2015: un altre any trepidant

Escrivia ara fa un any la meva visió del que havia passat a Catalunya, Espanya i el Món, i acabava amb aquesta frase:

Estan passant tantes coses a l'hora i totes tan depressa, que el Món ha esdevingut un lloc fascinant. El balanç personal i profesional de l'any 2014 és prou positiu. No espero més temps per escriure (el meu gran cavall de batalla) perquè les perspectives professionals semblen anticipar que no serà possible....

Personalment ha estat un bon any, un molt bon any, m'atreviria  a dir, tan professionalment, amb l'adjudicació d'un projecte molt important als Estats Units (que em fa una particular il·lusió), com personalment, finalment amb el canvi de pis que tan desitjaven l'Anna i en Marc.

A nivell de "Reflexions de Taverna" he aconseguit el proposit que m'havia fixat de continuar escrivint amb regularitat -malgrat haver tingut més feina i haver viatjat més que mai- i arribar a l'objectiu de 150 articles al 2015, i un nivell acumulat de lectures (o entrades al blog, al menys) de més de 29.050. Em dóno per satisfet si amb algún dels meus articles he aconseguit interesar algú. Al capdevall aquest és l'objectiu de tot narrador, seduir o fer cómplice (això m'ho va explicar fa molts anys el meu vell amic Jordi Angusto, que ell sí que escriu de debò).

Doncs  si els 2014 va ser fascinant i trepidant, què no podríem dir del 2015? La realitat ha superat, de totes totes, les expectatives. Han passat tantes coses que és impossible fer-ne un resum seriós en un sol article. Ara bé, sí que m'agradaria acabar aquest darrer blog de l'any amb una pinzellada de coses que han passat i que penso que tindran una gran influència en les nostres vides en el futur, a més curt o més llarg termini.

• Consciència per fi que la contaminació pot acabar amb el planeta i que la sostenibilitat acabarà afectant de forma pràctica la nostra vida quotidiana. Les restriccions a la utilització del vehicle a Paris, Romà o Milà en són només una petita mostra.
• Consciència que la sostenibilitat del sistema de pensions (a Espanya com a mínim) està del tot en dubte, per l'evolució de la demografía, la creixent longevitat i la precarització de la classe mitja.
• Consciència que ha començat una certa recuperació econòmica però que mai més res serà com va ser.
• Consciència que l'estat del benestar ha consolidat el seu desmuntatge i que mai més tornarà a ser el que van viure els nostres pares (i nosaltres fins fa quatre dies). Consciència que els nostres fills -i els nostres néts- viuran amb tota probabilitat molt pitjor que nosaltres. Els nostres fills seràn la priemra generació de la "reculada" en tres generacions.
• Consciència que el terrorismo islàmic ha esdevingut un problema global, que també ens pot afectar a nosaltres i que el món és un lloc cada dia més petit i més insegur.
• Consciència que el Procés Català ha patit una sotregada molt important, però que està lluny de ser irreversible: "el problema catalán seguirá existiendo" i emprenyant una gent de Madrit -concepte- els de la Castella imperial, que ens volen colònia obendient i espanyola, cosa que no aconseguiran mai.
• Consciència que a Catalunya i Espanya les majories absolutes s'han acabat i que la unilateralitat deixarà pas a una polifonia en la que s'haurà -per fi- de debatre, negociar i arribar a acords.

El millor de tot però és que, al menys políticament, ens espera un 2016 també trepidant, com a mínim tant com el 2015.

Me'n vaig de vacances fins el dia 6 de Gener.

Bon Any a tothom!

De diaris i periodistes

Dissabte al matí, fent encàrrecs en moto per Girona. Em trobo de pura casualitat en Toni Romero, un vell amic, company de "BUP i COU" i durant cinc anys més company de pis a Cerdanyola del Vallès. Vam compartir Bellaterra durant la millor etapa de la vida d'una persona, la universitària, i això crea un pòsit que queda per sempre malgrat els anys i els kilos.

Feia dies que nos ens veiem. M'aturo i comencem a parlar com si ens haguéssim vist abans d'ahir. És el que té la complicitat del pòsit. En Toni és periodista i fa l'Esportiu del PuntAvui. Un bon diari, ben fet, amb professionals compromisos que resisteixen com poden els envits de la crisi tan tecnològica com econòmica que ens ha tocat viure.

De què parlen dos lletraferits i politicoferits quan es troben després de preguntar per les famílies? Doncs d'això, de lletres, de política, d'actualitat, de periodisme. Parlem de periodisme. M'explica una cosa que trobo fascinant i extraordinàriament positiva, i és que l'explotació pròpiament del diari (és a dir, pura diferència entre ingressos i despeses) és positiva i aquesta és la clau per a la viabilitat econòmica de qualsevol empresa, i empreses que a més a més de generar molts llocs de treball, fan cultura i fan país, tener una prioritat per a mi màxima. Aquí discrepem, en Toni considera que hi ha d'altres sectors que són més prioritaris, però el meu punt de vista és que tothom  te el dret i la obligació de tenir una feina i un salari dignes.

Seguim amb el periodisme (la meva gran passió frustrada). De fet la raó d'existir d'aquest modest blog és justament aquesta, la de poder fer de periodista/opinador, sense que ningú em marqui cap directriu i sabent que, amb independència que em llegeixin moltes o poques persones, les meves reflexions i disbarats no es queden en un calaix.

Coincidim precisament en que la transformació tecnològica i la crisi han convulsionat de manera irreversible el mitjà i la professió. Fem de taumaturgs (ben informats això sí) i postul·lem que els diaris de paper, de dilluns a divendres tenen els dies (dies) comptats. Només cal mirar el número de kiosks tancats a Barcelona els darrers anys. Contràriament però acceptem que el paper subsistirà el cap de semana i que la professió de periodista, malgrat que reconvertida (i retallada) continuarà sobrevivint, de forma més selectiva, sí, però també amb més dignitat.

Malgrat l'intrusisme, la globalització i el clientelisme hi continuarà havent la necessitat de fer i editar continguts, de filtrar, d'analitzar, de raonar, i per això, la feina del bon periodista continua i continuarà sent fonamental per tenir ciutadans amb criteri.

Amb gent com en Toni i els seus companys, el país és una mica millor.

Escenaris polítics post 27S

A aquestes alçades de la pel·lícula gairebé tothom està d'acord -malgrat el discurs d'ahir al vespre d'Artur Mas- que la legislatura sortida del 27S és un cadàver. La concatenació d'errors dels uns i dels altres, amb una declaració de ruptura del parlament de Catalunya que va constituir una errada històrica i totes les peripències posteriors han matat no el Procés (tot i que l'han ferit greument), però sí la legislatura. Ho afirmava bé el polític convergent Carles Campuzano fa alguns dies: “La legislatura tal com es va plantejar la nit del 27-S està acabada". Té raó.

Tota la pressa que ha demostrat el sobiranisme aquests 3 mesos (després d'un espectacular creixement que en molt pocs anys ha fet passar l'independentisme Català d'una posició més aviat residual fa quatre dies -un company de feina una mica més jove que jo em dia abans d'ahir: "quan anava als mítings d'Esquerra Republicana a Vilassar hi havia més policia que assistents") ha fet un flac favor a l'anomenat Procés.

És evident que el sobiranisme va guanyar les eleccions amb un 47,8% dels vots i una participació mai vista, amb 1.967.000 vots, i que té tota la legitimitat per a gobernar, però també que el plebiscit que "Junts pel Sí" va plantejar va fracassar, això és innegable. La legitimitat del Procés s'hagués aconseguit amb un mínim d'un 55% dels vots i per això haguéssin fet falta 2.270.000 vots, o sigui, 300.000 vots més, com a mínim.

Aquesta legislatura hagués estat una extraordinària oportunitat per a fer créixer la base social del sobiranisme -amb accions de bon govern- amb polítiques socials, amb polítiques contra la corrupció i la transparència- anant fent créixer a Catalunya, Espanya i el món, el missatge que hi ha una majoria social que vol una nova Catalunya amb una altra relació amb Espanya. Per què no?

A dia d'avui això és mort i enterrat. S'haurà de començar de zero i, òbviament, caldrà més temps.

Imaginem-nos per un moment que la CUP decideix investir Mas. Què passaria? Doncs una legislatura d'absoluta inestabilitat i un molt probable "cop d'Estat" de Madrit (concepte), amb la "grossencoaliktionen" de la que parlava en el meu article anterior, o amb Constitucional invocant el 155, o vés a saber. En tot cas, amb un alt grau de seguretat, res de bó.

Ara bé, la cosa interessant és la constatació que qui de debò va guanyar  a Catalunya és el "Dret a decidir". Aquest "sentiment" (afegint-hi "Catalunya sí que es pot" i "Unió") va obtenir 2.500.000 vots, és a dir, un 59,25% dels total. Que Catalunya vol ser consultada ho diuen les estadístiques, el resultat de les eleccions (també les del 20D, on va obtenir un 62% dels diputats i un 57,53% dels vots). i el pur sentit comú. Ara això, que fins ara a Espanya ara absolut anatema, ho ha començat a trencar "Podemos", que en un missatge en el que explícitament reconeix el dret al referèndum (segurament caldrà matitzar molt), ha obtingut 69 diputats a Espanya, i una muntanya de vots.

I això, un cop les aigües de la política espanyola es posin a lloc, no es podrà obviar tan senzillament. Per molta brigada Aranzadi i TC que brandin, no poden evitar una realitat, i aquesta és que hi ha entre 3 i 4 milions de persones  a Catalunya (contant els menors) que, com a mínim, volen ser consultats.

Ningú pot governar en democràcia contra una part -significativa- del seu poble, i això ho saben. Madrit sap que el "problema catalán" no es pot amagar sota la catifa ni dins el calaix, alguna cosa més que els tribunals estarán condemnats a buscar.

Acabo tornant a citar l'Ortega y Gasset i "el problema catalán". Doncs sí, tothom és conscient que "el problema" existeix i ni el Tribunal Constitucional ni les bravates de la Susana Díaz, en Mariano Rajoy i l'Albert Rivera acabaràn amb ell.

Eleccions 20D: I ara què?

El panorama polític que deixen les eleccions al parlament espanyol del passat 20 de Desembre són francament interessants i el contexte en el que es mouen bona part de les converses i disseny d'estratègies de cares a intentar sortir de l'entotoll generat, encara més.

Un fet interessant a constatar, en base a les manifestacions de tots els interessats als darrers dies, és que, com a mínim, hem guanyat en transparència. Segurament com a conseqüència de la sortida de l'armari de l'independentisme Català, ara ja ningú -i perdoneu-me la vulgaritat- no està d'òsties. Durant un temps hi va haver qui "parlava Català en la intimitat". Durant un altre, hi va haver qui deia "apoyaré el estatuto que apruebe el parlament de Catalunya". Fins i tot, no fa tant de temps, a les eleccions del 27 de Setembre d'enguany, en una giragonça de final de campanya el PP de Madrit (concepte) sí, parlava en  Català:

(http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/09/25/catalunya/1443172573_806564.html).

Uff, la veritat és que veure la Soraya dient en Català "Jo estimo Catalunya i estimo els Catalans" després de tot el que ha passat als darrers quatre anys em fa venir una esgarrifança, diguin-me descregut....

Bé, la qüestió però és que ara tot això s'ha acabat. Aquí el debat i les negociacions entre els partits espanyols, es centra en una part molt important, crucial diria jo, en assegurar la garantia i la continuïtat de la sacrosanta unitat d'Espanya. Quina llàstima. Quina diferència respecte de l'Espanya que jo he estimat i que encara estimo. Quina obscecació. Quanta ignorància. Quanta intolerància.

Ai las! No pensava jo pas que "cuatro separatistas trasnochados" haguessin de merèixer tanta atenció. Doncs sí. Fins i tot el Borbó que va substituir el caçador d'elefants va fer el 24 de desembre (la meva desconnexió borbònica és tal que des que la "casta" va fer plegar el caçador he deixat de seguir els discursos), un discurs inhabitual, des del Palacio Real, carregat de ranci patriotisme espanyol (feia autèntic mal de ventre de llegir l'endemà a la prensa), en el que la unitat d'Espanya i l'orgull de ser espanyol va ser l'eix central del discurs. De la corrupció de la germana i el cunyat, curiosament, ni una paraula.

Què vol dir doncs, tot aquest moviment? La primera cosa és que hi haurà una aliança sagrada per evitar que el Procés Català pugui progressar, fent tot allò legal i il·legal per tal d'impedir-ho (el senyor Mariano afirmava ahir, sense cap mena de coneixement de causa: "eso de la CUP es mala cosa"). La segona, i conseqüència directa de l'anterior serà precisament que si hi hagués finalment una decisió de la CUP (aquest diumenge) de permetre l'elecció d'Artur Mas, no m'extranyaria veure una "grossencoaliktionen" entre PP-PSOE-Ciudadanos per a lluitar contra l'infidel, contra Satanàs. A Madrit (concepte) ja se sent la pudor de sofre. En un extraordinari article ahir a L'Ara, Josep Ramoneda hipotitzava sobre aquest escenari.

Si això no passa, el resultat del 20D aboca de cap a unes noves eleccions i qui, de tots plegats ho té pitjor, és el PSOE, que té tants enemics dins del partit com fora, i una posició francament complexa. Si, amb l'abstenció acabés acceptant investir Mariano Rajoy seria el suïdici polític de Pedro Sánchez (mig difunt ja després del pitjor resultat de la història del PSOE des de 1976), si no ho fa tampoc li deixaran fer un pacte amb "Podemos" a menys que aquests renuncïin al referèndum...I en el cas de repetir les eleccions passaran com a mínim dues coses: el PSOE s'enfonsarà encara més (un canvi de líder per unes noves eleccions a primers de 2016 és impossible) a favor de "Podemos" i els "Ciudadanos" perdràn encara més suport a favor del PP. En fí, un altre escenari d'ingovernabilitat a curt termini està servit....

Els defraudadors fiscals

L'AEAT, Agència Estatal d'Administració Tributària acaba de publicar (22 de desembre) una relació de 93 pàgines, disponible a la mateixa página web de la AEAT, amb el NIF, nom i deute de tots els deutors que tenen imports pendents de més d'un milió d'euros.

Es  pot consultar el fitxer el format pdf en un enllaç que la mateixa Agència publica a la seva pàgina web:

https://www.agenciatributaria.gob.es/static_files/AEAT_Sede/NoIx/Listado_deudores_Art95bisLGT.pdf

La llista conté deutes milionaris i si tingués temps em prendria la molèstia de convertir el pdf en Excel i fer el sumatori, perquè en base a una revisió aleatòria que he fet aquesta tarda, estem parlant de milers de milions d'euros impagats a l'AEAT. Molts d'ells són import completament irrecuperables, perquè es tracta de deutes d'empreses del sector de la construcció i promoció immobiliària que actualmente estan en suspensió de pagaments o fallida.

Alguns dels noms d'aquestes promotores/constructores són arxifamosos; encapçala el récord l'emrpesa Urbis amb un deute total de més de 378 milions d'euros! És aviat dit. D'altres morosos famosos són Martinsa-Fadesa, o Nózar o Construcciones Azagra, tots ells amb deutes milionaris i amb molt poques probabilitats d'esdevenir viables.

El que sorprèn però és com una tal acumulació de deute ha estat permesa per l'Administració Tributària. Abunden en el llista deutes de més de 10 milions d'Euros, i quan dic abunden vull dir que n'hi ha molts, més d'un i de dos a cadascuna de les pàgines que he anat fullejant. Des d'una perspectiva de simple contribuent individual, una vegada que vaig tenir un petit problema en una declaració de renda em van "perseguir" de forma sistemática per un import ridícul. Sorprèn que una sola empresa pugui acumular un deute de 378 milions. Negligència de l'Adminstració? Potser no ho sabrem mai.

Al llistat hi ha també algunes persones físiques. En destaca la que ha sortit a tots els mitjans: Daniel Pedrosa Ramal, de professió motorista,  un tipus baixet i rabassut al que sempre he trobat antipàtic. L'individu en qüestió deu a l'AEAT la molt respectable quantitat de 7.836.949,85 Euros. També em sorprèn que aquest individu degui aquesta quantitat i continui fent curses i competint com aquell que res.

Òbviament no en sabem els detalls (la llista de l'AEAT no explica en quina fase es troben les actuacions, però si publiquen una llista amb mororos vol dir que són individus o empreses que fa molt de temps que deuen diners i que, per les circumstàncies que sigui, no els paguen), però podria també estar relacionat amb la situació de la soprano Montserrat Caballé, gran patriota espanyola amb seu fiscal -presumptement- a Andorra.

Ja se sap, la Caballé ha acabat declarant-se culpable i ha estat condemnada per delicte fiscal a l'AEAT per a simular residència fiscal andorrana. No entrarà a la presó perquè "només" l'han condemnat a 6 mesos de presó i no té antecedents, i a més a més ha ingressat a l'Agència l'import total de la multa, més recàrrecs i sancions, per un import molt respectable de diners.

Tal vegada el patriota Pedrosa, que no té cap inconvenient en passejar-se embolcallat amb una gran rojigualda quan guanya títols, també té residència fiscal a Luxemburg, o Mónaco o Lienchenstein...Vagi Vostè a saber.

L'empat de la votació de les CUP

De tot el que es podia esperar de l'assemblea extraordinària d'avui de les CUPS, el resultat més insospitat -m'atreveixo a afirmar que per a tothom- hagués estat el de l'empat tècnic entre Mas sí o Mas no.

De fet, la cosa ha estat tan empatada que la decisió final ha estat la de convocar un consell polític ampliat (amb ampla representació territorial) per tal de desempatar.

Aquest empat té una lectura molt clara, i és la divisió que ja es venia anticipant des de feia dies en el sí de les CUP però que sense dubte ningú no s'imaginava que fóra tan simètrica.

L'ànima més independentista de la CUP (la branca que podríem dir està representada per persones com en David Fernández o en Quim Arrufat) ha votat sense dubte a favor de la investidura de Mas, ja que primen primer la independència i desprès la "revolució" (dit en terminologia "Cupista"). Són els que pensen que el procés se'n pot anar en orris si no són capaços de fer pinya amb els 62 diputats de "Junts pel Sí". Molts dels que van votar a les eleccions espanyoles del 20D ho van fer per ERC.

L'ànima més anticapitalista (la que està representada per persones com l'Anna Gabriel) ha votat totalment en contra de la investidura de Mas, perquè consideren que no hi ha res que justifiqui l'elecció de Mas, un vestigi d'un partit tacat per la corrupció, el clientelisme i les retalladles. És de fet la facció menys independentista. De fet, a aquests, la independència els és més aviat igual, per a ells no és una finalitat en sí mateixa (que hauria de permetre viure en un país més just i millor), sino que primer es tracta d'abolir el capitalisme, i en tot cas, després, anar cap a la independència. Molts dels que van votar el 20D ho van fer per "En Comú Podem".

Conclusió, som allà on erem, però ara també amb una CUP debilitada per un debat intern molt potent i que podria acabar en escisió, depenent del que el consell nacional acabi decidint.

Em ratifico en el que vaig escriure el dia de Nadal, el millor que podria passar, per la dignitat del país i per la restauració de l'esperit del 27S, seria anar novament a les urnes el mes de Març (que és bastant probablement el que acabarà succeint).

Reflexions de Nadal

Dia de Nadal. Sant Antoni sur Mer. L'Ona em desperta i amb la pota m'aparta el nòrdic del cim. Una clara indicació que l'hora del passeig ha arribat. Són les vuit, i ens n'anem cap a la platja. Sant Antoni és un desert. Al passeig gairebé no hi ha ningú.

Fa un dia més aviat gris, amb temperatures inferiors a les d'ahir però clarament superior a les que tocarien. Es respira una tranquilitat màgica. Anem a tirar pilotes a la sorra. L'Ona córre i salta amb una felicitat que fa mitja enveja.

Al pont de la riera Aubi em trobo en Roger i la Dolors, plens d'energia, caminant direcció a Torrevalentina. Xerrem una estona i ens desitgem Bon Nadal. No ho podem evitar i acabem parlant de la CUP i de la incomprensió que tota aquesta situació kafkiana ens provoca. 

En els que venim del federalisme, en els que vam fer el pas endavant en la convicció que allò era el que, especialment socialment, calia tot això encara ens neguiteja més. Que un país estigui pendent dels resultats de la votació de 3.000 persones em sembla contra natura. Li vaig demanar al tió salut i sentit comú. Sense aquests dos ingredients no hi ha res que rutlli. 

El millor que podria passar diumenge, i ho desitjo de tot cor, és que la posició més radical de la CUP s'imposi i ho engegin tot a rodar. Ara ja és una qüestió de dignitat i de restauració mínima de la consideració de Catalunya com a país. No es tracta de Mas, a que segurament li tocarà batre's en retirada a les eleccions del març de 2016; no es tracta del Procés, tocat de mort arran de molts factors (però en particular per l'errada estratosfèrica que va suporar la declaració del Parlament de Catalunya, extemporània i estèril), es tracta que el sentiment majoritari d'un poble no es vegi humiliat de forma tan dolorosa. És el regal que li demano als Reis d'Orient.

Ens acomiadem i segueixo amb el llençament de pilotes per la platja a una Ona que avui sembla tenir més energia que mai. Arribem a Palamós i ens aturem a la Pastisseria Cal Joan. Avui, dia de Nadal vull complir amb el darrer desitg que el meu pare em va expressar dos dies abans de morir: "Jaume, pagaria el que fos per un cafè amb llet i un crusant de Cal Joan". Doncs papa, m'ha costat tres anys i mig, i he volgut esperar a un dia especial, però avui ho he fet. El millor crusant que en menjat en molts anys, a la teva salut, i que des del Cel ho puguis veure. Arribo a ca la meva mare i li faig un petó.

Malgrat despropòsits i misèries, la màgia del Nadal encara ens ajuda a creure en aquest món.

Bon Nadal a tothom.