Aquest matí, dimarts 10 de febrer, he rebut un WhatsApp d'aquells que a ningú no li agrada rebre. El meu amic periodista Antoni Romero Estañol (i company de classe, de pis i d'Universitat) em fa saber la mort del seu pare. Em diu: "com que Palamós a l'hivern en bona part encara és un poble, no voldria que ho sabessis per una altra font".
Avui el meu pare, en Vicenç Burgell, amic íntim de l'Antonio (pronunciat Antoniu), s'hagués fet un tip de plorar, com ho va fer l'Antonio quan em va venir a acompanyar el sentiment per la mort del meu pare l'abril de l'any 2012 i quan més endavant, superat el primer dol, vaig anar a casa seva el mes d'agost, a regalar-li una aquarel·la pintada pel meu pare.
Cap a quarts d'una he trucat en Toni per acompanyar-li el sentiment, com també ho he fet al seu germà, en Lluís Romero, també amic i company de pis a Cerdanyola del Vallès.
Hi ha persones i persones en majúscules. L'Antonio Romero ha format part (i la seguirà formant) de la segona categoria, de les persones en majúscules. Dels éssers humans que deixen emprempta. I malgrat que va tenir una vida llarga, 91 anys viscuts amb plenitud, sempre es fa dur dir adéu a una bona persona. I l'Antonio ho era, de bona persona, i molt.
En algun diari he llegit avui (perquè efectivament, com apuntava en Toni, a Palamós la notícia del traspàs de l'Antonio s'ha escampat com la pólvora) la qualificació de l'Antonio, com a "activista social". La definició no podria ser més encertada.
Font: Facebook: "Palamós t'escolto"
Va ser director de l'escola Vila-Romà des de la seva fundació, l'any 1970, i va ser pal de paller en una munió d'iniciatives comunitàries, entre les que cal destacar la gestió administrativa del centre Mas Xec, l'embrió del que seria la Fundació Vimar, registrada l'any 1999 com a una associació de suport a persones amb descapacitats a la que l'Antonio Romero va estar-hi implicat des de les primeres passes, i fins i tot molt abans, quan al 1968 s'obre una aula d'educació especial al Col.legi Ruiz Giménez per a persones discapacitades, un moviment precursor en aquelles èpoques.
També va estar molt involucrat amb l'Associació "Els Àngels" que va acabar esdevenint una realitat l'any 1982, amb la inauguració de l'Escola d'educació especial "Els Àngels" on també hi va estar molt implacat el meu parent Josep Mont Burgell (en "Pitu" Mont), bon amic de l'Antonio i company a l'associació.
Però el vessant "activista" de l'Antonio no s'acabava aquí. Va impulsar (i va coincidir amb el meu pare) la Fira Nadalenca de Palamós a partir de 1976, on cada Nadal es celebrava una mena de fira al carrer Major per a recaptar diners a favor de les persones amb disminució i que amb la desiteressada ajuda econòmica de l'artista Carme Maristany, va permetre finalment la constitució de la Fundació Vimar (pers cognoms de l'insubstituible Gumersind Vilagran, històric rector de la parròquia de Sant Joan,i la senyora Maristany). Recordo que el meu pare i l'Antonio triaven cada any una aqüarela del meu pare, que era la seva contribució a la fira nadalenca.
També va ser un gran impulsor de l'associació sardanista de Palamós, on així mateix hi participava el meu pare, i tantes i tantes altres activitats culturals a les que va prestar sempre de forma desinteressada, el seu temps, el seu talent i la seva bonomia.
Ja fa un temps Palamós va perdre un altre dels seus grans activistes culturals, en Jordi Sistachs (també molt vinculat a la Fundació i a qui vaig dedicar un obituari en aquest mateix blog l'11 de desembre de 2023) i avui en perd un altre, però la seva memòria els sobreviurà sempre.
Antonio Romero, reposa en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada