First Lego League

Ahir diumenge vaig tenir la sort d'assistir a un esdeveniment extraordinari del tot inesperat. El meu fill gran Adrià va apuntar-se a l'inici del curs escolar 2013-2014 a una asignatura voluntària de robòtica els divendres a la tarda. A mi em va semblar una iniciativa molt interessant i el vaig encoratjar a participar-hi i a aprendre tot el que pogués, sense tenir-ne gaire més detalls.

No va ser fins més endavant que vaig saber que la inciativa s'enmarcava en l'interés de l'escola Maristes a participar amb un equip a la competició de robòtica anomenada "First Lego League", d'àmbit mundial, amb lligues locals  i sobre la que ja havia llegit en alguna ocasió. Es tracta d'un competició que té com a finalitat encoratjar l'excel·lència, la innovació i el treball en equip entre joves de 10 a 16 anys. Una idea francament brillant molt ben executada.

L'equip marista, format per nou alumnes de l'escola dels cursos de 3er. i 4rt. d'ESO (amb el suport de dos professors coordinadors) havia de treballar un projecte pluridisciplinar sobre els següents eixos:

• Projecte d'emprenedoria (els nois havien d'autofinançar la matrícula i pagar les despeses associades a la participació).
• Projecte científic (a partir del tema "Natur fury" - Fúria de la natura- havíen de triar un tema relacionat amb l'impacte sobre el planeta de determinats fenòmens naturals, estudiar-lo a fons i proposar-ne solucions.
• Projecte de robòtica pròpiament: disseny d'un robot que ha de fer determinades funcions amb la máxima precisió i el menor temps possible.

L'activitat del grup de l'Adrià, que es va batejar com a "BITBOT" ha estat frenètica i el projecte d'empreneduria els va permetre, mitjançant sponsoring -entre els que em compto amb cessió gratuïta d'exemplars de "Doble Parella"- i la rifa d'una panera, d'obtenir els diners necessaris per a inscripció i despeses.

El projecte científic era una interessant aproximació sobre les tempestes solars tot i que les solucions presentades no eren pròpiament solucions (i segurament aquí van perdre punts).

El projecte de robòtica probablement els va enxampar una mica massa tard (era la seva primera participació), però el que van desenvolupar veritablement promet.

L'esdeveniment ha estat aquest cap de setmana a la seu de la Universitat Politècnica de Girona. D'entrada he de dir que la meva sorpresa en veure el nivell, la professionalitat i la implicació d'organització i participants em va deixar absolutament bocabadat.

La competició tenia presentadors (dos, noia i noi) a l'americana que encomanaven entusiasme al públic (pares, familiars i amics dels participants) i ens feien fins i tot fer l'ona, amb megafonia estrident però no excessiva, imatges projectades sobre paret i pantalles gegants a l'aula Magna de la Facultat, i tot amb un mil·limètric control del temps. 27 grups van participar a la competició durant tot el cap de setmana, i es van repartir 7 premis (copes fabricades amb peces de Lego), i el més important, el dret a competir a la final espanyola de Barcelona en dia 22 de març i més tard a la final Europea que es celebra a Pamplona.

Els participants havien d'obtenir la màxima puntuació en tres rondes de competició amb el robot que havia de fer fins a 10 diferents missions en dos minuts i mig. El ritme dels concursants -i els nervis- eren frenètics. A més a més havien de presentar i defensar els seus tres projectes (científic, empreneduria i robòtica) davant  un tribunal de tres membres, que els matxacava a preguntes.  

BITBOT no va guanyar cap premi, comprensible si es té en compte que era la seva primera participació en aquesta competició i que el robot era molt novedós perquè es basava no en sensors sinó en programació pura i dura. Però crec que tots els membres del grup están molt satisfets amb l'experiència.

L'esdeveniment va comptar amb el sponsoring de la Fundació Scientia, la Príncep Felip (el seu secretari, Enric Brancós va pronunciar unes paraules que van estar francament a l'alçada) i la Fundació Politècnica de la Universtitat de Girona, amb  un vice-rector de recerca que va fer una glosa molt ben argumentada de la Universitat de Girona. 

De la jornada en quedo amb un molt bon gust de boca i amb algunes conclussions, totes elles favorables:

• Vaig conèixer una aproximació curricular de la Politècnica de Girona que em va sorprendre molt positivament. El nivell que vaig veure, a simple vista, no té res a envejar amb cap altra universitat de prestigi.
• La organització de l'esdeveniment estava a l'alçada de països que juguen a la Champions League.
• El nivell d'excel·lència dels participants i organitzadors, l'entusiasme i la transmissió de valors com esforç, creativitat, innovació i treball en equip que es respirava a la jornada d'ahir, em fan ser una mica menys pessimista respecte del futur del país.

Com a conclussió final: calen més First Lego Leagues", menys polítics i menys "totxo". Ahir vaig fer un tastet del que hauria de ser el nostre país al futur....I per primera vegada en molt, molt  de temps, el que vaig veure em va agradar.

Manuel Vicent: "El azar de la mujer rubia"

Del periodista valencià Manuel Vicent havia llegit algunes de les seves "grans" obres con la mítica "Tranvía a la Malvarrosa" (1994), o "Son de Mar" (199) més tard portada al cinema, però després no l'havia seguit més, ni tan sols com a periodista

Va ser gràcies al dinar de Nadal d'empresa del 2013 en que un dels meus companys de taula, lletraferit com jo i també molt amatent a l'apassionant realitat política que ens ha tocat viure aquesta dies- va començar a parlar, gairebé per casualitat, de la novel·la "El azar de la mujer rubia" (Ed. Alfaguara).

Només de sortir del dinar em vaig acostar a Abacus i vaig comprar la novel·la. El primer que he de dir d'aquesta obra, extraordinària, lúcida, agosarada, fins i tot un punt canalla, és que es tracta d'una ficció tan real que més enllà del fil conductor de l'obra, costa molt distinguir el que és veritat del que és fruit de la prodigiosa i recargolada imaginació de l'autor.

Com deia en una altra entrada al blog no fa gaire, pels que ja tenim "una edat", la Transició política espanyola (que sembla que finalment està a punt de tancar-se, en un sentit o en un altre) va ser un periode apassionant. La mort del general Franco el 20 de noviembre de 1975, em va enxampar amb 9 anys, i tota la vida he de recordar la pel·lícula -en blanc i negre- que feien aquella nit a Televisión Española ("Objetivo Birmania")  i l'excitació del meu pare (que escoltava Radio Pirenaica -emetent des de Romania-) i l'ampolla de cava a la nevera.

Encara que jo era molt jove vaig viure aquella etapa de la meva vida amb la intensitat que em va transmetre el meu pare i em vaig fer gran amb un interés apassionat per tot allò que passava en política. Vaig cridar amb el "Volem l'Estatut", vaig entendre la importància de la legalització del Partit Comunista d'Espanya el dissabte de Glòria de l'any 1977, vaig patir amb el cop d'estat de Tejero el 23 de febrer de 1981 amb 15 anys (jo era a classe de francès a Palamós, amb el meu professor i amic Roger Denoix i amb l'actual alcaldessa, la Teresa Ferrés, aleshores també alumna), i he seguit amb gran atenció tot el que ha anant succeint després.

En aquest contexte "El azar de la mujer rubia" és com un regal plogut del cel que explica, en clau novel·lada (potser?), la història política d'Espanya des de començaments dels anys 70 fins a l'actualitat. Vicent, escriptor d'habilitat narrativa excepcional utilitza com a fil conductor l'Adolfo Suárez dels darrers anys, un ex-president en un estat avançat d'Alzeimer a dia d'avui, que ha vist morir la seva dona i la seva filla. En la nebulosa dels seus records i somnis va construint un relat rigorosament històric en el que hi apareixen des del Jesús Gil que va començar a fer-se famós per ser el responsable de l'ensorrament d'un restaurant a Los Ángeles de San Rafael quan s'hi celebrava el dinar de convenció d'una cadena de supermercats, fins al rei Joan Carles (aleshores en hores molt més altes que actualment).

Però la veritable protagonista del llibre -al costat d'Adolfo Suárez, del que he descobert aspectes fascinants de la seva personalitat (no només versemblants, sino reals amb tota probabilitat), gràcies a Vicent- és l'"aristócrata roja", Carmen Díez de Rivera, filla natural del cunyat de Franco, Ramon Serrano Suñer, que va conèixer Suárez en ser contractada com a secretària seva quan ell era el director general de Radio Televisión Española, i del que va ser posteriorment directora de Gabinet, quan Suárez va ser anomenant -contra tot pronòstic- President del Govern espanyol, a l'edat de 33 anys.

A la novel·la, Carmen Díez de Rivera, persona d'una cultura i formació humanística excepcional, i gran amiga del Rei Joan Carles, juga un paper fonamental en els primers anys de la Transició política, molt més del que mai m'hagués pogut imaginar, tot i que coneixia de la seva existència.

La major gràcia d'aquesta obra fenomenal és que la ficció i la realitat estan tan ben entrellaçades que no se sap on comença l'una i acaba l'altra. En aquest sentit acabo citant un fragment literal de les notes de Vicent: "En esta historia he creado un juego literario entre la realidad y la ficción cuyas reglas, no me cabe dura, serán comprendidas y aceptadas por cualquier lector agudo".

Una lectura del tot imprescindible per a tothom a qui li agradi la política i la història recent d'aquest territori anomenat Espanya.

Flavia Company: L'Illa de l'última veritat

Vaig acabar l'any 2013 posseït per la lectura d'un llibre que em va recomanar un gran amic.

Es tracta d'una novel·la deliciosa, de 141 pàgines, que es llegeix molt de pressa tot i que és probable que en acabar-la hom tingui la temptació de tornar a rellegir determinades parts de l'obra inmediatament i amb gran interés. Òbviament no en diré el motiu, ja que aquesta és una part molt important de la gràcia del a novel·la.

El llibre és "L'illa de l'última veritat" (Editorial Proa, 2010, disponible en Català, Castellà i en edició de butxaca -a Abacus-), de l'escriptora argentina afincada a Barcelona Flavia Company.

Confeso que no havia llegit res de la Flavia (Buenos Aires, 1963) i en acabar el llibre vaig entrar ràpidament al seu blog: www.fcompany.blogspot.com, del que recomano una visita.

"L'illa de l'última veritat" entronca amb la tradició més clàssica dels llibres d'aventures, i recorda molt, tant en el fons com en la forma a Jules Verne o al Joseph Conrad de "El Cor de les Tenebres", viatge iniciàtic per l'Àfrica colonial belga que va inspirar molts anys després a Francis Ford Coppola en la grandíssima pel·lícula "Apocalypsis now", amb un immens Marlon Brandon i un extraordinari Martin Sheen en els papers protagonistes.

La història explica el naufragi d'un nord-americà de Nova York, el doctor en medicina Prendel, que decideix prendre's un any sabàtic per fer la volta al món amb el seu vaixell en companyia de dos amics. El vaixell sofreix un atracament per part de pirates prop de les costes del golf de Guinea. Els dos companys moren i Prendel aconsegueix salvar-se i arribar a una petita illa deserta que ni apareix a les cartes de navegació.

Torna a Nova York al cap de cinc anys durant els quals no s'ha sabut res d'ell i la seva tornada està envoltada de misteri. Només quan se sap malalt d'una malaltia terminal, decideix explicar la seva història a la seva amant dels últims anys, la Phoebe Westore. La història amaga un secret extraordinari amb el que el protagonista decideix que ha pogut viure però que no hi podria morir.

La novel·la, amb un estil directe concís, utilitzant tècniques narratives diferents, combinant la primera i tercera persona per a la narració, és una petita obra d'art, altament reconamable i amb sorpresa final.

Dakar: irracionalitat suprema

S'atribueix a Einstein la frase que diu que només estava segur d'una sola cosa i aquesta és la infinitat de l'estupidesa humana.

No podria estar-hi més d'acord. El rally "Dakar" (inicialment "Paris-Dakar") n'és una de les mostres més extraordinàries.

D'entrada, el nom de la proba ja fa justícia a l'imbecilitat: la proba es continua anonemant Dakar malgrat haver hagut de marxar per cames del desert del Sahara. Com és possible que una vegada perdut l'esperit (i el recorregut) original, la proba cel·lebrada a Sud-Amèrica es continuï anomenant Dakar? D'acord que han omès el "Paris" d'abans, però encara que la marca sigui icònica (encara es manté la imatge del Tuareg com a símbol del rally) em sembla una solemne barbaritat que s'anomeni així una proba que discorre entre Bolívia, Argentina i Xile.

I llavors perquè aquesta proba és un despropòsit que genera cada any morts i morts. Només cal recordar que el mateix fundador de la proba, el famós Thierry Sabine, que la va iniciar el 1978, va deixar a la vida al desert l'any 1986 (juntament amb 4 persones més) en un accident d'helicòpter.

La prova d'enguany va començar fa 6 dies i segons el que s'ha publicat avui, ja hi ha 3 morts: dos periodistas argentins i un pilot belga de 50 anys (que deixa 5 fills!!!). I no només, el resum de les imatges d'ahir deixava palesa l'extrema duresa de la proba, amb dues o tres motos cremades per excés de temperatura i un parell de pilots hospitalitzats amb pronòstic reservat, un dels quals Català.

No em sembla que l'afany d'aventura i d'adrenalina hagi de forçar tant els límits fins a posar en perill vides humanes.

De totes les estupideses que fan els rics als països pobres, el Dakar és un dels exemples suprems.

 

Fent un cop d'ull al web, així és com els senyors del desert ho publiciten. No cal dir gaire res més.

Aventura humana incomparable, el Dakar, cuya historia se construye entre los más bellos desiertos del planeta, se inscribe en el universo de los mayores desafíos deportivos de nuestro tiempo. Competencia y carrera de orientación a la vez, la carrera reúne a los más grandes pilotos de rally raid del mundo con competidores amateurs, venidos a menudo a realizar un sueño, a imponerse un desafío, al mando de su moto, su cuadriciclo, su auto o su camión.

Infrastructures que funcionen

Avui fa un any de la inauguració del tram d'alta velocitat Figueres-Girona-Barcelona. Quan les coses tenen sentit, parlen per sí soles, quan no en tenen parlen de política de baixa qualitat.

La línea ha estat utilitzada per 1.200.000 viatgers en aquest periode. Totes les xifres són espectaculars, i paga la pena remarcar-les:

• L'alta velocitat ha incrementat en trànsit ferroviari Girona-Barcelona en un 25% en només un any, amb la comoditat que en resulta per a molts usuaris (uns 3.500 diaris) i la disminució d'emissions per l'efecte substitució del vehicle pel tren.
• L'ocupació mitja ha estat durant el periode d'un 75%.
• És a dia d'avui, de totes les línies d'alta velocitat que operen a la Península Ibèrica...la més rendible de totes!!! en només un any de vida.

Fins aquí les dades. Ara la reflexió:

• Calia esperar 31 anys (la primera línia d'AVE, Madrid-Sevilla es va inaugurar l'any 1992) per a posar en marxa una línia que era evident que seria rendible des del primer dia? Cal un estudi d'impacte i un altre de cost-benefici per a certificar-ho? Segur que sí, però es podia haver fet abans.
• Què justifica una política radial que prima el malbaratament de recursos públics que són de tots, com molt bé defensa Germà Bel?
• Per què es permet la construcció de kilòmetres d'alta velocitat que tothom sap, objectivament que no tenen cap objectiu econòmic (ni tan sols social, perquè no hi ha usuaris...)?
• Per què es prenen decisions a cop d'impuls en comptes d'"a cop de nacionalisme"? (vegi's l'intent de Castella de prioritzar el "corredor central" versus el corredor meditarrani de la línia que ha d'unir Algecires amb Parnu).

El problema torna a ser la mediocritat, la impunitat, la prepotència i el clientelisme.

Sobren les paraules.

Chateau Brangoly - Enveitg, Cerdanya

Hem passat el Cap d'Any esquiant a Grandvalira i Masella amb la família i uns quants bons amics. Hem tingut la sort del regal de neu abundant a primers de temporada i els dies previs a la nostra arribada.

 

Grandvalira era un immens camp de neu acabada de caure fins a tal punt que semblava talment una estació dels Alps on no es distingueix gaire entre el que és pista balisada i el que és fora pistes. La neu era d'una qualitat excel·lent, com que el temps va acompanyar, tot i la fred i la neu del primer dia, hem gaudit d'una esquiada excepcional, tancant pistes cada dia (un dels dies amb l'entrepà a la boca i sense prendre cafè a Grau Roig per por que ens tanquessin el telecadira que connecta amb Pas de la Casa).

 

El millor de tot però ha estat el pre i el post esquí. No hem fet turisme ni tan sols hem anat de compres ni a Puigcerdà ni a Andorra (cosa que jo particularment odïo intensament).

 

El millor de tot ha sigut l'estada a Brangoly (Enveitg, Cerdanya francesa). N'he parlat alguna vegada en aquest mateix blog però és que El Chateau Brangoly és una "Chambre d'ôtes" que es supera cada vegada que hi anem.

 

 

http://www.andilanahotels.com/ca/hotels/le-chateau

 

En Quim, l'Edu, en Carles i l'Elena regenten aquest petit paradís de sensacions al bell mig de la Cerdanya, on literalment s'acaba la carretera, on sembla que s'arribi a la fi del món. Ells quatre s'encarreguen de fer que l'estada sigui un veritable somni, omplint d'atencions, professionalitat i simpatia els hostes.

 

El sopar, a cura de l'Edu i en Carles és una delicia que constitueix a més a més una sorpresa diària. El servei és acuradament gestionat fins al mínim detall per en Quim i l'Elena, en una complementarietat que ho fa perfecte.

 

Anar a esquiar (o a buscar bolets o a pujar el Carlit, o senzillament a fer el gos) i allotjar-se al Chateau Brangoly és un inmens privilegi que paga la pena provar.

 

 

 

 

 

Unionisme amb arguments mediocres

M'empipa haver de criticar els unionistes perquè sembla que només em posicioni dient que els d'allà ho fan tot malament i els d'aquí ho fem tot bé, però és que de veritat no fan altra cosa que fer mèrits per a anar d'un gran ridícul a un altre de més estrepitós.

 

Les últimes intervencions publiques del senyor Jorge Fernández Díaz, Ministre de l'Interior -ja saben, aquell que encara ha de trobar els famosos informes policials que deien que les famílies Pujol i Mas tenien tot de calés a la Confederation Helvetique, el mateix que va afirmar que a la Via Catalana del passat 11 de setembre hi van participar 400.000 persones-  afirmant amb posat compungit que està molt trist perquè el Sr. Mas ha dividit el país -llegeixis Catalunya- i que com a conseqüència del Procés hi ha famílies senceres -ell diu conèixer personalment alguns casos- que aquest Nadal no han celebrat les festes conjuntament per por d'enfrontaments entre "separatistes" i "unionistes" en el sí de les mateixes famílies és senzillament patètic.

 

Primera perquè no li toca a un  alt representant de l'Estat Espanyol -pagat amb els impostos de tots- dir aquestes barbaritats que res tenen a veure amb l'exercici del seu càrrec, segona perquè la inferència estadística que en fa és totalment falaç (és allò del sil·logisme ingenu del que ja he escrit alguna altra vegada: "si conec una familia on els membres es barallen, ergo a Catalunya la meitat de les famílies es barallen) i tercera perquè com a català que és (no de naixement però sí d'adopció) fa potser un rol que li fan fer però que ni ell mateix es creu perquè ell sap perfectament com a català que no és en Mas qui està impulsant el procés sinó que aquest és un moviment transversal que neix del poble.

 

Però la cirera del pastís la posa Ms. Relaxing Cup of Café con Leche, àlies de la flamant alcaldessa de Madrid -ciutat-, que en la presentació de la cavalcada dels Reis de l'Orient a Madrid demana als Reis que portin "la unidad de España porque Madrid es la capital de España y todos queremos permanecer juntos". Com diuen aquells dos nens a l'anunci de Movistar: "Lo flipas"....

 

Home, que la Botella no es una tipa gaire brillant i que no li fa res fer el ridícul mundial això ja ho sabíem tots (com vam poder veure a l'Argentina fa poc), ara, que a sobre demostri que el seu IQ sigui francament baix deixa molt en entredit la seva posició d'alcaldessa (pagada amb diners de tots, altra vegada). La voluntat colonial de Castella se'ls escapa fins i tot en actes que no tenen res a veure amb la política. Havia de dir tal bestiesa en una data i en un acte com aquest? La vinculació entre la unitat d'Espanya, la capitalitat de Madrid i el fer-se portanveu del que volem tots (què cony sabrà ella del que jo vull!!) és tan estúpid, tan poc intel·ligent, que si jo fos de dretes i unionista em passaria al partit de l'Albert Rivera o al de la Rosa Díez, que aquests al menys parlen amb coherència.

 

Son tan mediocres que objectivament em fan patir.