Catalexit: Procés Internacionalitzat.

Quan avui he vist que fins i tot el proveïdor de serveis financers i notícies econòmiques "Bloomberg" parla de "Catalonia", he entès per fi que el "Procés" ha desbordat finalment les nostres fronteres. Òbviament, a "Bloomerg" li importen tres bledes les raons de fons i el perquè som on som, el que li interessa més aviat és què pot passar des d'un punt de vista dels inversors. En l'article d'avui de Charles Penty, un dels paràgrafs diu literalment: "Heus aquí algunes raons perl les quals els inversors s'haurien de preocupar respecte de Catalunya". I entre d'altres cita que "Catalonia" és un ens on viuen 7,5 milions de persones que suposen el 16% de la població d'Espanya i generen el 20% del PIB.

Per primera vegada en tot aquest entotoll que suposa aquest Procés que estem vivint he llegit (o sentit) la paraula "Catalexit", però això ja esdevé, sense paliatius, un element molt poderós, perquè vol dir clarament que l'afer ha deixat de ser, estrictament parlant, una "qüestio interna" de l'Estat Espanyol, com encara fa quatre dies tant des de Madrit -contepte imperial i colonitzador- i Brussel·les, es referien al "refèndum il·legal de Catalunya" com a un afer intern espanyol. El peu de foto que acompanya la noticia d'avui és prou reveladora: "Rebel Catalonia goes to vote".

Els anglosaxons de Bloomberg no es pronuncien sobre si el referèndum és legal, il·legal o de Vladivostock, només adverteixen que és un moviment tan potent que pot tenir conseqüències per l'economia i la inversió, i que per tant, cal pensar-ne bé els moviments.

En la mateixa línea, ahir la ONU publicava al seu lloc web (link adjunt) http://www.ohchr.org/EN/NewsEvents/Pages/DisplayNews.aspx?NewsID=22176&LangID=E una recomanació d'experts en drets humans  en el que demanava literalment: "Spain must respect fundamental rights in response to Catalan Referendum".

Per no parlar de la tebior amb que el govern dels Estats Units es va pronunciar sobre la qüestió arran de la visita de Rajoy Brey, digui el que digui la premsa cavernària.

Impressiona la teatralització del portaveu del Govern Espanyol, Iñigo Méndez de Vigo a la roda de premsa posterior al Consell de Ministres d'aquest divendres en la que primer, ha glosat les grandeses d'Espanya, desprès les grandeses de la unitat d'Espanya i finalment ha dedicat dos minuts a parlar de la resta de temes que s'han aprovat avui, entre d'altres portar al Tribunal Constitucional tres lleis de la Generalitat de Catalunya.

Òbviament, les preguntes de tota la premsa -la major part dels periodistas acreditats semblaven afins al règim o clàrament contraris al Procés, cosa que tampoc entenc d'un periodista- s'han referit de forma monogràfica al Procés, i en gairebé tots els casos, excepcions fetes d les periodistas de "El Periódico" i "La Vanguardia", de forma totalment negativa i preconstituint la resposta de l'entrevistat, és a dir, antiperiodisme en estat pur.

El que sobta de tot plegat és que allò que ara s'anomena "el relat" hagi estat portat tan malament des de totes dues bandes (la colla sobiranista es va cobrir de glòria en l'aprovació de les lleis del referèndum i la desconnexió), però en particular de la part Castellana (insisteixo i no pararé de fer-ho, que això no va d'Espanya contra Catalunya o a l'inrevés, sinó de Castella Imperial contra una Catalunya que volen sotmesa). Rajoy Brey i la panda d'ineptes que l'envolten, començant pel hipernacionalista espanyol Moragas, no han entès res de res de la partida que s'està jugant. L'única excepció deu ser probablement l'única persona intel·ligent del Govern Espanyol, Soraya Saez de Santamaría, que probablement fa només el paper que li deixen fer.

Jo no sé què passarà diumenge ni el dia 2, però definitivament el Govern Espanyol ha perdut la partida de la comunicació, del relat: "Piolins, creuers als ports de Barcelona i Tarragona, queixes dels guàrdia civils, 155 aplicat sense garanties, detencions, registres sense ordres judiciasl, persecucions d'urnes i paperetes, jutges que són utilitzats de forma descarada, "tumultos", "sediciones",....", com si estiguéssim a l'any 1974...i tot això és veu de forma instantània a tot el Planeta. No deixa pas Espanya (i a mi particularment em sap greu) en una posició gaire galdosa...

La diferència entre el 1974 i el 2017 és que aleshores els que anaven vestits de verd feien por (també és cert que repartien òsties indiscriminadament) i ara se'ls ha perdut tot el respecte. L'Estat ha menystingut la força d'un munt de gent que suporta el Procés, i s'ha pensat que fent por acabaria amb la insummissió amb derrota humiliant pels súbdits de les colònies rebels....En el cas de Cuba els errors van ser sistemàtics i paradoxalment molt semblants als que Castella està cometent ara, és a dir, la negació sistemàtica del problema i la nul·la voluntat de negociació. La roda de premsa de Méndez ha estat entre patètica i esperpéntica, digna del millor Valle Inclán.

Però malgrat el que digui Rajoy i Méndez Vigo, el diumenge premsa i televisions de tot el món seran a Catalunya. Caldrà que tothom mesuri molt bé fins on està disposat a arribar, però una vegada desmuntada la infrastructura del Referéndum posar policies precintant col·legis electorals serà una imatge internacional per Espanya absolutament nefasta, especialment quan ja avui tothom admet que a partir del dia 2 d'Octubre tocarà negociar i mirar de cosir ferides, perquè ni hi ha sobre la taula una DUI ni el referèndum tindrà cap garantia.

Esperem que hi hagi seny i que no prenguem mal...Insisteixo però en el fet que passi el que passi, res no serà mai més igual.

"Salvados" Évole-Puigdemont

Si haguéssim de parlar en termes de debat electoral, hauríem de reconèixer que l'Évole va guanyar clarament a Puigdemont al "Salvados" d'ahir diumenge 24 de Setembre de 2017, a 7 dies del Referèndum de l'1 d'Octubre. En alguns moments de l'entrevista fins i tot per golejada. 

Va ser la d'ahir una entrevista en la que al capdevall s'enfrontaven dos animals del periodisme. Dos cronistes de l'actualitat apassionats i professionals. El gran encert d'Évole és que va fer d'Évole, que té detractors i adminadors, però que es caracteritza per un estil punyent que no deixa indiferent ningú i que en moltes ocasions acaba "derrotant" els seus entrevistats, emulant aquell estil "gamberro" que el va popularitzar als anys 2000 al programa de l'Andreu Buenafuente "La cosa nostra" en la interpretació del seu personatge "el follonero". La gran errada de Puigdemont és que va voler fer de Puigdemont periodista i no va acabar d'estar a l'alçada del Puigdemont president en un paper que moltes vegades ha jugat de forma magistral.

En determinants moments de l'entrevista, Carles Puigdemont no va convèncer ni als seus, especialment en la part en la que el periodista de "La Sexta", molt hàbil, demanava per què les lleis del referèndum i la desconnexió no s'havien aprovat per majories qualificades (90 diputats dels 135, 3/4 parts del Parlament). La cara de circumstàncies del President en els segons que precedien la seva resposta, eren tota una resposta per sí mateixa.

L'Évole portava, com de costum, una entrevista molt ben preparada, que farcia amb constants citacions de moments anteriors de persones afins al procés que posaven a Puigdemont en una situació d'evident incomoditat per les contradicions en les que acabava incorrent per una frase que acabava de dir un minut abans. 

Incomoditat d'altra banda molt hàbilment reforçada per una realització amb primers plans, molt i molt propers, que permetien visualitzar l'estat d'incomoditat de l'entrevistat versus un entrevistador que no feia altra que cenyir-se al seu paper.

Val a dir però, en desgreuge del President, que el principal mèrit de tot plegat és que el President, amb la tensió que ha viscut aquesta setmana i amb els pollastres que ha hagut de lidiar, va acceptar ser entrevistat per l'Évole -que fins i tot el "Tato" sap que és un os dur de mastegar- el divendres 22 de Setembre només dos dies després de la intervenció de facto de l'autonomia catalana i l'empresonament de 14 alts càrrecs del Govern de la Generalitat.

També val a dir que Jordi Évole va oferir a Moncloa que algun alt representant del Govern Central fós a l'entrevista i així poder contrastar posicions, però....és clar, Moncloa s'hi va negar, com no es podia esperar altrament.

En síntesi, una entrevista apassionant en la que es van posar de manifest algunes de les errades -que al meu entendre s'havien d'haver evitat- que el bloc sobiranista ha comès durant aquesta darrera part del Procés, però també -i aquí Puigdemont va estar encertat- com el Govern Central ha estat menystenint i refusant de forma sistemàtica totes les propostes que han vingut de Catalunya, començant per la reforma de l'Estatut de 2006.

La valoració final: diumenge 1 d'octubre.

Trencar la tensió

Diria que és la primera vegada en cinc anys que utilitzo un infinitiu en un títol d'article, que dit sigui de passada, no és d'una excessiva ortodòxia periodística, però en aquests temps de fatalisme, fanatisme i polarització, una mica d'anàlisi optimista crec que es fa del tot necessària, en aquesta partida d'escacs Rajoy-Puigdemont, "status quo" versus "trencadís gaudinià" que s'està jugant en -ara ja- tot el territori peninsular ibèric (el terreny de joc ja ha saltat, entre algunes d'altres, a Madrid - ciutat- i a Saragossa -ciutat-).

Moltes persones em demanen l'opinió respecte de si aquest diumenge es podrà votar o no. Evidentment votar amb garanties és absolutament clar que no (no ho pot ser un un referèndum no acordat amb l'Estat). Madrit -concepte- ja ha guanyat la partida desmuntant, maldestrament, però desmuntant en definitiva, la infrastructura del referèndum. Aquesta és una realitat i qui no ho vulgui veure és que és cec. Jo pensava fa uns quants dies, després de veure imatges de l'espectacular desplegament de policia i guàrdia civil a Catalunya, que el que es disposaria és un operatiu bloquejant l'entrada als col·legis electorals per evitar que les meses es puguin constituir. Però ara no tinc tan clar. No volen la mala imatge de policies vetant les urnes (especialment després de la darrera instrucció de Fiscalia als mossos demanant la identificació dels membres de les meses electorals) però saben que el resultat no serà homologable internacionalment... 

Malgrat la tensió, malgrat una certa (o gran) polarització i divisió, malgrat les mitges veritats dels uns i dels altres (i la vergonya de la premsa cavernària que no para de dir mentides) no deixa d'haver-hi al cim de tot plegat una pàtina d'histrionisme i conya que resta un munt de dramatisme.

Circulen per la xarxa whatsApps suposadament transcendents sobre ideologia (en Català i en Castellà), que després d'una gran parafernàlia tipus "yo últimamente he opinado muy poco en este grupo de wasap que compartimos por diferentes razones,....pero hay cosas que me indignan y me obligan a expresar mi personal opinión, y que espero que no ofenda a los miembros del grupo que piensen de forma distinta......y sin ningún interés ni afán de ofenden a nadie, ni a los que no estén de acuerdo a mi criterio y punto de vista.......sin intención de polemizar, yo sinceramente pienso que" i quan t'esperes la traca final, acaba dient: "es ilógico que haya gente a la que no le gusten los chicharrones". En Català, el final diu "penso que és lògic que hi hagi gent que no li agradi però a mi, el fitxatge de Pauhinho em convenç"...

Afegim-hi les conyes sobre el creuer Piolet (promugudes fins i tot per membres de la guàrdia civil) i els vídeos i centenars d'acudits que se n'han fet. Sumem-hi els clavells oferts als membres de policia i guàrdia i l'estoïcisme amb que aquests aguanten el tipus -segurament més d'un tindria ganes de començar a arriar un jec d'òsties....- i barregem-ho tot plegat amb la conya que fins i tot es fa a la resta d'Espanya (el "Despacito" d'en Luís Fonsi sobre el Procés -divertidíssim-; un company de feina em parlava de xavals d'un poble proper a Calataluy que cubata en mà aquest cap de setmana saltaven als bars a crits de "Votarem, votarem").... i tindrem un còctel anomenat "desdramatització".

Sóm al Segle XXI, el segle de la immediatesa, de les xarxes socials, on posar portes al camp és del tot absurd, on si es clausura un canal, aquest és accessible al cap de cinc minuts per internet; si es tanca un lloc-web, i haurà un servidor fora de la jurisdicció d'un determinat estat que la tornarà a divulgar. Malgrat la manipulació i la mentida, sempre hi ha finestres per les que saltar, tan d'un cantó com de l'altre.

Prova també que el Procés no acaba de fer por a ningú és que les borses europees en general i l'espanyola en particular no s'han ressentit dels esdeveniments (la baixada d'avui obeeix més als mals resultats d'Inditex que a altra cosa), i que malgrat les declaracions, contra-declaracions, fiscalies, veritats, post-veritats i mentides, la vida continua girant.

Continuarà.

Canvi de paradigma

Dues de les notícies econòmiques d'aquesta setmana, potser eclipsades per l'enrenou i els despropòsits de procés, jutges i rajoys, han estat sense dubte la suspensió de pagaments de la multinacional de venda de joguines "Toys'R Us" i la cancel·lació de vols de la també multinacional irlandesa Ryanair.

Segurament algú es preguntarà què tenen en comú ambdues notícies. La veritat és que tot i que aparentment no tenen res a veure, en el fons hi ha molta correlació entra totes dues.

La suspensió de pagaments de Toys'R Us  era de fet la crònica d'una mort anunciada. No es tracta d'una fallida (regulada pel Chapter 7 als Estats Units) sinó d'una suspensió temporal (Chapter 11) que el que pretén és guanyar temps per a intentar superar el periode de il·liquiditat suposadament transitori.

Però la cosa no serà fàcil. Que una empresa com aquesta hagi hagut de tancar (per estalviar costos, ja fa ara més de dos anys) la més que icònica botiga de la Cinquena Avinguda de Manhattan (jo recordo haver-hi passat moments màgics per Nadal en més d'una ocasió, només gaudint de l'ambient...) i que les vendes no parin de baixar i el deute de pujar (es situa actualment en més de 5.000 milions de dòlars), és un mal auguri per a la continuïtat de l'empresa i diu molt de les dificultats associades al canvi de paradigma del títol d'aquesta entrada de blog.

Què ha passat? Doncs que les vendes per internet (del compatriota gegant "Amazon" sobre tot) amb "dumping" i el canvi de tendència dels nostres cadells en la manera de jugar (han passat en pocs anys de forma massiva de la joguina  convencional de tota la vida a les PS i als jocs de mòbil i tauleta "on line") fan que l'aposta pel salvament de "Toys'R Us" sigui un repte d'una magnitud col·losal. Amazon, en la seva desaforada carrera per a "comprar" distribuïdors o assassinar-los està aconseguint allò que la crisi de les "subprimes" no va aconseguir: acabar amb bona part del comerç tradicional nord-americà. És sà això? Doncs la veritat és que no....però el mercat mana i si això és el que el mercat demana, aquesta serà la tendència fins que s'imposi -tal com succeirà- una correcció. Se'n sortirà "Toys'R Us"? La meva aposta és que no, al menys amb el model de companyia actual.

L'altra gran notícia és la fuita de talent de Ryan Air cap a Norwegian Airlines. Que una companyia com la irlandesa pugui esdevenir líder a Europa fent "dumping" salarial era una mala notícia per Europa, el continent que va inventar, i fomentar i alimentar, l'estat del benestar.

No podia ser que la competitivitat de Ryan Air estigués basada exclussivament en pagar els seus traballadors amb sous de vergonya (els cas dels treballadors de terra de l'aeroport de Copenhagen del que vaig parlar al blog fa temps és paradigmàtic) i fer "dumping" de preus gràcies al xantatge de les subvencions rebudes de governs regionals (entre d'altres el de la Generalitat de Catalunya). 

Norwegian, empresa diguem-ne "semi" low cost però amb una clara visió estratègia de mig/llarg termini ha "pispat" gairebé 150 pilots de Ryan Air i la companyia irlandesa s'ha vist obligada a fer la cancel·lació de vols més gran de la seva història, només al Prat, 2.000 vol en els propers 45 dies, a raó de 50 vols per dia.

Com resa la dita Castellana, "A cada cerdo le llega su San Martín" i a Michael O'Leary, per moltes disculpes públiques que demani, i ha arribat el seu particular Sant Martí. Això d'explotar pilots joves pagant salaris de misèria en una professió d'altíssima responsabilitat, menystenint el client, fent trampes amb l'assignació de seient i altres trepelleries indignes de la Unió Europea del Segle XXI, han acabat imposant la seva lògica. Com a model de negoci de "low cost" basat en l'explotació dels treballadors i el menyspreu dels clients, Ryan Air ha tancat -definitivament- un capítol de la seva curta -i fins ara- exitosa història (suportada pels "mil·lènials" i per aquells consumidors que, com els xais, aguanten tota mena de menysteniments i humil·liacions). Jo fa molt temps que vaig decidir deixar-los de fer el joc. O viatjo com un ésser humà o senzillament em quedo a casa.

Els models de negoci 4.0 tenen aquests efectes col·laterals, ens acaben empobrint a tots plegats i al damunt ens roben la dignitat. En Cristià Paladí això es tradueix com a "Se'ns pixen al cim i diuen que plou".

I una mica d'humor: veganisme

Ahir al vespre un sopar de feina em va portar amb un company i dues convidades -una d'elles vegetariana- a un restaurant de Tarragona que porta per nom "El vergel", que no només és vegetarià sino que va una passa més enllà: és vegà. 

El veganisme no només és una pràctica consistent en no menjar cap producte d'origen animal (i per tant exclou a més a més de la carn i el peix, tan lactis com ous), sino que constitueix veritablement una filosofia de vida en la que el respecte envers els animals constitueix una part fonamental.

"El Vergel" doncs, en ple cor del casc antic de Tarragona, al carrer Major de la ciutat, és una declaració d'intencions des de la mateixa entrada, on s'informa que hom és a punt d'entrar en un restaurant vegà.

Per tal que es facin una idea, aquest restaurant es va fer famós fa temps perquè els seus propietaris es van negar a escalfar un biberó de llet infantil perquè contenia llets preparades i no llet materna.

La paret de les escales que immediatament hom troba a mà esquerra per pujar cap al primer pis -on hi ha el restaurant pròpiament- és plena de retrats en blanc i negre de bucòliques vaques, porcs, cavalls i galls dels que un requadre també emmarcat explica la seva joliu història. Així doncs, hom es pot informar sobre la vaca Gabriela o el porquet Gregori....La cosa és tan radical que fins i tot hi ha pinso vegà per a gats i gossos, això sí, a uns preus que dubto que molts -vegans o no vegans- puguin pagar.

El restaurant en sí és petit i bufó, ubicat en un antic pis residencial, decorat, si se'm permet el símil, estil "IKEA", diàfan, amb molt de color, cadires blanques i taules de fusta de pi, lleixes de fusta i quadres a les parets per estímuls dels militants de la causa.

Amb tots els respectes i tot i tenir una vegetariana al grup que érem, la meva opinió és que erem els únics clients "normals" del restaurant. Una clara mostra del que dic és que tots els miraven com si fossim bitxos raros -i és evident que allà ho èrem.

El sopar va ser correcte, més del que em pensava, ho he de reconèixer, i en el meu cas va consistir en carxofes de primer i arròs amb algues de segon, regat amb un cabernet franc de Còsmic Vinyaters veritablement espectacular i que feia la menja de més bon entrar. A la nostra clienta vegetariana se li va començar a posar malament el seu arròs quan van entrar quatre persones amb un cadell de gosset que no parava de bellugar-se i al que als cambrers li van portar un vol de menjar i aigua abans de servir a cap dels humans. 

Com a curiositat final, el servei. Un noi i una noia molt amables que deuen ser militants de la causa experimentats perquè eren prims com escuradents i amb aspecte de la línea dura dels cupaires de l'Anna Gabriel.

En paraules d'una de les convidades: "me gustó la experiencia pero no para repetir". Doncs amb això ja està tot dit. Altra vegada, antropologia pura.

Estupor i tremolors

Em permeto, en aquesta entrada de blog d'emergència, apropiar-me del títol d'un excel·lent assaig de l'escriptor belga Amélie Nothomb per descriure el que ha passat avui a Barcelona. Feia molt de temps que no sentia, veient la successió d'esdeveniments que s'han produït durant tot el dia i que hores d'ara -passades les deu de la nit- encara continuen.

És inaudit haver sentit durant el dia d'avui (en ple segle XXI a la Unió Europea) crits de manifestants que no havia sentit des que era petit, quan encara existien els "grisos" i la dictadura del general Franco deixava anar les seves darreres raneres mentre s'acabava de morir lentament: "fora les forces d'ocupació", "passi-ho-bé" o "no passaràn" a la Guàrdia Civil, o el més bèstia "fora les forces d'ocupació"; així com detencions de funcionaris de la Generalitat, intervenció de facto de l'economia, imatges insòlites de clavells llançats a la Guàrdia Civil i als seus vehicles, manifestacions de suport a les Balears i a València..., a Madrid...

La pregunta és una vegada més com s'ha pogut arribar fins aquí. Hi errors significatius d'ambdues parts, i cal reconèixer que la convocatòria exprés del referèndum no és, ni de bon tros, la manera en que cal fer les coses, però és possible que no hi hagués cap altra possibilitat. Una clara infravaloració de forces d'ambdues parts ha portat a un carreró sense sortida, però la infravaloració de la situació per part de l'Estat demostra un desconeixement que fa una mica de basarda. Calia política per ambdues parts, però sobre tot per part de l'Estat.

Perquè és ben evident que tot això de la legalitat vigent té una gran relativitat. La legalitat depèn del temps i l'espai. Totes les lleis que durant el franquisme eren legals, es van desmantellar sense gaire excepcions l'any 1976, després de 40 anys de vigència.

La intervenció de facto de la Generalitat per la via d'un cos militaritzat (no oblidem que la Guàrdia Civil és un cos militar) i els preparatius en vaixells als ports de Barcelona i Tarragona per allotjar més guàrdies (notícia de "El País" d'aquest vespre:"Interior fleta creuers per allotjar 5.000 policies al port de Barcelona") demostren però que la Castella "imperial" no ha volgut entendre mai res de la realitat de Catalunya, i augura que això no és més que un tastet del que vindrà durant els propers deu dies.

És evident que la imatge de la confiscació de paperetes i cartells és insòlita en una democràcia moderna, malgrat tots els arguments de legalitat vigent que es vulguin donar, i no deixa en gaire bon lloc les institucions espanyoles. Quan comenci la confiscació d'urnes i possiblement el tancament o la intervenció de TV3 (que tot és possible, ja que continuen passant publicitat de la Generalitat sobre el referèndum de l'1 O) la cosa encara serà pitjor.

Tot això però portarà a una situació en la que no es podrà votar amb normalitat (sobres bloquejats a correus, paperetes confiscades i reforç massiu de la policia espanyola), perquè la vergonya per l'Estat Espanyol de passar un segon 9-N seria letal, especialment internament. O senzillament no es podrà votar del tot, però el trencament ja està servit. Tots els mitjans de comunicació del món occidental s'han fet ressó del dia d'avui i Espanya, malhauradament, no queda en gaire bon lloc.

La qüestió que tothom té en boca és doncs, què passarà el dia 2 d'Octubre. Una declaració unilateral d'independència? Pot ser, tot i que no tindria cap mena de legitimitat, malgrat l'abús evident de l'Estat Espanyol invocants jutges i fiscals. Eleccions autonòmiques? Potser, però...què passarà si l'independentisme guanyés unes autonòmiques massivament? O pitjor... què passaria si Comuns, PDCAT, ERC i CUP no hi participen? Seràn vàlides unes eleccions amb una participació del 20% del cens català? Són preguntes hores d'ara sense resposta.

Hi ha dues coses que semblen clares: cada vegada que l'Estat fa moviments de la magnitud que està fent (que tenen clarament l'oposició de molta gent de la resta d'Espanya) l'independentisme guanya adeptes, i que passi el que passi, ja mai més res no serà igual.

Antropologia en estat pur.

Ve de lluny

El diumenge és dia de llegir premsa escrita. És un extraordinari plaer poder fer un esmorzar sense pressa, amb uns quants diaris al cim de la taula i degustar en paral·lel el suc de taronja i els articles d'opinió, o bé un aperitiu davant el mar amb l'adequada proporció d'olives, escopinyes, patetes xip i vermut de Reus (perquè el vermut només pot ser de Reus, sinó estem parlant d'una altra cosa).

Malgrat que entre setmana només llegeixo premsa digital, el plaer d'extendre els diaris i fullejar-los, és difícilment substituible. Cap "tablet" podrà mai aconseguir el mateix resultat, malgrat tots els efectes positius d'immediatesa, estalvi de paper, i d'altres.

Així doncs, el diumenge m'entretinc amb la premsa. I ahir, fullejant l'"Ara" vaig trobar una perla que em ve de gust compartir. Una secció del diari que es titula "Abans d'Ara" té cura de la publicació d'articles històrics a càrrec del catedràtic Josep Maria Casasús. Casasús és un home moderat i que fa un esforç per publicar articles històrics que tenen quelcom amb comú amb la més estricta actualitat, en una clara referència a que la humanitat avança en cercles i que molt del que ens pensem que és rabiosa actualitat ja ho va ser fa una eternitat.

Aquest diumenge doncs, va publicar un article de l'advocat, periodista i polític Valentí Almirall datat de 1879 a L'Aureneta (Buenos Aires, 05/01/1879), arran de la llei d'imprempta promulgada pel govern de Cánovas del Castillo. 

Faig un extracte de l'article per veure si el lector hi reconeix algun tipus de similitud amb la situació d'avui:

..."D'això resulta, ¡vergonya ens dóna el dir-ho!, que en Espanya la veu del patriotisme és ofegada per la torçada actuació dels tribunals, això vol dir que, en Espanya els governants han perdut honestetat del bon govern i això vol dir, per fi, que en Espanya és un crim vanagloriar-se d'ésser català i procurar lo benestar de la nostra aimada Catalunya, ¿Per què aquest odi, aquesta reconcentrada sanya contra un afecte tan sant i tan elevat com el del catalanisme?.."

...."És la primera la necessitat amb què es troba el govern de Madrid d'imposar-se a Espanya per lo terror...."

..."La premsa catalana ha sigut sempre enemiga de la tirania i dels tirans, sigui quin sigui el color amb què es disfressin.....Es coneix que es vol matar l'esperit catalanista de què La Renaixensa i Revista Catalana eren tornaveu digníssim, i per aconseguir-ho, ¡infeliços!, les castiguen prohibint-les i inflingint a sos autors penes desusades, arbitràries, excessives i il·legals...."

..."El catalanisme viurà vida més exuberant quant més se castigui l'arbre de nostres llibertats amb cops dictatorials i de força, que no és l'opressió ni la injustícia qui ens fa més por...."

..."¡El Govern els ha suspès! Això vol dir que el Govern els tem i tem al catalanisme per ells manifestat: ¿volen, per ventura, satisfacció més honrosa?"

Han passat 138 anys, però hi ha coses que no canvïen....O sí?