Blogs electorals: indecència informativa

Aquesta nit, mentre feia cap a Valls anava escoltant amb el cotxe el programa d'en Joan Maria Pou a RAC 1. En Joan Maria anava dient "són dos quarts d'onze de la nit.....", i el més curiós és que ho estava dient des del Japó, on ha arribat avui per a retransmetre els dos partits del Barça al Mundial de Clubs.

La gràcia és que els dos quarts d'onze de la nit per a ell són en realitat dos quarts de set del matí del dia següent, però ell fresc com una rosa i parlant dels del Japó com si estigués a l'estudi de la Diagonal. Em trec el barrer per la professionalitat seva i dels tècnics que via protocol IP (internet) fan que aquest miracle tecnològic sigui possible (impossible dir per la qualitat del so que Pou era a l'altra punta del Planeta...).

Al seu programa "No ho sé" hi ha un fragment (que desconec si és diari) en el que els periodistes Albert Om i Cristina Puig comenten diverso temes d'actualitat.

De la Cristina Puig no n'havia sentit res més des de l'escandalós comiat de Televisió Espanyola (que finalment la periodista ha guanyat i per tant l'han hagut d'indemnitzar com cal) però el que és evident és que no ha perdut el seu aura de lluitadora. Tot això ho explico perquè la Cristina ha parlat precisament dels blogs electorals minutats que obligatòriament han de donar ràdios i televisions publiques als partits polítics en els que la JEC estableix un criteri d'informació mesurant el temps basat no en criteris informatius sinó en el número d'escons. Com a mesura de protesta, els treballadors de mitjans públics no signen les seves informacions i cròniques.

Però la Cristina va més enllà i crida a la desobediència si hi arriba a haver un consens generalitzat de secundar-lo i anar, si cal a la vaga. Té poc sentit que els periodistes "públics" repeteixin la cantarella a cada noves eleccions però no facin res per a revelar-se o corregir-ho. I és que en un país de "Lazarillos" com aquest al que ens ha tocat viure, qui no plora no mama.

Estic totalment d'acord amb el plantejament de la Cristina. Un vot de suport a aquesta dona valenta, compromesa i lliure.

La fi del bipartidisme (i dels partits perifèrics i de certes inèrcies electorals)

El trencament de la lògica bipartidista suposa un important canvi de paradigma a l'Espanya post-majories absolutes. Per exemple, el debat a dos que en aquests moments (23:23 del dia 14 de desembre) en Manuel Campo Vidal està moderant a A3 Media entre en Pedro Sánchez i en Mariano Rajoy no té tant sentit com el va tenir, dilluns de la setmana passada el debat a quatre. I no el té perquè no està encara clar que l'actual cap de l'oposició sigui el futur cap de l'oposició en el Parlament que sorgirà de les eleccions del 20 de desembre. I francament, de la manera que ho està fent, no li auguro un paper gaire galdós diumenge vinent.

Hi ha un altre element important a tenir en compte. Els que tallen el bacallà (la "casta" que dirien els de "Podemos"), han decidit que el trencament del bipartidisme porta associat, gravat a foc, un trencament de la lògica dels grans partits minoritaris. Aquests han deixat de comptar, com si no existissin, com si mai no haguessin existit (en Castellà hi ha un verb magnífic per a descriure-ho: "Ninguneados").

Algú a vist, als grans canals de televisió espanyols el Partit Nacionalista Basc, Esquerra Republicana o Democràcia i Llibertat? Oi que no? Doncs això no és casualitat. És una maniobra orquestrada per a aniquilar el protagonisme històric d'aquests partits durant 30 anys de democràcia.

La dinàmica de la fragmentació del vot porta associada la desaparició de l'escena post-electoral d'aquests partits minoritaris. Efectivament, una reedició del "Pacte del Majestic" entre PP i CiU sembla a ulls actuals no tan sols improbable sino fins i tot impossible. En aquesta carrera infrenable cap a la recentralització i a la provinciació i menysteniment de la perifèria hi han participat tots els partits d'àmbit espanyol, sense excepció, inclòs "Podemos".

I en tot aquest desgavell, Catalunya va perduda.

El PSOE està fent la pitjor campanya probablement de la seva història, rescatant dinosaures com el Borrell que cada vegada que obre la boca és per a dir un despropòsit. Repeteixo el que vaig escriure fa temps "de victòria en victòria fins a la derrota final". Ada Colau, desapareguda en combat el 27S fa campanya per "Podemos" des de Madrid. El PP és com si no existís. "Ciudadanos" dóna per pràcticament segura la victòria (al menys entre les tropes unionistes) i centra els seus esforços en el vot exterior (espanyol, vull dir). El trist espectacle de les negociacions inacabables i incomprensibles de "Junts per Sí" i les "CUP" omplen de patetisme, indignació i desconcert molts dels que van votar a totes dues coaliccions.

Mai una victòria tan ample de l'independentisme haurà estat tan amargant. "Democràcia i Llibertat", hereva de CiU, perdrà tants vots que les llàgrimes inundaran els baixos del Majestic el diumenge al vespre. ERC doblarà (com a mínim) vots i escons recuperant part del vot que va anar a les "CUP" i part del vot desencantat de "Junts pel Sí". L'aposta sobiranista, que ha fet més errors estratègics en dos mesos i mig que en tota la seva història, haurà d'esperar molt de temps, anys m'atreviria a dir, per a reconquerir un espai que de natural li era proper per a seguir sembrant i recollir a mig termini.

Em costa esperar fins a diumenge.

Incertesa electoral

Aquestes eleccions generals del 20 de Desembre són més incertes que mai. La irrupció amb força de "Podemos" i "Ciudadanos" ha canviat les regles del joc. Hi ha una muntanya d'indecisos i les diferents enquestes (avui el diari "ABC" en publica una altra) van fent balls en la intenció de vot que s'atorga als uns i els altres.

El que sembla però clar, malgrat aquesta gran inceresa, és el que el PP guanyarà amb un percentatge de vot d'entre un 25% i un 29%, A partir d'aquí hi ha un gran dilema respecte fins i tot a qui ocuparà la segona posició. L'enquesta de l'"ABC" sitúa el PSOE a 7 punts per sota del PP (21%) amb un gairebé empat tècnic entre "Ciudadanos" (18%) i "Podemos" (17,6%). Això podria indicar que, tot i que sembla improbable que no acabi essent el PSOE (després de la mobilització desesperada del PSOE a Andalusia en veure el revés electoral que els vaticinaven algunes enquestes), qualsevol d'aquests tres partits estaria en situació teòrica d'esdevenir el partit de l'oposició.

És interessant però constatar que si això s'acaba produint, PP i "Ciudadanos" no assoliria la majoria absoluta la qual cosa seria extraordinària perquè s'hauria acabat el governar amb un absolut despreci a les minories, a cop de decret llei i de  BOE.

CDC i ERC també estarien tècnicament empatats en un 2,4% i un 2,3% respectivament, la qual cosa suposaria un desgavell sense precedents per CDC (sense Unió), ja que a les eleccions del 2011 va treure més d'un milió de vots i un 4,17% i una gran victòria de ERC que més que duplicaria el número de vots. Caldrà veure també si els 300.000 vots de la CUP a les darreres eleccions del 27S van a parar a "En comú podem" o a ERC. En cas que fos cap a ERC no m'estranyaria veure ERC superant  CDC.

Però el que més m'espero, amb una especial il·lusió, és el cop de gràcia a la carrera política de Durán i Lleida. Si tot va com vaticinen les enquestes, i espero que en aquest cas no s'equivoquin, l'Hotel Palace de Madrid, tindrà una suite vacant a partir del dia 21 de desembre.

Fons de Reserva de la Seguretat Social

En Mariano Rajoy ("El breve") defensa que ell sempre ha apujat les pensions des que va arribar a la presidència del govern espanyol el desembre de 2011, i que si governa ell les seguirà apujant.

Però don Mariano, l'home que veu el debat a quatre a Antena 3 des de Doñana, a la tele, oblida un petit detall, un petit descuit vaja.

Els seus antecessors van crear el fons de reserva de la Seguretat Social, una mena de guardiola per tal d'assegurar la viabilitat del sistema de pensions en moments de vaques flaques, però concebut com a fons de reserva per utilitzar en moments d'extrema necessitat i amb la idea de reposar-ne les disposicions per tal de mantenir el fons intacte i en creixement.

Doncs bé, crida l'atenció el poc ressò que té el saqueig sistemàtic a la guardiola de les pensions que ha efectuat el PP des de l'any 2012, justament quan ha començat el mandat d'en Mariano Rajoy.

Des de la seva creació, l'any 2000 fins al 2008, el fons es va anar dotant anualment fins a tenir acumulats l'any 2008 un total de 52.200 milions d'Euros, poca broma. 2009 i 2011 van ser anys sense dotació, i la de 2010 va ser ínfima, de 1.740 milions. Però fins a finals de 2011 el fons estava intacte, i acumulant una milionada addicional en interessos (més de 20.000 milions d'euros).

Per fer-ho curt, el fons de reserva de les pensions podria tenir acumulats ara més de 76.000 milions d'euros. Quina és però la realitat? Molt diferent.

El saqueig va començar el mateix 2012 (any 1 de l'era Rajoy), amb -7.000 milions, va seguir el 2013, amb -11.000 milions, el 2014, amb -15.000 milions, i aquest mateix any ja portem -10.000 milions. Aviat dit.

El saldo? doncs a dia d'avui al fons de reserva li queden poc més de 33.000 milions d'euros. En Mariano Rajoy té el gran honor d'haver dilapidat 43.000 milions d'euros de la guardiola de la Seguretat Social. Fantàstic no? Doncs ell va presumint de pujar les pensions. I es queda tan ample....

El desgavell del PSOE

En Pedro Sánchez ha signat la seva sentència de mort política en aquestes eleccions generals. Es va atrevir a afirmar que guanyaria les eleccions, amb vehemència i un punt fins i tot d'arrogància. Quan ho va dir, les enquestes encara li anaven mig a favor, però la realitat és tossuda i el temps i els debats estan jugant en contra seva.

Aquesta setmana que ara acaba no va començar bé per a ell, amb el debat a quatre a Antena 3 en el que va ser clarament el perdedor, juntament amb la Soraya Sáenz de Santamaría. I les enquestes que es van publicant, no deixen de manifestar la recuperació d'intenció de vots de "Podemos" i del sorpasso de l'Albert Rivera.

De fet, les enquestes de "El Confidencial" (11/12), "Telecinco" (9/12) i "Antena 3" (7/12), sitúen "Ciudadanos" per sobre del PSOE en intenció de vot. Què li passa al PSOE? Doncs que estant a la oposició (i per tant no tenir gaire a veure amb la mitja recuperació econòmica de la que en Mariano Rajoy es vanta), continua arrossegant les xacres de la corrupció (els grans escàndols a Andalusia, o els de Catalunya) i a més a més també és víctima del pitjor govern que hi ha hagut a Espanya des de l'adveniment de la democràcia: l'època Zapatero.

Sense trumfos a les mans i amb un missatge social descafeïnat, l'aire fresc de "Podemos", que malgrat les relliscades que van fent sembla que se n'estan sortint amb relativa facilitat, és, com escrivia aquest matí en Fernando Ónega a "La Vanguardia", el PSOE de l'any 1975, amb un González i un Guerra que s'assemblaven molt, en el fons i en la forma, en el que diuen i com ho diuen Pablo Iglesias i Errejón.

Si un miracle no ho impedeix, la debacle del PSOE aquest 20 de desembre, Andalusia a part, serà dels que fan història.

Eleccions 20-D (II): El fenomen Albert Rivera

Aquest cap de setmana llarg he estat a casa d'uns amics a Madrid, als que vaig conèixer quan vivia als Estats Units i amb els que -amb molt poques interrupcions- des de 1998 celebrem amb retard en Thanksgiving (ella és americana i ell de Santoña, i tots dos tenen les tradicions nord-americanes molt arrelades) amb un àpat tradicional dels Estats Units amb gall dindi, puré de patates i de poma, farcit, "gravy" i "apple pie".

En aquesta trobada anual, de vells amics i parelles solem parlar de tot i més, especialment després de crospir-nos un gall dindi de set quilos i mig i regar-ho amb unes quantes ampolles de Carmelo Rodero criança. Habitualment sóc molt poc procliu a parlar de política en aquestes trobades en un acte de prudència que m'ha estalviat moltes vegades perdre amistats de forma absurda.

Aquest any però m'he vist forçat a trencar la norma perquè "la deriva independentista" d'Artur Mas ha monopolitzat una part de la conversa. Res que no pogués imaginar. Molta desinformació fins i tot en persones moderades i amb un nivell d'educació superior, i en algun cas, fins i tot excels.

No m'he fet fort en res excepte quan m'han repetit la cantarella del FLA i de la insolvència de Catalunya. Aquí no he pogut més i he esclatat explicant que la realitat és la generació d'un 20% del PIB espanyol i un 25% de les exportacions,  i un retorn de l'Estat que frega la ignominia. He acabat citant la frase tòpica, però no me n'he pogut estar: "Se'ns pixen a sobre i diuen que plou". No sé si ho han entès, però com a mínim han respectat el meu emprenyament.

El més curiós de tot -a part dels tòpics de la desinformació sobre la realitat catalana, invocant fins i tot multes per no retolar en Català!!!!- ha estat la pseudo unanimitat en a qui votar a les eleccions del 20-D. És curiós com persones d'una afinitat total al PP durant molts anys i d'altres amb afinitatat total al PSOE durant els mateixos, estan ara absolutament convençuts que cal votar Albert Rivera.

Els més d'esquerres-intel·lectuals: perquè els convenç el programa econòmic del professor Garicano.

Els d'esquerres somia-truites: perquè veuen en Rivera com un adalid contra la corrupció i aire fresc.

Els de dretes: perquè veuen en Rivera un reformador que no s'avergonyeix de la idea d'Espanya (gran).

Els de dretes-dretes: perquè es manté la concepció jacobina i anti-catalana de l'Estat, que veu en Rivera un continuador de la política colonial Castellana (òbviament ells no ho expressen així, però se'ls entén tot), i sobre tot un fre Català a l'independentisme Català.

Conclusió? Home, fer extrapolacions d'una mostra de 10 individus és fer inductisme ingenu, especialment després de la "derrota" televisiva comunment reconeguda de Rivera al debat a quatre d'A3 Media, però val a dir que els arguments per a sumar per part de Ciutadans, a menys que en el que queda de campanya cometin una errada monumental, estan funcionant de meravella.

No m'extranyaria que Ciutadans desbanqués el PSOE com a segona força política (i ho dic 9 dies abans d'acabar la campanya). Que consti en acta.

Eleccions 20-D (I): "Showcase versus meetings"

He estat fora de viatge durant una setmana i en tornar em trobo la campanya electoral espanyola a tota vela. Només d'aterrar a Barcelona i posar la ràdio del cotxe, trobar-me tot de sobte amb els espais de propaganda electoral em va provocar una sensació a mig camí entre el cansament i el fastigeix. Solució, anar a la privada. A RAC1 no hi ha cap Junta Electoral Central que els obligui a emetre la tediosa (i ja gairebé odiosa propaganda).

Al cap de dos dies de ser aquí constato algunes diferències importants versus d'altres campanyes, que ja es venia perfilant des de fa temps. Si a l'estiu de 1990 la Guerra del Golf va ser la primera guerra moderna televisada en directe per la CNN (ho recordo com si fos ara), les eleccions al Congrés dels Diputats de 2015 són les primeres eleccions televisives de la història.

De fet, estan passant coses tan inaudites (per exemple modificació de la llei electoral per tal que es puguin donar minuts a partits que no tenen parlamentaris) que en algunes ocasions costen de pair. El debat d'ahir a A3TV entre Sánchez, Iglesias, Rivera i Sáenz de Santamaría és una d'elles. La política (o més aviat l'espectacle) es fa a la tele, es fa en directe. Es balla o es fa el pallasso a "El Hormiguero" amb en Pablo Motos, o es va a fer excursions i en globus a "Planeta Calleja".

Les teles privades han près totalment la iniciativa als polítics i als aparells dels partits, i de fet han suposat la pedra angular de bona part dels èxits de "Podemos" però sobre tot, sobre tot de "Ciudadanos". En Rivera s'ha fet als platós i no sembla descartable que hagi de pagar molts favors algun dia, quan potser en quatre anys (o fins i tot menys) se l'acabi entronant com a president del govern espanyol (hipòtesi cada vegada més versemblant).

Les formes canvien, els debats es modernitzen, però les persones i les maneres difícilment ho fan, i ahir vàrem asistir a una altra gran errada estratègica del PP en enviar al debat a Soraya Sáenz mentre Mariano Rajoy (que és qui hi havia de ser) s'amagava a Doñana i segurament, segurament, veia el debat per televisió. Potser en Pedro Arriola (artífex del marketing electoral del partit) els ha dit que es reservi pel final (teoria "made in Enric Juliana"), quan tothom estigui més aviar cremat, però en la meva modesta opinió, ahir el PP va perdre un grapat de vots a favor de Ciudadanos.

Potser s'està gestant una sorpresa....Demà explicaré una opinió personal que té certa plausibilitat.