Llegeixo a "The New York Times" que Boris Johnson serà anomenat aquesta setmana primer ministre britànic en substitució de Theresa May. Sense cap mena de dubte és una notícia de gran transcendència. I també sense cap mena de dubte és una notícia dolenta, molt dolenta, en un entorn i un contexte en el que les notícies dolentes sovintegen tant que diria que ens hi hem acostumat, i acabem vivint "com si" no passés res. Quin remei, no?
De fet, en tenim ben a prop multitud d'exemples concrets d'aquest "acostumar-se a conviure amb els desastres" que provoca una classe política que la majoria de ciutadans del món civilitzat, afirmo amb contundència que no ens mereixem.
Exemples de supervivència ciutadana i de país malgrat la seva classe política les tenim a Itàlia (on des del final de la Segona Guerra Mundial hi ha hagut tants governs que és gairebé impossible comptar-los) o a Grècia, on la població ha resistit estoïcament les misèries i les corrupteles de decenes d'anys de robatori i nepotisme dels Karamanlís, dels Papandreous, dels Mitsotakis, o a Bèlgica, un país totalment i permanentment dividit en dues meitats que no fa soroll (deu ser de resultes de la capitalitat comunitària) on no fa gaire van estar gairebé dos anys sense govern...i no va passar res de res (ans el contrari, els indicadors econòmics van millorar tots sense excepció).
A la Gran Bretanya, un extraordinari país, bressol de la civilització moderna (com Pèrsia primer i Egipte i Grècia després ho van ser de la civilització antigua), fundador de la democràcia parlamentària, inventor del sufragi universal, dels drets civils i de tants i tant altres progressos vinculats amb l'evolució del Sàpiens Sàpiens, fa temps que algú els va posar el dit a l'ull. Els va fer un encanteri, els va llençar un "mal de ojos" que es diu a Andalusia.
Hi ha haver un descerebrat, de nom David Cameron, que hauria d'haver estat condemnat a galeres i que el que ha estat fent aquests dies (impressionant del que és capaç la classe política!!) és gaudir d'unes vacances a Costa Rica a un resort al mòdic preu de 1,725 lliures esterlines per nit (1.950 euros, cèntim amunt, cèntim avall), que va decidir convocar un referèndum per a salvar políticament el seu cul.
El resultat? Doncs ras i curt que la Gran Bretanya s'enfronta a una de les pitjors crisis que ha viscut des dels temps de Chamberlain, i que han conclós en el nomenament d'un altre descerebrat si cal pitjor que Cameron, com a primer ministre britànic. Ja trobo a faltar el sentit comú i sentit d'estat de la Theresa May....
Johnson no enganya, com el cotó fluix de "Don Limpio" o "Mister Proper". És exactament com Donald Trump. Un histrió ros, amb melena despentinada, un dibuit animat que diu tantes mentides per minut com les del seu col·lega Trump a l'altre costat de l'Atlàntic. Amics de conveniències i al·liats en l'esperpent. Un drama per a la civilització.
Amb un individu que denfesa un Brexit dur si cal amb tal de sortir de la Unió Europea (Déu meu, quina presó...) sí o sí, per les bones o per les "males" el 31 d'Octubre, i que anuncia que ho tindrà tot enllestit en cent dies en un sentit o en un altre, és un piròman que defensa la seva cadira i la seva ambició de ser primer ministre britànic (per fi ho ha aconseguit) a qualsevol preu.
Auguro temps complicats i de revolta a dins el Regne Unit, perquè hi ha molta gent sensata que no estarà d'acord amb abandonar la Unió amb un Brexit "dur".
L'única pregunta que continua sense resposta és...com és possible que el Partit Conservador Britànic hagi pogut escollir un candidat com aquests? I sóc incapaç de trobar-ne la resposta. De fet, és la mateixa pregunta que em vaig fer quan els nord-americans van escollir Donald Trump com a president....segueixo sense resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada