dijous, 26 de novembre del 2015

"Puto" Black Friday

L'any passat escrivia en aquest mateix blog una reflexió sobre la importació de tradicions anglosaxones. Estem en un món global sí, i tot allò que ve del món "anglo" està de moda. Que els xinesos celebrin -el consumisme- de Nadal, o que aquí importem el "Halloween" ho trobo un peatge poc gratificant, però encara pot tenir un cert sentit, per la, diem-ne, transcendència del fenòmen des d'una perspectiva històrica (evidentment, totalment secularitzat, però en fi, això són figues d'un altre paner).

Ara bé, que per a fomentar el consumisme més salvatge i desaforat els grans comerciants hagin importat un fenòmen de tradició zero i de costums dubtoses fa una mica de repulsió.

L'any passat es va caracteritzar per molts anuncis a la tele que van fer ràpidament pedagogia de què passava el meravellós divendres abans del dia d'"Acció de Gràcies" (Thanksgiving). Aquest any, la cosa està ja desbordada fins a extrems malaltissos. Per això utilitzo una expressió molt vulgar per a titular aquest article, però és que se m'han inflat les gònades. Quan escric despectivament sobre el "puto" black friday és perquè estic emprenyat amb l'estupidesa humana, de la que em sento partícep i per tant m'avergonyeix, com m'avergonyeix -a un altre nivel moral per descomptat- que uns descerebrats disparin kalaisnikov i facin esclatar cinturons bomba en nom de Déu.

Avui sense anar més lluny, en obrir el correu electrònic de casa hi he trobat dos anuncis del Black Friday: el Corte Inglés i Sephora. Però és que a la ràdio he sentit que hi ha "Black Friday"....fins i tot als concessionaris de SEAT i de Hunday.

El black friday és una obscenitat, perquè no obeeix a res i perquè fomenta una orgia de consumisme que va ja del black monday al black saturday i....no us ho perdeu, El Corte Inglés també celebra el black friday "on line", que ha va començar ahir dimecres a les deu de la nit.


Black fridayBlack friday

En fi, és el que ens ha tocat viure, i ho hem d'acceptar, però de vegades de vegades, se'm regiren tant les tripes que no puc evitar desfogar-me.

Carles Capdevila: una lliçó d'ètica i de vida

Com a subscriptor que sóc de l'"Ara" des de pràcticament la seva constitució ara fa cinc anys, he seguit de ben a prop les peripècies del diari i de molts dels seus articulistes. D'en Carles Capdevila m'agrada la seva empenta, el seu entusiasme, la seva positivitat.

No és el meu articulista preferit, però el llegeixo sempre, potser al final perquè començo el diari per les pàgines del darrere des de temps immemorials i primer em dedico als meus articulistes preferits: la Moliner, magistral (el seu article sobre la seva participació a la marató de Nova York és una petita obra mestra), els dissabtes l'Albert Om amb la seva carta, la Mònica Planas, imprescindible per entendre la tele a la Pell de Brau, en Sebastià Alzamora, brillant cronista polític -el Ramon Llull del Segle XXI-, el Toni Miró, fi analista, la subtilitat del Fernando Trias de Bes, la crònica sempre afinada d'en Vicenç Villatoro, l'Antoni Bassas sempre posant el dit a la llaga, i tants i tants altres.

L'"Ara" és el meu diari, perquè és un mitjà de qualitat, en Català i cosmopolita. M'agrada el seu ideari i la llibertat que professen els seus opinadors. Per això he seguit també de molt a prop la malaltia de'n Carles Capdevila. Quan va escriure que li havien detectat un càncer a la seva edat, va ser com si em clavessin un ganivet. Vaig tenir la mateixa sensació que amb la Tati Sisquella (que per cert, també era una habitual col·laboradora del diari), se'm van esquinçar les carns.

Des del primer article en que en Carles parlava del tumor no ha parat de lluitar i d'alegrar-nos el dia amb les seves reflexions plenes de vida i de positivisme. Recordo una crònica de quan després d'una sessió de quimio estava fotut físicament i deprimit anímicament, i va escriure un article memorable, que em va fer plorar. Adjunto l'enllaç per tal que qui vulgui el pugui llegar. És un exemple de tendreda admirable, extraordinari. En moments de tanta misèria moral, articles com aquests et reconcilien amb l'ésser humà.


Tinc poc més a afegir després de rellegir-lo. Admiro el seu coratge. Admiro el Consell d'Administració de l'"Ara" que li ha proposat una posició de Director-Fundador, un lloc des del que podrà seguir escrivint un article diari, però sense la presió de la gestió. Ahir va escriure un comiat memorable, que encara té més sentit perquè segons ell mateix explica està gairebé curat, la qual cosa m'alegra profundament.

Conclou dient: "Em toca lluitar, viure, riure i escriure, i ho voldré fer dedicant totes les meves energies a aquestes quatre causes, i conciliant-ho amb la proximitat total a la gent que estimo".

El país necessita persones com en Carles Capdevila. Amb molts com ell, ens n'acabarem sortint. Segur.

dilluns, 23 de novembre del 2015

Correcció política i inversions que "fugen" de Catalunya

Em fa gràcia tota aquesta tendència estranya (així ho qualificava més o menys l'Antoni Puigverd a "La Vanguardia" fa un parell de dies), que s'ha generat per la concatenació de diverses circumstàncies, totes elles adverses als interessos dels que defensem el "Procés sobiranista").

Certament, els atemptats terroristes de Paris i tota la crisi (un punt histèrica, m'atreveixo a afirmar) que se n'ha generat a resultes fan que s'hagi creat un corrent de prioritats europees en les que els interessos d'una part important de la població de Catalunya passen a un segon o a un tercer terme.

Ara, o cantes "La Marsellesa" o no ets un bon Europeu, un Europeu solidari i considerat envers els nostres conciutadans. O apostes per la "liberté, egalité et fraternité" de forma molt visible i cridanera, o estaràs condemnat a l'ostracisme.

El ja famós desajustament comptable de 1.300 milions d'Euros de la Generalitat que segons la Unió Europea cal comptar com a despesa de 2015 ha generat l'excusa ideal a l'Estat (vagis a saber si a petició del propi Estat Espanyol) per a intervenir encara més les ja més que intervingudes finances de la Generalitat de Catalunya, sí, els títols de deute de la qual tenen la qualificació d'escombreria per part de Moodys i Standard & Poors, degut a "les incerteses que genera el procés sobiranista", i això genera encara més desconfiança i els arguments perfectes per deixar anar més cubells de merda contra la meitat de Catalunya, la que és partidària del "dret a decidir". Al crit de "Catalunya no és soci de fiar" sembla que tot l'unionisme militant i recalcitrant s'ha posat d'acord en actuar amb veu única.

Això, afegit a la ja clàssica incapacitat dels Catalans de posar-nos d'acord en aquells aspectes que són veritablement transcendents, fa que s'hagi generat una situació estrambòtica en què sembla que tot allò que s'ha construït durant cinc anys se'n vagi en orris en cinc dies.

Per acabar-ho d'adobar, em fascina que de sobte, la premsa de la Caverna més la premsa unionista catalana ("Periódico de Catalunya", "Vanguardia") hagin escrit, com per art de màgia que, tot de cop, les empreses instal·lades a Catalunya comencen a fugir en massa. Tant fa que es posi a tot arreu l'exemple de Grifols, que com és sabut, no ha treslladat la seu a Madrid sinó a Dublí per una pura qüestió impositiva, o Valls Companys que sí que es tresllada a Madrid per qüestions purament logístiques i operatives. És curiós que en canvi, Planeta o Almirall, que no feien més que amenaçar en aquest sentit, encara siguin aquí (no vull precipitar-me, potser diuen que marxaran demà passat)...."El País" parlava de la fuita d'empreses que en conjunt sumen 1.500 milions d'euros de facturació.

Em fascina com en un tres i no res es munta una relació causa-efecte que dimonitza qualsevol opció que no sigui la que Castella defensa com la "legalitat i el sentit comú"...

En fi, bufen mals temps pel sobiranisme Català, però si algú a Madrit -concepte, no ciutat- es pensa que així s'acabarà amb el "Procés", em sembla que està ben, ben errat. El temps dirà.
 

diumenge, 22 de novembre del 2015

Franquisme sociològic

Acabava l'entrada del blog del 20 de noviembre escrivint sobre el franquisme sociològic. Segueix existint i bona part de la dreta que ha governat Espanya des de l'any 1975, des de la "UCD" de l'Adolfo Suárez, passant per l'"Alianza Popular" de Manuel Fraga i posteriorment el "Partido Popular" de José Maria Aznar. De fet una bona part dels ministres, secretaris d'estat i alts càrrecs de l'administració pública espanyola es filla o néta de la generació de tecnòcrates  que van manar en temps del dictador.

Escrivia el politòleg Jordi Muñoz "fóra ingenu pensar que un règim tan arrelat a les estructures socials i polítques espanyoles com el franquisme es va volatilitzar de la nit al matí com si res a redós del consens constitucional de l'any 1978". Quanta raó. Només alguns exemples que em venen al cap per a reflexionar sobre quant franquisme sociològic és encara vigent.

Si no fóra així, no es podria explicar com existeix una cosa tan al·lucinant com la Fundación Nacional Francisco Franco (http://www.fnff.es/), una organització "sense ànim de lucre" que ha estat durant molt de temps subvencionada amb diners públics (encara que la pàgina web digui que no, és un no ara...). Costa de creure però és així. Algú s'imagina una fundació "Adolf Hitler" a Alemània? A Itàlia, que òbviament són tan llatins com nosaltres, existeix també la "Fondazione Benito Mussolini"  (http://www.ilduce.net/tag/fondazione-latina/), que tampoc té desperdici (aquests tampoc no es queden curts (la página web sosté que és un "sito de divulgazione della verità storica su Benito Mussolini").

També costa de creure que encara hi hagi estàtues de Franco en algunes ciutats i pobles d'Espanya, que quedin noms de carrers, i que la dreta (ni PP, ni Ciudadanos) hagi volgut condemnar mai el franquisme i el PP en particular s'hagi oposat sempre a la "Ley de la memoria histórica".

Sembla absurd que se celebrin mises per la memòria de Franco, però ni ha hagut moltes i a molts llocs aquest cap de setmana. Fins i tot a Figueres n'hi havia una de prevista (que pel que sembla s'ha celebrat sense interrupció fins l'any passat) que finalment, per la pressió popular el Bisbat de Girona ha acabat suspenent (de fet a la pàgina web de la "FNFF" encara hi figurava aquest vespre).

I finalment, una altra gran anomalia històrica és que es continüi mantenint un monument a l'horror com "El Valle de los Caidos" (http://www.valledeloscaidos.es). És una veritable vergonya que una cosa així existeixi i tingui la barra d'anomenar-se "monumento a la reconciliación", quan va ser construït per presoners polítics condemnats a treballs forçats, molts dels quals van morir allí, i quan el monument es va fer amb l'objectiu d'exaltar la victòria dels guanyadors i humiliar encara més els derrotatats.

El franquisme continua malhauradament viu, i això és així perquè la llei del silenci, la "omertà" de la que parla en David Fernàndez de la CUP, que va imposar la classe política que va conduir la mal anomenada "Transición" va impedir fer net. Hauran de passar anys encara perquè molts dels llegats d'aquells gairebé 40 anys d'història negra d'Espanya s'acabin d'esborrar.



"Dramàtica" baixada de temperatures

Bé, ja som diumenge, i avui, aquest matí, a primera hora, a les vuit en punt, quan em preparava per sortir a passejar amb l'Ona, abans de res he anat a mirar la temperatura exterior, esperant-me entre -10 i -15 graus centígrades...Doncs, ai las! El termòmetre marcava 10 graus, però positus.

Primer he pensat que encara estava adormit i que no podia ser. M'he anat a rentar la cara amb aigua freda i he tornat a palplantar-me davant l'estació metereològica, que -impertèrrita- continuava marcant 10 graus. En fí, he pensat, per si de cas abriguem-nos, no sigui que una vegada al carrer les temperatures comencin a davallar seriosament. I així ho hem fet. Amb l'Anna ens hem equipat fins les orelles, amb guants i roba d'abric.

Mitja hora després de caminar, a les ribes del Ter, prop del Trueta, em sobraven els guants i fins i tot la jaqueta. De fred, res de res. Com a molt una mica d'aire i un pèl de vent.

Tot aquest sarcasme ve al cas per fer seriosa autocrítica dels mitjans de comunicació. Durant tota aquesta semana a la ràdio -que és el mitjà que més escolto-, i en concret a cas Basté, semblava que aquest cap de setmana s'havia d'acabar el món i que la baixada de les temperatures del cap de setmana havia de ser cosa bàrbara. En Basté semblava tenir orgasmes cada dia quan li preguntava a la Mònica Usart per la baixada de les temperatures i aquesta li confirmava els pronòstics. "Dius que les temperatures baixaran 15 graus?" Preguntava en Basté esverat..."Doncs sí", li replicava la Usart tot excitada, "passarem a una situació de temperatures més baixes del que tocaria...".

 A Ca la Terribas, potser sense tant d'èmfasi, també hi havia orgasmes col·lectius cada vegada que la Gemma Puig parlava de baixades de temperatures durant la setmana.

I al capdevall, res de res. Fred de tardor, normalitzat i prou. Estem tan acostumats a magnificar-ho tot i hi ha tantes hores d'informació per omplir de continguts, que com diu la dita, "qui poca feina té, el gat pentina....". Els humans hem passat de la templança a la solemnització de la obvietat i a la sobreactuació constant. A la sublimació d'allò que és una mica diferent, noticiable. Els atemtats de Paris de la setmana passada en són una mostra.

Em sembla que els mitjans, tan àvids d'informar i d'agradar, moltes vegades el ridícul més espantós.

dimecres, 18 de novembre del 2015

Deute públic espanyol

Entre tanta "Marsellesa", tant Estat Ìslàmic, tants twits cupaires i convergents i tanta tonteria amb el puto "clàssic" (demano perdó per la vulgaritat però és que no me n'he pogut estar....), que si queden tres dies i quatre hores, que si en Messi ha bategat a 123 pulsacions per minut a les cinc de la tarda després d'haver-se près el cacaolat, ens passen per alt coses molt seriores.

Algú s'adona que fa molt temps que ningú parla de Grècia? Hi ha un paio anonemat Tsipras, que es continua agenollant davant la Unió Europea per tal que li desbloquegin 2.000 milions que necessita per a pagar nòmines. Del déficit francès, agreujat d'aquí a uns mesos per "l'esforç de guerra" (i pel que, per cert, Brussel·les ha donat autorització) ningú no en demanarà explicacions. Així de dura és la realitat.

I a casa nostra, o a la casa que encara és nostra tot i que alguns només ens hi volen per a pagar, avui s'ha sabut que el déficit públic espanyol ha assolit el rècord de rècords de rècords, que diria el senyor Bohigues de Versió Rac1.

El deute públic de totes les administracions publiques espanyoles va acabar Setembre amb un increment de 11.975 milions d'euros (que es diu aviat) i situa el volum total de deute espanyol a l'astronòmica xifra de 1.062.000.000.000.000 d'euros (paga la pena escriure-ho), és a dir 1.062 BILIONS D'EUROS.

En termes relatius, aquest import del que deu Espanya suposa un 99,4% del PIB, és a dir, Espanya deu l'equivalent a tota la riquesa que tots els espanyols generen durant 365 dies. Esfereïdor, no ?

Per fer-se una idea de les mentides d'en Mariano Rajoy, només cal analitzar l'evolució del deute a curt termini (no sigui dit que el causant són els socialistes). A 30 de setembre de 2013, el déficit era del 93,2% del PIB, o sigui que en dos anys de l'era Rajoy el dèficit públic (malgrat la tan anunciada -i irreal- recuperació) ha pujat un 6,2%.

Curiosament, no hi ha gairebé ningú que en parli. Pura casualitat.

A 40 anys de la mort de Franco

Demà passat ferà 40 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Malgrat que he de confessar que no tinc grans imatges/records de la meva infantesa sí que recordo amb especial precisió alguns moments, i el de la nit de la mort de Franco i l'endemà les tinc molt gravades a la memoria, diria que gairebé amb nitidesa.

En Javier Cercas al seu extraordinari llibre "Anatomía de un instante" en el que escriu sobre el cop d'estat fallit del 23 de febrer de 1981, explica que determinats fets, de tant de repetir-los per la tele a posteriori s'han acabat deformant de tal manera, que ens poden acabar fer creure que vam viure determinats fets que no es van viure però que per aquest fenòmen de repetició els donem per descomptat, allò que els anglosaxos anomenen "taken for granted".

Podria ser el cas del 20 de novembre de 1975, jo tenia 9 anys i feia quart d'E.G.B. a La Salle Palamós, amb el professor "Carlus", de Torroella de Montgrí (aleshores no era Carles). Aquella nit llarguíssima, extraordinària, recordo que era un dijous, i el meu pare estava molt emocionat. A la nevera de la cuina i havia allò que aleshores anomenàvem xampany i que ara en diem cava, devia ser molt dolent, un "Delapierre" o similar, però tan se val, sense el paladar tan refinat com ara també es vivia.

La nit del 19 de novembre, quan la mort del dictador era ja només qüestió d'hores (o ja era mort però per les raons que fos no es volia anunciar encara), a la tele única en blanc i negre,  TVE (la "UHF" que era el segon canal de televisió només emitia a la nit i era pràcticament marginal) van programar una gran pel·lícula bèl·lica, "Objetivo Birmania" de Raoul Walsh protagonitzada per l'Errol Flynn. Recordo clarament que el meu pare em va deixar quedar-me a veure-la perquè em va dir "això ho has de viure, és un moment únic". La mort del dictador, el meu pare i les peripècies de l'Errol Flynn a la jungla birmana estan gravades a la meva memòria mentre visqui.

L'endemà divendres, i durant una setmana més, dol nacional i festa a l'escola. A La Salle ens van fer formar al pati, vam resar un "parenostre" ens van dir que en Franco era mort i ens van fer anar cap a casa. La festa continuava, a més a més els meus pares i tots els adults que ens envoltaven semblaven molt contents. No es podia dir res més.

Han passat moltíssimes coses des d'aquell 20N, col·loquialment diríem que ha plogut molt, i cal reconèixer obertament que moltes coses han canviat a millor (no totes, malhauradament). Sí que és cert però, i ho he escrit més d'una vegada en aquest blog, l'anomenada "Transición" va tenir molt de camama.

En realitat, com a l'Argentina molts anys després, la "Transición" va voler equivaldre a la llei del silenci, la llei de l'oblit. Una frase en Castellà ho resumeix perfectament: "los mismos perros con distintos collares". A día d'avui el "franquisme" sociològic, aquell que va impregnar la Castella funcionarial, mesocràtica i colonial, continua governant amb mà de ferro sota el paraigües d'una monarquia parlamentària on hi ha el fill d'un corrupte anomenat a dit pel dictador (que a més a més, té el mal gust de portar per nom Felip), que en continua essent el cap de l'Estat.

Hem progressat, sí, però la segona Transició, la que trenqui amb el passat de veritat i d'una vegada per totes, és més necessària que mai. Han passat quaranta anys però és com si haguessin passat quaranta dies.