El dilema d'Esquerra Republicana

Esquerra està en una posició molt complicada perquè té molts fronts oberts. 

A Madrid, on se les ha de tenir cada dos per tres amb Junts, i on el partit ha d'aguantar una estrella mediàtica anomenada Gabriel Rufián que literalment va per lliure i que, al menys des de fora, dóna la sensació que genera més incomoditat que confiança.

I a Catalunya, on, malgrat ser el soci d'investidura de la presidència de Salvador Illa, està a l'oposició i ha d'aguantar una enorme pressió de molts sectors, no només del Govern d'Illa i dels PSC sinó també de les patronals i els sindicats per tal que ERC s'uneixi a En Comú Podem i aprovi els pressupostos de Catalunya 2026, que, recordem-ho, estan prorrogats des de fa dos anys.

El PSC fa trampes quan el Govern aprova el pressupost ahir divendres i en comença la tramitació parlamentària sabent per activa i per passiva, que ERC no el pot aprovar sense contrapartides. 

I, per una vegada estic totalment d'acord amb l'Oriol Junqueras (un polític que no és sant de la meva devoció), quan en un acte de total coherència amb els seus votants, diu que no pot aprovar el pressupost del 2026, tot i estant d'acord en la premisa òbvia que el país els necessita, perquè el PSC no compleix un acord crucial d'investidura, el traspàs de la recaptació del 100% del IRPF des de Catalunya. I el PSC no ho fa, tot i que aquesta mesura forma part dels acords escrits del pacte d'investidura, ratificats pel PSOE a Madrid, perquè és el PSOE qui té la clau de la caixa i ara, el PSOE, per interessos electorals, diu que "donde dije digo, digo Diego". 

Tots sabem que seria una mesura altament impopular, donada la catalanofòbia -creixent- més enllà de l'Ebre, que la ministra d'Hisenda, Maria Jesús Montero, candidata del PSOE a les eleccions autonòmiques andaluses, cedís públicament en aquest acord en aquest precís moment.

Doncs què volen que els digui, jo també comparteixo l'opinió de Junqueras. Els acords de vegades se'ls endú el vent i els acords signats per polítics, la majoria de les vegades. Acaben en declaracions d'intencions en un gran número d'ocasions. I en aquesta prestidigitació el PSOE és especialista. Només cal recordar afers com l'amnistia o el Català com a llengua oficial europea.

Tot i reconeixent d'entrada que per Catalunya és infinitament millor a Madrid un govern del PSOE-PSC que un del PP-VOX (jo estíc a les antípodes de la cèlebre expressió de molts indepes de: "quant pitjor, millor" -per aixecar el sentiment nacional-), Oriol Junqueres no pot cedir aquí perquè té el risc que la seva militància i els seus simpatitzants retirin la confiança al partit a les properes eleccions. 

L'amenaça del govern d'Illa i dels mitjans afins entre els que hi ha, ara més que mai, Catalunya Ràdio i TV3, la "Corpo" vaja, de que sense pressupostos es pot acabar anant a eleccions i això no convé al país, és buida de contingut.

Al PSC no l'interessen unes eleccions, perquè senzillament perdrà vots, com també ho farà ERC, per la qual cosa, l'amenaça és un farol. I com tothom sap, es pot governar via ampliacions de crèdit, que, no és una situació ideal però que permet que els mestres, policies i metges, entre d'altres, segueixin cobrant la seva nòmina cada mes.

Si jo fos Oriol Junqueras, tampoc cediria, però en política tot és possible, i a tota situació "complexa" se li pot donar la volta amb un truc de màgia. Tinc molta curiositat per saber com acaba aquest episodi.