Avui en Basté als Matins de RAC1 en el seu davantal de les vuit, que -com cada dilluns- tenia aquella inspiració punyent que transita entre el mal humor i la son, deia quelcom amb el que no puc estar més d'acord: "Polítics que treballen pels periodistes i per les xarxes i periodistes que treballen pels polítics". Endogàmia desconnectada de la realitat, del votant, del sentit comú i de la vocació de servei. Tot pels mitjans, per les xarxes, per la victòria (amb la corresponent derrota de l'adversari, si pot ser humiliant, com més humiliant, millor).
El dissabte passat, al FAQS, la Cristina Puig entrevistava l'ex-President de la Generalitat Artur Mas (vist en perspectiva, un dels últims polítics catalans amb classe i coherència dels darrers anys), que feia esforços -malgrat tot molt poc reeixits- per tal d'intentar explicar l'entotoll i l'embolic que s'ha muntat entre la Crida, el PDcat i Junts per Catalunya. Jo hi vaig posar esforços objectius, de debò, però no ho vaig poder entendre. Ningú amb dos dits de seny ho enten. Ni l'Artadi que va estudiar a Harvard (si se li preguntés i volgués respondre amb sinceritat, cosa del tot improbable).
El Congrés del PDcat d'ahir diumenge va suposar molt més del que ha aparegut avui als mitjans de comunicació. Implica de facto la defunció de la tradicció del catalanisme polític del que molts catalans -jo entre ells- es senten orfes a dia d'avui. En la meva opinió, les tesis de la versió més radical d'un independentisme excloent i mal entès han acabat triomfant. Els que em conèixen saben que estic radicalment a les antípodes d'un personatge lerrouxista, oportunista i totalment buit de continguts com l'Inés Arrimadas, però no puc sino donar-li la raó en una afirmació que va proclamar l'altre dia a Waterloo: "La República no existeix". No voler veure això és romandre en una entelèquia a mig camí entre el fer volar coloms i el voler enganyar la parròquia.
Al congrés del PDcat s'han imposat les tesis de Puigdemon i Torra, i això, malgrat que algú es pensi que la resistència radical és l'únic camí, ens aboca al conflicte permanent i a la cronificació del problema, en l'actitud inversa, però de la mateixa radicalitat estúpida a la que ens aboca el PP, Vox i els Cuidadanos (que per cert, avui han tingut el primer "pucherazo"; Rivera, benvingut al món de la política de veritat, cops baixos i brutícia a tones).
Entenc l'actitud d'ERC de no voler unir-se a aquest moviment i evitar la llista unitària. Ja té nassos que els que fa uns anys eren els més radicals avui defensin enxamplar les bases del sobiranisme com a camí per a consolidar l'independentisme.
Tornant al que deia en Basté al matí, el ciutadà de carrer, com vostè, com jo, està ja una mica cansat de les visions exploents, separadores i alargadores d'un conflicte que només beneficia als que l'exalten, en un sentit o en un altre (Waterloo per un costat i la dreta rància i antiga per l'altra) i penso -i crec que no m'equivocaré- que a les urnes ho pagaran.
A Catalunya, a les eleccions generals del 28 d'abril, vaticino una espectacular caiguda de vots al PDcat i un gran increment de vots per ERC i pel PSC. Si no, temps al temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada