tot pressumpte dictador que es precïi, Nazarbáyez va col·locar la seva filla (Dariga Nazarbáyeva) en llocs de poder, que li han permès el control dels mitjans de comunicació.

La notícia però, no és tant la renúncia de Nazarbáyez, sinó el fet que el nou president (i amic), Tokayev, en la seva primera resolución com a president de la república, ha decidit rebatejar la capital (proposta de resolución aprovada per unanilitat pel parlament), Astaná (que vol dir en kazaj "ciutat capital"), que des d'avui passa a anomenar-se "Nursultán", en honor al líder emèrit.

Oi que sembla de conte? Doncs no, la realitat gairebé sempre supera la ficció. La segona decisió, també aprovada per unanimitat, ha estat nomenar la filla de l'ex-president, Dariga Nazarbáyeva, com a presidenta del Senat. Fantàstic!

Si no vols caldo, tres tasses. Jo veient el percal, estic temptat de rebatejar el blog "Reflexions de Taverna" i posar-li "Burgelàndia" o quelcom de similar. No tinc clar però en aquest cas, que el parlament de casa meva ho aprovés.

Llaços grocs i JEC: estultícia recalcitrant

He escrit més d'una vegada en aquestes "Reflexions" que encaparrar-se a defensar postures absurdes, un punt estúpides i molt buides de contingut -diria jo- en nom  de la "dignitat" mal entesa no porta enlloc. Parafrassejant el gran Groucho Marx, es anar "de victòria en victòria fins a la derrota final".

I precisament això és el que li passa al senyor Torra, pressumpte president de la Generalitat, arran de la polèmica del dictàmen de la JEC sobre la retirada dels símbols independentistes dels edificis públics durant la campanya electoral, com a conseqüència d'una denúncia dels Ciudadanos, aquests grans demòcrates salva-pàtries.

Molts, independentistes i no independentistes, estem d'acord en la injustícia de la presó preventiva abusiva i del macrojudici als líders del Procés independentista, però d'aquí a aferrar-se a un gest tossut invocant no sé quins principis en nom de la llibertat d'expressió, hi ha un món.

No tinc cap dubte que la presència d'un llaç groc o d'una pancarta en un edifici públic no farà canviar el vot a cap Sàpiens Sàpiens (brutal en aquest sentit el gag del "Polònia" de dijous passat, si no l'heu vist, cal que el recupereu a TV3 a la carta) i per tant la petició de la Junta Electoral Central és també un exercici d'una esterilitat absurda que no va a buscar altra cosa que la provocació, però en no ser una iniciativa seva sino el fruit d'una denúncia acabo entenent -que no compartint- la seva decisió.

Que cal retirar els símbols? Doncs a fer-ho. Al capdavall no puc estar més d'acord en el fet que els espais públics han de ser neutrals, ja que representen tothom, els que els han votat, i els que no. Qui vulgi portar llaç groc a la solapa de la jaqueta i penjar-lo al balcó de casa seva, endavant, però l'espai públic és de tots (Ull, amb això no vull dir que calgui retirar els llaços grocs de tot arreu, però sí dels edificis públics).

En un exercici de pragmatisme digne d'agraïment, la mateixa petició a l'Ajuntament de Barcelona arran d'una denúncia dels altres grans salva-pàtries del Partido Popular, s'ha saldat en una retirada immediata dels símbols per part de l'equip de l'Ada Colau.

Fins i tot Esquerra Republicana, cada vegada més preocupada per el fons que per la forma, ha demanat que es retirin els símbols.

Sembla que Torra i Puigdemont són els únics interessats en mantenir (per mantenir) el conflicte estèril i l'enfrontament permanent, com si amb aquest exercici de rabieta voléssin justificar-se davant...els seus votants? No ho sé, però una vegada més he de confessar la meva perplexitat per l'actuació de l'entorn Torra-Puigdemont (també excels el gag de Puigdemont escoltant òpera sol en el palco d'un teatre, en una recreació de la pel·lícula "El Padrino" mentre els seus col·laboradors li van dient a cau d'orella com els líders del PDCat han anat caient en el Congrés de fa dos diumenges, i ell somriu amb posat sàdic....).

No serà que al capdevall el que Torra busca, davant la nul·la capacitat de generar un projecte positiu, constructiu i engrescador és la inhabilitació com a via per a fer-se màrtir i escapolir-se dels pollastres que li venen al damunt?

Carvalho - Problemas de identidad

Considerava a Manuel Vázquez Montalbán com un dels meus grans referents literaris. Un geni mort prematurament  als 64 anys a l'aeroport de Bankok d'un infart, que va cultivar diferents gèneres: novel·la, periodisme, poesia, assaig, .... i va destacar en tots.

Sense dubte però, en el seu vessant com a novel·lista segurament se'l coneix més per la sèrie de novel·les negres protagonitzades pel detectiu privat Carvalho, personatge gallec de naixement i català d'adopció, amb residència a Barcelona. De la saga Carvalho, Vázquez Montalbán va arribar a escriure una vintena de novel·les, amb una solvència argumental i històrica fora del comú.

Les seves novel·les s'ambientaven en la més estricta actualitat del moment en que les escrivia, i en totes destil·lava la passió per la política, la gastronomia i per la literatura. I és que Carvalho era clarament l'"alter ego" del Vázquez Montalbán, el detectiu més peculiar del món, ex-agent de la CIA, que cuina com un mestre i crema obres mestres de la literatura universal a la llar de foc, tant a l'estiu com a l'hivern.

Quan es va saber que la nissaga continuaria de la mà del barceloní Carlos Zanón vaig tenir sentiments contraposats. Sóc del parer que les obres mestres han de morir amb el seu creador (la mort de Tintin, per posar un altre exemple d'un altre dels meus  referents vitals, va succeir el dia que es va morir en Georges Remi, "Hergé"), però confeso que sentia un punt de desig, mig morbós, si es vol, per a veure quina capacitat tindria Zanón de continuar l'obra del Mestre.

La primera novel·la (segur que ha signat un contracte perquè n'hi hagi més), editada per Planeta (com tots els altres "Carvalhos") no deixa indiferent.

Zanón tracta el personatge des del respecte i el reconeixement a la figura de MVM, al que cita constantment durant el llibre i l'anomena, en majúscules, "el Escritor". A la primera pàgina ja deixa clar que "el protagonista tiene su propio autor, MVM".

El llibre fa referències constants a l'Escriptor i fins i tot el Carvalho de la novel·la, acaba "confessant" que va ser-ne primer veí i després amic, i que l'Escriptor va acabar copiant-lo i convertint-lo en personatge de novel·la (detectiu privat, és clar). Genial.

L'obra a més a més, està ambientada entre Madrid (ciutat) i la Barcelona pre-referendum d'octubre de 2017 i està farcida de referències de l'actualitat, amb personatges secundaris a favor i en contra, alguns dels quals "parlen" en Català sense traducció. Una de les referències a l'actualitat més reexides és que el seu ajudant, l'etern "Biscuter" participa -i queda finalista- al programa "Masterchef", amb cita d'un dels capítols que jo vaig veure i en el que el chef esbronca fins al ridícul un concursant que presenta un plat anomenat "león come gamba", que bàsicament consistia en una patata dins una sopa.

El Carvalho de la novel·la es fa gran, com els de la nostra generació, està malalt però no vol saber de què (té pànic als diagnòstics) i navega per la vida amb un punt creixent d'amargor, gairebé en permanent nebulosa alcohòlica, maltractant els que l'envolten, entre un punt de mala llet, sarcasme vital i un escepticisme que li fa el caràcter més agre del que el personatge original va tenir sempre. No abandona però la seva passió per les dones (s'ha enamorat d'una noia madrilenya que està casada amb un polític potencialment corrupte i potencialment aspirant a càrrec d'alta volada al govern de la Comunitat de Madrid), ni per la cuina, ni per cremar llibres.

Novel·la de lectura obligada pels "Carvalhòfils" al que, posats a trobar-hi pegues (Zanón se'n surt de la gesta amb molt d'ofici, brodant l'excel·lència narrativa), li falla la trama "detectivesta", que he trobat particularment fluixa, però no per això deixa de ser una lectura altament recomanable.

Deconstruint (Ex) Convergència

Avui en Basté als Matins de RAC1 en el seu davantal de les vuit, que -com cada dilluns- tenia aquella inspiració punyent que transita entre el mal humor i la son, deia quelcom amb el que no puc estar més d'acord: "Polítics que treballen pels periodistes i per les xarxes i periodistes que treballen pels polítics". Endogàmia desconnectada de la realitat, del votant, del sentit comú i de la vocació de servei. Tot pels mitjans, per les xarxes, per la victòria (amb la corresponent derrota de l'adversari, si pot ser humiliant, com més humiliant, millor).

El dissabte passat, al FAQS, la Cristina Puig entrevistava l'ex-President de la Generalitat Artur Mas (vist en perspectiva, un dels últims polítics catalans amb classe i coherència dels darrers anys), que feia esforços -malgrat tot molt poc reeixits- per tal d'intentar explicar l'entotoll i l'embolic que s'ha muntat entre la Crida, el PDcat i Junts per Catalunya. Jo hi vaig posar esforços objectius, de debò, però no ho vaig poder entendre. Ningú amb dos dits de seny ho enten. Ni l'Artadi que va estudiar a Harvard (si se li preguntés i volgués respondre amb sinceritat, cosa del tot improbable).

El Congrés del PDcat d'ahir diumenge va suposar molt més del que ha aparegut avui als mitjans de comunicació. Implica de facto la defunció de la tradicció del catalanisme polític del que molts catalans -jo entre ells- es senten orfes a dia d'avui. En la meva opinió, les tesis de la versió més radical d'un independentisme excloent i mal entès han acabat triomfant. Els que em conèixen saben que estic radicalment a les antípodes d'un personatge lerrouxista, oportunista i totalment buit de continguts com l'Inés Arrimadas, però no puc sino donar-li la raó en una afirmació que va proclamar l'altre dia a Waterloo: "La República no existeix". No voler veure això és romandre en una entelèquia a mig camí entre el fer volar coloms i el voler enganyar la parròquia.

Al congrés del PDcat s'han imposat les tesis de Puigdemon i Torra, i això, malgrat que algú es pensi que la resistència radical és l'únic camí, ens aboca al conflicte permanent i a la cronificació del problema, en l'actitud inversa, però de la mateixa radicalitat estúpida a la que ens aboca el PP, Vox i els Cuidadanos (que per cert, avui han tingut el primer "pucherazo"; Rivera, benvingut al món de la política de veritat, cops baixos i brutícia a tones).

Entenc l'actitud d'ERC de no voler unir-se a aquest moviment i evitar la llista unitària. Ja té nassos que els que fa uns anys eren els més radicals avui defensin enxamplar les bases del sobiranisme com a camí per a consolidar l'independentisme.

Tornant al que deia en Basté al matí, el ciutadà de carrer, com vostè, com jo, està ja una mica cansat de les visions exploents, separadores i alargadores d'un conflicte que només beneficia als que l'exalten, en un sentit o en un altre (Waterloo per un costat i la dreta rància i antiga per l'altra) i penso -i crec que no m'equivocaré- que a les urnes ho pagaran.

A Catalunya, a les eleccions generals del 28 d'abril, vaticino una espectacular caiguda de vots al PDcat i un gran increment de vots per ERC i pel PSC. Si no, temps al temps.