A dos dies del nomenament

Ara que viatjo amb certa freqüència als Estats Units, en particular a l'Amèrica que va donar la presidència a Donald Trump, els estats del Midwest americà, resulta que en la meva recerca demoscòpica particular, també m'equivocaria de totes totes: arribo a la conclusió ningú no va votar Donald Trump, a l'igual que a Espanya ningú no mira "Gran Hermano" i "La que se avecina".

Dels més o menys 180 milions de votants potencials n'hi va haver aproximadament uns 60 milions que ni tan sols es van registrar i 60 que el van votar. Ara però tothom es queixa, i sembla que tothom es lamenti de la situació. Només posaré un exemple dels acudits que circulen per la xarxa als Estats Units a dos dies del nomenament:

Cada vegada sembla haver-hi menys dubtes que haurà de moderar el seu discurs, quan entengui que un president dels Estats Units no pot fer el que vulgui, si no, que li preguntin a Barak Obama que no va poder complir la seva promesa de tancar la base de Guantánamo ni completar el seu programa de l'Obamacare, entre moltes altres mesures que formaven part del seu programa electoral.

L'espectacle de la roda de premsa de la setmana passada encara és a la retina de molts americans que tenen sentit de la vergonya: la Meryl Streep s'ha convertit en l'heroïna nacional de la resistència intel·ligent. Si la premsa s'autocensurés, Estats Units es podria acabar convertint, de la mà de Trump en una nova Venezuela, i això seria un drama de proporcions col·losals. Per tant no és gens probable que passi.

Hi ha doncs un consens generalitzat (entre aquells que diuen que no el van votar o que no diuen que el van votar, o aquells que miren de fer-se els despistats) que no s'estarà quatre anys a la Casablanca:

o bé resignarà quan entengui que no es pot fer anti-política o entengui que no es pot portar un país com es porten les seves empreses, o bé el faran plegat per la via d'un "impeachment".

De fet al Fòrum de Davos el president de la Xina li ha recordat de forma ben clara que no es poden posar barreres al cel.

Els primers sis mesos seràn molt importants per a poder-se fer una idea de com evolucionarà tot plegat, però mentrestant, a Ohio, amb un 3,9% d'atur i una economia amb plena efervescència tant industrial com de la construcció és pregunten d'on sortirà la mà d'obra per  alimentar les fàbriques de cotxes que en Donald Trump pretén que no s'instal·lin a Mèxic.

La pantomima de la conferència

La Rocio Martínez-Semper, que és una persona que, a més a més de ser economista, parla sempre amb molta ponderació i una gran dosi de sentit comú defensava a "L'Ara" de diumenge passat que en la seva opinió el president Puigdemont hauria d'haver anat a la conferència de presidents perquè si s'hi debatia el finançament de les autonomies alguna cosa se'n trauria. I ho reonava dient que dels 7 acords de finançament que hi ha hagut entre Catalunya i l'Estat des de la restitució de l'autonomia, cada nou model havia estat millor que l'anterior, aportant un finançament addicional al pre-existent.

A "La Vanguardia", la notícia que parlava de la negativa de la conferència de presidents venia seguida de tot de comentaris de lectors clarament contraris a Puigdemont que li dedicaven tota mena de comentaris desagradables al més pur estil que ens tenen acostumats els polítics i els simpatitzants dels "Ciudadanos". És evident que quan menys sobiranista un es pogui sentir, més pensa que cal anar a buscar el peix al cove, encara que hi hagi molts pescadors i tothom vulgui el mateix número de llobarros.

Admetem que aquest argument sigui vàlid: és a dir, encara que només es tractés de negociar una millora parcial, seria una forma, diu la Rocio, de fer una passa més cap endavant. No penso pas que es tractés d'això, tot el pols de la conferència entre Catalunya i el govern central, o a l'inrevés.

Del que es tractava era de propaganda pura i dura. Del que va aquesta conferència de presidents regionals, per titllar-ho d'una manera elegant, és de negar qualsevol espurna de plantejament federal.

Un orgue que no es reunia des del 2012, i que des de la seva creació l'any 2004, per aquell gran mestre de mestres de la política anomenat Rodríguez Zapatero, s'ha reunit 5 vegades, és a dir, amb una freqüència promig de cada dos anys i mig. Conclusió preliminar: és un pur orgue de propaganda política que no serveix per a res, malgrat que el seu esperit fundacional era el de constituir un orgue de gestió de natura federal o confederal per avançar en la descentralització de l'Estat.

L'"apparatchik" espanyol ha fet tots els possibles des de la LOAPA del 1982, inspirada per l'advocat García de Enterría, per intentar la imposició del café para todos amb l´única finalitat de desnaturalitzar el fet diferencial català i de diluir a Catalunya i Euskadi com a dues simples regions més, que no podessin fer cap ombra al Madrit Imperial. Amb Euskadi la cosa és més simple i complicada perquè els furs i el concert econòmic són intocables, i per això els bascos també "emprenyen" menys. El Tribunal Constitucional, quan encara no era un ens polititzat va tombar pràcticament la meitat dels articles de d'aquella llei, però des d'aleshores, les tendències recentralitzadores i de anihilació de la diferència catalana han estat no només constants sinó creixents.

Aquesta és la principal raó per no anar-hi. La reforma del sistema de finançament de les CCAA s'havia acordat per 2012, i el govern central no la va aplicar invocant la crisi. Hi ha un sistema caducat i clarament insuficient i ara el PP vol aprofitar una certa millora econòmica per contra-atacar en mig de l'altra gran mentida de l'anomenada "operació diàleg".

A ningú no se li escapa que els acords que es van assolir estaven presos abans de la reunió de presidents, que tampoc no hi va anar el lehendakari basc, i que l'abast dels mateixos és absolutament limitat: es va decidir la creació de comissions, però la caverna i els catalans més reaccionaris ho han titllat d'un acord sense precedents.

Madrit -concepte- vol evitar de totes totes la bilateralitat, el tracte diferencial, quan aquesta és l'única vida, en la meva opinió, que pot obrir una porta a la resolució del conflicte. Mentre s'entestin en tractar Catalunya com la Región de Murcia (amb tots els respectes per Murcia), el problema seguirà enquistat i sense solució. I sembla mentida que una cosa tan evident els costi tan de veure.

Federico Trillo, aquest gran home

Divendres de la setmana passada el consell de ministres "cessava" de les seves funcions el flamant ambaixador d'Espanya al Regne Unit des de l'any 2012, Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde. Trillo és un clar exemple de l'existència de "la casta". Defensat fins fa quatre dies pel president del govern Mariano Rajoy, Trillo no ha tingut més remei que demanar la seva baixa un minut abans que el govern el cessés, després del dictamen del Consell d'Estat (del que Trillo és membre per oposició des de l'any 1979) en relació a l'accident a Turquia de l'avió Yak 42 que va acabar amb 62 militars espanyols morts quan tornaven d'una missió de pau a l'Afganistan.

La suposada honorabilitat, una xuleria abjecta i la hipocresia més roí es s'anteposen al reconeixement d'una gestió desastrosa i possiblement d'una negligència criminal. La gestió de Trillo ha estat en moltes ocasions envoltada de polèmica per l'especial tarannà del personatge. Es vanta de ser una persona terriblement religiosa -és membre de l'Opus Dei i  de la polèmica secta "Legionarios de Cristo" de la que també en formen part altres personatges del PP com ara Ángel Acebes o Ana Botella-. Però no pot renunciar a la seva passió pel luxe i l'opulència més escandalosa.

Trillo s'ha sentit sempre com un peix a l'aigua amb els seus amics, sempre tocant poder, sempre gaudint de privilegis i prevendes, en la majoria dels casos injustificades. Que el propi Consell d'Estat (al que ell aspirava a retornar una vegada acabada la seva estada a Londres) hagi reconegut la responsabilitat del ministeri i que ell no s'hagi immutat, ni hagi demanat perdò (ho ha hagut de fer, avui 16 de gener de 2017 -gairebé 14 anys després- la ministra de defensa De Cospedal) ja és tota una mostra de la calanya del personatge. 

Va fer una conferència de premsa abans d'abandonar l'ambaixada de Londres i no va dir ni una paraula de l'accident, ni una disculpa, res de res, ni la més mínima espurna d'humiltat o tan sols d'humanitat. Aquesta és la catadura moral d'un personatge de missa setmanal, o fins i tot diària.

El seu nomenament com a Ambaixador d'Espanya al Regne Unit només es pot entendre en aquest sentit, com a pagament de favors per ser membre de la "casta" més rància, més radical i més elitista. 

Està contrastat que Trillo no parlava Anglès quan va ser nomenat ambaixador l'any 2012 (contradint el que el ministre d'exteriors García Margallo havia establert de que els ambaixadors només podrien procedir de la carrera diplomàtica) ni tan sols el xapurrejava amb certa fluidesa. D'això se'n diu coherència i sentit comú. Fins i tot l'Associació de Familiars del Yak-42 ha exigit que s'esbrinés qui li va pagar els cursos privats que va contractar al mateix temps de ser nomenat ambaixador. Sembla increïble, oi? Doncs, no. La realitat gairebé sempre supera la ficció.

 Segons diverses fons també està implicat, junt amb un altre membre del PP, Martínez Pujalte, en el cobrament de més de 350.000 Euros en tres anys per part del Grupo Collosa, empresa adjudicatària de parcs eòlics a Castella Lleó. Ell òbviment, va reconèixer els pagaments però en va defensar la legalitat, i el concepte era....taxan, taxan....."assessoria verbal al Consell d'Administració" de Collosa.

Com va dir el mateix Trillo tot presidint una desfilada de tropes de El Salvador a l'Irak l'any 2003: "Caballeros: Viva Honduras!!!!". Doncs això visca Honduras, els caradures i les panderetes.

Comptabilitat "Extra-comptable"

Cal reconèixer que alguns dels presumptes corruptes que estan essent jutjats actualment o ho seràn en un futur proper tenen una imaginació portentosa. Que si la "deixa" de l'avi Florenci (tragicomèdia Pujoliana), que si uns diners en metàl·lic  detrets de la llibreta de l'àvia amb demència senil (en "Barto"), que si un cotxe de luxe del que ningú no en sabia res (Ana Mato), que si uns allotjaments en hotels de cinc estrelles amb fons no justificats (una llista inacabable).....

La declaració judicial de Bárcenas en relació al cas Gürtel (hi ha una peça separada sobre els anomenats  "papers de Bàrcenas" - "Sé fuerte, Luis, se fuerte..."-) és, valgi la redundància, tota una declaració de principis sobre la corrupció organitzada (o tolerada de forma manifesta) des de les més altes instàncies del Govern i sobre les incongruències que es generen conforme la investigació avança.

Com escrivia Ernesto Ekaizer la setmana passada, el govern Rajoy ha volgut "contra-programar" la declaració de Luis Bárcenas fent comparèixer avui la nova estrella mediàtica de la política pepera, Maria Dolores de Cospedal a la comissió d'investigació del Congrés sobre l'accident de l'avió Yak 42, però ni així. Tots els mitjans, fins i tot els de "La Caverna" dediquen un espai molt ample a Bárcenas. 

De totas les frases que han transcendit -cal recordar que la prudència de la que ara fa gala pot tenir el seu origen en els 15 mesos que ja ha passat a la presó- la més divertida de totes és la de la "comptabilitat extra-comptable". Que és com dir la carretera sense carretera, el sostre sense sostre o el bosc sense arbres. Vaja, un dels millors oxímorons que he sentit en molt de temps. 

La comptabilitat extra-comptable és, una vegada més, un clar reconeixement que el PP, com a partit de govern va disposar d'una caixa B fins l'any 2009 com a mínim, és a dir, fins fa quatre dies. Òbviament, per evitar més amenaces que les que pengen sobre el seu cap no pot fer anar més el ventilador, però tampoc no es pot desdir de tot el que ja ha dit respecte la comptabilitat B. Alega que estava conformada per "donatius" (d'empresaris, és clar...) sense cap "caràcter finalista". També òbviament ha dit que qui s'encarregava de les donacions era l'ex-tresorer Álvaro Lapuerta (que no pot declarar per demència senil...). 

Tot plegat és molt complicat de gestionar des d'un punt de vista judicial (no m'agradaria estar a la pell dels jutges). Si la justícia acaba condemnant Bárcenas a 42 anys de presó (com demana la fiscalia), tinc molta curiositat antropològica per a saber com se'n sortirà Mariano Rajoy, que tot i negar saber-ne res (una mentida que fa feredat perquè fins i tot ell sap que tothom sap que és mentida), n'es còmplice necessari, per acció o per omissió, però còmplice en definitiva.

El nou PP a Catalunya

El PP Català ha millorat el seu perfil comunicatiu amb el nou govern del gran Mariano Rajoy, don Mariano, pels amics i col·legues.

L'inefable Maria de los Llanos de Luna, pertinaç perseguidora de banderes i ajuntaments independentistes, i la joiosa Alicia Sánchez-Camacho, alumna avantatjada dels espies de "Método 3", han estat ambdues substituïdes per dos prohoms del diàleg i l'enteniment: Xavier Garcia Albiol i Enric Millo.

I tots dos, en plena inmersió en el joc dels disbarats, sembla que estiguin competint per veure qui la diu més grossa. Fins fa quatre dies, la Llanos de Luna es contentava en aparèixer en públic a les trobades de les Pasqües Militars i mandangues semblants, sempre amb una copa de cava extremeny a la mà però ara que la vice-presidenta a encomanat a Millo l'operativa de l'"operació diàleg", aquest no para de prodigar-se en tots els mitjans de comunicació.

En un presumpte atac de banyes, en Garcia Albiol s'arroga la capacitat de determinar data per a una entrevista entre Puigdemont i Rajoy, "sempre que el primer reunicïi al despropòsit d'un referéndum il·legal". Home, jo pensava que les coses de l'agenda del Gobierno Central eren matèria reservada del delegat del govern, especialmente des que Doña Soraya ha muntat despatx a Catalunya (quin honor!).

Però ja veig que anava errat. És el coordinador del PP a Catalunya el que sembla estar imbuït del poder que des del Centre poderós es delega als indígenes de les colònies. Afirma també Albiol que han de transmetre millor el que el Govern Central fa a Catalunya i per Catalunya. I en això li dóno tota la raó del món: és difícil d'explicar el retard en l'execució de les obres d'urbanització de l'estació de l'AVE a Girona, o la manca d'inversió en infrastructures ferroviàries, o el desastre de Rodalies i la manança crónica en carreteres.

Crec que els dos prohoms conjuntament, com si de Laurel i Hardy es tractés, haurien de convocar una conferència de premsa i explicar-ho conjuntament, amb powerpoints i prezzi. Si ho fessin potser ells mateixos acabarien convencent-se que les mancances de l'Estat a Catalunya no les arregla li la Santíssima Trinitat.

Franquisme sociològic

De vegades la capacitat de sorprendre'm penso que no se m'esgotarà mai. Tot i que sembla que ja ho haguem vist tot, la realitat és tossuda i no para de deixar-nos bocabadats (al menys a mi).

I aquesta tossuderia s'estesta en demostrar-nos constantment que la tan manida i exemplar transició democràtica va tenir molt de cortina de fum per a salvar els trastos de molts feixistes i ultradretans reconvertits (en la forma, no en el fons).

Del País Valencià hom en pot esperar de tots colors, precisament per la gran quantitat de residus post-franquistes que hi queden (molts dels quals militen al PP segurament perquè no deuen tenir alternativa). No debades a València hi ha l'arquebisbe Cañizares que diu misses per conmemorar la mort del dictador, o encara sense resoldre el cas de l'accident del metro de la ciutat, malgrat les evidències. També vull recordar a València un grup de feixistes va assassinar el jove Guillem Agulló i l'assassí campa lliure per aquelles terres després de passar quatre dies a la presó.

La darrera notícia en aquest sentit és que una jutgessa d'Alacant ha obligat el consistori a restituir de forma cautelar les plaques de carrers amb noms relacionats amb el franquisme fins que no es resolgui el cas.

L'Ajuntament d'Alacant va anunciar al Juliol de l'any passat que en compliment amb la "Llei de Memòria Històrica" canviaria el nom dels 46 carrers relacionats amb la Guerra Civil i el règim franquista. A principi de desembre, l’ajuntament va fer el primer canvi de nom.

No em sembla del tot estrany que el PP d'Alacant se senti còmode amb noms de carrers i avingudes com José Antonio Primo de Rivera, General Yagüe, o División Azul....ho porten a la sang, i difícilment se'ls farà canviar, ara bé, que tinguin la gosadia de presentar una demanda -quan saben que l'acabaran perdent precisament per l'existència de la llei esmentada- em sembla una fatxenderia sense nom.

Però que una jutgessa tingui la desvergonya d'ordenar la restitució cautelar de les plaques franquistes per una pura qüestió de procediment, em sembla directament de jutjat de guàrdia, i mai més ben dit.

Inici d'any 2017 accelerat

Primera entrada del blog de  2017. L'any comença amb una acceleració inusitada. Acabo d'aterrar de Frankfurt on cada any el mes de gener es celebra la fira "Heimtextil" (Textil de la llar), que marca tendències de com serà l'any al sector. Detecto una preocupació per la cotització de l'euro, per la pujada de les matèries primes però un optimisme netament superior en termes d'expectatives del que es vivia a la mateixa fira ara fa un any. Hi ha més optimisme, i més ganes d'invertir.

El sentiment és que només la pujada del preu de les matèries primes (en particular el petroli) i la presidència de Trump ho poden espatllar (però sembla un sentiment limitat i fins i tot descomptat en les expectatives).

Pel que fa al primer, sembla haver-hi un cert consens en una estabilització del preu del barril de petroli entre els 55 i els 60 dòlars per barril. Si això succeeix, l'any 2017 serà positiu, econòmicament parlant.

Pel que fa a Trump, la sensació és molt diferent. Un tipus que sense ser encara el nou president dels Estats Unitats ja "governa" a l'ombra via "Twiter" i rodes de premsa amenaçant les grans multinacionals automovilístiques sobre represàlies i conseqüències d'escollir Mèxic en comptes dels Estats Units per a fabricar cotxtes pel mercat dels USA ja diu molt sobre el vendaval que ens espera, si el Congrés i el Senat Nord-americans no són capaços de frenar-lo. La roda de premsa que va oferir ahir va ser una altra demostració de maneres: agressivitat, amenaces a la premsa, canvi sobtat d'opinió sobre Rússia i el seu  paper en la darrera campanya electoral, i canvi de discrus envers la Xina. Tot un poema.

És la deconstrucció de la política des de dins del sistema, una mena d'exercici de la post-veritat que ara està tant de moda: "la destrucció del sistema des de dins". I sembla justificar-ho afirmant: "M'heu escollit per tal que ho faci". De fet, una prova evident que la seva presidència serà complicada la ratifica el fet que no té cap mena de voluntat real d'abandonar la gestió dels seus negocis.

Malgrat que experts en ètica, tant republicans com demòcrates li han demanat explícitament que s'adhereixi a les normes de la "Oval Office" i que vengui els seus negocis o estableixi el que s'anomena un "Blind trust" (desentent-se'n completament), els seus representants afirmen que ni ho pot fer ni ho ferà. La seva representant acaba de dir, literalment, "President-elect Trump should not be expected to destroy the company he buit".

Amb una tan explícita demostració de parcialitat, ja està tot dit. Només ens quedarà pregar als Déus del Sentit Comú i invocar-los perquè es conjurin i facin que Congrés i Senat es vegi forçat a preparar ben aviat un "empeachment".