L'episodi al que hem assistit aquesta setmana que avui s'acaba de l'alineació de les forces de dreta al Parlament espanyol per a tombar la llei òmnibus del govern espanyol fa una mica de vergonya.
Pot ser qüestionable que el govern vulgui tirar de llei òmnibus per a fer entrar el clau per la cabota en alguna de les 80 mesures que es proposaven, com per exemple el retorn al PNB d'un palauet a París que va ser requisat primer per la Gestapo i després lliurat oficialment per autoritats franceses a Espanya a instàncies del govern franquista.
Però no per això deixa de ser miserable que els interessos partidistes puguin acabar perjudicant un gran número de ciutadans que veuran, entre d'altres, les seves pensions congelades a partir del febrer si no es torna a votar i a aprovar la llei en els propers dies.
A l'igual que el que expressen els periodistes Josep Ramoneda i José María Brunet abans d'ahir i ahir respectivament en els seus articles d'opinió al diari Ara, em costa d'entendre tanta misèria política que té com a finalitat única el desgast del partit del govern i que com a dany col·lateral afecta un gran número de contribuents ja que aquesta llei té un marcat component social (pujada de les pensions, pujada de les cotitzacions del mecanisme d'equitat intergeneracional, continuació de les ajudes al transport públic, augment del salari mínim interprofessional, etc.).
No penso que la no aprobació d'aquesta llei pugui fer pujar vots a Junts, que ha estat col·laborador necessari de la dreta i extrema dreta espanyoles per a tombar-la. Sembla que tot s'hi val a canvi de fer quedar malament l'adversari polític, que, cada dia que passa, és més vist com un enemic que cap altra cosa.
Junts sembla voler tornar a l'essència de l'esperit de dretes de l'extinta Convergència i Unió. O potser només vol fer-se notar per a sortir de la irrellevància a la que sembla veure's abocat l'independentisme català en general, i el de l'exili de Waterloo en particular.
La posada en escena de la recent trobada de Junqueras i Puigdemont a Brusel·les en la que tots dos van sortir de la reunió, de la que poc a transcendit (i com ens tenen acostumats, només hi ha declaracions d'intencions que tenen una credibilitat més aviat escassa, pur foc d'encenalls en la meva modesta opinió) i van pujar a un cotxe conduït per Puigdemont amb una matrícula per llogar-hi cadires (1-O-2017), sembla un altre brindis al sol del que només es pretén quedar-se amb el relat, amb el simbolisme.
Amb els vents d'ultra-dreta que bufen des dels Estats Units i que podrien instal·lar-se ben aviat a Alemània, a les eleccions del febrer, be faria Junts de fer una reflexió serena i realista de si més els convé ser aliats del PSOE (amb tots els incompliments que es vulgui, però amb notables avenços en molts àmbits -només per posar un exemple, aquesta setmana la Generalitat ha cobrat 378 milions d'euros del dèficit d'explotació de Rodalies RENFE-) o haver-se de jugar les garrofes amb una coalicció entre PP i VOX que té molts de números de ser qui governarà Espanya quan es convoquin noves eleccions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada