El desgavell de les infrastructures espanyoles

Diumenge passat vaig tornar d'un curt pont a Madrid amb la família, i des de la M-30, com que anava una mica curt de temps, en comptes d'anar a buscar l'autovia A2 vaig dedicir finalment passar per la R-2, una de les vuit autopistes de peatge espanyoles en fallida. De fet, no m'estranya que estigui en fallida perquè de les múltiples vegades que he agafat aquesta autopista de peatge (que va des de l'aeroport de Barajas fins a Guadalajara)  els cotxes que m'he arribat a creuar es podrien comptar amb els dits de les mans.

En escriure "amb els dits de les mans" ho faig en sentit literal. Aquest diumenge, ens vam creuar només amb dos cotxes en tot el tram. No m'estranya. L'autopista de peatge discórre en un circuit gairebé paral·lel a l'A-2, que és gratuïta i està en perfecte estat de manteniment. Si hom no té una pressa que ho justifiqui, no té cap sentit lògic ni econòmic afagar la R-2. Ni 10 recuperacions econòmiques podran resoldre aquest problema, no cal ser un geni de les finances per a entendre-ho.

I així van les coses. Llegeixo aquesta setmana a la premsa econòmica que l'estat espanyol té un pollastre considerable sobre la taula amb les autopistes espanyoles de peatge en fallida, entre les quals 3 de les radials de Madrid, la R-2, la R-3 i la R-5, curiosament totes tres amb una infrastructura alternativa sense peatge que existia prèviament a l'adjudicació de la concessió i explotació d'aquestes tres infrastructures.

L'operació de rescat que hi ha sobre la taula, poca broma, podria arribar a suposar un desemborsament per part de l'estat, com a conseqüència de l'anomenada RPA (responsabilitat patrimonial de l'administració), de la no gens despreciable quanitat de 5.500 milions d'euros, gairebé el 25% del pressupost de la Generalitat de tot un any. I no sembla fàcil que l'estat se'n pugui sortir. D'una banda Brussel·les demana a Espanya més retallades i apujades d'IVA, d'altre, l'estat no només no ho fa, sinó que s'ha d'enfrontar a problemes com aquests (un vertader "brownie") que no fan més que denostar una mica més l'escàs prestigi que tenen els gestors d'Espanya en el món en general i a la Unió Europea en particular.

Recordo arran d'això la memorable entrevista que en Jordi Évole li fa ver a Mariano Rajoy no fa tant de temps. En el paroxisme de l'antologia del disbarat, i a la pregunta de Évole sobre quin sentit tenia construir kilòmetres i kilòmetres de vies d'AVE que van buits i que passen per estacions a les que ni puja ni baixa cap passatger, la resposta literal d'aquest gran estadista -consultin emeroteques-va ser: "Bueno, pero las tenemos, no?".

Doncs això mateix: "Las tenemos, no tienen ninguna utilidad social, han costado una fortuna del dinero del contribuyente y fondos de la Unión Europea, y hay que mantenerlas cada año a un coste recurrente extraordinario". 

Aquesta situació, que em recorda també el cas dels pous estratègics de gas del projecte "Castor", davant les costes de Castelló són una veritable forma de corrupció i prevaricació. Negocis del Bernabéu, que no fan més que enriquir als que ja són rics, en forma d'intercanvi de favors.

Hom podria pensar que actualment, després dels "Gürtels, les Púniques, els Eres, i d'altres" aquestes pràctiques s'haurien extinguit. Doncs res més lluny de la realitat. A la densíssima, castellana i castissa vil·la d'Otero de Sanabria, que té el privilegi de tenir una població fixa de 26 habitants, hi acaben de projectar i aprovar (fa quatre dies) una estació d'AVE que costarà més de quatre milions d'euros.

Si algú es pensava que aquest estat té remei,...que s'ho vagi traient del cap.

Enyorat Joan Barril

Avui, dimarts i tretze, dia de mala sort per als supersticiosos (que cada vegada en són menys, afortunadament), fa exactament dos anys que ens va deixar el gran mestre del periodisme i de la ràdio que va ser en Joan Barril.

Li vaig dedicar un obituari exactament el dia 13 de desembre de 2014, quan la meva mare em va trucar per dir-m'ho. I no me'n sabia avenir. Un, que és lletraferit per defecte de naixement,  té la sensació que determinades persones són com eternes i que no han de marxar mai. Va ser el cas de la Tati Sisquella, o de la Montserrat Roig, malaguanyada als 45 anys, el ja llunyà any de 1991.

He revisat fa una estona el blog que li vaig dedicar "In memoriam" i la veritat és que han passat més de dos anys (va estar dos mesos ingressat al Clínic per la neumònia que el va acabar matant), però em sembla que encara sento la sintonia del "Cafè de la República", aquella melodia servo-cròata cantada per un grup amb cantant de veu molt ronca que un dia en Joan Barril va portar a Barcelona. Extracto un dels paràgrafs que vaig escriure, perquè, revisitat, continua per a mi tenint tota la vigència tot i que han passat dos anys. No és fàcil fer ràdio o tele, o premsa, o comptes com els feia en Barril.

"En Joan Barril era un mestre de mestres. El seu "Cafè de la República" un exemple de ràdio que ell mateix qualificava de "tranquila". Una ràdio reposada amb opinió, amb serenor, amb diàleg, sense apriorismes, sense sectarisme, amb una objectivitat que sorgia com espontàniament. Sempre que podia, que era tot sovint, en anar cap a casa després de la feina, escoltava el "Cafè de la República", primer de 9 a 11 de la nit (durant una època amb el seu inseparable Joan Ollé) i després en la tercera emporada de 9 a 10. També amb l'Ollé van fer un insuperable programa al Canal 33, "L'Illa del Tresor"."

Ara que tot ha canviat en tan poc temps, que la velocitat de les xarxes socials fan que no hi hagi res que poguem catalogar com a "tranquil", ja que tot és "Twitter" o "Shooter" o "Facebook" o...., sento certa enyorança per una manera de fer cultura en estat pur, sense pressa, sense "likes", sense martingales.

Avui, l'Òscar Fernàndez, a la segona hora del "Catalunya Migdia" ha tingut l'encert de fer un programa homenatge a en Joan Barril, i hi ha portat a tots els seus col·laboradors del "Cafè de la República", en David Guzmán, en Pere Más, la Lisa Omedes,....i el seu inseparable amic, en Joan Oller. L'Empar Moliner, col·laboradora habitual del "Catalunya Migdia" aquesta temporada també ha glosat la seva figura, recordant algunes anècdotes especialment hilarants. També les ha aportat l'òscar Fernàndez que va ensenyar al gran mestre que els estadis de futbol de Madrid -ciutat no concepte- cap avall tenen nom de persona (Vicente Calderón, Santiago Bernabéu, Benito Villamarín, Rico Pérez.....), mentre que els del Nord són inanimats (Camp Nou, San Mamés, Anoeta, Los Pajaritos....). En Joan Barril va quedar tan prendat d'aquesta descoberta (era un home amb una cultura vastíssima i una voracitat de coneixement que espantava) que al cap de dos dies en va fer un article a "El Periòdico de Catalunya", on escrivia habitualment, citant, és clar, com a font, el mateix Òscar Fernàndez.

Així era ell, i així el recordo. Joan Barril, una figura irrepetible.

Les còpies del govern espanyol

Quan erem petits i a classe ens enxampaven copiant (que aixequi el dit a qui no li hagi passat com a mínim una vegada...) ens queia com a mínim una penalització, un càstig o una hòstia ben donada amb la mà oberta que et deixava la galta vermella un parell d'horetes com a mínim. Llavors, en arribar a casa, l'hòstia dels "hermanus" era adequadament complementada per una segona hòstia del pare a menys que l'agilitat d'esquirol d'aquells anys, ens permetés esquivar la mà amb una finta de jugador de bàsket.

Avui en dia pel que es veu, copiar no només no està castigat sinó que a més a més, es castiga el mestre. Avui hem sabut que la ministra Fátima Báñez, titular d'Ocupació i Seguretat Social ha quedat tan impressionada pel Projecte de Llei de conciliació profesional i familiar que impulsa la Generalitat de Catalunya i lidera el diputat del PSC Fabián Moheado, que en vol fer una còpia.

La prensa d'avui es fa ressó de les seves declaracions. La misnistra auspiciarà un Pacte d'Estat per a la conciliació i racionalització d'horaris. Així ho ha explicat avui a la Comissió d'Ocupació i Seguretat Social al Congrés, que a més a més ha dit que l'executiu espanyol vol que la jornada laboral a Espanya "acabi, amb caràcter general, a les 18 hores", per reblar el clau ha acabat afegint que el govern espanyol també "estudiarà les possibilitats que tindria el canvi de fus horari".

Home, no és que ho trobi gaire original però per primera vegada, tot i tractar-se d'una còpia de clara inspiració Catalana (com la Llei de l'impost sobre els dipòsits bancaris -impugnada pel govern espanyol- o la del impost a les begudes ensucrades que han estat clàrament plagiades pel gobierno de España), és una iniciativa memorable i assenyada. Per fi una mica de sentit comú, més enllà d'aquesta ficció de diàleg que no es creu ni la meva gossa.

Si la ministra aconsegueix a més a més tornar bona part d'Espanya al fus horari que li pertoca, llavors la còpia no només no seria susceptible de penalització sino de premi amb menció especial.

Estic encuriosit però, en saber si un Partit i un govern tan centralistes com l'actual serien capaços de dividir Espanya en dos fusos horaris, un de Saragossa cap a l'Oest, endarrerint una hora per equiparar-la al fus horari solar, com el que tenen anglesos i portuguesos, i un altre per a Catalunya, i el corredor mediterrani valencià, que en aquest cas continuaríem amb el fus horari de francesos, italians i alemanys.

M'aposto un pèsol que això darrer no es farà mai....

"La Guerra de l'Avi" ja disponible a Seebook

Avui faig un blog d'autopublicitat, que és una cosa que no m'agrada gaire (i que no faig gairebé mai), però que de tant en tant cal fer, sobre tot si -entre d'altres ocupacions- un té la mania de dedicar-se a escriure quan es fa fosc, a aquelles hores en què la vice-presidenta del govern espanyol ja ha deixat el seu despatx de Barcelona i ha tornat a Madrid -ciutat, no concepte-.

La Rosa Sala, fundadora i C.E.O. de Seebook em confirma que ja estan disponibles les versions Seebok de l'edició completament revisada de "La Guerra de l'Avi". La novetat aquesta vegada és que a més a més, i per primera vegada en llengua Catalana, hi ha un audiollibre, narrat amb un impressionant mestratge per l'Octavio Botana, actor, músic i locutor.

És un privilegi poder tenir la meva tercera novel·la en format audiollibre al nivell de "Les aventures de Tom Sawyer" de Mark Twain, "El petit príncep" de Saint-Exupérie, o "Les aventures de Pinotxo" de Carlo Collodi.

Seebook és un extraordinari projecte editorial, novedós, modern  i fascinant, dirigit per la Rosa Sala (http://rosasalarose.es/), assagista i traductora, autora d'algunes obres de referència  en el camp de la germanística contemporània com ara el "Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo", que amb un equip de col·laboradors appassionats és dedica a acostar la millor literatura en format 3.0 a lectors de totes les edats i gustos.

Paga molt la pena invertir una estona en passejar-se per la seva pàgina web (http://www.seebook.eu/gama-de-productos.html), tant si us agrada llegir com si no (en aquest darrer cas, Seebook ofereix un ampli catàleg de llibres per a regalar per aquestes festes).

Us encoratjo a fer-hi un cop d'ull.

Bilateralitat, diàleg i postveritat

M'agrada el canvi d'estratègia del Partido Popular en relació a Catalunya, que podria traduir-se en un: "fer veure que tot canvia perquè no canvïi res".

Em costa de creure que a aquestes alçades de la pel·lícula -que dirien "Els amics de les Arts"- hi hagi algú tan bona fe o tan ingenu/a que es pugui creure això del diàleg. Però malgrat tot he sentit a la ràdio periodistas que defensen que el canvi d'actitud del nou govern popular en minoria és una excel·lent oportunitat per a cosir ferides i aixecar ponts.

La pantomima de l'Enric Millo com a nou delegat del govern (cal admetre però que millor que el que hi havia hagut abans i abans i abans  sí que ho és), de la "vicepresidenta" ahir, anant a prendre possessió del seu "nou despatx permanent" i mantenint "entrevistes de treball" amb l'oposició al Parlament de Catalunya (Ciudadanos y PSOE -el PSC va deixar d'existir de facto fa molt de temps) és per llogar-hi cadires.

Cert és que la comunicació i l'empatia no han estat mai grans virtuds de cap dels membres del Partido Popular. És memorable recordar una de les grans perles del Partido Popular, proferida per l'actual Ministra de Defensa, per exemplificar que Partido Popular i comunicació són conceptes antitètics:  "La indemnización que se pactó fue una indemnización en diferido… y como fue una indemnización en difini… en diferido… en forma, efectivamente… de simulación de… simulación… o de lo que hubiera sido en diferido en partes de una… de lo que antes era una retribución, tenía que tener la retención a la seguridad social, es que si no hubiera sido… ahora se habla mucho de pagos que no tienen retenciones a la seguridad social ¿verdad?".

Doncs amb aquest estil impol·lut que els caracteritza, ara els Populares diuen que volen dialogar i fer política amb la Generalitat. Però una vegada més la pifien de forma flagrant en les formes. Si l'excelsa senyora Soraya vol dialogar, el primer que hauria de fer quan ve a Catalunya és trucar al Govern, com a mínim al seu interlocutor, el vice-president Junqueras.

Però és que a més a més, si vol parlar amb l'oposició del Parlament de Catalunya,....on eren els d'"En Comú Podem" i el "Partido Popular de Cataluña"? Aquests no són oposició? No són fills del mateix Déu? O és que el que passa és que el líder del "Partido Popular de Cataluña" ha triat justament aquesta setmana per anar de vacances a Miami i com que no es parlen entre ells no ho han pogut arreglar? En fi, una concatenació de disbarats que fa una mandra brutal.

No hi haurà diàleg de debò si no hi ha una acceptació prèvia de bilateralitat en la relació. I francament, em penso que som molt lluny. Això del canvi d'actitud no vol fer altra cosa que la ficció de simular (en diferit) i transferir la culpabilitat a l'altre. Fer que l'opinió pública no catalana -és clar- es cregui que ara els dolents són els "sobiranistes", que no volen parlar. Inventar un relat, com el de la Constitución Sacrosanta. Segons ells Catalunya no existia abans de la Constitución del 78.

Si no hi ha diàleg, com a mínim que hi hagi "Corredor del Mediterrani", inversió en "rodalies" i en carreteres.

I sobre tot, cal no anar a la conferència estèril, buida de continguts i absurda de presidents autonòmics. Loapa. Café para todos. Todos iguales ante la ley. La diferencia no existe. Os asimilaremos u os asimilaremos. Això és l'enteniment de la plurinacionalitat espanyola: un pallasso Borbó que va al Senat (un altre disbarat) i que utilitza les "lenguas vernáculas regionales", per, en un discurs de 20 minuts, dir, literalment al minut vint "Gràcies, Eskerrikasko, Gracies".

No sóc gaire radical en res, i en això tampoc, però per un simple exercici de dignitat, en Puigdemont no ha d'anar a la conferencia de presidentes autonómicos. Que la postveritat l'escrigui un altre.

Europa a la corda fluixa

Diuen les enquestes en relació al referèndum que avui voten els italians a instàncies del seu president del govern Mateo Renzi, que la cosa està molt empatada, que va del "canto d'un duro" i que hi ha moltes probabilitats que l'acabi perdent.

Segurament com a conseqüència d'això l'acabarà guanyant, si hem de fer cas als estrepitosos fracassos de la demoscòpia mundial durant aquest any 2016.

Bé, bromes al marge, sembla que als nostres polítics els agrada jugar amb foc. Una vegada més, no es tracta només d'un referèdum per reformar el senat italià (una altra cambra gerontocràtica i inútil com la que hi ha a Espanya), racionalitzar la funció pública i recentralitzar competències, que també, però del que es tracta sobre tot és refrendar la política del propi Renzi.

A l'igual que en el cas de Cameron, Mateo Renzi ha volgut posar a prova el suport que té entre els italians, cercant un vot que ha personalitzat exactament igual que va fer Cameron ("o jo o el caos"), ja que ha dit, alt i clar, que en cas que perdi dimitirà com a primer ministre, Itàlia s'abocarà a noves eleccions i ja tornarem a tenir al cim de la taula les amenaces populistes de Forza Italia, Beppe Grillo i el "Movimento Cinque Stelle" i la xenofòbia de la Lega Nord. No sóc un expert en política italiana, però tot això no augura res de bo per la continuació de la construcció europea.

S'ha jugat amb foc a l'igual que es va fer a la Gran Bretanya en el cas del Brexit, i els britànics (al menys els més assenyats i menys populistes) es van acabar cremant. Només falta que demà ens anuncïin que Renzi ha perdut el referèndum per a continuar cap aquesta deriva antieuropea que sembla que està arrasant Europa.

Si, per acabar-ho d'adobar, l'extrema dreta guanya les eleccions a Àustria (cosa també que té una alta probabilitat d'ocurrença), veig davant nostre un perill molt i molt real que seria un grandíssim desastre per l'Europa que coneixem avui: una victòria  de Marine Lepen i el Front Nacional francés, a les eleccions presidencials del maig de 2017.

Canvis al paisatge urbà

La cel·leritat amb la que es succeeix tot plegat avui dia, la comunicació global i instantània, els anhels associats al "ho vull, ho tinc", la terciartizació de tot plegat, les vendes immediates via plataformes de comerç electrònic, impulsades per aquest poderós vehicle anomenat internet, estan provocant -i encara ho faran més en un futur a curt termini- un impacte molt significatiu en el paisatge urbà.

Com que viatjo sovint però passejo poc, de vegades poc m'adono d'alguns d'aquests canvis a la ciutat d'adopció dels darrers vint anys de la meva vida que és Girona. Però farà un parell o tres caps de setmana em vaig dedicar a passejar sense rumb, fent allò que literalment i en bon Català es diu "badar" (un verb preciós que cada vegada s'utilitza menys) i vaig adonar-me de dos canvis molt significatius en el paissatge del centre de Girona: han desaparegut dos dels quiosks més emblemàtics de la ciutat.

Un, a la plaça Catalunya, l'altre a l'avinguda Jaume I, aquest, pel que després m'he informat, fa poc més d'un mes. Així, en poc temps, dels quatre quiosks que hi havia a la ciutat, dos han desaparegut en molt poc temps. Vull pensar que és per falta de viabilitat econòmica, i no cal ser cap geni de les finances per adonar-se que avui dia ha de ser molt complicat guanyar-se dignament la vida venent només diaris i revistes.

De fet, aquesta constatació que faig ara de casualitat, es fa ja molt evident a l'Eixample de Barcelona, on els darrers anys han tancat molts d'aquests establiments i els que queden han esdevingut veritables mercats una mica de tot, des de loteria a llaminadures o llaunes de beguda.

I és que els diaris i les revistes de paper -excepció fetes dels especialitzats i del cap de setmana- han deixat de ser un producte de consum massiu. Tinc amics molt cultes i ben informats que no llegeixen un diari de paper des de fa molts anys. Només fan servir la tauleta. I si algú és lector d'articles d'opinió (el meu cas) s'acaba subscrivint a un diari digital per una quota més que raonable, que al cim permet estalviar una gran quantitat de paper.

El mateix passa amb moltes oficines bancàries, en el seu servei de "finestreta". Qui hi va avui en dia a part dels jubilats? O més ben dit, qui fa operativa que es pot fer al caixer? Moltes s'estan reconvertint (algunes oficines de Caixabank semblen "boutiques" de luxe de venda de telefonia mòbil, televisors i tauletes) i esdevenint autèntics supermercats de productes i serveis, d'altres, les que paguen lloguers més elevats, acaben tancant, i això també incideix en el paisatge urbà. També m'acabo d'adonar fa molt poc que l'emblemàtica oficina del Santander a Girona (cantonada Gran Via Jaume I amb Plaça Marquès de Camps) també ha tancat, deixant un ratre de terra cremada amb les parets de les que hi han arrabassat els elements corporatius del banc vermell. L'edifici fa veritable pena.

Segur que això forma part d'una evolució natural imparable, però queda la recança que les nostres ciutats estan perdent a passes de gegant alguns establimiments que han format part de les nostres vides i del nostre paisatge urbà.